Situació
ECSA - M. Catalán
El llogaret de Talló, on hi ha l’antiga canònica de Santa Maria, és situat uns 600 m al S de Bellver.
Mapa: 35-10(216). Situació: 31TCG997912.
L’església s’alça al mig d’una planura, al peu de la carretera local que des de Bellver va cap a Coborriu en direcció S. (RMAE)
Història
La planura de Talló era un antic pagus o una de les primitives divisions del territori cerdà, que aviat va vincular el seu nom a una església de Santa Maria, la principal del lloc. Aquesta església era la més important d’aquest sector i possiblement de tota la Cerdanya, ja que és la que se cita en primer lloc en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, document que pretén ésser redactat el 819, però que, com en altres llocs ja s’ha indicat, sembla respondre a l’estat de la diòcesi d’Urgell a la segona meitat del segle X.
En l’acta, és l’única església de la Cerdanya que figura amb el seu titular, i es diu també que en depenia la Villavetera, és a dir, Vilavella (més tard coneguda com Vilella), i alguns llogarets (villulis), dels quals no s’indica el nom. Tot això fa creure que avançat el segle X, l’església de Talló tenia un paper molt destacat entre les esglésies de la Cerdanya. El pagus Tollonensis surt per primera vegada esmentat el 28 d’octubre de 941, en una venda que féu Sanegonça al clergue Novacan d’una peça de terra situada al pagus de Talló, a la vil·la de Pi. Els límits d’aquest pagus coincideixen amb els dels actuals termes municipals de Bellver —abans de les agregacions de Talltendre, Éller i Riu de Pendís— i Prullans. Al mateix segle X es documenten nombroses donacions d’alous situats al pagus de Talló al monestir de Sant Llorenç prop Bagà, com la que féu el prevere Reconsèn el 15 de setembre de 981 d’unes terres situades al pagus de Talló, a la vil·la de Santa Maria.
La comunitat canonical
És probable que la parròquia de Talló, per la seva especial categoria, estigués servida per diversos clergues, els quals amb el temps prendrien una organització de tipus canonical, a semblança de l’origen confús de moltes altres canòniques. Hom ha volgut veure un primer esment d’aquesta comunitat en l’acta de consagració de l’església de Baltarga del 30 d’octubre del 891 pel bisbe Ingobert, on es menciona el nom de l’ardiaca Eufradari i el de sis clergues que eren presents a la cerimònia.
La presència d’una comunitat de clergues és confirmada amb més claredat gràcies al document de dotació de Santa Maria de Talló datat de l’any 1098, bé que en realitat havia d’ésser escrit entre el 1042 i el 1068, que és quan vivia el comte . El comte Ramon Guifré de Cerdanya, a petició del seu germà el bisbe d’Urgell Guillem, i amb el consentiment dels seus fills, donà a l’esmentada església i als clergues que hi vivien el seu delme que tenia pel bisbe d’Urgell a la parròquia de Talló, com també nombrosos béns i drets en l’esmentada parròquia. B. Alart interpreta aquest document com el d’erecció i consagració d’un nou temple. Nosaltres creiem més possible que es tracti d’una nova dotació amb motiu de la conversió en canònica augustiniana de l’antiga comunitat de clergues, tal com succeeix aquests anys en moltes altres esglésies del país, i sobretot al bisbat d’Urgell (Organyà, Ponts, etc.).
Santa Maria de Talló rep nombrosos llegats testamentaris entre el 1059 i el 1170, gairebé sempre al costat d’altres esglésies canonicals o monàstiques, la qual cosa també és un indici de la presència d’una comunitat canonical a Santa Maria de Talló. En el testament d’Arnau, del 1059, es precisa que la donació d’un mancús a Santa Maria de Talló es fa “ad eius opera”. Bernat Guillem, el 1156, vol ser enterrat a Santa Maria de Talló i disposa que siguin donats cinc sous a l’església i dotze diners als clergues i als preveres de l’esmentat lloc.
Dotació de Santa Maria de Talló (25 d’octubre de 1098 [1042-1068])
El comte Ramon Guifré de Cerdanya, a petició del seu germà, el bisbe Guillem d’Urgell, i amb el consentiment dels seus fills Guillem Ramon i Enric, dota l’església de Santa Maria de Talló.
