Sant Jaume de la Guàrdia dels Prats (Montblanc)

Situació

Façana de ponent amb l’antiga porta romànica, avui dia en desús.

ECSA - E. Pablo

L’església de Sant Jaume és situada dins el nucli poblacional de la Guàrdia dels Prats.

Mapa: 34-16(418). Situació: 31TCF473847.

Per a arribar-hi, cal agafar la carretera comarcal C-241, que surt de Santa Coloma de Queralt i es dirigeix vers Montblanc. Uns 2 km abans d’arribar a la capital de la comarca, hi ha a mà esquerra el poble de la Guàrdia dels Prats. (FEB-ABC)

Història

El lloc de la Guàrdia dels Prats es troba en un document fals que data del 1054, on apareix com a afrontació de puig de Barberà de la roca de Prenafeta. També hom ha dit que corresponia a una guàrdia que, en una escriptura de l’any 1043, s’anomenava Guàrdia d’Ermemir, però aquesta cal localitzar-la en un altre indret, segons les afrontacions territorials que s’indiquen en l’esmentat document. La primera notícia certa sobre la Guàrdia dels Prats és la que correspon a l’any 1166, quan en el testament de Miró Ermengol, aquest disposà que la meitat de l’honor que amb la seva muller havia obtingut dels seus senyors i el que havia aprisionat a la Guàrdia dels Prats ho deixava al seu fill Berenguer i l’altra meitat al seu nebot Pere.

L’església no apareix esmentada explícitament en la butlla que l’any 1154 el papa Anastasi IV va adreçar a l’arquebisbe de Tarragona Bernat Tort, en què li confirmava les parròquies del definitivament restaurat arquebisbat de Tarragona. En canvi, al cap de trenta anys, ja s’haurien organitzat els serveis religiosos a l’indret i es documenta l’ecclesiam de Guardia de Pratis, entre altres, dins de la butlla que adreçà el papa Lluci III des de Verona l’any 1185 als canonges de la catedral tarragonina per la qual els confirmava les seves possessions; l’església de la Guàrdia dels Prats estava assignada a la degania. També torna a aparèixer en la butlla del papa Celestí III de l’any 1193.

A la darreria del segle XIII, els anys 1279 i 1280, en la relació de parròquies de l’arxidiòcesi de Tarragona que satisferen la dècima papal recaptada aquells anys, consta que el rector de Gardia pagà per cadascun dels anys esmentats la quantitat de 85 sous.

Al final del segle XV l’església de Sant Jaume de la Guàrdia dels Prats continuava essent de col·lació del degà de la catedral de Tarragona. (FEB-ABC)

Església

L’edifici originàriament era d’una sola nau amb capçalera plana. Aquesta estructura ha estat modificada sobretot a l’interior en dos processos d’obra posteriors, el primer durant el segle XIV i l’altre en època barroca.

La coberta primitiva ha desaparegut íntegrament. Fou substituïda per una coberta de fusta sobre arcs de diafragma a mitjan segle XIV, la qual també es modificà modernament.

Es conserva el portal romànic originari, mig colgat per material que s’ha anat dipositant en la capella en aquella zona, provinent del castell, el qual s’ha aterrat amb el pas del temps. És una porta d’arc de mig punt adovellada, sense cap mena d’ornamentació; únicament una motllura, a la manera de guardapols, recorre l’arc exteriorment.

Al mur sud es conserven dues finestres romàniques d’arc de mig punt i doble esqueixada.

El mur originari s’ha conservat íntegrament en la part del frontispici, i en un llenç de mur en la façana sud. L’aparell és regular i tallat a cop d’escoda i es disposa de manera isòdoma. En el mur del frontispici es conserva, molt reformat, el campanar d’espadanya, que s’obrà a partir de l’any 1258.

L’edifici romànic s’ha de considerar bastit a la segona meitat de segle XII, atesa la documentació de l’església i el parament dels murs conservats. (FEB)

Orfebreria

El Museu Diocesà de Tarragona conserva des del 1921 una arqueta procedent de la parròquia de Sant Jaume de la Guàrdia dels Prats (núms. d’inventari 2 210, 2 211, 2 212, 2 213). Té una estructura paral·lelepipèdica formada per quatre làmines rectangulars d’estany que serveixen de suport a un baix relleu —probablement de peltre— obtingut tècnicament a la cera perduda; les plaques frontals fan 4,5 × 10,5 cm, i les laterals, 4,5 × 6,5 cm. Les làmines i el baix relleu reposen sobre ànima de fusta, i tots tres materials són units per petits clauets reblats, damunt els quals es col·locaren per embellir-los sengles flors que amagaven el cap del rebló. D’aquestes flors sobreposades només n’ha perdurat una a l’angle inferior esquerre de les plaques laterals.

Les quatre coses de l’arqueta presenten les figures de reis i cavallers sota una successió d’arcs de mig punt doblats, constituïts per un bordó perlat, una motllura de mitjacanya i trilòbuls a l’intradós. Tots tenen el mateix diàmetre, excepte el de l’arc central de les plaques laterals, que és més gran i forma un arc rebaixat per tal d’acoblar-se a la representació figurada. Les arcades arrenquen de subtils columnes, amb el fust puntejat, que els fan de suport. El conjunt arquitectural i les figures són emmarcats pel referit bordó de perles, que voreja el perímetre de cada plaqueta.

