Vista aèria del nucli de la Clua d’Aguilar, amb l’església de Sant Sebastià a la part alta de la població.
ECSA - M. Catalán
Situació
El poble de la Clua és situat a dalt d’un turó, a la vorera dreta del Segre, en un meandre del riu, davant de Castellnou de Bassella. Integrada dins el nucli del poble, a la part alta, hi ha l’església parroquial de Sant Sebastià. El conjunt es veurà afectat per la construcció del pantà de Rialb.
Mapa: 24-13(329). Situació: 31TCG575505.
A la Clua de Bassella, també anomenada la Clua d’Aguilar, s’hi arriba per un camí que surt de Bassella i creua el Segre per un pont de cables. (JAA)
Història
El lloc de la Clusa apareix esmentat en el document de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell. El castell de la Clua és àmpliament documentat al llarg dels segles XI i XII.
Segons una donació del 1042, el castell era situat al terme de Sant Martí i limitava, a llevant, amb el castell de Madrona; a ponent, amb el castell de Vilaplana; al N, amb el d’Aguilar; i a migdia, amb el de Ponts. L’any 1091, Arnau Bonfill, en el seu testament, llegava a Santa Maria de la Seu el castell de la Clua amb la meitat de l’església i tota la sagrera, com també els delmes i les oblacions.
En la visita pastoral del 1575 consta com a església parroquial de la Clua Sant Martí, mentre que l’any 1758 l’església de la Clua era dedicada a sant Sebastià, advocació que ha perdurat; actualment l’església de Sant Martí de la Clua és la capella abandonada situada als afores de la població, al mig dels camps.
Així doncs, a l’hora de referir-se a l’església parroquial de la Clua s’ha de tenir en compte el canvi d’advocació que es produí en època moderna, de manera que la informació relativa a Sant Martí de la Clua s’ha de relacionar amb l’actual església de Sant Sebastià, i no amb l’actual església de Sant Martí de la Clua.
En la recaptació de la dècima del 1279, dins del deganat d’Urgell, consta un Iohannem de Clusa, sense cap més especificació. L’any 1391 el rector de la Clua pagà de dècima la quantitat de 25 sous.
L’any 1575, el visitador de la diòcesi manà que fos allargada la teulada de l’església parroquial de Sant Martí, de manera que no “plogués” sobre la volta de l’església. Probablement en aquest moment cal datar la reforma de l’església amb la construcció del terrabastall i el nou teulat sobre la coberta original, que anul·là el primitiu campanar. L’any 1758 Sant Sebastià de la Clua havia esdevingut sufragània de la parròquia de Sant Sadurní d’Aguilar, situació que es confirmà en el pla parroquial del 1904. Actualment és annexa a la parròquia de Peramola. (MLIC)
Planta de l’església de composició romànica molt regular.
J.A. Adell
Església
És un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó, de perfil semicircular, reforçada per un arc toral, i capçada a llevant per un absis semicircular, obert a la nau mitjançant un estret arc presbiteral que arrenca d’unes senzilles impostes en perfil de cavet.
Al centre de l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada, actualment paredada, i a la nau hi ha dues finestres més, també de doble esqueixada, una a la façana sud i una altra al mur de ponent. A la façana sud s’obre la porta, en arc de mig punt, de petites dovelles, sense ornamentació.
Façana de ponent de l’església, resultat d’una modificació del segle XII sobre un edifici més primitiu.
ECSA - J.A. Adell
Sobre la façana de ponent es dreça un campanar d’espadanya, de dos ulls, i a la façana sud és perfectament visible el sobrealçament de la coberta, que forma un terrabastall obert sobre aquesta façana i que deixa veure l’extradós de la volta, i la forma original del campanar: era una torre muntada sobre l’extrem oest de la nau, i fou escapçat quan es féu el terrabastall i es construí l’espadanya actual, en la qual s’aprofitaren carreus de l’obra original. Aquest fet dóna al campanar un aspecte molt similar a la resta dels paraments. Aquesta semblança es dóna també al mur nord, on s’eliminà el ràfec original, i es continuà el parament fins a l’alçada de l’espadanya. A la façana sud, i a l’absis, es conserva el ràfec original, format per una motllura en cavet a l’absis i aixamfranada al mur sud.
L’aparell és format per carreus ben tallats i polits, disposats molt ordenadament, i encara es conserven alguns vestigis de les juntes originals, encintades, al mur nord.
En aquest mateix mur nord es conserven, a la base, algunes filades d’un aparell en carreu que semblen correspondre a una edificació anterior a l’actual, substituïda per aquesta, amb la qual coincidirien almenys els murs nord i oest.
Aquesta edificació més antiga correspondria a una obra del segle XI, mentre que l’església actual s’avé, perfectament, amb les formes constructives i formals de la plenitud del segle XII. (JAA)
Sarcòfag
Dos sarcòfags encastats a la paret del cementiri, segons una fotografia de l’any 1967 (foto: J. Tous) i una altra de recent.