"Sciant cuncti presentes atque futuri quod ego Raimundus Guifredi, comes Ceritanie, cum voluntate et precibus Guilelmi, episcopi, fratris mei et consensu filiorum meorum Guilelmi Raimundi et Eianrici, dono Deo et beate Marie ecclesie que est sita in Tolo et clericis ibi habitantibus, presentibus atque futuris, et Deo ibi servientibus ipsum meum decimum quem teneo per dominum episcopum Urgellensem in parrochia de Tolo totum ab integrum. Et predictum decimum est in istis villis primum de Tolo, de Nefal, de Ciringa, de Vilela, de Garantol, de Grexantur, de Sancto Augustino, et de Eval, et de Navescort et de Corts et de Cardils et de Planel et de ipsa villa de Sancta Maria. Adhuc addo et dono predicte ecclesie beate Marie de Tolo et clericis illius loci meum proprium alaudium quod est in parrochia de Tolo, primum ipsam condaminam que est ad Riel cum suis affrontationibus et ipsum campum qui est al val de Tolo cum suis affrontationibus. Et iterum dono Deo et supradicte ecclesie beate Marie et clericis ibi habitantibus ad servicium illorum sicut melius voluerint ipsum meum pratum quod fuit condamina mea, que est de ipsa estrata que vadit in Barida et usque ad ianuas ecclesie beate Marie supradicte, cum suis affrontationibus, a parte orientis afrontat in ipsum campum qui fuit de Ermengaudo Raimundi de lla et ab occidente in ipso rigat qui excurrit per ipsum fontem, de meridie usque ad ianuas beate Marie, de alia vero parte in ipsa via que vadit in Barida; et totas meas vineas de Tomed cum illarum affrontationibus et alias meas vineas que sunt in serra Sancti Augustini cum illarum affrontationibus et unum mansum cum suis pertinentiis, qui est in villa de Navescort iuxta ecclesiam, et unam vineam que est in viner de Navescort iuxta torrentem qui excurrit de Baltarga cum suis affrontationibus. Et iterum dono beate Marie de Tolo et ad servicium illius loci et clericis ibi Deo servientibus ipsam aquam que excurrit per valíem de Valvedre ad molendinos construendos et ad omnia que in domo Sancte Marie et clericis illius loci necessaria fuerint. Et dono ecclesie beate Marie de Tolo et clericis illius loci in ipso bosc de Cadi ligna de Vilavedre usque ad villam de Escas ubicumque voluerint accipere ligna ad servicium Sancte Marie et clericorum illius loci. Et affrontant hec omnia supradicta de oriente in collo de Baltarga, de alia parte in boxeder de Orden, de meridie in Cadi et de occidente in collo de Monteilla. Quantum iste affrontationes includunt sicut superius scriptum est hoc donum adfirmo et dono ecclesie Sancte Marie de Tolo et clericis illius loci presentibus ac futuris propter remedium anime mee et parentum meorum. In tali conventu ut sit notum omnibus hominibus presentibus et futuris, quod ego Raimundus Guifredi, comes, nec ullus de propinquis meis nec ullus allius homo in ecclesia Sancte Marie nec in illis clericis nec in istum honorem supradictum vel supra scriptum non possint aliquid auferre neque iniuriam facere neque potestatem habere neque ullum dominium, nisi tantum solus episcopus Urgellensis ecclesie et successores eius, qui est dominus et gubernator eiusdem ecclesie et eiusdem honoris. Tali videlicet modo hoc donum facio quod episcopus Urgellensis vel aliquis de successoribus suis ibi non auferat honorem nec ullum danum faciat, set ut bene gubernet et custodiat illam ecclesiam ad servicium Dei et Sancte Marie. Si quis hanc cartam evertere temptaverit non valeat set secundum legem componat.
Actum est hoc VIII kalendas novembris, anno XXX° VIIII° regni Philippi, regis.
Sig+num Raimundi Guifredi, comitis, qui hanc cartam scribere fecit, firmavi et testes firmare rogavi. Sig+num Guilelmi Raimundi. Sig+num Eianrici. Sig+num Ugonis Dalmacii. Sig+num Bernardi Seniofredi vice[co]mitis. Sig+num Tedmar. Sig+num Guilelmi de Avelaned. Sig+num Mir Ricolf. Sig+num Bernardi Seniofredi de Miraelles. Sig+num Bernardi Radulphi de Pruilas. Sig+num Raimundi Sancti Martini.
Sendredus sacer, qui hanc cartam scripsit + die et anno quo supra."
[O]: Perdut.
A: ACU, còpia notarial de l’any 1534, pergamí, núm. 761.
a: Serra i Vilaró: Baronies de Pinós i Mataplana, Barcelona 1930-50, vol. III, pàgs. 281-282.
b: Baraut: Els documents, dels anys 1093-1100, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, “Urgellia” (la Seu d’Urgell), vol. VIII (1086-87), doc. 1166, pàgs. 94-96.
