Sant Salvador de Prenafeta (Montblanc)

Situació

Mur ponentí de la nau romànica, ampliada al començament del segle XIV amb un segon tram i un absis de tipologia encara romànica, tot i la seva datació tardana.

F. Español

L’església de Sant Salvador és situada als peus de la muntanya de Prenafeta, al capdamunt de la qual es bastí el castell.

Mapa: 34-16(418). Situació: 31TCF523823.

Per a arribar-hi cal seguir el mateix itinerari que s’ha indicat en la monografia precedent. (FEB)

Història

La primera menció de l’església de Sant Salvador data de l’any 1166, quan en el testament d’Ermessèn, muller de Pere de Puigverd, s’establí que es fes donació d’una peça de terra a l’església de Sancti Salvatoris de Pennafracta. La confirmació de l’exercici de funcions parroquials no es ratificà fins l’any 1185, que el papa Lluci III adreçà una butlla al paborde de la catedral de Tarragona en què li confirmava les seves possessions, entre les quals hi havia la de l’església de Penna ficta; així, quan l’any 1193 l’arquebisbe Berenguer de Vilademuls ordenà que les col·lacions de les rectories de l’arxidiòcesi fossin per a l’arquebisbe, n’eximí les del paborde, i entre aquestes apareix la de Prenafeta.

L’església torna a esmentar-se en la butlla que l’any 1194 el papa Celestí III adreçà al bisbe Ramon de Castellterçol i al paborde Joan, en la qual consta que era vinculada a la pabordia.

L’església de Prenafeta passà a dependre del monestir de Poblet a partir de l’any 1276 per donació de Berenguer de Puigverd, senyor del castell, cessió que es confirmà l’any 1297. Aquesta donació va suscitar un plet resolt l’any 1302 entre l’arquebisbe Rodrigo Tello i el monestir de Poblet, en què, entre altres coses, es reclamava la jurisdicció sobre l’església de Prenafeta. La resolució fou que l’església depengués de l’arquebisbe de Tarragona per estar integrada dins de la seva arxidiòcesi, tot i que el domini directe el retindria Poblet.

D’altra banda, en la relació de la dècima papal recaptada els anys 1279 i 1280 en l’arxidiòcesi tarragonina, consta que el rector de Penafracta satisfeu ambdós anys 60 sous.

A la darreria del segle XV, el temple de Sant Salvador de Prenafeta era de col·lació de l’ardiaca de Sant Llorenç de Tarragona.

A causa de la guerra civil catalana del segle XV el terme de Prenafeta es despoblà, i com que els fruits de la rectoria no eren suficients, l’any 1476 fou unida com a sufragània a la parròquia de Figuerola del Camp. El poble i l’església a la llarga van quedar abandonats, i en refer-se la població es creà el poble en un nou indret fora de la vall tancada. Actualment, l’església es troba abandonada i en mal estat de conservació. (FEB-ABC-MMFG)

Església

Planta de l’església, on s’indiquen les dues èpoques de construcció.

F. Español

El temple de Sant Salvador devia ser constituït originàriament per una sola nau amb capçalera plana o carrada. Una reforma posterior, que podríem situar els primers anys del segle XIV, va implicar l’ampliació d’aquesta nau primitiva, i s’hi afegí aleshores un nou tram d’idèntica llargada a l’anterior, i en la capçalera es bastí un absis. Ambdues naus es comunicaven per una arcada de perfil apuntat.

El que devia ser la nau originària de l’edifici segurament era coberta per una encavallada de fusta, atès que no queda cap testimoni de l’arrencada d’una volta que s’hagués ensulsiat en un moment donat; tanmateix, però, hom no endevina tampoc, a l’interior d’aquest mur, els punts d’assentament d’aquesta hipotètica encavallada.

La nau bastida alhora que l’absis, amb posterioritat al primer procés constructiu, es va cobrir amb una volta de canó apuntat que es construí sobre una cintra de canyes juxtaposades. Els senyals d’aquest encanyissat han quedat en el morter que va servir per a lligar el reble. La volta arrenca d’una imposta que recorre tot el perímetre de la nau. El presbiteri és cobert amb una volta de quart d’esfera igualment apuntada. En un cas i en l’altre, el material constructiu emprat és molt pobre.

Això no obstant, els arcs presbiterals que marquen el pas de la volta de la nau a la de l’absis són bastits amb dovelles tallades amb cura i disposades molt regularment, la qual cosa fa que ressalti de la resta de l’aparell, molt pobre i matusser. Els carreus de l’arcada que divideix les dues naus i que correspon al mateix moment de les obres, també estan tallats i col·locats acuradament.

Es conserva el portal originari que tenia l’església abans de realitzar-s’hi l’ampliació de què hem parlat; aquest portal s’obre a la façana de ponent de l’església, i és resolt amb un arc de mig punt fet de dovelles, totalment irregulars, que evidencien una gran pobresa de recursos. No es veu cap element ornamental.

A l’absis, quan es bastí, es va obrir una altra porta que devia comunicar l’edifici directament amb el cementiri. La porta es va confeccionar amb tres grans carreus rectangulars que constitueixen els brancals i la llinda. Una única finestra que s’obre en tot l’edifici és situada al bell mig de l’absis, però es va tapiar i roman inutilitzada. És d’arc de mig punt i marca aquest arrodoniment la mateixa llinda, ja que no és adovellada.

En la longitud total dels murs de l’església s’evidencia el tall de l’obra, que indica dos processos constructius diferents. Això no obstant, el mur té el mateix gruix en una zona i en l’altra. El material emprat en la fàbrica no és tampoc tan diferent. En la nau que originàriament va tenir l’església, apareix pedra de mida irregular tallada a cops de maceta i col·locada sense cura en el mur. Aquest aparell obligava a un arrebossat posterior. En la zona més moderna, tot i que exteriorment l’aparell respon a les característiques suara esmentades a l’interior, és més acurat.

En la imposta que recorre la nau i d’on arrenca la volta, hi ha esculpit molt esquemàticament un petit cap humà.

Per tal com ha arribat l’edifici a l’actualitat, es pot determinar que originàriament l’església —com ja ha estat assenyalat— seria constituïda per una nau, que possiblement no va tenir diferenciat el santuari, amb una coberta de fusta.

La construcció d’aquest primer edifici se situa en una data que ha de ser dins el segle XI, i la seva morfologia s’aproxima a la tradició preromànica. Posteriorment, en una data propera a l’any 1300, es produí una reforma important en la fàbrica. (FEB)

Bibliografia

  • Español, 1991, pàgs. 225-238.