Els insectes i l'activitat humana (I)

Introducció

Els insectes incideixen d’una manera important en l’activitat humana. Tot i que potser són més coneguts pels seus efectes perjudicials o molestos (insectes picadors, transmissors de malalties, flagells de conreus, destructors de productes emmagatzemats, etc.), n’hi ha molts que resulten útils, ja que actuen de pol·linitzadors, sintetitzen determinats productes, destrueixen altres insectes perjudicials, contribueixen a la degradació de la matèria orgànica, etc. En termes antropocèntrics, aquesta incidència és netament superior a la de qualsevol altre grup zoològic no domèstic, fet que justifica una actuació especial i concreta.

Centrarem la nostra atenció en els dominis agronòmic i silvícola, mèdic i veterinari, i també alimentari i industrial, a cadascun dels quals dediquem apartats específics. Però no podem deixar de dir, també, que existeixen altres àmbits d’incidència indirecta.

Insectes beneficiadors o destructors de productes alimentaris o industrials

Un cert nombre de productes alimentaris o industrials són beneficiats per insectes. Per contra, la destrucció d’estocs a causa d’insectes no és tampoc res de negligible. Quant als productes alimentaris, centrarem la nostra atenció en aquells que incideixen sobre l’economia occidental; caldrà no oblidar, però, que en dilatades regions de la Terra, certes espècies d’insectes (tèrmits, formigues, determinats ortòpters, larves de lepidòpters, coleòpters i heteròpters, etc.) fan part de la dieta alimentària habitual de la població humana, per a la qual constitueixen una font important de proteïnes.

Les abelles i l’activitat apícola

L’explotació dels productes de l’abella (Apis mellifera) es concreta en una activitat ben tipificada, l’apicultura. Els orígens de l’apicultura són remots, ja que la cultura egípcia clàssica havia desenvolupat ruscs primitius, no pas gaire diferents als que actualment s’empren encara en les explotacions tradicionals i familiars. Aquest tipus de rusc o arna tenia l’inconvenient que obligava l’apicultor a matar les abelles del rusc per a extreure’n la mel. La introducció (1851) del rusc mòbil de Langstroth, que admet una manipulació normal sense cap perjudici per a les abelles, ha facilitat el gran desenvolupament de l’apicultura moderna. Al nostre país aquest tipus de rusc fou introduït (1885) per Enric Mercader Belloch, el qual, a més, també popularitzà l’ús del rusc de Layers, que hom pot reconèixer per la seva forma de bagul. Aquest tipus és encara ara el més emprat, tot i que actualment és substituït per ruscs d’alces, que permeten més producció i més comoditat de manipulació.

La cabana apícola dels Països Catalans es distribueix desigualment. Al País Valencià hi ha més de 300 000 ruscs, cosa que l’erigeix en la zona apícola principal de tot l’estat espanyol. A Catalunya hi ha més de 50 000 ruscs, especialment concentrats a la Noguera i al Baix Ebre. A les Illes preval encara l’apicultura tradicional; únicament s’hi han instal·lat uns 5000 ruscs, la majoria fixs. En conjunt, hom pot dir que en els darrers anys hom ha observat un fort increment dels abellars als Països Catalans, però tant Catalunya com les Illes encara són insuficients per a l’autoabastiment. D’altra banda, cal dir que també ha crescut l’interès per part de l’apicultor de comercialitzar, directament, els diferents productes derivats de l’apicultura, com a garantia de qualitat.

A banda qüestions comercials, el problema principal que es planteja al nostre país actualment és l’existència d’un nou flagell, la varroasi, que es detectà a la Cerdanya a final del 1985, provocat per un àcar (Varroa jacobsoni), espècie que s’alimenta de l’hemolimfa de les abelles adultes i també de les larves. Aquest àcar és originari de l’índia, on ataca altres espècies d’abelles més eixamades i les perjudica menys; en Apis mellifera, en canvi, el seu efecte és devastador, ja que provoca la mort de les abelles en un període de 3 o 4 anys. S’uneix a aquest problema la gran difusió d’altres malalties i flagells, com l’arna de la cera (Galeria melonella), i la manca d’un control sanitari eficaç i una professionalització més gran de l’apicultor. No obstant això, hom ha fet, i fa, un esforç considerable de millora apícola.