Traducció
"Sàpiguen tots els homes presents i futurs que jo, Ramon Guifré, comte de Cerdanya, amb el voler i a petició de meu germà el bisbe Guillem i el consentiment dels meus fills Guillem Ramon i Enric, dono a Déu i a santa Maria, que té la seva església a Talló, i als clergues que viuen allà, ara i en el futur, en el servei de Déu, tot íntegrament el delme que tinc pel senyor bisbe d’Urgell a la parròquia de Talló. I aquest delme es cobra sobre les vil·les següents: en primer lloc la de Talló, la de Nèfol, la de Cerinyà, la de Vilella, la de Garantoll, la de Greixantur, la de Sant Agustí i les d’Envalls, de Lavescort, de Cores, de Cardils, de Planell i a la mateixa vil·la de Santa Maria. També afegeixo i dono a l’esmentada església de Santa Maria de Talló i als seus clergues l’alou que tinc a la parròquia de Talló, en primer lloc la coromina que tinc a Riell amb les seves afrontacions i el camp que tinc a la vall de Talló amb les seves delimitacions. I endemés dono a Déu i a l’esmentada església de Santa Maria i als clergues que viuen en ella, per al seu servei, de la millor manera que vulguin, el meu prat que fou una coromina, que es troba entre el camí públic que va cap al Baridà i fins a les portes de Santa Maria i per la banda de llevant afronta amb el camp que fou d’Ermengol Ramon d’Illa i a ponent amb la sèquia que parteix de la font, i de migdia va fins a les portes de Santa Maria i d’altra banda fins al mateix camí que va al Baridà; i totes les meves vinyes de Tomet, amb les seves delimitacions, i unes altres vinyes meves que tinc a la serra de Sant Agustí, amb les seves afrontacions, i un mas amb el que li pertany, que es troba a la vil·la Lavescort, al costat de l’església, i una vinya que hi ha en el vinyal de Lavescort, prop del torrent que ve de Baltarga, amb les seves delimitacions. Igualment dono a Santa Maria de Talló per al servei dels clergues que en aquell lloc estan al servei de Déu l’aigua que baixa per la vall de Vallvedra per a poder-hi construir molins i per a tot el que sigui necessari per a l’església de Santa Maria i els seus clergues. També concedeixo a l’església de Santa Maria de Talló i als seus clergues que puguin prendre llenya per al seu servei en el bosc del Cadí, al lloc que vulguin entre Vila-vedra i la vil·la d’Escàs. I tot el que acabem d’esmentar termeneja a llevant en el coll de Baltarga, a tramuntana en la boixeda d’Ordèn, a migdia en el Cadí i a ponent en el coll de Montellà. Tot el que s’inclou dintre d’aquests límits tal com s’ha especificat abans ho dono i confirmo a l’església de Santa Maria de Talló i als seus clergues presents i futurs per remei de la meva ànima i de la dels meus pares. Amb tal pacte que volem que sigui conegut de tots els homes presents i futurs que ni jo Ramon Guifré, comte, ni cap del meus parents ni cap altre home o dona pugui prendre res ni fer cap injúria a tots els béns de l’església de Santa Maria o als seus clergues, a excepció del bisbe de l’església d’Urgell o dels seus successors, puix que només ell és senyor i governador d’aquesta església i dels seus béns. Faig aquesta donació de tal manera que ni el bisbe d’Urgell ni cap dels seus successors no li prenguin cap bé ni li facin cap mal, sinó que governin i protegeixin bé aquesta església en h mor de Santa Maria. Si algú volgués capgirar aquest document que no ho pugui fer, sinó que ho repari segons la llei.
Fet això el vuit de les calendes de novembre de l’any trenta-nou del regnat del rei Felip.
Signatura de Ramon Guifré, comte, que he fet escriure aquesta carta, l’he signada, i he pregat als testimonis que ho fessin. Signatura de Guillem Ramon. Signatura d’Enric. Signatura d’Hug Dalmau. Signatura de Bernat Sunifred, vescomte. Signatura de Tedmar. Signatura de Guillem d’Avellanet. Signatura de Mir Riculf. Signatura de Bernat Sunifred de Miralles. Signatura de Bernat Radulf de Prullans. Signatura de Ramon de Santmartí.
Sendred, sacerdot, que ha escrit aquest document el dia i any abans esmentats."
