Castell de Sant Martí (Bellver de Cerdanya)

Situació

Notable estructura conservada a la part meridional del promontori, que era a la vegada església i fortalesa.

ECSA - Rambol

El castell de Sant Martí o de Sant Martí dels Castells constitueix una de les portes del Baridà. És situat sobre un petit promontori a l’esquerra del Segre, el qual es troba obligat a contornejar-lo fent un acusat meandre. Arredossat al turó del castell hi ha el mas de Sant Martí.

Mapa: 35-10 (216). Situació: 31TCG941913.

El riu es travessava fins fa molt poc per una passarel·la que hi havia al quilòmetre 156 de la carretera N-260 que uneix la Seu d’Urgell amb Puigcerdà, entre Martinet i Bellver, i s’accedia al castell pujant un petit camí. Reformes recents en el traçat de la carretera han fet que aquesta passi ara per un túnel pràcticament a sota mateix del castell. (MD-VHC)

Història

El castell apareix en la documentació l’any 965, quan el comte Sunifred II de Cerdanya deixà per testament al seu germà Oliba, a més dels alous que tenia a la Cerdanya, a Llívia i a Isòvol, les vinyes que li venien del seu pare, situades a la vora del castell de Sant Martí “et juxta castrum Sancti Martini”. La contrada devia estar conreada amb vinyes, atès que, l’any 1013, el castell de Sant Martí surt de nou documentat com a afrontació de dues peces de vinya en el terme de Santa Eulàlia, al comtat de Cerdanya.

El castell de Sant Martí dels Castells (notem la forma plural) formava part del dispositiu de defensa que el comte de Cerdanya tenia enfront del comtat d’Urgell. Guardava una relació estratègica molt estreta amb dos altres castells situats just al límit de les terres urgelleses, a dalt de les muntanyes, a banda i banda del Segre. Aquests dos castells són el de Miralles i el de Queralt, que avui dia pertanyen a la comarca de l’Alt Urgell, però que sempre formaren part del comtat de Cerdanya.

Els tres castells i, per tant, el domini de la frontera occidental del comtat van ser donats pel comte de Cerdanya Ramon I al vescomte Bernat II, segons diu un sacramental datat entre els anys 1050 i 1068, conservat en el Liber feudorum maior. Aquesta donació feudal dels “castrum Sancti Martini, et castrum Miralias etcastrum de Cheralt” s’ha de veure dins el context global d’acumulació de terres i poders efectuada pel vescomte Bernat II a mitjan segle XI, que l’havia convertit en el senyor feudal més poderós del comtat. Cal tenir present que posseïa per part de la seva mare Guisla, vescomtessa de Conflent, el castell de Jóc i amplis territoris en aquest comtat i, d’altra banda, havia continuat l’expansió del comtat per terres de l’Arieja, de manera que es convertí en el principal beneficiari de la vall de Merenç.

En el moment que Bernat II intentà expandir els seus dominis per la vall de Querol fins a Iravalls, apropiant-se de la lleuda i els peatges comtals sobre el pas del Pimorent, la reacció del comte Ramon I no es va fer esperar i el 22 de juny de 1061 li obria un procés acusant-lo de transgredir el jurament “in multis causis”. Els seus homes, precisa el document del procés, havien matat fidels del comte, el vescomte havia pres uns alous de Sant Miquel de Cuixà a la vila d’Estoll, s’havia apropiat dels peatges del Pimorent, havia ocupat diversos castells i n’havia edificat d’altres per anar-li en contra: “et edificavit ibi castellos contra eum”. De resultes del procés, el vescomte renuncià als mencionats peatges i en reparaciólliurà al comte el castell de Queralt i altres feus i terres del Conflent. En canvi, li fou confirmada la possessió dels castells de Sant Martí, Miralles i Jóc, sempre que els castlans que el vescomte hi posés juressin fidelitat al comte: “propter dictos castros se comen-dant manibus ad predictum comitem et comitissam et iurent eis fi-delitatem”. El mateix dia, el 22 de juny de 1061, el vescomte jurà fidelitat al comte Ramon I, a la comtessa Adala i als seus fills dient: “no vedare ad Raimundum suprascriptum ipsos castros”.