La mel

Venda de mel en una parada de la popular Fira de Sant Ponç (Barcelona). En primer terme s’aprecien dues bresques dins dels seus quadres, amb cel·les operculades i sense opercular.

Jordi Vidal

La mel és un producte elaborat per les abelles que conté un 80 % de sucres, un 18 % d’aigua i un 2 % d’altres substàncies (proteïnes, sals minerals, vitamines, àcids orgànics, antibiòtics, substàncies aromàtiques i pol·len), responsables de les característiques diferencials dels diversos tipus de mel: el color, l’aroma, l’acidesa, etc. Segons les espècies vegetals més visitades per les abelles en cada cas, la mel pren sabors específics (mel de tarongina, de romaní, etc.), bé que el més corrent és que sigui una mixtura de moltes plantes, l’anomenada "mel de milflors". En funció de la temperatura, de l’envelliment, etc., la mel pot ésser més o menys fluida o translúcida, pot cristal·litzar o no. Les demandes de certs mercats han impulsat determinats comercialitzadors a processos de refinatge i correcció que poden acabar esdevenint autèntiques adulteracions: una mel extremament líquida, clara i daurada, pot no ésser una bona mel, sinó ben a l’inrevés. La mel, a més de les seves propietats alimentàries, posseeix una infinitat de propietats terapèutiques. D’altra banda és una de les primeres substàncies ensucrades que l’home conegué, i no sols fou considerada com una menja divina, sinó que, a més, tingué un paper important en les gastronomies més antigues, com la xinesa i la mongol. Gràcies a les seves propietats bactericides, fou emprada com a conservant de peix i altres productes pels romans, i també en les complexes tècniques d’embalsamament que practicaven els egipcis.

Les abelles elaboren la mel a partir de nèctar de les flors i de les melasses, que són exsudats dolços que produeixen alguns vegetals, sigui d’una manera natural o bé induïts per les picades dels pugons. Aquestes matèries primeres són transportades al rusc en el pap, en quantitats d’uns 40 mg per viatge, de manera que en calen al voltant d’uns 50 000 per a obtenir 1 kg de mel. Un cop arriben al rusc, aquestes subtàncies són sotmeses encara a un transport, de boca a boca, que els fa perdre la humitat i alhora les barreja amb les secrecions salivals, que seran les responsables de la composició definitiva de la mel. Després, aquesta mel és emmagatzemada en les bresques, ja que representa la reserva d’aliment del rusc i serà part d’aquesta reserva la que l’apicultor extraurà, d’una manera periòdica, per a comercialitzar-la.

L’extracció de la mel es fa per mitjà de centrífugues, que no malmeten les bresques que les contenen de manera que, un cop buides, aquestes poden reintegrar-se al rusc. Cada rusc produeix entre 16 i 20 kg de mel l’any, si bé aquesta quantitat es pot incrementar d’una manera important, si hom sotmet els ruscs a transhumància.

La producció de mel a Catalunya és de l’ordre de les 500 tones anuals, quantitat que, malgrat que s’ha incrementat els darrers anys, és insuficient per al consum interior: unes 3000 tones, equivalents a uns 600 g per habitant, mitjana molt superior a la de la resta de l’Estat espanyol, i més pròxima a la d’altres països europeus. Una gran part de la mel que es consumeix als Països Catalans prové del País Valencià, que té una producció anual molt elevada, però també d’Extremadura i de l’estranger (l’Argentina i la Xina).

El pol·len

Les abelles juguen un paper important en la pol·linització entomòfila d’un gran nombre de vegetals. Alhora, el pol·len amassat (àmec) representa per a les abelles la principal font de proteïnes, essencial per a l’alimentació de les larves. Les abelles recullen el pol·len i el transporten en uns dispositius especials que tenen a les potes: l’amassen a la boca, en fan unes boletes que col·loquen en les formacions indicades, els anomenats cistellets. Cada abella transporta, de mitjana, uns 15 mg de pol·len a cada viatge.