(Traducció: Antoni Pladevall i Font)
L’ardiaconat de Cerdanya
Al segle XIII, Talló perdé la seva preeminència dins el Baridà quan Nunó Sanç va fundar la vila fortificada de Bellver el 26 de desembre de 1225, que va dotar de privilegis importants. La intenció del senyor de la Cerdanya no era de despoblar els llogarets de la parròquia de Talló sinó d’atreure gent a aquesta nova capital del Baridà. Tanmateix, de la mateixa manera que Puigcerdà va absorbir el poble d’Ix, Bellver va absorbir Talló. Aquest fet, però, no significà la pèrdua de preeminència de Santa Maria de Talló dins l’estructura religiosa de la Cerdanya. En aquest moment es documenta perfectament la presència de canonges a Santa Maria de Talló, encapçalats per un degà. L’any 1299, el bisbe d’Urgell Guillem de Montcada va fer de Santa Maria de Talló el centre de l’ardiaconat de Cerdanya. Des d’aquella data, el rector de Talló i els seus successors portaren el títol d’ardiaca de Cerdanya. Un d’ells fou Ramon de Morer, que morí l’any 1307, com consta en el seu sarcòfag, situat en l’actualitat prop de la porta d’entrada de l’església, que diu: “L’any del senyor 1307, el 6 dels idus de desembre, morí el senyor Ramon de Morer, ardiaca de Cerdanya, l’aniversari del qual (és fundat en aquesta església). Que reposi en pau”. Aquest sarcòfag té esculpits dos escuts circulars que duen gravat un morer, que són les armes parlants del difunt.
Els darrers temps
La comunitat canonical de Talló, formada pel prior-degà i uns quatre comunitaris, residí des del segle XVI a la vila de Bellver. En acceptar la unió al grup de beneficiats de l’església de Sant Jaume de Bellver, constituí la “venerable comunitat de canonges i preveres de Santa Maria de Talló i Sant Jaume de Bellver” (1550), que tenia com a superior el degà de Cerdanya, el qual, a partir del 1592, després de la secularització de la canònica, s’intitulà també arxipreste de Bellver.
La secularització va afectar molt poc la vida de la comunitat; només va contribuir a desvincular-la cada vegada més de Talló i a centrar-la cada vegada més en l’església de Sant Jaume de la vila. Tenia, però, la cura del culte a Talló, que exercia a través de dos vicaris o comunitaris, coneguts com “els canonges de Bellver”.
Aquest allunyament dels sacerdots responsables i les sovintejades ocupacions franceses van fer decaure molt el culte de Talló, fins que, a partir del 1764, el va revitalitzar l’ardiaca de Cerdanya i arxipreste de Bellver Dr. Maties Riu i Ubach, autor d’uns estatuts i d’una nova consueta sobre el culte a Talló, en ús fins a final del segle passat. El Dr. Riu morí el 1809 i fou enterrat al presbiteri de Talló.
La comunitat secular de Bellver es va extingir el 1842 i des d’aleshores l’església restà com a parròquia rural, i sobretot com a santuari marià, on se celebren festes i aplecs, especialment pel 15 d’agost i pel 8 de setembre i també en les diades de Sant Antoni (13 de juny), Sant Joan (24 de juny) i Tots Sants (1 de novembre), ja que té adjunt el cementiri de Bellver.
L’aspecte actual de l’església es deu essencialment a les reformes i restauracions del temple empreses després de la guerra civil de 1936-39. Fou declarada Bé d’Interès Cultural (BIC) el 24 de març de 1993. (APF-MD)
Església
O. Mercadal, S. Aliaga i J. Campillo
Es tracta d’una església de grans dimensions, constituïda per dues estructures diferents: l’absis, potser de mitjan segle XI, i la nau, construïda posteriorment, el primer tram de la qual, corresponent a l’actual presbiteri, fa de zona de transició.
La planta de la nau és notable per la seva forma de trapezi regular, amb el costat dels peus una meitat més ample que el de la capçalera.
L’absis és molt alt, llis per dintre i decorat per fora amb un fris d’arquets cecs de bastant relleu, tangents i sostinguts per senzilles mènsules triangulars. La paret de l’absis, d’un metre i mig de gruix, és de pedres mitjanament escairades, posades en filades horitzontals, i grans junts entre elles. Tres finestres il·luminen l’interior: són de doble esbiaixada i tenen l’extradós de l’arc peraltat, en augmentar l’alçada de les dovelles des de l’arrencada fins a la clau, i doblat per un arc de pedres primes. Les finestres s’obren en un nivell molt alt del cilindre absidal, coincidint el centre de l’arc amb l’arrencada de la volta de quart d’esfera. L’arc pre-absidal és molt poc profund.
Davant de l’arc pre-absidal hi ha el presbiteri, un espai molt més alt que l’absis, cobert amb volta de canó de perfil semicircular. El presbiteri es comunica mitjançant una arcada a cada costat amb un envà i la porta que dóna accés al campanar, situat al nord, i amb la sagristia, situada a migdia. La paret oest de la sagristia és de la mateixa època que la nau, tal com s’ha posat de manifest en el curs de les excavacions realitzades el 1993. Presenta una porta i una finestra del mateix tipus que hem vist abans, amb l’extradós de l’arc peraltat i un arc de poc gruix doblant el primer. La diferència d’alçades entre la volta del presbiteri i la de l’absis deixa un frontó bastant alt, amb espai per a un ull de bou. Per l’oest, el presbiteri delimita un arc toral rectangular que s’inicia en un basament en forma de “T”, que és indici d’un canvi de plans constructius.