L’any 1068, a la mort del comte Ramon I de Cerdanya, fou feta una convinença o pacte entre el seu fill Guillem I i el vescomte Bernat pels castells de Sant Martí, Miralles, Queralt i Jóc. El comte donava al vescomte totes les castellanies dels castells i altres feus que li pertocaven, com eren els alous de Cerdanya i Conflent, els quals li havien estat retirats pel seu pare. Uns anys després, Ramon II, fill del vescomte Bernat II, prestava al seu torn jurament al comte Guillem I pels mateixos castells i acceptava de no posar cap castlà sense el consentiment del comte.

El testament del comte Guillem I, el 7 d’octubre de 1095, en què llegava al seu fill Guillem II Jordà els comtats de Cerdanya i Conflent amb totes les seves pertinences, enumera tots els castells que tenia i evidentment els de Sant Martí, Miralles i Queralt. Un altre cop, els juraments de fidelitat es repetiren i el vescomte de Cerdanya, Ramon II, i el seu germà Bernat prestaren jurament davant el nou comte Guillem II Jordà pels mencionats castells.

La documentació conservada en el Liber feudorum maior i en l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell és particularment rica en notícies sobre els castlans que van ocupar aquests castells. El 1095 tenim documentat un Bernat Guitard com a castlà de Sant Martídels Castells i de Queralt, el qual afegia als seus dominis el castell de Miralles. Pocs anys més tard, aquesta unió dels tres castells en unes soles mans es trencà; per una banda quedà Miralles i Queralt i, per l’altra, Sant Martí dels Castells. En aquest últim, trobem al final del segle XI el castlà Berenguer Bernat i, tot seguit, Ramon Ermengol. En efecte, a partir de l’any 1105 apareix documentat “Raimundi Ermengaudi de castrum Sancti Martini” com a castlà escollit per Pere I, vescomte de Castellbò. Segons el conveni abans citat, Ramon Ermengol jurava fidelitat als comtes de Cerdanya Guillem II Jordà i Bernat I, com també a Ramon Berenguer III, comte de Barcelona, quan aquest incorporà el comtat de Cerdanya l’any 1117 als seus dominis. Les notícies sobre aquest Ramon Ermengol arriben fins el 1137, quan el veiem fer de testimoni en unes donacions que Ponç de Naüja feia a la Seu d’Urgell. Ell és, molt probablement, l’origen de la nissaga dels Santmartí, estretament relacionada amb la castellania del mateix nom, i també amb altres castells i terres de la comarca.

Segons consta en una nota del Dietari de Puigcerdà, l’any 1126, Pere I, vescomte de Castellbò, rebia de Ramon II, vescomte de Cerdanya, amb una filla del qual, Sibil-la, s’havia casat, la donació dels castells de Sant Martí, Miralles i Queralt. El domini d’aquests castells i la possibilitat de tancar el pas de la via cerdana resultava d’una gran importància per als interessos territorials de la família de Castellbò en la lluita secular que mantenia amb la mitra d’Urgell. Quan el 26 de febrer de 1134 tingué lloc un conveni entre Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, i Pere I, vescomte de Castellbò, aquest darrer li jurà fidelitat pels esmentats castells.

La jurisdicció, no obstant això, havia de ser compartida, atès que pocs dies més tard d’aquest conveni, el 5 de març del mateix any, Galceran de Pinós, fill d’Adelaida, i el seu fill Galceran, fill d’Estefania, prestaven jurament per un terç del senyoriu dels mateixos castells. Aquesta intervenció en un sector del domini dels castells per part d’una poderosa família feudal com eren els Pinós, amb drets i propietats a tota la comarca, no alterà el sentit inicial de la donació vescomtal. El 6 de setembre de 1188, Alfons I, rei d’Aragó, i Arnau, vescomte de Castellbò, renovaven el conveni establert al febrer del 1134 pels tres castells de Sant Martí, Miralles i Queralt.