L’apicultor aprofita per a la recol·lecció del pol·len el moment en què el rusc en té més demanda, que és a l’època en què crien més larves. Per a obtenir-lo, utilitza les anomenades trampes de pol·len, que consisteixen, essencialment, en una reixeta que permet que les abelles passin just pels forats de la malla, de tal manera que, en passar, pel frec, es desprenen les pilotetes de pol·len que porten a les potes, i es van acumulant en un petit dipòsit especial. L’efectivitat d’aquestes trampes és certament petita: únicament recullen el 10 % del pol·len que les abelles porten fins al rusc, per la qual cosa l’alimentació de les cries no en resulta afectada.

Abans que el pol·len sigui envasat i comercialitzat convé eliminar-ne l’excés d’humitat i purificar-lo. La producció mitjana del rusc és de 2 a 3 kg per temporada i any. Als Països Catalans prové, gairebé en la seva totalitat, de flors d’estepes (Cistus). Gràcies a la seva composició química, la seva riquesa en proteïnes, glúcids, vitamines, enzims i antibiòtics, el pol·len té propietats terapèutiques i cosmètiques.

La cera

La cera és un compost d’èters d’alcohol, de pes molecular elevat, que és secretat per les glàndules cericígenes de les abelles, que es localitzen a l’abdomen i que només són actives en els individus d’edat compresa entre els 12 i els 18 dies. Aquest producte és emprat en el rusc per a la construcció de les bresques, on s’emmagatzemen les larves, la mel i el pol·len. En les explotacions modernes, l’apicultor tendeix a autoabastir-se de cera, i ho fa reintegrant al rusc la cera que recupera en forma de làmines, que seran la base de les noves bresques. Això s’explica si tenim en compte l’alt esforç que suposa per a les abelles la secreció de cera: necessiten consumir de 10 a 12 kg de mel per a secretar un sol quilo de cera.

A Catalunya, l’any 1982, es produïren al voltant de 41 tones de cera, la majoria destinades al consum pels mateixos apicultors. En la indústria, la cera s’utilitza principalment en cosmètica; de fet, la cera d’abella ha perdut força interès comercial, en ésser substituïda per parafines i altres ceres d’origen vegetal.

La gelea reial

La gelea reial és un producte secretat per les glàndules faríngies i salivals de les abelles joves. És dedicada a l’alimentació exclusiva de les larves destinades a esdevenir reines, així com a la resta de les larves durant els tres primers dies de vida. La seva composició varia molt segons quin sigui el tipus de larva a què va destinada, però, en termes generals, destaca l’elevat contingut en aigua (un 68 %), l’equilibri de glúcids, lípids i proteïnes, i la presència de nombrosos factors vitamínics i antibiòtics.

Per a obtenir la gelea reial, l’apicultor ha de forçar el rusc a què iniciï la cria de futures reines, cosa que fa buidant cada dos dies les cel·les reials, cadascuna de les quals en conté al voltant de 0,2 g. Hom pot obtenir, així, una producció de 250 g de gelea reial per rusc i per temporada, per mitjà de tècniques de producció intensiva. D’altra banda, la gelea reial és un producte de conservació difícil atès el seu contingut en aigua i, a més, és molt inestable a la claror. Es comercialitza en estat pur o barrejada amb mel en una proporció de l’1 %, per tal d’evitar els inconvenients de la conservació. En conjunt, la gelea reial té propietats terapèutiques importants.

El pròpolis

El pròpolis és un producte integrat per resines i olis essencials que les abelles recol·lecten a les gemmes dels arbres, especialment de les coníferes. En el rusc, l’empren com a ciment per a tapar les escletxes i reforçar les bresques i per a embalsamar els diferents animals que s’hi introdueixen per a menjar-se la mel (ratolins, coleòpters, com els del gènere Potosia, lepidòpters, com Acherontia atropos, etc.). Un rusc produeix anualment entre 200 i 300 g de pròpolis.

Tot i tractar-se d’un dels productes menys coneguts del rusc, el pròpolis ja fou utilitzat pels egipcis en els embalsamaments de les mòmies. Actualment hom l’aprofita en terapèutica, en forma de pomada o en extracte alcohòlic, per a combatre afeccions de la pell. El pròpolis forma part també de la composició d’adhesius i vernissos, entre altres coses.

