Els insectívors: eriçons, talps i musaranyes

Dents molariformes dels insectívors: A de disposició zalambdodonta, corresponents en concret a Solenodon paradoxus, i B de disposició dilambdodonta, corresponents al talp (Talpa europaea).

Gustavo Hormiga, a partir de fonts diverses.

Els insectívors són el grup més antic dels euteris actuals. Probablement van derivar dels eupantoteris, mamífers mesozoics de les dimensions d’una musaranya o d’un ratolí. Es coneixen fòssils des del Cretaci, fa aproximadament cent milions d’anys, i de la seva línia primitiva s’originaren altres grups de mamífers placentaris, com els quiròpters i els primats. En el decurs del temps, els insectívors han experimentat diferents graus d’evolució i, de fet, actualment, l’ordre constitueix un grup molt heterogeni que agrupa tant formes arcaiques com formes molt especialitzades. Aquests representants, que presenten entre ells un grau de parentiu molt feble, conserven com a característica comuna un conjunt de trets mamalians primitius, com són la configuració del crani, les extremitats i la cintura escapular, el tipus de dentició i la morfologia de l’encèfal, entre altres. L’escassetat de restes fòssils i l’heterogènia del grup fan difícil d’establir una diagnosi de l’ordre.

En general, els insectívors són animals de talla petita o molt petita, amb un musell llarg i estret proveït de vibrisses, i el cos cobert d’un pelatge suau, curt o d’espines. Els ulls són quasi sempre diminuts o, fins i tot, rudimentaris i les orelles són petites i, en ocasions, hi manquen els pavellons. Són plantígrads o semiplantígrads, de vegades semidigitígrads, amb les extremitats generalment pentadàctiles i els dits amb ungles.

El crani presenta una morfologia primitiva. És baix, de perfil pla i sovint llarg i gràcil. En molts grups, el ossos del crani es fonen relativament aviat. La caixa cranial és petita i baixa. L’os timpànic és freqüentment anular i es troba lliure, inclòs en una bul·la timpànica o formant part de l’estructura de la bul·la. L’os basisfenoide i el petrós intervenen en el tancament de la cavitat timpànica. L’òrbita i la fossa temporal són confluents i els arcs zigomàtics poden ser reduïts o absents. La porció vertical del palatí resta exclosa de l’òrbita per la maxil·la. Les mandíbules inferiors poden articular-se mitjançant un lligament o bé per una símfisi ossificada.

Les dents presenten una estructura primitiva i són adaptades a una dieta a partir de petits invertebrats, com cucs, insectes i mol·luscs, si bé algunes formes són carnívores o omnívores. Són heterodonts, amb incisives, canines, premolars i molars diferenciades, i amb dents radiculades. Presenten difiodòncia i la dentició de llet, a penes funcional, és reemplaçada aviat per la definitiva. A les musaranyes, per exemple, les dents decídues es reabsorbeixen abans del naixement. La fórmula dentària primitiva (I3/3, C1/1, P4/4 i M3/3) pot presentar moltes modificacions: les incisives poden reduir-se a dues a la mandíbula superior i a una a la inferior; les canines poden adoptar forma d’incisiva o de premolar; i les premolars poden ésser molariformes. En general, les molars superiors són trituberculades o tetratuberculades (tres o quatre cúspides) i les inferiors són pentatuberculades (cinc cúspides).

A l’esquelet apendicular, el radi i el cúbit són sempre separats, mentre que la tíbia i el peroné es fonen sovint a l’alçada del turmell. Algunes formes presenten reducció o eliminació de la símfisi púbica.

Els hemisferis cerebrals són petits, llisos i no s’estenen endarrere cobrint el cerebel. Els lòbuls olfactius són molt desenvolupats. L’estómac és senzill. Molts membres de l’ordre conserven la cloaca. En els mascles, els testicles són abdominals, inguinals o inclosos dins d’un escrot prepenià. Les glàndules auxiliars dels conductes genitals són normalment ben desenvolupades. Algunes espècies presenten bàcul (os penià). L’úter és bicorne, en ocasions quasi doble. L’estructura de la placenta és generalment discoïdal, de vegades bidiscoïdal, endoteliocorial o hemicorial.

Els membres de l’ordre dels insectívors són terrestres, cavadors o aquàtics i, generalment, de costums nocturns, excepció feta d’algunes musaranyes i formes aquàtiques. Els seus hàbits nocturns, subterranis o amfibis constitueixen un bon sistema de protecció. Així mateix, cerquen refugi als boscos, a caus abandonats per altres animals, a les tiges i arrels de les plantes, a forats en murs de pedra i, fins i tot, a les branques dels arbres. Encara que la majoria són solitaris, algunes espècies tenen costums socials i intercanvien senyals auditius i olfactius. L’època de reproducció varia en funció de les condicions climàtiques; a les zones més càlides, la reproducció es pot perllongar durant tot l’any. El nombre de gestacions per any oscil·la segons les diferents espècies, com el nombre d’embrions per part, que pot ésser d’un a dos en algunes musaranyes, fins a trenta-dos, en els tenrecs.

A la península Ibèrica habiten tres famílies d’insectívors, que inclouen set gèneres i catorze espècies, de les quals el talp cec (Talpa occidentalis) i la musaranya Sorex granarius són absents dels Països Catalans.

A continuació la taula mostra les espècies d’insectívors presents als Països Catalans (PPCC), a la península Ibèrica en general (PI), a Mallorca (MA), a Menorca (ME), a Eivissa (EI), a Formentera (FO), a Cabrera (CA) i a França (FR).