Situació
Aspecte que ofereixen avui dia les restes d’aquesta església, amb el ssmas homònim al fons.
ECSA - J. Gary
És situada prop del mas de Torreneules, no gaire lluny de l’antic monestir cistercenc de Vallbona.
Mapa: IGN-2549. Situació: Lat. 42° 28’ 55,2” N - Long. 3° 6’ 7,2” E.
Per a arribar-hi, cal prendre la N-114 a partir de Perpinyà i, a l’entrada nord de Cotlliure, la D-86. Un trencall a mà dreta mena al veïnat de Rimbau i al mas Piló (vall del Ravener). A partir d’aquí, cal seguir a peu el camí que remunta el Ravener (uns 5 km), fins al mas de Torreneules, al fons de la vall, al peu del coll de Vallàuria. (PP)
Història
L’església de Torreneules apareix esmentada per primera vegada en una sentència del rei Carles el Calb del 25 de maig de l’any 844, a favor del monestir de Sant Quirc de Colera i contra el comte Alaric d’Empúries (“...in Turnebule Sanctae Mariae”). L’escriptura era copiada en un cartoral de la cúria episcopal de Girona, del segle XIII. És un document manipulat en aquesta època, amb nombroses interpolacions; es fa difícil esbrinar quines són les parts autèntiques del segle IX. Per diferents raons sembla molt problable que en el text original ja figurés l’al·lusió a l’església de Torreneules.
En un precepte atorgat pel rei Lotari el 9 de juliol del 981, en el qual concedeix terres de Banyuls i Cotlliure al comte Gausfred d’Empúries i Rosselló, se n’exclou expressament l’alou que pertanyia a Sant Quirc de Colera. Pels afrontaments en els sectors del Sallfort, la Maçana i Madaloc, sembla que no hi ha dubte que l’esmentat alou era el de Torreneules.
L’11 de març de 1135 el comte Gausfred de Rosselló donà un important alou del terme de Sant Joan de Banyuls al monestir de Sant Quirc de Colera i el seu abat Berenguer. Sembla que era la mateixa propietat concedida per Lotari al segle X. Entre els testimonis que signaren la donació hi havia el capellà de Torreneules: “Poncili capellani de Turbebules”.
L’església de “Sanctae Mariae de Turniulis” figura entre les possessions de l’abadia de Sant Quirc en una butlla del papa Honori III datada el 26 de juliol de 1219.
L’alou de Torreneules fou venut per l’abadia de Sant Quirc, amb el consentiment del bisbe de Girona, al monestir cistercenc de Fonfreda. A la vall veïna que en formava part es fundà el monestir de Santa Maria de Vallbona, del Cister. En l’acta fundacional de l’any 1242 es fa constar que l’església de Torreneules pertanyia a aquest nou monestir, amb totes les jurisdiccions que li havien concedit els bisbes d’Elna: “ecclesiam quae in praedicto honore de Turnebut est sita”.
Segons explica Ramon Muntaner en la seva Crònica, en iniciarse la invasió al sud dels Pirineus, una avançada de l’exèrcit del rei Felip l’Ardit comandada per Eustacle de Beaumarcasis, senescal de Tolosa, i pel comte d’Armagnac, aniquilà els soldats del rei Pere el Gran i del comte d’Empúries que es trobaven al coll de Banyuls i alguns que eren a Tornavels. Era el dissabte 9 de juny de 1285.
A partir del segle XIV l’església apareix sota l’advocació desant Miquel. Consta que l’any 1339 Pere Servent de Ribesaltes era rector de Sant Miquel de Tornebulis. Amb aquesta dedicació s’esmenta en documents posteriors, dels anys 1350, 1384 i 1474. En aquest darrer s’utilitza per primer cop en la documentació coneguda la forma popular del topònim: Sant Miquel de Torneulas. En un text del 1703 s’escriu Torreneulas que és, amb poca diferència gràfica, el nom que ha perdurat.
L’existència d’una capçalera de tres absis fa suposar que l’església de Torreneules tingué una triple dedicació que, en tot cas, els documents coneguts no esmenten. El culte a santa Maria segurament hi desaparegué a causa de la fundació de Santa Maria de Vallbona.
