Castell de Montbrió de la Marca (Sarral)

Segurament aquesta fortalesa degué bastir-se a mitjan segle XI, atès que el lloc de Montbrió ja existia vers l’any 1073, quan el comte Ramon Berenguer I concedí a Udalgar Ramon la quadra de Bufalla (més endavant Vallverd), dins el castell de Montclar, perquè hi bastís un castell. Entre els límits de la quadra que descriu el document s’esmenta el terme de Montbrió. El 1075 el comte Ramon Berenguer I cedí a Ramon Arnau el castell de Montbrió.

Al segle XII la fortalesa de Montbrió era senyorejada per Guillem Dalmau de Cervera, el qual en fer testament la llegà al seu net, Guerau de Jorba. Justament aquest darrer, acompanyat de la seva muller Saurina i llur fill, Guillem d’Alcarràs, encomanaren el dit castell a Arnau de Pontils. El 1183 el senyorejava Guillem de Puigverd, que donà a l’esmentat castlà, Arnau de Pontils, el terç del feu i altres drets. L’any 1196 Gueraua de Puigverd, muller de Pere de Puigverd, manà redactar el seu testament i entre les diverses disposicions consta que deixava els castells de Montbrió i les Piles al seu fill Guillem, com també tot el dret que tenia en el castell de Pira per raó de l’esponsalici, mentre que deixava el seu honor de Barberà, que li havia donat el seu marit, per pagar el seus deutes. Al seu marit Pere de Puigverd li deixava tot el seu honor.

Al segle XIII el predomini dels Puigverd sobre Montbrió es mantingué. El 1233 Guillem de Puigverd i la seva muller Sança traspassaren a llur fill, Arnau de Ponts, entre d’altres llocs i castells, el de Montbrió. En testar el 1248, Arnau llegà al monestir de Santes Creus entre d’altres propietats aquest castell. El llegat, però, no fou satisfet al cenobi per la seva muller, Saura de Castellet, la qual considerava que aquells drets li pertocaven per raó del seu esponsalici. Aquesta actitud provocà tot un seguit de plets i desavinences entre la comunitat i la vídua, els quals finiren amb una sentència arbitral promulgada l’any 1267 per la qual es dividia el domini de Montbrió: s’adjudicaven dotze quinzens de la renda a Saura i els altres tres quinzens al monestir. Tot i aquesta sentència, el 1269, Saura vengué als templers de Barberà la fortalesa de Montbrió. El monestir de Santes Creus reclamà la venda, però el 1275 una altra sentència de l’arquebisbe de Tarragona declarava la plena propietat dels templers sobre el castell de Montbrió en detriment dels drets de Santes Creus. El 1299 s’hagué de dictar una altra sentència per la qual quedaren fixats els límits jurisdiccionals entre Servera, una quadra al nord del terme de Sarral senyoria del monestir de Santes Creus, i Montbrió, propietat dels templers. A l’inici del segle XIV, com les altres propietats de l’orde del Temple, el castell de Montbrió passà als hospitalers, els quals el 1380 —essent el gran prior de Catalunya Guillem de Guimerà— compraren a l’infant Joan la jurisdicció civil i criminal del lloc i castell de Montbrió.

Al segle XIV els castlans eren la família Jorba, tal com demostra el fet que el 1367 Guillem Ramon de Jorba promogué un plet amb Pere Guillem d’Oms, aleshores gran prior de Catalunya, sobre els drets feudals de Montbrió. Tot i això, la castlania es mantingué en poder dels Jorba fins que passà totalment al comanador de Barberà i romangué en les seves mans fins a l’extinció de les senyories.

Segons A. Palau, al segle XIX, de la primitiva construcció només en restava la torre mestra. En l’actualitat, al cim del turó que presideix el poble, on s’aixecava el castell, no resta cap vestigi de la fortificació.