El verí

El verí que inoculen les abelles ha estat emprat des de l’antiguitat amb finalitats terapèutiques. El verí de les abelles és produït per dues glàndules abdominals, una d’àcida i una altra de bàsica o alcalina, que són en relació amb l’agulló (a través de la vesícula del verí), aquest proveït de ganxos i situat a la part final de l’abdomen, atès que es tracta de l’òrgan de posta de les femelles. Quan l’abella pica, l’agulló es queda enganxat a la pell de l’home o de qualsevol mamífer, juntament amb la vesícula del verí, que només arriba a buidar entre un terç i la meitat de la seva capacitat durant la picada; són les contraccions musculars derivades les que acaben d’injectar la resta del verí. És per això que convé retirar l’agulló amb cura just després de rebre la picada. La pèrdua de l’agulló provoca la mort de l’abella.

La recol·lecció del verí de les abelles és una de les tècniques més complicades de l’apicultura. Cal irritar el rusc, generalment a partir d’una descàrrega elèctrica, per tal de fer que piquin damunt d’un substrat adequat (de vidre, niló, etc.), en el qual es dipositen les gotes de verí. Amb aquest procediment hom pot obtenir un gram de verí sec d’un total de 20 ruscs, quantitat que es pot considerar notable si hom té en compte que cada abella emmagatzema a la vesícula de verí menys de 0,5 mg. A causa de la capacitat de les apitoxines del verí per a estimular la producció de cortisona en l’home, hom l’utilitza en forma de preparats terapèutics per a combatre el reumatisme i l’artritis.

Els cucs de seda i la sericicultura

La seda és una substància segregada per les glàndules salivals de l’anomenat cuc de seda, és a dir, l’eruga de la papallona de la seda (Bombyx mori). Aquesta papallona, originària de l’Orient, fou introduïda a nombrosos països, on actualment hom la cultiva industrialment. La cria d’aquesta espècie s’inicià ja a la Xina, cap a l’any 2500 a C, on la seda s’emprava per a fabricar teixits.

La sericicultura, és a dir, la producció comercial de la seda, és una indústria important al Japó, a l’índia i a la Xina, i també a alguns estats europeus (Itàlia, França, Espanya). La seda és segregada per l’eruga en el moment de fer el capoll, que és quan es disposa a experimentar la puposi. Abans que en surti la papallona hom destrueix la pupa sotmetent els capolls a tractaments especials, i alhora obté el fil de seda que després servirà per a fer els teixits. Hom estima que per a obtenir un quilo de seda calen uns 6000 capolls, la qual cosa pressuposa la cria d’un gran nombre d’individus. Un dels principals perills dels cultius de cuc de seda és el protozou paràsit Nosema bombycis.

A més del cuc de seda de l’espècie abans al·ludida (Bombyx mori), de la qual es coneixen diferents races, també s’han explotat altres espècies de lepidòpters per a extreure’n la seda dels capolls, però sempre amb resultats inferiors.

Els insectes productors de laques, colorants i altres productes industrials

La laca és un producte segregat per una cotxinilla (Laccifer lacea), homòpter originari de l’Índia, Indoxina, Formosa, Ceilan i l’arxipèlag filipí, des d’on s’ha importat a altres països per a criar-lo industrialment. La funció natural de la laca és la de protegir l’insecte, que és immòbil, de les temperatures adverses i dels seus enemics, atès que s’endureix i recobreix la regió dorsal del cos de l’insecte i es fixa pel voltant a les branques dels arbres que li fan de substrat. La indústria de la laca és antiga, però actualment les laques artificials substitueixen la laca natural en moltes aplicacions. La laca natural s’empra en la fabricació de vernissos, poliments i acabats de mobles i metalls, principalment. Calen uns 300 000 insectes per a obtenir 1 kg de laca.