És probable que, ja en origen, un dels altars laterals de Torreneules estigués dedicat a sant Miquel. (ECV-BR-JBH-BBG-PGF-MDPC)
Església
Planta de l’església, visible encara a desgrat del seu estat avançat de ruïna.
Geseart
Actualment l’edifici és molt arruïnat, però havia arribat a la nostra època força més sencer. La destrossa més important es produí l’any 1945, quan fou volat amb explosius a causa de fets relacionats amb la guerra. Anteriorment, vers l’any 1930, ja s’havien destruït alguns fragments de murs per fer feixes de vinya a l’entorn. Des de feia molt anys era impossible l’observació de les ruïnes, ja que romanien amagades per una espessa vegetació. L’any 1993 els propietaris de la finca es preocuparen de netejar-les i redescobrir-les amb l’interès que puguin ésser estudiades, i consolidades en el futur.
Gràcies a aquesta decisió tan lloable hom ha pogut constatar que es tracta d’un monument pre-romànic d’interès excepcional. Ha estat possible observar-ne estructures i elements fins ara desconeguts i realitzar la planimetría que aquí es publica. Val a dir, però, que un gruix considerable d’enderrocs ocupa bona part dels espais interiors i amaga els paviments, la part inferior dels murs i altres elements d’interès, que una intervenció de desenrunament podria redescobrir.
Santa Maria de Torreneules era una església d’una sola nau amb transsepte de braços destacats i capçalera triabsidal. L’absis central és de planta trapezial i les dues absidioles són de semicercle ultrapassat o de ferradura. Tots els espais eren coberts amb volta.
El primer que pot sorprendre d’aquesta església és el contrast entre les seves dimensions, força reduïdes, i la seva complexitat estructural i espacial. La llargada total de l’edifici era de 17,50 m, l’amplada màxima, al transsepte, de 12,50 m i la nau tenia una amplada de 6 m (mides exteriors). Per la planta que reproduïm es pot constatar la irregularitat i les asimetries del sector de la capçalera, amb desviaments axials molt marcats.
La nau i el braç meridional del transsepte són els sectors més destruïts de l’edifici. El sector menys enrunat correspon al costat nord de l’absis central, l’absidiola i el braç del transsepte d’aquest mateix costat. Els murs s’hi mantenen encara fins a l’arrencada de les voltes. Es comprova que la volta de l’absis central i la transversal del creuer o transsepte tenien una alçada molt semblant i eren de canó lleugerament ultrapassat. No hi ha dubte que la volta de la nau devia ser més alta.
Detall de les ruïnes amb l’arrencada d’un dels antics arcs de capçalera.
ECSA - J. Gary
Els arcs de comunicació del transsepte amb la nau i l’arc presbiteral de l’absidiola han conservat bona part de les estructures en aquest costat de tramuntana. Són arcs de mig punt o poc ultrapassats, escanyats o de muntants avançats de clara tipologia pre-romànica. Són fets amb llosetes de pissarra, estretes i llargues, curosament escollides i disposades en ventall, amb molt morter als junts. A l’intradós hi ha els solcs deixats per les llates de fusta del cindri emprat en construir-los.
L’arc triomfal, que devia ser del mateix tipus, comprimia considerablement l’espai d’unió entre la nau i l’absis central, ja que els seus muntants eren pilars sobresortints i voluminosos. Només queden pocs vestigis d’una sola finestra, un dels muntants de la qual era situada al fons de l’absidiola de migdia. Era d’un sol biaix i de poca llum. Sense treballs de desenrunament o excavació no és possible saber on era situada la porta d’entrada.
Resten in situ fragments d’una grossa cornisa que coronava els paraments exteriors de la capçalera, a l’absis central (mur nord) i l’absidiola de tramuntana. És tallada en granit; té trams de secció de pla i cavet i altres simplement en angle recte.
Sobre dels murs més conservats de l’absis major i del transsepte han quedat testimonis de la coberta de lloses de pissarra, força llargues i trencades irregularment. Sembla clar que sota de les lloses hi ha vestigis d’un cobriment més vell, a base de teules de molt gruix, poc corbades. En alguns punts es pot observar que una capa de morter allisat recobreix la part superior de les lloses de coberta. És molt probable que es tracti d’un nou testimoni de coberta de lloses d’un edifici alt-medieval que havia estat completament arrebossada o enlluïda. És un fet que pot sorprendre, però que va quedar perfectament documentat durant unes obres de restauració de l’any 1991 a l’absis de Santa Creu de Rodes o Santa Helena (Alt Empordà), un altre notable temple pre-romànic dels comtats del nord-est català.