ECSA - Rambol
ECSA - Rambol
La nau és de construcció diferent. És més baixa que el presbiteri, almenys ara, i el seu aparell és millor que el de l’absis, amb carreus bastant regulars i ben escairats, de mides petites i junts estrets. És dividida en quatre trams per arcs torals, amb els corresponents contraforts semicirculars a l’exterior. El sosteniment de la volta de la nau devia tenir dificultats i es reforçaren les parets amb arcs formers, a cada banda, del mateix gruix que els brancals dels arcs torals, que quedaren englobats dintre els pilars dels formers. La volta original de la nau no s’ha conservat i ara el sostre és una volta d’obra cuita sota una coberta de fusta, amb llosat de pissarra. Aquesta volta tapa els allargats finestrals laterals que hi ha a cada costat de la nau per donar-li una bona il·luminació. El nivell del terra de la nau és tres graons més baix que el del presbiteri, i quatre més baix que el del terreny exterior. També la porta lateral oberta al mur de migdia resta a un nivell més alt que la nau, i sense escala per baixar. Él nivell primitiu de la nau sembla que era el mateix que el del presbiteri actual.
Els contraforts exteriors dels murs no són gaire habituals en l’arquitectura romànica catalana, però no hi ha dubte que els de Talló foren construïts juntament amb les parets, perquè estan ben imbricats. Per la seva raresa i la forma de semicolumna que tenen, criden més l’atenció i resulten un bon element decoratiu. Però potser també són indici d’una construcció d’època més avançada.
ECSA - A. Roura
La disposició del frontispici difereix de la tradicional. Una porta de bones dimensions és l’entrada principal al temple. L’arc és del tipus d’extradós peraltat, emmarcat per un segon arc de pedres primes i llargues. Un porxo construït molt més tard, que va de costat a costat de la façana de ponent, abriga la porta. Damunt seu hi ha un gran ull de bou sense filigrana i una finestra allargada a cada costat, de les mateixes característiques que les altres. S’acaba la façana de ponent amb una petita espadanya al mig.
El campanar, del final del segle XVII, és una torre de tres cossos sobreposats, de 22 m d’alçada, sense comptar la torratxa, que té una pedra gairebé al capdamunt on hi ha gravada la data del 1697.
Entrant a l’església, a mà esquerra, després de baixar els quatre graons de l’escala, es troba el sepulcre de pedra del canonge Ramon de Morer, mort el 1307, ardiaca de Cerdanya i persona destacada de la seva època. Al costat es guarda una pica baptismal d’immersió vuitavada. (EVS)
Esteles
En les tasques de neteja de l’entorn de les esglésies de Santa Maria de Talló i Sant Julià de Pedra foren descobertes una colla d’esteles utilitzades per a senyalitzar les sepultures, la majoria medievals, encara que algunes foren reaprofitades en èpoques posteriors.
Aquests conjunts lapidaris són integrats especialment per les esteles discoïdals i les rectangulars o tabulars. Per les característiques d’estil i la decoració es poden integrar en l’època medieval, encara que amb notables diferències respecte als motius ornamentals emprats, majoritàriament el signe crucifer, encerclat o no segons els casos, i la forma final donada a l’estela. (JG-JMB-OMF-CS)
Capitells
ECSA - O. Mercadal
ECSA - O. Mercadal
En els darrers anys han estat descoberts a Santa Maria de Talló diverses peces esculpides, hipotèticament relacionables amb una portada amb arquivoltes o potser amb les restes del claustre de l’antiga canònica, ara desaparegut. Actualment es guarden en diversos habitatges particulars de Talló i Bellver.
Destaquen una base i un capitell (22 × 19,5 × 19,5 cm), units per un fust que no sembla ser l’original, i dos capitells que fan 26 × 33,5 × 33,5 cm i 26,5 × 33,5 × 33,5 cm, amb figuració feta a partir de cares humanes i animals estilitzats als angles; la resta de la decoració és de tipus geomètric i vegetal.
El primer capitell, decorat amb el que sembla ser un ocell, i els altres dos són tipològicament molt diferents. En un cas el capitell i la base podrien correspondre a la portada de l’església, mentre que els altres dos capitells podrien haver format part de la decoració del claustre.