Molts insectes han estat utilitzats des de l’antiguitat en la indústria dels tints, atès que contenen colorants de tipus antroquinònics principalment, tot i que, en general, aquests colorants no els confereixen color externament. El més conegut és el carmí, que hom extreu dels teixits secs de les femelles de l’homòpter Dactylopius cacti, espècie originària de l’Amèrica centremeridional, que viu damunt les cactàcies. Actualment hom la cultiva a Hondures i a les illes Canàries, principalment, i també a la seva zona d’origen. Aquest colorant és emprat per a tenyir de vermell alguns productes cosmètics i certs aliments, si bé actualment és substituït, cada vegada més, per colorants d’anilina. Fou utilitzat ja pels asteques de Mèxic, abans del descobriment d’Amèrica per part dels europeus. Calen uns 140 000 insectes per a obtenir un kilo de colorant. Una altra cotxinilla, Lecanium ilia, que viu als garrics mediterranis, beneficia també un colorant, que ja fou emprat pels grecs i els romans per a tenyir teles de color carmesí; el terme kermesinus i la denominació científica dels garrics i alzines (Quercus), així com el nom vulgar francès del garric ("chêne kermès"), són reveladorament coincidents. També a partir de la laca s’obté un colorant semblant al carmí que fou emprat a l’Orient per a tenyir la llana de vermell. Hi ha, encara, colorants produïts per diferents espècies de coccinèl·lids (coleòpters) i certes gal·les de cinípids (himenòpters), però que han estat menys explotats que els anteriors. Altrament, a partir de les gal·les d’alguns cinípids (himenòpters), a més d’obtenir-se colorants, pot extreure’s àcid tànic, que és emprat per a adobar pells.

Ja hem comentat les propietats terapèutiques del verí de les abelles contra el reumatisme i l’artritis. Altres insectes proporcionen aquest tipus de substàncies, com la cantàrida oficial (Lytta vesicatoria), coleòpter meloïdeu del qual s’obté la cantaridina, substància emprada com a diürètic i vessicant i a la qual hom ha atribuït també propietats afrodisíaques. Igualment, tot i que en l’actualitat ha caigut en desús d’ençà del descobriment dels antibiòtics, algunes larves de dípter que es poden criar a les ferides i llagues del cos on produeixen miasi, impedeixen el desenvolupament de certes infeccions bacterianes, com l’osteomielitis, gràcies al fet que segreguen alantoïna, substància que, a més d’actuar com a bactericida, afavoreix la cicatrització de les ferides.

Els insectes destructors d’aliments i de productes orgànics manufacturats

Un gran nombre d’insectes són causa de greus perjudicis en atacar diferents tipus de productes emmagatzemats, especialment productes alimentaris, sigui de naturalesa vegetal o animal, a més d’altres productes d’origen divers, com teles, pells, plomes, fusta treballada, paper, etc. La seva acció produeix pèrdues econòmiques anuals importants. Com a conseqüència de l’intercanvi comercial, aquests insectes s’han extès a nombroses regions del planeta, amb la característica que proliferen ràpidament gràcies a la inexistència d’enemics naturals als llocs que colonitzen (magatzems, sitges, graners, fleques, cuines, etcètera).

El mètode d’atac d’aquests insectes és molt variat, ja que moltes vegades amaguen els ous a les llavors mentre creixen a la planta i posteriorment es desenvolupen en els magatzems; d’altres, en canvi, penetren directament als graners, sitges, etc. a fer-hi la posta (curculiònids, especialment). Pel que fa als efectes que produeixen són variats. Els uns es desenvolupen a l’interior del gra i la llavor, mentre que d’altres ho fan a expenses dels grans o llavors trencats o alterats, i d’altres, encara, ataquen productes derivats, com les farines, galetes, pastes, etc. Atès que algunes espècies són molt polífagues, poden atacar simultàniament productes alimentaris d’origen animal, com peix i carn fumada, cuir, pell, i fins i tot animals i plantes dissecats. De vegades, a més dels danys directes que produeixen sobre aquests materials, els inutilitzen encara més amb l’acúmul de productes resultants de la seva activitat, com restes d’aliments, excrements i fils de seda.

També són nombrosos els insectes que ataquen productes d’origen animal (pells, cuir, plomes, carns, etc.). Alguns, sense ésser excessivament perillosos, són molestos perquè apareixen regularment a les cases, com per exemple, les paneroles, les formigues i els peixets de plata, entre altres. Finalment, hi ha també un gran nombre d’insectes xilòfags, com els tèrmits i alguns coleòpters, que ataquen la fusta treballada (mobles, bigues, etc.), i d’altres que alteren el paper emmagatzemat, el cartó, els llibres, etc., és a dir, els productes derivats de la cel·lulosa, amb la seva activitat.

