Situació
Detall de les ruïnes més antigues d’aquest castell.
ECSA - J.J. Menchón
Les restes de les fortificacions del castell de Prenafeta són situades al cim d’un turó encinglerat que hi ha sobre el poble actual de Prenafeta.
Mapa: 34-16(418). Situació: 31TCF523823.
Des de Montblanc surt la carretera local TV-2421, que porta al poble actual de Prenafeta. Des d’on hi ha la font d’aquest poble surt un caminet ben fressat i senyalitzat que mena fins a un pas engorjat. En alguns trams s’ha conservat l’empedrat antic d’aquest camí. Poc després d’aquest pas, cal girar cap a l’esquerra, travessar el poble rònec de Prenafeta, i enfilar-se, tot seguint un corriol, fins al cim del turó on s’alça el castell. Als darrers metres hi ha restes d’uns graons. (JBM)
Història
El topònim de Prenafeta és esmentat l’any 980 quan el comte Borrell II de Barcelona donà el castell de Cabra als esposos Ervigi i Amaltruda i a llur fill Guifré; entre les afrontacions territorials de l’esmentat castell s’esmenta el terme de Petrafita. Al llarg de la segona meitat del segle XI, el castell de Prenafeta apareix en un seguit de documents falsos o sospitosos de ser-ho; tot i així, un document del 1072 que no és suspecte indica que l’esmentat any Arnau Pere de Ponts feu un conveni amb un cavaller anomenat Ramon Bremon pel qual, entre d’altres, li donà el castell de Prenafeta en feu amb diverses condicions; aquesta notícia deixa fora de dubte que en aquest moment la fortalesa de Prenafeta ja s’havia bastit.
En morir Arnau Pere de Ponts el 1086, totes les seves possessions passaren per herència al seu nebot Bernat Pere de Ponts; d’aquest, pel seu testament sacramental jurat l’1 d’agost de 1119, pervingueren al seu fill Pere de Puigverd. Posteriorment, amb data de 18 de desembre de 1164 hi ha constància de l’acta testamentària de l’esmentat Pere de Puigverd, segons les disposicions de la qual, determinà que tots els llocs que posseïa a la Conca de Barberà, entre altres el castell de Prenafeta, passessin al seu fill Pere.
La família Puigverd va senyorejar la fortalesa de Prenafeta durant els segles XII i XIII, tot i que sembla que l’administració d’aquest castell no l’exerciren ells directament, sinó que la subinfeudaren a d’altres famílies nobles de la contrada. Així, l’any 1168 es documenta el testament de Guillem de Montagut —feudatari dels Cervelló i dels Jorba a més dels Puigverd—, pel qual hi ha notícia que el testador disposà que el seu fill Guerau heretés els castells de Prenafeta i Pira, entre d’altres fortaleses.
Pere de Puigverd, fill del personatge homònim que va testar, segons s’ha esmentat, l’any 1164, va deixar en herència la possessió del castell de Prenafeta al seu fill Berenguer de Puigverd tal com consta en el seu testament atorgat l’any 1243. Un nou Berenguer de Puigverd, fill de l’anterior, llegà al monestir de Santa Maria de Poblet les propietats que tenia a la Conca de Barberà, entre les quals hi havia els castells i les viles de Prenafeta, Miramar i Figuerola, que passaren a dependre de l’esmentat cenobi l’any 1276; aquesta cessió fou confirmada en el testament del mencionat Berenguer de Puigverd, atorgat l’any 1297.
Aquests indrets, integrats dins el domini territorial del monestir de Poblet a la Conca de Barberà, constituïren, juntament amb Montornès, el que es va conèixer com a baronia de Prenafeta.
El lloc de Prenafeta va continuar al llarg del segle XV sota la senyoria del cenobi pobletà, que el 1414 havia adquirit del rei Ferran I la jurisdicció civil i criminal de l’indret. Posteriorment, la guerra civil catalana contra el rei Joan II (1462-72) va afectar tant el poble de Prenafeta que en poc temps restà gairebé despoblat.
El lloc quedà definitivament abandonat, i quan es va refer la població al segle XVIII, s’establí a l’actual emplaçament, a uns 2 km al sud de l’antic indret de poblament. (FEB-ABC-EPF)
Castell
Petita casa forta que corona l’extrem de ponent del turó on hi ha la fortificació.
ECSA - J.J. Menchón
El castell de Prenafeta és format bàsicament per dos edificis, que en realitat corresponen a dues construccions fetes en dues èpoques diverses. D’una banda, en un extrem de la cresta, hi ha un petit castell roquer, encimbellat i molt reduït. D’altra banda, a l’altre extrem de la cresta, hi ha una casa forta. Entremig hi havia encara alguna altra dependència, en part excavada aquests darrers anys.
La fortificació situada a l’extrem oriental és la més antiga. Té una planta gairebé trapezial. Les seves parets es conserven amb poca alçada. El mur septentrional té una llargada d’uns 11 m, i el mur meridional, d’uns 4 m, als quals cal afegir un nou tram d’uns 3 m més, situat més cap a ponent. Aquests dos murs gairebé paral·lels són units a llevant per un mur esbiaixat, orientat de SW a NE. A l’extrem oposat, a l’oest, hi ha una roca, a la qual es devia adossar la fortificació. Al mur meridional hi ha una obertura, un esvoranc, però fet segurament en època moderna.
L’alçada d’aquest mur no és gaire gran; allà on és més ben conservat és a llevant, que arriba a fer uns 3 m d’alt. Aquesta paret és feta amb carreus tallats, de mida no gaire gran, allargats o no (15 cm d’alt × 45 cm de llarg o bé 25 cm × 30 cm), units amb morter de calç. Els carreus dels caires són més ben treballats.
A l’extrem oest de la cresta del tossal del castell hi ha el mur oriental d’una casa forta. Aquesta paret, amb una alçada d’uns 5 m, té una longitud de 8 m. El seu gruix és de 90 cm. És feta amb carreus de mides diverses, alguns de molt poc treballats, més o menys arrenglerats en filades i units amb morter. En aquest mur hi ha dues espitlleres. De la paret nord, només en resta l’angle est, on veiem que hi havia hagut una porta, de la qual només s’endevina el muntant est i l’inici de l’arc. De la resta de la construcció, que s’estenia cap a l’oest, no n’ha quedat cap indici. Podem assenyalar també que sota d’aquest edifici hi ha un túnel.
En principi es pot pensar que en un primer moment, cap al segle XII, es va construir el castell de l’extrem est. Era un niu d’àguiles, que dominava el pla de la Conca, el camí de Figuerola i el poble que es degué bastir al seu dessota, prop d’aquesta via. En un moment més tardà, al segle XIII o ja al segle XIV, es degué edificar la casa forta que hi ha a l’extrem occidental, habitatge més còmode per als senyors d’aquest lloc. (JBM)
Bibliografia
- Morera, 1987, vol. I, ap. doc. núm 2, pàg. II
- Miret, 1918, pàgs. 163-164
- Els castells catalans, 1973, vol. IV, pàgs. 264-267
- Español, 1991, pàgs. 225-234.