Situació
Una vista de l’exterior de l’església des del costat sud-occidental, on hom pot veure la construcció semicircular, afegida al mur meridional, i que alberga l’escala de cargol que puja al campanar.
F. Tur
L’Estela és un poblat que formaven nombroses masies escampades per una àmplia rodalia muntanyosa, al sector nord-est de l’extens terme municipal de Cabanelles. Avui és pràcticament deshabitat. L’antiga església parroquial de Santa Maria, abandonada, es troba al cim d’un elevat planell. A la seva vora només hi havia la rectoria i el mas de Sant Cristòfol o Cal Magre, ambdós en ruïnes.
Mapa: 257M781. Situació: 31TDG822815.
Per arribar a l’església de l’Estela cal agafar antics camins carreters des dels pobles veïns, algun dels quals només és transitable per a segons quins vehicles. Els més recomanables són el que surten de la vila de Lledó i el que s’agafa a la vila de Cistella; aquest darrer potser una mica menys dolent actualment. (JBH)
Història
Segons una butlla del papa Benet VII de l’any 1017 el monestir de Sant Pere de Camprodon tenia possessions al lloc de Stella.
L’any 1270, per donació del bisbe Pere de Castellnou, l’església de Santa Maria de l’Estela passà a dependre del priorat augustinià de Santa Maria de Lledó.
Vora l’església de Santa Maria vers el sud-oest hi ha les ruïnes d’un altre temple medieval, Sant Cristòfol de l’Estela, integrades en el conjunt ruïnós de la masia anomenada de Sant Cristòfol o Cal Magre. Era un petit temple gòtic de planta rectangular que tenia una coberta de fusta sobre arcs diafragmàtics. A desgrat d’això l’església de Sant Cristòfol ja existia l’any 1095, quan el prevere Ramon Amalric la cedí a la canònica de Santa Maria de Lledó, domini que fou confirmat en sengles butlles del papa Calixt II dels anys 1120 i 1123 a favor del monestir esmentat. Amb el domini dels canonges de Lledó també sobre la parròquia de Santa Maria de l’Estela aquesta església degué passar a tenir com a sufragània la capella propera de Sant Cristòfol. Així consta, almenys, en els nomenclàtors diocesans del final del segle XIV.
La capella de Sant Cristòfol fa molt temps que és enrunada. A la parroquial de Santa Maria es mantingué el culte fins el 1936. Després, a causa del despoblament, no s’hi renovà el culte i restà abandonada. Tot i que es manté dreta es troba en procés de degradació; el seu estat actual és de deixadesa absoluta. Fa alguns anys els batents de fusta de la porta, decorats amb ferramenta romànica, foren traslladats a Lledó per evitar-ne l’espoliació. Aquesta porta no fou substituïda per una altra de nova. (JBH)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau rectangular, sense absis destacat. Es tracta d’una construcció bastant tardana, possiblement del segle XIII.
J. Falguera, J. Rodeja, J. Torrent
L’església de Santa Maria de l’Estela és d’una sola nau de planta rectangular, sense absis destacat. A l’interior es crea un espai unitari, sense cap element que distingeixi la nau del presbiteri, el qual es cobreix amb una volta apuntada i seguida. L’arrencada de la volta ve assenyalada, en ambdós murs laterals, per una cornisa de secció incurvada.
La porta d’accés és a migdia, a la meitat occidental del mur. És una porta característica del romànic tardà, dins una tipologia estesa profusament per l’Alt Empordà i comarques circumveïnes. Consta de tres arcs de mig punt, adovellats, en degradació, que emmarquen la llinda i el timpà monolítics i sense ornamentació. Una motllura incurvada crea les impostes de les arcades i corre horitzontalment entre el timpà i la llinda.
La il·luminació del temple s’aconseguí per mitjà de finestres de doble esqueixada, cobertes amb arcs adovellats de mig punt. N’hi ha dues al mur meridional i una altra al de ponent. La que hi deu haver a llevant, al mur de capçalera, resta amagada per un retaule del segle XIX a l’interior i per la rectoria que fou adossada a la cara exterior d’aquest llenç.
Damunt l’extrem de ponent de l’edifici, sobre el frontis, hi ha tres pilars de l’antiga espadanya que han quedat mig malmesos en ésser bastit al mateix lloc l’actual campanar de torre. Una construcció semicircular, afegida al mur meridional, conté l’escala de cargol que puja al campanar esmentat.
A llevant, centrant el pinyó de la capçalera, hi ha una altra espadanya, feta amb dos pilars de mides molt reduïdes.
L’interior de l’església, avui en un estat deplorable, manté encastades als murs i a la volta les restes d’emblanquinats i pintures que daten, segurament, del segle XIX. Hi ha un conjunt afegit a l’extrem de ponent. L’aparell és visible als paraments exteriors. Ha estat fet amb carreus de pedra sorrenca, ben escairats i disposats ordenadament en filades uniformes. El poliment de la pedra és quelcom més acurat a les obertures i als carreus de cantonada. Els dos murs laterals són coronats, també a l’exterior, per una cornisa incurvada.
L’estat actual de l’església de Santa Maria de l’Estela és de complet abandó, com ja hem indicat; tanmateix conserva drets i encara amb força solidesa els seus elements arquitectònics. La degradació constant de la teulada és el que més fa témer pel futur de l’edificació. El casal de la rectoria, molt ruïnós, afegit a llevant, contribueix a desmillorar de manera considerable el monument.
Per les característiques formals i d’estil podem considerar aquesta església de datació molt tardana, del final del segle XII i, potser més probablement, construïda al segle XIII. Per la seva tipologia s’integra plenament dins el grup d’esglésies d’una sola nau que es caracteritzen per no tenir una capçalera destacada. Com les de Vilademires, Vilafant, Vilamala o Vilasacra, o Santa Eulàlia de Palau, també a l’Alt Empordà, que dins una marcada simplicitat estructural, representen un pas decisiu vers les formes gòtiques. Tenen un parentiu tipològic amb les capelles adjacents als grans monestirs cistercencs de Santes Creus “la capella primitiva dita de la Trinitat” i de Poblet “les capelles de Santa Caterina, Sant Esteve, i la sagristia de Santa Maria”. (JBH)
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 58-59.