És difícil establir relacions estilístiques pel nombre reduït de peces conservades, encara que els capitells que considerem del claustre recorden els del claustre del monestir de Sant Genis de Fontanes, sense que això pressuposi cap lligam més enllà de l’estrictament formal. (OMF)
Llosa amb inscripcions
ECSA - S. Aliaga
En una prospecció a l’interior de l’església a l’octudel 1994 aparegué una llosa de pissarra amb inscripcions, possible tapa d’un edicle de relíquies. Es tracta d’un palimpsest, amb lletres majúscules i minúscules que semblen de la primera meitat del segle XI, contemporànies. En una primera lectura s’hi pot llegir el següent:
1. nus D
2. tor (?) hono
NAM
mir[o?]
3…. VS MIRO (AMM)
Excavació de juny del 1993
ECSA - O. Mercadal
Pel juny del 1993 es dugué a terme una excavació d’urgència a Santa Maria de Talló, a càrrec del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya i sota la direcció d’Oriol Mercadal. L’ajuntament de Bellver va col·laborar en el finançament d’aquesta intervenció. Es procedí a excavar el passatge que forma el mur sud de l’església, la paret de Cal Renda i el mur oest de la sagristia, on s’obre una porta. Tot seguit farem una descripció i una interpretació de l’estratigrafia.
En un primer moment, el lloc va ser ocupat per gent que aprofità la roca de base per a retallar una sèrie de fosses destinades a funcions diverses, com ara emmagatzemar-hi materials diversos (f. 1), encabir-hi pals de fusta (f. 2) o realitzar-hi inhumacions d’infants (t. 11 i 12 [?]). A continuació s’aixecà una construcció de la qual es documentà una paret feta de còdols sense treballar lligats amb terra (UE 32), paral·lela a l’església actual i que malauradament resta sota el mas de Cal Renda. Aquesta paret tallava les esmentades fosses i, per tant, ha de ser lògicament posterior. A aquesta segona fase correspon la preparació d’un paviment empedrat molt regular (UE 33), que cobria la roca de base i que restava cobert per una argila rogenca molt depurada i barrejada amb alguns carbonets (UE 46). Després, s’obriren algunes fosses de planta el·líptica en aquest paviment de còdols, aprofitant-lo com a loculi, que foren emprades per a enterraments d’infants (t. 10 i 13).
ECSA - O. Mercadal
Més endavant, s’elaboraren diverses tombes de planta antropomorfa (t. 2) que també afectaren l’empedrat, les quals arribaren a retallar la roca mare i es disposaren directament damunt d’alguna de les inhumacions abans citades (t. 11). Sembla que n’hi ha almenys dues (t. 2 i 4) que aprofiten la paret esmentada com a lateral sud. Bàsicament acullen individus adults de sexe masculí i d’una certa edat. La capçalera és ben definida i els laterals es troben ben aparellats. Una mica més modernes són les tombes de planta d’ametlla, revestides amb pedres poc o gens treballades. En tres casos hom ha observat que han estat afectades per la construcció de l’església, de manera que han quedat tallades per la calç i les pedres que constitueixen la fonamentació, sobretot dels contraforts (t. 5, 6 i 14). Efectivament, en un moment posterior, a les tombes de planta d’ametlla s’aixecà el mur sud de l’església actual (mitjan segle XI). Les dues portes localitzades recentment en aquest sector (una al mur sud i l’altra al mur de ponent de la sagristia actual) o unes altres que es trobaven al mateix lloc deuen ésser les ianuas citades en la dotació de Santa Maria de Talló de mitjan segle XI. En aquest moment s’estengué un paviment de calç al llarg del passadís, que es degué utilitzar per a arribar a les esmentades obertures. Alguns autors, com E. Ventosa, situen la construcció d’aquest mur S no al segle XI, sinó posteriorment.
La penúltima intervenció important fou l’enterrament de gran quantitat d’individus —bàsicament adults— en fosses, de forma desordenada, sense una orientació clara i a vegades amuntegats.
La darrera intervenció documentada és una rasa (UE 111) efectuada al costat del mur S de l’església, feta per tal de treure-hi la humitat; hom arrebossà la paret i omplí la rasa de grans pedres (UE 112). Els materials apareguts en aquest sector són diversos (ossos humans, fauna, ceràmica, claus) —UE 113—, la majoria dels quals molt moderns (totxo massís, ceràmica vidriada monocroma, etc.), encara que s’hi trobà ceràmica valenciana del segle XV.
Conclusions
És evident que abans de la construcció de l’església actual ja hi hagué una ocupació de l’indret, com els enterraments i les possibles restes d’hàbitat semblen testimoniar. El document de dotació de Talló de mitjan segle XI ofereix un terminus ante quem força vàlid per a datar les diverses tombes en un moment anterior. Bé que sembla factible pensar que les tombes antropomorfes són del segle X i les ametllades d’un moment poc anterior a l’església, és més dificultós saber a quin període corresponen la primera i la segona fase de tombes d’infants. El ventall cronològic és ampli si tenim en compte que són retallades a la roca de base, que s’ha localitzat un fragment de terra sigillata sudgàl·lica en el sòl de la tomba 4, i que freqüentment s’observa a la Cerdanya la cristianització de llocs pagans anteriors (siguin de culte o no). Caldrà esperar els resultats de les anàlisis radiocarbòniques per a aclarir-ho.