També queden restes clares dels arrebossats que cobrien els paraments verticals, tant a l’interior com a l’exterior de l’edifici.
L’aparell és força homogeni en els diferents murs de l’edifici. S’hi han emprat majoritàriament lloses de pissarra sense treballar bastament trencades, que coexisteixen amb alguns blocs de granit. Aquest material, amarat en abundant argamassa, s’ha col·locat de manera que en alguns espais dels paraments es disposa amb tendència a la sedimentació horitzontal, mentre en altres punts les lloses són inclinades en un sol sentit o formen filades d’opus spicatum ben marcat. Les cantonades són fetes amb blocs de pedra molt més voluminosos, posats al llarg i de través. Hi ha forats de bastida quadrangulars.
Mentre esperem que treballs de desenrunament puguin aportar nous elements de judici, sembla clar que l’església presenta una clara unitat de factura i estil. No es detecten possibles diferències cronològiques entre els seus sectors.
La singular, fins a cert punt, capçalera de Torreneules ens apropa de manera molt clara a la gran basílica de Sant Miquel de Cuixà, que té un absis carrat entre dobles absidioles semicirculars perllongades. També tenien aquest tipus de pla absidal les esglésies pre-romàniques de Sant Joan de Bellcaire (Baix Empordà) i Santa Maria de Vilanant (Alt Empordà). En aquests darrers exemples la distribució és idèntica a Torreneules: un absis central carrat i una absidiola de ferradura a cada costat. Tots aquests edificis són basilicals, de tres naus, molt més grans que l’església de Torreneules, la qual, si es compara amb aquells, apareix com una rèplica reduïda, o bé, per què no, un precedent arcaic.
Cal recordar que la basílica monàstica de Sant Miquel de Cuixà fou començada vers l’any 956 i consagrada el 974. La datació més acceptada per a Bellcaire —amb certs paral·lelismes amb Cuixà— Ii Vilanant —dins el cercle de Sant Pere de Rodes-Sant Andreu de Sureda— és el segle X; i, afinant més, cap a la meitat de la centúria o a la segona meitat (vegeu els volums VIII, pàgs. 169-171 i IX, pàgs. 918-922, de la present obra). També cal esmentar Sant Quirze de Pedret (Berguedà), església amb el mateix pla de capçalera que les esmentades i normalment considerada del segle X, si bé hom és lluny de posar-se d’acord sobre les seves fases constructives (vegeu el volum XII, pàgs. 210-215, de la present obra).
En definitiva, cal considerar que Santa Maria de Torreneules fou construïda al segle X i que, com els exemples esmentats, és un exponent de la transició de l’ús de les capçaleres carrades vers la reaparició dels absis semicirculars.
Probablement és aquesta la hipòtesi més factible, i sens dubte la menys agosarada. Ara bé, no es pot oblidar que l’església sembla que ja existia l’any 844 ni que pertanyia al monestir de Sant Quirc de Colera, situat ben a prop, a l’altra costat de l’Albera. A Sant Quirc de Colera queden rastres de l’església primitiva, que es pot considerar anterior a la que fou consagrada l’any 935. Aquestes restes corresponen, precisament, a una capçalera que tenia un absis central de ferradura o semicircular i dues absidioles carrades, una distribució de plantes inversa que la de Torreneules i els temples del segle X esmentats abans (vegeu el vol. IX, pàgs. 761-767, de la present obra).
Així, doncs, hi ha motius per a suposar que la complexitat d’estructures de les capçaleres —coexistència d’absis carrats i de ferradura— pot haver aparegut en un moment força reculat a l’Albera, de la mà dels benedictins de Sant Quirc de Colera. L’esglesiola de Torreneules, com el primitiu temple de Sant Quirc, podrien pertànyer a l’època d’establiment del monestir o de poc més tard, dins un arc cronològic que s’estén des de les darreres dècades del segle VIII fins a les primeres del segle IX. En aquest cas, Torreneules seria, efectivament, un precedent arcaic de les capçaleres de Sant Miquel de Cuixà i de les altres esglésies esmentades que daten de ben entrat el segle X, i són de clara influència carolíngia.