A continuació, la taula reuneix els principals insectes alteradors de productes emmagatzemats, de fusta i dels seus derivats presents als Països Catalans. Els insectes pertanyen als grups de coleòpters (C) i lepidòpters (L), principalment, i de dípters (D), zigentomes (Z), dictiòpters (DC), isòpters (I), himenòpters (HI) i psocòpters (P).

Principals insectes alteradors de productes emmagatzemats, fusta i derivats

INSECTE ALTERADOR		PRODUCTES AFECTATS
SOBRE PRODUCTES D’ORIGEN VEGETAL (GRA, LLEGUMS, FARINES, ETC.)
Sitophilus granarius (corc del blat, del gra)	C	molt polífag: blat, blat de moro, sègol, ordi, cigrons, farina, pastes alimentàries, sèmola, segó, etc.
Sitophilus oryzae (corc de l’arròs)	C	més polífag que l’anterior, però habitual a l’arròs; els adults mengen gra a l’interior del qual es desenvolupen les larves.
Trogoderma granarium (dermestes del gra)	C	gra de cereals, farina, segó, més rarament, llegum; els adults no s’alimenten i les larves roseguen el gra
Stegobium paniceum (corc del pa, escarabat khapra)	C	molt polífag: productes amilacis, pa, pastissos, farina, pastes alimentàries, mongetes, pèsols, plantes seques, etc.; mobles vells, vimet, cuir, paper i llibres
Tenebrio molitor (cuc de la farina o cuc de rossinyol)	C	les larves es desenvolupen sobretot a la farina, però també poden atacar pastes, carn seca, cuir, paper, gra, etc.
Tenebrio obscurus (cuc de la farina o cuc de rossinyol)	C	biologia igual que l’anterior
Ptinus fur (escarabat aranya)	C	gra de cereals, farina; paper, gèneres de llana, pells i tabac
Tenebrioides mauritanicus (corc gran del gra)	C	gra i llavors, farina, sègol, cacauets, cacau, pastissos, etc.
Rhizopertha dominica (barrinador del gra o caputxí del gra)	C	gra de diversos cereals, farina, i altres substàncies variades com el suro
Oryzaephilus surinamensis (corc dentat del gra)	C	gra de cereals (especialment blat, civada, ordi i arròs) trencats o bé atacats per altres insectes; també farina
Gnatocerus cornutus	C	gra de diversos cereals; també de llegum, farina, segó, pa, pastissos, etc.; molt freqüent als molins, graners i fleques
Tribolium castaneum (cuc petit de la farina)	C	gra de cereal trencat, llavors de llegum, farina, segó, fruita seca, xocolata, cacau, espècies, etc.
Tríbolium confosum (cuc petit de la farina)	C	biologia igual que l’anterior
Carpophilus hemipterus (corc de la fruita seca)	C	fruita seca i fresca en període de fermentació, sigui a l’arbre, emmagatzemada o a terra; també el gra de cereals i la farina
Bruchus pisorum (corc del pèsol)	C	biologia semblant a l’anterior
Acanthoscelides obtectus (corc de la mongeta)	C	mongeta, més rarament, la soia i les llenties
Ephestia elutella (arna del cacau o cuc de la xocolata)	L	farina, segó, cacau, xocolata, més rarament fruita seca, llegums, pastes alimentàries i gra de cereals
Ephestia kuehniella (arna de la farina)	L	farina, més rarament gra de cereals, pastes alimentàries, pastissos i fruita seca
Plodia interpunctella (arna india de la farina)	L	farina, gra de cereals (blat i arròs), galetes seques, pastes alimentàries, fruita seca, llegums, etc.
Cocyra cephalonica (arna de l’arròs)	L	arròs pelat o amb closca, farina d’arròs i blat, sèmola, blat de moro, xocolata, galetes seques
Tinea granella (arna falsa del gra)	L	gra de diversos cereals (blat, sègol, ordi i blat de moro), pèsol, trèvol, fruita seca, farina, sèmola i segó
Sitotroga cerealella (arna dels graners, palometa del blat)	L	gra de cereals (blat, blat de moro, sègol, ordi i altres), cigrons