És interessant destacar algunes característiques dels cossos descoberts a la necròpolis. L’orientació dels cossos és sempre E-W, amb el cap a l’oest, amb molt poques variacions. La posició és en decúbit supí, però varia la positura del cap i de les extremitats superiors, sobretot. Les connexions anatòmiques s’han mantingut, tot i haver-se modificat les més febles (carp, tars, maxil·lar-mandíbula), en restar l’individu enterrat cobert amb lloses i sense terra. Val a dir que algunes de les tombes foren obertes més d’una vegada, i que van ésser reutilitzades, com mostra la presència de restes mal disposades d’un primer individu al costat d’un altre individu sencer i ben col·locat. També resulta interessant destacar l’acumulació d’inhumacions d’infants i, posteriorment, d’algun subadult major, en un espai molt restringit proper a la paret de la sagristia. Potser caldria pensar en una àrea destinada als albats. En aquest sentit, hem de recordar que en algunes necròpolis romanes no cristianitzades hom també ha localitzat espais destinats exclusivament als infants.
Tot i restar fora de context, l’aparició a la rasa esmentada d’un basament de columna, a més de conèixer-se l’existència d’un segon basament, un fragment de fust i tres capitells esculpits procedents del lloc, podria apuntar que l’església de Talló tingué una portalada amb arquivoltes. Amb tot, potser caldria pensar més aviat que totes aquestes restes són els vestigis d’un claustre annex a la canònica, avui desaparegut. A la mateixa rasa es van trobar els peus de dos calzes de peltre, peces de l’aixovar que devia acompanyar, molt probablement, alguna de les tombes saquejades o afectades per les reutilitzacions o els remodelatges de l’espai contigu a l’església. Aquest tipus de calzes se solen datar als segles X-XI (?) i s’associen sempre a tombes de sacerdots. Aquest fet aclariria —si més no parcialment— el caire de la població inhumada.
Per a acabar, només resta dir que el petit espai excavat ha limitat, necessàriament, les conclusions que es poden aportar, com també la verificació d’algunes hipòtesis. Malgrat això, és evident que aquesta excavació aporta força dades per a un moment mal conegut a la Cerdanya i obre noves perspectives, sobretot si tenim en compte la possibilitat de noves actuacions d’urgència o bé d’altres projectades dins un marc més general. (OMF-SAR-JCQ)
Excavació de octubre del 1994
Per l’octubre del 1994 es procedí a una petita prospecció a l’interior de l’església a càrrec del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, sota la direcció de Sara Aliaga. S’excavà un petit sector del presbiteri adjunt al campanar, de 2,5 × 1,5 m. Això possibilità el descobriment d’estructures (especialment un mur) i materials que confirmaren algunes de les hipòtesis plantejades arran de l’excavació del 1993. La localització durant aquesta prospecció de diversos fragments de tegulae, i també d’un fragment de terra sigillata africana clara, probablement del tipus C, evidencien una ocupació d’època romana del lloc que ja se sospitava després de l’excavació del 1993. EI fet que alguns d’aquests fragments es trobessin lligats amb calç a un mur fa pensar en el seu reaprofitament com a material de construcció en un moment poc definible encara, que cal situar entre els segles III i XI. L’emplaçament d’aquest mur dins el presbiteri, paral·lel a la nau actual, ens decanta vers la possibilitat que es tracti d’un mur lateral de l’absis pre-romànic o visigòtic, de planta rectangular.
D’altra banda, el reompliment d’aquest sector proper al campanar oferí materials diversos que permeten restituir les característiques dels paviments (lloses amb calç, còdols i lloses de pedra calcària amb terra, rajols de ceràmica, rajols vidriats, etc.) que se succeïren entre el segle XI i l’any 1954 (darrer remodelatge anterior al sòl actual). Encara es conserva part d’un paviment de grans còdols i lloses de pedra tosca i calcària lligats amb pedra una mica defectuosament. Sembla que es tractaria del sòl original de l’església actual, datable entre els segles XI i XII.
Finalment hom trobà una tomba feta amb muret de pedra lligada amb calç i amb un taüt de fusta dins, datable grosso modo al segle XVIII i pertanyent a un degà de Talló, situada al costat i molt similar a la de Maties Riu i Ubach, del 1809.