Prop d’un centenar d’anys més tard, Galceran III de Pinós, casat amb Esclarmonda, feu testament al gener del 1277. Determinà que el seu fill Galceran tingués tot el seu “jus et dominum et omnespotestates et feuda”, que tenia o havia de tenir i que els seus predecessors tenien als castells de Sant Martí dels Castells, Cava, Ansovell i Queralt. Aquests castells, precisa el document, el vescomte de Castellbò els tenia i havia de tenir per ell, tal com els seus predecessors tingueren i degueren tenir pels predecessors de Galceran III, segons s’indica en els instruments jurídics.

A partir del segle XIV apareix la pluralització del topònim “Sant Martí dels Castells”. Aquest fet faria pensar que Sant Martítenia sobre els altres dos castells veïns de Miralles i Queralt una mena de preeminència i que hi havia allà una centralització estratègica que controlava des del fons de la vall la línia de frontera. Aquesta explicació sembla tenir bastant de fonament, tot i que la pluralització del topònim comença a aparèixer en un moment que tant Miralles com Queralt, pel seu difícil accés, s’anaven convertint en simples torres d’observació i el seu paper estratègic era rellevat per a altres construccions com els castells de Cava o el Quer Foradat. (MD-VHC)

Castell

Planta del cos sud del castell, que conté a la bandade llevant l’àmbit de l’església de Sant Martí i a ponent una torre de basequadrada.

J. A. Adell

L’espai disponible al cim del promontori va condicionar sens dubte la disposició i, sobretot, la forma rectangular del castell de Sant Martí, d’uns 22 m de llarg per 4 m d’amplada. Els murs, de 2 m de gruix a la base i que es van aprimant fins a tenir 1, 20 m a la part superior, recolzen directament a la roca. Formats per pedres mal tallades, guarden, malgrat tot, una disposició en files més o menys regulars. Als angles de l’edifici, els carreus es presenten ben tallats i col·locats.

La part més occidental del castell és formada per una torre quadrada unida a una sala llarga que constitueix la part principal de tota la construcció. A l’interior, els murs són alts i acaben en una volta lleugerament apuntada i un mur interior separa la capella de la resta del conjunt. Aquesta sala té una finestra a l’est i tres a migdia, damunt la porta d’accés, que està enlairada a uns 2, 30 m de la superfície. (MD-VHC)

Bibliografia

  • Marca, 1668, cols. 886 i 1 195
  • Devic-Vaissete, 1877-1905, vol. II, núm. 209
  • Salsas, 1890, pàg. 159
  • Baudon de Mony, 1896, vol. I, pàg. 93
  • Mireti Sans, 1901, pàg. 146
  • Martí, 1926-28, vol. I (I i II), pàgs. 365, 420 i 601
  • Serra i Vilaró, 1930-50, vol. I, pàgs. 99, 163, 369 i 484
  • Miquel, 1945-47, vol. II, doc. 594, pàgs. 99-101, doc. 596, pàgs. 105-107, doc. 598, pàgs. 108-110, doc. 599, pàgs. 110-111, doc. 600, pàgs. 111-113, doc. 601, pàgs. 113-114, doc. 602, pàg. 114, doc. 608, pàg. 119, doc. 610, pàg. 120, doc. 611, pàgs. 120-121, doc. 616, pàgs. 124-125, doc. 617, pàgs. 125-126, doc. 618, pàgs. 126-127, doc. 619, pàg. 127, doc. 621, pàgs. 128-129, doc. 622, pàgs. 129-131, i doc. 623, pàgs. 131-132
  • Abadal, 1954-55, VIII, doc. 92, pàgs. 309-312
  • Els castells catalans, 1973, vol. IV, pàgs. 676-682
  • Baraut, 1981, vol. IV, doc. 325, pàgs. 40-41