SOBRE PRODUCTES D’ORIGEN ANIMAL (TEIXITS DE LLANA, SEDA, PLOMES, BANYA, CARN, PELLS, CUIR, MATERIAL DISSECAT I ALTRES)
Tineola bisselliella (alegret, arna de la roba)	L	les larves foraden els teixits de llana i les pells
Tineola pellionella (alegret, arna de les pells, arna porta-estoigs)	L	les larves foraden les teles de llana, pells, plomes
Trichophaga tapetzella (arna dels tapissos)	L	les larves foraden els tapissos, cobertes, pells, plomes
Dermestes lardarius	C	ataca les pells, cuir, seda, plomes, pèls, pernil, cansalada, carn seca i altres productes semblants
Dermestes frischi (escarabat del cuir)	C	biologia similar
Dermestes ater	C	biologia similar
Attagenus piceus (escarabat de les pells)	C	pells, pèls, plomes, tapissos, objectes de llana
Attagenus pellio (escarabat de les pells)	C	biologia similar
Anthrenus verbasci	C	ataca teixits de llana, tapissos, cotó, cuir, banya, pèls i material dissecat (insectes especialment)
Trogoderma versicolor (dermestes bigarrat)	C	viu sobre restes de diversos animals, però les larves poden desenvolupar-se sobre les col·leccions de plantes i insectes, i també sobre cuir, pells i, excepcionalment, gra de cereals
Necrobia rufipes (escarabat del pernil)	C	viu sobre el pernil adobat, peix, formatge, fruita seca, ossos. i farina d’ossos
Lasioderma serricorne (corc del tabac)	C	ataca el tabac, els mobles entapissats, productes secs vegetals i animals, espècies, etc.
Piophila casei (cuc del formatge)	D	formatge, carn fumada i adobada; poden ocasionar miasis
Lepisma saccharina (peixet de plata)	Z	rosega paper, fotografies, teles de llana, tapissos, col·leccions zoològiques i botàniques, aliments diversos, etc. Viu a les cases, sobretot en llocs foscos i humits
Thermobia domestica	Z	biologia similar
Blatella germanica (panera rossa)	DC	viu sobre tota mena d’aliments; molt freqüent a les cuines, les fleques i els magatzems d’aliments
Blatta orientalis (panera negra)	DC	biologia similar
Periplaneta americana (panera roja)	DC	biologia similar; a més és molt corrent als vaixells
psocòpters en general (polls dels llibres)	P	ataca productes alimentaris i també els fongs que ataquen el paper i els llibres; no és bibliòfag
formícids en general (formigues)	HI	pot viure a les cases i ataca productes alimentaris diversos
SOBRE FUSTA I PRODUCTES DERIVATS
Reticulitermes lucifugus (tèrmit, "formiga blanca")	I	en estat natural viu als troncs de pi, més rarament a les vinyes, però de vegades envaeix les cases, on excava galeries a les bigues de fusta i en el paper dels llibres, principalment
Oligomerus ptilinoides (corc dels mobles)	C	excava galeries als mobles i també en revestiments interiors i objectes d’art de fustes de qualitat, com la noguera, el roure, etc.
Anobium punctatum (corc comú)	C	excava galeries a la fusta tova treballada, sobretot de pi, avet, bedoll, etc.
Nicobium castaneum (corc dels llibres)	C	ataca principalment el paper dels llibres, i és l’insecte més perjudicial de les biblioteques; també provoca danys als pro ductes derivats de la cel·lulosa, com la seda artificial
Lyctus brunneus (corc africà)	C	excava galeries a la fusta seca o semiseca treballada dels mobles, entarimats i pals de roure, noguera, caoba, etc.
Hylotrupes bajulus (cuc de les bigues, corc gran de la fusta, banyarriquer domèstic)	C	excava galeries a les bigues, els mobles i terres de fusta, pals de pi i avets vells
Dades de l’autor, a partir de Bonnemaisson 1975-76, i revisades per F. Español i A. Masó.