Entre els diversos materials apareguts, cal destacar una llosa de pissarra, estudiada més amunt, i dues monedes, un òbol de plata episcopal del comtat d’Osona, probablement del final del segle XI o del començament del XII, i un diner de coure de Felip IV, encunyat a Banyoles. (OMF-SAR)
Marededeu
ECSA - A. Roura
En aquesta església es venera la Mare de Déu de Talió, una bella talla romànica sedent del segle XIII. La Mare de Déu fa 89 cm d’altura i el Nen Jesús, que fa 49 cm, és remarcablement alt. La Mare de Déu seu en un tron, els quatre muntants del qual, de secció quadrada, porten al capdamunt un adornament de forma polièdrica. Als muntants hi ha pintades imitacions de pedreria. El setial té la particularitat que l’espai entre els pilars és buit. El cap de la Mare de Déu és allargat i cobert amb un vel que li cau sobre les espatlles en plecs regulars. La túnica li baixa folgadament fins als peus i forma tres grups de plecs simètrics, i les sabates, punxegades, descansen en una mena de marxapeu en forma de bisell. Porta també un mantell en forma de casulla. L’Infant seu al mig de la falda de la Mare i porta cenyida al front una corona adornada de lliris estilitzats. Porta una túnica semblant a la de la Mare i un mantell en forma de toga, alça la mà dreta —que probablement ha estat restaurada, ja que té els dits recollits i no en actitud de beneir, com és costum—, i no porta cap llibre a la mà esquerra, que té lleugerament oberta. El grup escultòric pertany al mateix tipus iconogràfic que el de Bastanist, però sembla una mica més recent i podria datar-se del començament del segle XIII (Cook - Gudiol, 1950, pàg. 318).
La descripció que fa N. Camós de la Mare de Déu de Talló difereix en alguns detalls de la que hem donat suara, fins al punt que caldria preguntar-se si es tracta de la mateixa imatge. Efectivament, segons aquest autor, la Mare de Déu porta a la mà dreta una fruita —“un pomico colorado”— i a la mà esquerra de l’Infant hi ha un llibre obert col·locat força per sobre del seu genoll esquerre. Tot amb tot, l’alçada de la talla, que, segons N. Camós, és de quatre pams, correspon aproximadament a les mides que abans hem donat (Camós, 1657; hi ha una reedició del 1949). Cal suposar, doncs, que les diferències entre l’escultura que N. Camós va contemplar al segle XVII i la que actualment existeix són degudes a una restauració del segle XIX, mencionada per J. Martí (Martí, 1927, pàg. 73). A la part posterior de la imatge hom pot llegir el nom de Casanoves, que en fou el restaurador. (MD)
Ferramenta
ECSA - Rambol
La porta situada a ponent conserva en bon estat la ferramenta original. En aquest cas, podem observar l’interès per protegir al màxim la fusta dels batents i no deixar espais buits.
El treball del ferro és l’habitual en aquesta època; a partir d’unes tiges es generen unes formes espirals o volutes, esquema bàsic que es repeteix amb petites variacions. Com a únic element decoratiu, la ferramenta té un solc central, que ressegueix les tiges i les volutes. (MD)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Alart, 1880, A, pàg. 540
- Martí, 1926-28, vol. I (II), Apèndix, XXVII, pàgs. 523-524
- Serra i Vilaró, 1930-50, vol. III, pàgs. 276-277 i 281-282
- Baraut, 1979, vol. II, doc. 115, pàg. 85 I doc. 118, pàgs. 86-87; 1983, vol. VI, doc. 712, pàgs. 87-88 i doc. 721, pàg. 95
- Pladevall, 1983, pàg. 136-137
- Bolòs-Pagès, 1986, pàgs. 84-85, doc. 4, pàg. 181, doc. 5, pàg. 181, doc. 10, pàg. 183, doc. 15, pàg. 185, doc. 39, pàgs. 194-195, doc. 43, pàgs. 197-198, doc. 47, pàg. 199 i doc. 58, pàg. 202
- Baraut, 1986-87, vol. VIII, doc. 1156, pàgs. 85-87 i doc. 1 166, pàgs. 94-96; 1988-89, vol. IX, doc. 1 218, pàgs. 47-49, doc. 1 331, pàgs. 159-161 i doc. 1 409, pàgs. 223-224; 1990-91, vol. X, doc. 1 646, pàgs. 168-170, doc. 1 647, pàgs. 170-171 i doc. 1 530, pàgs. 45-47
- Ordeig, 1993, vol. I (I), doc. 1, pàgs. 1-8 i doc. 15, pàgs. 53-57
Bibliografia sobre les esteles
- Gallart, Menchón, Mercadal, Subiranas, E. P
Bibliografia sobre la marededeu
- Camós, [1657] 1949
- Martí, 1927, pàgs. 73-74
- Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàg. 318
- Delcor, 1970, pàgs. 49-50
- Noguera, 1977, pàg. 204