Situació
Vista exterior de l’església des del costat sud-oest amb el mur frontal.
F. Tur
Les ruïnes de l’església de Sant Miquel de la Cirera són uns 500 m al sud-est del mas de la Cirera, que és a l’extrem septentrional del terme de Cabanelles, en un replà de la serralada que separa les conques del Fluvià i de la Muga.
Mapa: 257M781. Situació: 31TDG775825.
Un antic camí, apte avui només per a vehicles tot terreny, puja fins a la rodalia de l’església des de Sant Martí Sesserres, passant pel mas Cantenys. Des del costat de tramuntana de la serralada hom s’hi pot aproximar, des del poble d’Albanyà, per una pista forestal que porta fins al mas de les Vinyes. És convenient de fer el darrer tram del camí a peu. (JBH-MLIC)
Història
La menció més antiga que hi ha de l’església de Sant Miquel de la Cirera és en el diploma de l’any 844, donat per Carles el Calb, a favor de Dòmnul, primer abat de Sant Pere d’Albanyà, en el qual Cirera apareix com una possessió i fundació del cenobi “loco qui dicitur Ceresius, ecclesia in honore sancti Michaelis archangeli novo o Pere constructa”.
La cel·la de Sant Miquel de la Cirera esdevingué possessió del monestir de Santa Maria d’Arles, del Vallespir, juntament amb el cenobi d’Albanyà. Així figura en un diploma atorgat a Arles per Carles el Calb l’any 869.
Per uns altres preceptes atorgats a Santa Maria d’Arles per Lluís el Tartamut l’any 878 i per Carloman l’any 881 hom pot conèixer els límits de la cel·la. L’església de Sant Miquel Arcàngel, amb la de Sant Pere d’Albanyà, torna a ésser esmentada en una butlla del papa Sergi IV, de l’any 1011, també a favor del monestir d’Arles.
El darrer quart del segle XIII ja havia esdevingut església parroquial i així és esmentada al segle XIV. Després esdevingué sufragània de Sant Martí Sesserres.
L’església és, actualment, en ruïnes. (JBH-MLIC)
Església
L’església de Sant Miquel de la Cirera té la planta d’una nau rectangular, actualment sense volta, la qual hom pot comprovar que era la coberta principal, pel fet de conservar l’arrencada als murs laterals. Aquesta és indicada per una senzilla cornisa de secció excurvada.
La nau és capçada a llevant per un absis semicircular actualment molt esfondrat. És molt probable que antigament ja hagués amenaçat ruïna, atès que a l’absis hi ha signes evidents d’haver estat reformat, particularment a la part central del semicercle. És probable que l’absis s’enfonsés abans que la nau, moment en què fou construït un mur que tancava la seva embocadura i en el qual fou col·locada una finestra romànica de doble esqueixada que probablement correspon a la que hi havia al centre de l’absis, indret on actualment hi ha un esvoranc.
La porta s’obre al mur de ponent. És molt simple, d’una sola arcada de mig punt, feta amb dovelles llargues i estretes, poc polides.
Aquest frontis es conserva en força bon estat i és coronat per un campanar d’espadanya, fet per pilastres, tres de les quals són grosses, que no clouen en arcades.
Detall d’un dels murs de l’església amb una finestra perfectament conservada.
F. Tur
A més de la finestra oberta al fons de l’absis, l’edifici tenia, almenys, dues finestres més, també de doble biaix, situades al mur de migdia, que és molt malmès. Només s’ha conservat íntegrament la més propera al cantó de ponent.
L’aparell és de petits carreus de calcària simplement escairats i no polits, disposats en filades uniformes i lligats amb abundant morter. Entremig hi ha rebles o petites falques. Hi són apreciables diversos rengles de forats per a bastides. Les cornises i els arcs monolítics de les finestres són tallats en pedra sorrenca.
Cal remarcar que el costat de tramuntana de la nau no encaixa gaire bé amb la façana de ponent i, a més, l’aparell sembla fruit d’alguna modificació. Això fa pensar que aquest sector, ja molt abans de l’abandonament de l’església, fou probablement objecte de reformes, potser coetàniament a les de la capçalera, sense que en el seu estat actual hom hi pugui fer cap altra apreciació.
Per la seva estructura i aparell creiem que aquesta església pot ésser inscrita dins el grup d’esglésies rurals i simples, sense cap mena d’ornamentació, bastides a la zona empordanesa al llarg del segle XI. Pel tipus d’obertura és probable que calgui situar Sant Miquel de la Cirera cap al final del segle XI, o ja al començament del segle XII.
Se’n conserva la pica baptismal, en forma de copa ovoide, monolítica i sense decoració.
Les ruïnes d’aquesta església han estat deslliurades de bardisses i enderrocs per part del Grup d’Art i Treball del Centre Excursionista Empordanès durant els darrers anys, en diferents jornades o trobades. Hom hi ha endegat una molt senzilla intervenció per consolidar el contorn superior d’alguns dels murs més malmesos. (JBH-MLIC)
Pica
Pica baptismal procedent de l’església, actualment abandonada. És un exemplar simple d’època tardana.
F. Tur
Vora l’església, llençada abandonada a terra hi ha encara la pica baptismal, la qual, a desgrat d’algunes mutilacions, és força sencera.
És una peça feta amb un sol bloc de pedra, de mides regulars, de forma semiesfèrica, bé que amb la base una mica aplanada per tal de facilitar-ne l’estabilitat. Tant l’interior del recipient com la seva superfície exterior són llisos, amb la pedra polida lleugerament i sense que hi hagi estat feta cap decoració. Per tal de trencar l’excessiva monotonia, hom ha rematat tot el voltant exterior de la boca amb una faixa llisa, la superfície de la qual emergeix una mica de la de la casa.
La pica és ben conservada pel que fa al cub. No així la seva boca, que presenta una vora molt escantonada i plena de mutilacions, un parell de les quals semblen coincidir amb el lloc on, amb bona lògica, hi havia les grapes de ferro que agafaven i feien accionar la tapa, de fusta.
Aquesta pica és una Peça molt senzilla, fruit d’un treball ben elemental i rudimentari, d’acord amb la pobresa de l’església a la qual anava destinada.
El fet que aquest exemplar no tingui elements decoratius impossibilita de fer cap paral·lelisme i en dificulta la datació. La simplicitat de la pica possiblement porta a atribuir-li una antiguitat que no té. Nosaltres, com a hipòtesi, tenint en compte el treball de la pedra i la vora que en ressegueix la boca, no la creiem anterior a la segona meitat del segle XIII. (JVV)
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 62-63.