Molí fariner hidràulic mogut per vapor.
La Industrial Farinera de Barcelona fou autoritzada per un reial decret de 10 de juny de 1857. Segurament la fàbrica ja funcionava des d’uns mesos abans, perquè aquests decrets no feien altra cosa que confirmar realitats ja existents. La primera administració era al Dormitori de Sant Francesc, núm. 15, i el director n’era Josep Maria Couzinet.
El capital de l’empresa es fixà en 6 milions de rals, és a dir, 300 000 duros, una xifra que representava el capital normal i gairebé obligat d’una societat anònima barcelonina. Inicialment el desemborsament fou només del 20% del nominal de les accions i el 1860 passà a ser del 90%, a través dels ja tradicionals dividends passius que eren sol·licitats als accionistes a mesura que feien falta els recursos previstos i fixats pel capital nominal de la societat.
La fàbrica era a Sant Martí de Provençals, al barri de la Sagrera, i va començar a funcionar el 1858. Un any més tard, el despatx barceloní era al carrer de Cristina, núm. 2, i el director n’era Ramon Estadella. Les seves 24 moles la convertien en una de les més importants d’Espanya (vegeu Jordi Nadal i Xavier Tafunell, ob. cit., pàg. 92).
L’any 1860, amb relació a l’exercici anterior, La Industrial Farinera va repartir, com a mínim, un dividend de 80 rals per acció, equivalent al 4,40% de rendibilitat sobre el capital. Amb uns recursos de 5,4 milions de rals i les accions desemborsades en el 90% del seu nominal, les accions cotitzaven al 80%, fet que demostra una certa desil·lusió o una certa desconfiança per part del mercat.
Una desil·lusió que es confirmarà, per desgràcia, en el marc d’uns anys de baixa conjuntura general. L’any 1866, un any de crisi financera gravíssima a la ciutat de Barcelona, les accions de La Industrial Farinera cotitzaven només al 20% sobre el 90% del nominal desemborsat.
La Industrial Farinera acordarà la seva liquidació el 1868. Segons la comissió liquidadora, era el primer establiment fariner de l’estat. Per mitjà d’anuncis en els diaris (vegeu “Diari de Barcelona”, abril del 1869, pàg. 4 331), el patrimoni de l’empresa es valorava en 190 261 duros. La comissió acceptava, per tant, unes pèrdues de 90 000 duros, equivalents a un terç del capital real.
El patrimoni era format per la fàbrica, els magatzems, els habitatges per als obrers i la maquinària. Per a tenir una idea de la grandària, cal dir que cadascun dels tres magatzems adjunts a la fàbrica tenia 50 m de façana i 10 d’alçada i l’edifici central, 25 m de façana, 13 de fons i 3 pisos. La maquinària era formada per dues màquines de vapor bessones, de 60 cavalls de potència cadascuna. Hi havia les 24 pedres per a moldre el blat, muntades i en disposició de treballar.
L’empresa serà comprada per Seriñana, Rubies, Rimbau i Companyia, que mantindrà l’activitat i el nom comercial d’Industrial Farinera, a més del despatx del carrer de Cristina. Però la nova etapa només durarà fins el 1882, any en què els nous propietaris tornaran a posar en venda la fàbrica en un moment de greu crisi farinera com a conseqüència de les importacions d’aquest producte. El preu mínim dels actius a l’hora de la subhasta es fixà en 120 000 duros —600 000 ptes—, una xifra força inferior a l’anterior (vegeu Diario de Barcelona, gener del 1882, pàg. 960).