Les probables restes de l’antiga església romànica de Sant Miquel es troben situades a la planta baixa del campanar octogonal de l’actual església parroquial, gòtica, de Santa Maria Major.
La historiografia local ha relacionat sempre aquesta església amb l’existència d’una antiga mesquita que, igual que les altres de Balaguer, fou cristianitzada amb la conquesta, i posada sota l’advocació de sant Miquel. No hi ha ni notícies documentals ni arqueològiques que avalin aquesta hipòtesi, però podria ser possible per dues raons bàsiques. La primera és la probable existència en aquest indret d’un barri de la ciutat islàmica, per ara mal documentat, però del qual es tenen evidències arqueològiques, almenys en el sector nord del cementiri vell, sempre dins les muralles. Una de les característiques dels barris islàmics és la seva organització al voltant d’una mesquita, generalment de petites dimensions. La segona raó és donada per una notícia documental de l’any 1110 en la qual s’esmenta per primera vegada, cinc anys després de la conquesta de la ciutat, l’església de Sant Miquel, curiosament dedicada al sant patró dels comtes d’Urgell. Aquest any Ermengol Guitard, ardiaca de la Seu de Barcelona, en el seu testament llegà l’església de Sant Miquel, juntament amb altres possessions, al monestir de Santa Maria de Meià. Posteriorment, en una donació de l’any 1189 que féu la comtessa Dolça, esposa d’Ermengol VII, apareix com a límit oriental d’uns terrenys alodials. Amb motiu de la cessió el 1351 de l’església de Santa Maria d’Almatà al convent de les clarisses, es decidí bastir una nova parròquia i s’escolliren uns amplis solars en els quals quedà inclosa l’esglesiola de Sant Miquel. Com que el cementiri també s’havia lliurat a les clarisses, calgué establir-ne un de nou; d’aquesta manera es fundà el fossar de Sant Miquel, emplaçat possiblement al mateix indret que l’actual cementiri vell de la ciutat.
La nova parròquia féu desaparèixer pràcticament l’antiga església de Sant Miquel. Sembla, però, que es continuà anomenant de Sant Miquel fins a la segona meitat del segle XVI, quan es va canviar l’advocació antiga per la nova, dedicada a l’Assumpció; des de llavors començà a aparèixer a la documentació com a església de Santa Maria Major. (CAT-JGB)
Potser, i amb molta precaució, podríem relacionar els tres trams atalussats de l’exterior de la part baixa del campanar de Santa Maria Major amb una antiga construcció de planta poligonal d’època romànica, que serien, si es confirmés, les úniques restes de l’antiga església de Sant Miquel. Som contraris a les afirmacions que han considerat com a romànica, molt desfigurada, l’actual capella de sant Miquel, que interiorment coincideix amb la planta baixa del campanar i que disposa d’una finestra de doble esqueixada també considerada com a romànica. Som partidaris, sense tenir-ne cap constància arquitectònica, de considerar la possibilitat que l’actual indret del campanar podia correspondre a una capella lateral de l’antiga església romànica. Si la finestra és romànica, les altres finestres del segon i el tercer pis del campanar també són romàniques, ja que són idèntiques, bé que ara són tapiades, i per tant caldria datar com a romànic tot el campanar. (JGB)