Les plaquetes dels fronts anterior i posterior reprodueixen la mateixa iconografia: sis reis drets, armats i coronats, figuren sobre una reduïda tarima reproduïda en perspectiva i decorada amb petits rombes en relleu. Els monarques duen en escuts triangulars i curvilinis —tipologia característica de la Confederació Catalano-Aragonesa i França des del segle XIII— els símbols heràldics dels grans reialmes cristians a l’edat mitjana —excepció feta dels germànics— i que d’esquerra a dreta corresponen a: Portugal, Castella, Lleó, Anglaterra, Navarra i Aragó. L’esmentada heràldica es mostra també a les gamberes dels monarques.

Les dues plaques laterals repeteixen la mateixa iconografia: dos cavallers armats flanquegen dempeus un rei sedent. Els cavallers duen ausberg de malles i capmall, espasa de pom rodó i escut. L’un duu blasonat l’escut, la túnica i les gamberes amb la mateixa heràldica, detall que també es pot observar a les figures reials de les plaques frontals, les quals mostren paraments militars idèntics als dels cavallers. El rei s’asseu sobre un tron o cadira reial, i deté els símbols o atributs tradicionals exclusius dels monarques: corona, ceptre i globus cimats per una flor de lis. El monarca es cobreix amb túnica de rombes i mantell llis.

Les referències històriques que en posseïm són importants. L’arqueta en qüestió va pertànyer a sant Pere Armengol (1238-1304), fill del comte Arnau d’Urgell, i formava part de l’aixovar funerari del predit mercedari nascut i enterrat a la Guàrdia dels Prats. Les quatre peces que es conserven de l’arqueta foren trobades l’abril del 1921 dins l’urna sepulcral d’aquest sant, quan el cardenal Francesc de A. Vidal i Barraquer decretà el trasllat de les relíquies d’aquest sant a una nova urna de plata.

Malgrat la dificultat de trobar paral·lels adients, des del vessant tipològic i tècnic, l’objecte que hem analitzat és molt semblant a una altra arqueta de manufactura xipriota que es conserva a Barcelona, al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC núm. inv. 44 986). Això permet d’aventurar la hipòtesi que Xipre podria haver estat el lloc on es manufacturés la nostra peça, ja que aquesta illa va fruir, des de la darreria del segle XII fins al XV, d’una estabilitat política i econòmica que permetria el desenvolupament del comerç, l’arribada d’artesans i les importacions de determinats materials (or, argent, estany) per tal d’atendre l’intercanvi i la demanda dels seus productes per part de cavallers, croats o pelegrins.

Cal considerar també que són nombrosos els tipus d’objectes (medalles, ungüentaris, penjolls…) d’estany conservats a Anglaterra (Victoria amp; Albert Museum, Londres), França (Musée des Thermes et de l’Hôtel de Cluny) i Alemanya que poden relacionar-se amb l’arqueta del Museu Diocesà de Tarragona, preferentment les monedes i els segells anglesos catalogats cronològicament entre els anys 1290 i 1310. Aquestes connotacions permeten plantejar —amb les degudes reserves— el supòsit que l’objecte analitzat fos laborat a Europa (Anglaterra), o bé fos de procedència xipriota. Carme Farré aventura la hipòtesi de l’existència d’un argenter de procedència anglesa establert a Xipre com a possible artífex de l’arqueta (FARRÉ, 1992, pàg. 132, cat. 80), basant-se encertadament en raons històriques i concomitàncies d’índole tècnica i ornamental. També assenyala la possible existència en aquesta illa d’un taller que fabriqués aquesta mena d’objectes, i que proveís comercialment d’altres indrets; això podria explicar que l’arqueta arribés a les mans de sant Pere Armengol i, per la seva vàlua o estima, fos inclosa en la seva sepultura. Se sap que el sant màrtir de l’orde de la Mercè treballà en la redempció de captius a Granada, Múrcia i l’Alger, però se’n desconeix cap vinculació personal amb Xipre. Sense menysprear les citades consideracions, tampoc no es pot excloure que aquesta manufactura provingués d’algun centre de producció hispànica. La referència heràldica de cinc reialmes peninsulars (Portugal, Castella, Lleó, Navarra i Aragó) reproduïts als escuts de les plaques estudiades ens fan posar en dubte la procedència xipriota de la nostra arqueta.

Malgrat que li manca la tapa i la base, les seves característiques tècniques i artístiques, la subtil realització dels detalls heràldics, la indumentària, els atributs i el mobiliari palesen bellesa, minuciositat i finor en tot el repertori. Sens dubte l’anònim artífex que l’executa fou un qualificat artesà coneixedor del seu ofici i dels reialmes hispànics i europeus.

Per la manca d’objectes d’aquest tipus —excepció feta al nostre país de l’existent a Barcelona— l’arqueta de sant Pere Armengol es pot considerar com una peça atípica, singular, i una de les més preuades que es conserven d’aquesta època. (AMS)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Rius, 1945-47, vol. I, pàgs. 153 i 158
• Español, 1991, pàgs. 153-160.

Bibliografia sobre l’orfebreria

• Pallium, 1992, pag. 132, cat. 80.