ECSA - G. Ylla-Català
A la paret del cementiri de vora l’església es conserven dos sepulcres reutilitzats com a material de construcció. Situats l’un damunt de l’altre, són de pedra i d’estructura prismàtica rectangular; el de la part superior és una mica més gran que l’altre. La tapa del sarcòfag més petit és situada al coronament del mur. Els motius que decoren tots dos sarcòfags s’han de situar dins un repertori habitual en conjunts funeraris, com ara algunes esteles i alguns sepulcres.
El sarcòfag inferior o més petit fa 100 × 47 × 40 cm i presenta l’ornamentació de la cara frontal dividida en dues parts, mitjançant una doble incisió. En una de les parts apareix representada una estrella de sis puntes encerclada, tècnicament molt ben reeixida, i en l’altra, dins un cercle, un reticulat a base de petites estrelles de sis puntes.
La tapa d’aquest sarcòfag només presenta decoració en un dels dos vessants. Els motius representats es distribueixen en tres cercles, dels quals el central repeteix el mateix reticulat que trobàvem al frontal del sepulcre, i els dos laterals desenvolupen un tipus d’estrella o flor de sis pètals; en aquest cas, el que s’ha fet és buidar l’interior de cadascun dels pètals. També en aquesta coberta apareix una inscripció de caràcters gòtics.
L’altre sepulcre, més gran, fa 115 × 45 × 42 cm i desenvolupa la seva decoració en dos requadres, definits per una incisió simple sobre la pedra. Un dels requadres acull, en sengles cercles, dues estrelles (o flors) de sis puntes. S’ha utilitzat una tècnica senzilla, que consisteix a rebaixar la superfície del requadre aconseguint que el cercle que emmarca les estrelles sobresurti del conjunt. Després, a base d’incisions, s’han dibuixat les estrelles. L’altre motiu repeteix el model de flor que ja havíem vist en la tapa del sepulcre petit.
Els temes decoratius d’aquests sarcòfags recullen diverses tradicions. Mentre que del món visigòtic prové la pràctica d’encerclar els motius, com ja indicaren J. Puig i Cadafalch, A. de Falguera i J. Goday (1909-18, II, pàg. 421), tenen el seu origen en el món pre-romà les decoracions de tipus radial que adopten tant les flors com les estrelles representades.
El motiu floral pot ser entès moltes vegades com una estrella, tot recollint les teologies solars que es coneixen del món pre-romà però adaptat a la simbologia cristiana, donant una idea d’immortalitat de l’ànima del difunt.
Quant a la datació d’aquestes peces, tot i que Sarrate (1963-65, pàg. 170) les situa en època visigòtica pels motius decoratius emprats i la rusticitat en la seva execució, la inscripció que apareix en la tapa d’un dels sarcòfags fa pensar que probablement no siguin anteriors al segle XIV, tal com ja ho apuntava X. Barral (1981, pàg. 120). Hem de tenir en compte, a més, que aquesta decoració en peces de caràcter funerari va tenir força acceptació durant l’època medieval, i encara més dins d’àmbits populars.
Aquest mateix motiu floral s’ha trobat en alguns sarcòfags del Solsonès, com el de Linyà 1 (VIDAL-VILASECA, 1977) o el de Sant Just i Sant Pastor de Valldan, en els quals es combina la flor i la creu. També trobem aquesta ornamentació en dos sarcòfags conservats al Museu Episcopal de Vic (núms. 10 749 i 10 780), o al sepulcre de Gualter (Noguera) conservat al Museu Diocesà d’Urgell (núm. 203). Tots ells, situats entorn del segle XIII, reforcen la datació tardana que donem per als sarcòfags de la Clua. (CBS-LBM)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Rius, 1946, vol. I, pàg. 183; Baraut, 1978, vol. I, doc. 2, pàgs. 50-53; Bertran, 1979, vol. II, pàg. 321; Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàgs. 1 134-1 135; Baraut, 1981, vol. IV, doc. 423, pàgs. 127-128, i doc. 457, pàgs. 159-160; Baraut, 1982, vol. V, doc. 556, pàgs. 87-89, doc. 557, pàgs. 89-90, doc. 584, pàgs. 112-113, doc. 595, pàgs. 124-125, doc. 602, pàgs. 128-130, i doc. 602, pàg. 132; Baraut, 1983, vol. VI, doc. 738, pàgs. 109-110; Baraut, 1984-85, vol. VII, doc. 900, pàg. 31, doc. 910, pàg. 42, doc. 1 031, pàgs. 151-152, doc. 1 046, pàg. 167, i doc. 1 076, pàg. 192; Baraut, 1986-87, vol. VIII, doc. 1 170, pàg. 98-99 i doc. 1 174, pàgs. 101-102; Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1 248, pàgs. 77-78, doc. 1 274, pàg. 105, doc. 1 406, pàg. 221 i doc. 1 499, pàg. 304.
Bibliografia sobre el sarcògaf
- Sarrate, 1963-65, pàg. 170; Tarragó, 1966; Vidal-Vilaseca, 1977, pàg. 57; Barral, 1981, pàg. 120.