Els problemes que planteja l’església pre-romànica de Torreneules donen més interès a la possibilitat d’una futura descoberta de les seves estructures encara colgades. Així mateix, hi és molt convenient una obra de consolidació de les parts que subsisteixen per deturar-ne el procés d’enrunament.
L’església ja estava en ruïnes al primer quart del segle XIX. Així consta en un mapa del bosc comunal d’Argelers realitzat entre el 1824 i el 1825, que s’ha pogut consultar gràcies a l’amabilitat de Joana Vilar, propietària de Vallbona i Torreneules. La Sra. Vilar recorda com era l’església abans de la brutal destrucció del 1945. La nau ja era força arruïnada, però hi quedava un fragment gran de la volta a l’extrem de llevant, gairebé la meitat del costat nord. L’absis central, l’absidiola del nord i el transsepte en aquest mateix costat eren sencers, conservaven del tot les voltes i els arcs. (JBH-BR-BBG-ECV-PGF-MDPC)
Pintura
Una mostra de les escasses restes de pintura mural que encara es conserven en aquesta església.
ECSA - J. Gary
A l’interior de l’absis central, en netejar-lo de la vegetació que l’envaïa, s’han trobat restes de pintura mural en alguns indrets on l’arrebossat s’ha mantingut. Aquests vestigis tornen a ser amagats tot esperant la possibilitat d’una restauració.
Els diferents fragments de decoració que s’han identificat són a la part alta del mur, just sota la línia d’arrencada de la volta, a la curvatura de la mateixa volta i al muntant de l’arc triomfal. El més notable, però, es troba al parament vertical d’aquest mur. Es irregular i té unes mides màximes de 80 × 70 cm. El tema geomètric representat també apareix en els altres fragments, que són molt més petits i esborrats. Hom podria suposar, doncs, que aquest tema es repetia per tot l’absis, els murs i la volta. Cal tenir en compte, però, que els enderrocs amaguen més de la meitat de l’alçada dels murs. Per tant, hi podien haver, i encara poden aparèixer, altres motius pintats.
El tema esmentat és format per una successió ininterrompuda de figures romboïdals concèntriques, totes idèntiques i força grans (30 cm de costat). A cadascuna d’elles, l’espai central resta delimitat per una doble franja de color vermellós, amb una seqüència de cercles blancs al seu interior, i de color blau. L’espai interior alterna tonalitats cromàtiques, creant l’efecte de relleu. La composició té clares reminiscències clàssiques, ja que tot plegat recorda l’estructura dels cassetons.
La gamma cromàtica d’aquestes pintures no és gaire àmplia:blanc, blau, ocre i vermell. Concideix força amb la de conjunts de datació reculada, pre-romànica, com ara la dels murals de Sant Quirze de Pedret, del segle X, o la dels de Santa Maria i Sant Miquel de Terrassa, generalment considerats del segle X, tot i que hi ha qui els fa anteriors. Val a dir que les retícules simples amb rombs que tanquen un punt central apareixen també en pintures ja plenament romàniques, dels segles XI i XII, generalment representant cortinatges, com ara a Sant Pere del Burgal i a les segones pintures de Sant Quirze de Pedret.
A l’església pre-romànica asturiana de San Julián de los Prados (Oviedo), de la primera meitat del segle IX, les voltes de les absidioles són pintades amb figures geomètriques que imiten cassetons.
Pels paral·lelismes apuntats es podria admetre que les pintures de Torreneules són de l’època de construcció de l’església o de poc més tard, i es mantenen així les dues propostes cronològiques que hem esbossat per a l’arquitectura. Cal tenir, però, molt en compte que les restes conservades dels murals són minses. Els paraments encara amagats, no solament de l’absis central, poden descobrir aspectes absolutament imprevistos d’aquestes pintures. (JBH-BR-BBG-ECV-PGF-MDPC)
Bibliografia
- Marca, 1688, col. 925
- Villanueva, 1850, vol. XIII, ap. IV, pàg. 17
- Monsalvatje, 1902, vol. 12, pàgs. 18-19
- Monsalvatje, 1915, vol. 24, pàgs. 397-400
- Ponsich, 1980b, pàg. 26; Cazes, 1990, pàg. 12.