El 22 de juliol de l’any 1671, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Esteve Mercadal i Dou (Segle XVII), ardiaca major i canonge de la catedral de Vic; diputat militar: Josep d’Amigant i de Ferrer, domiciliat a Barcelona; diputat reial: Joan d’Alòs i Serradora, doctor en medicina, domiciliat a Barcelona.; oïdor eclesiàstic: Josep Mainer, canonge de la seu de Tarragona; oïdor militar: Jeroni de Gassià i Guerau, donzell domiliciat a Tortosa; oïdor reial: Jaume Narcís Camps i Amat, ciutadà honrat de Barcelona, domiciliat a Girona
Esteve Mercadal i Dou era ardiaca major i canonge de la catedral de Vic quan fou elegit diputat eclesiàstic. El seu pare era Antoni Ramon Mercadal, notari públic de la parròquia de Sant Quintí de Bas, del bisbat de Girona, i hereu i senyor útil i propietari del mas Mercadal; la seva mare era Margarida Dou, de la família Dou, originària de Sant Privat d’en Bas. Almenys tingué una germana, Madrona, que contragué matrimoni amb Gaspar Soler, notari del marquesat de Rupit. Esteve Mercadal prosperà per mitjà de la família de la seva mare, sobretot dels seus oncles Esteve Dou, ciutadà honrat de Barcelona, i Francesc Dou, bisbe de Girona (1668-73). El primer, juntament amb el seu fill primogènit Jacint Dou, doctor en drets i ciutadà honrat de Barcelona, fou curador i hereu dels seus béns. El segon, abans de ser escollit per a la cadira episcopal gironina, havia estat ardiaca major de la catedral de Vic, amb la qual cosa es pot sospitar que el seu nebot Esteve Mercadal el substituí en l’ardiaconat vigatà.
El diputat militar Josep d’Amigant i de Ferrer, senyor de Castellgalí, noble des del 1673, pertanyia a la influent família Amigant, originària de Manresa i filipista. Era nét de Joan Francesc d’Amigant —doctor en drets, oïdor de comptes del Braç Militar durant el trienni 1641-43 i cavaller des del 1638—, nebot de Francesc d’Amigant i de Carreres —canonge de la catedral de Barcelona, vicari general del bis-bat, oïdor eclesiàstic el trienni 1662-65 i rector de la Universitat de Barcelona durant el bienni 1673-75— i fill de Joan Josep d’Amigant i de Carreres —senyor de Castellgalí, assessor de la Generalitat durant els primers anys del període revolucionari i integrant de la conspiració contra França del 1645, que, en ser descoberta, li costà la vida—. Com recull Josep Sanabre en La acción de Francia en Cataluña (Barcelona, 1956), Josep d’Amigant i de Ferrer, essent diputat militar, presentà un memorial al rei en què demanava una mercè com a reparació a la seva família per la mort del seu pare en la repressió que seguí aquella conspiració: «José de Amigant... fue preso por los ministros de Francia y llevado al palacio del virrey... y después de haberle tormentado dos días, rompiéndole los brazos con rigor de su ira; además le dieron garrote sin otra causa que la de ser buen vasallo de V. M. y haber obedecido sus reales órdenes, confiscaron toda su hacienda, que era de las ricas del Principado, no le permitieron hacer testamento, que ha sido gran daño para su casa, ni que hiciesen públicos sufragios, ni que fuese llevado su cuerpo al sepulcro de sus mayores.» La seva mare era la senyora Maria de Ferrer. Josep d’Amigant es casà amb una filla de la família Olzina i fou mestre de la seca de Barcelona. Durant la guerra de Successió estigué en el bàndol dels austriacistes i rebé de l’Arxiduc el títol de comte de Fonollar. Ell i el seu germà Pere —eminent jurista, autor de diverses obres sobre el dret català, assessor de la Capitania General (1667) i de la Batllia General (1668) i jutge de cort (1670)— foren acusats pel visitador reial Llorenç Mateu i Sans el 1678.
El diputat reial, el doctor en medicina Joan d’Alòs i Serradora, era natural de Moià i fundador de la dinastia dels Alòs. Era fill del metge de Moià Jaume d’Alòs i Joana Serradora. Es traslladà a Barcelona i el 1664 fou nomenat catedràtic d’anatomia i farmàcia a la Universitat de Barcelona i protometge del Principat de Catalunya. Fou autor dels tractats Pharmacopea catalana, sive antidotarium barcinonense restitutum et reformatum (1686) i De corde humanis disquisitio physiologico-anatomica (1694). Contragué matrimoni amb Marianna de Ferrer, amb la qual tingué, almenys, dos fills i tres filles: Josep, Jaume, Marianna, Clara i Josepa. L’hereu, Josep d’Alòs i de Ferrer (1653 – 1720), catedràtic de dret civil a la Universitat de Barcelona, optà per la causa de Felip d’Anjou durant la guerra de Successió, per la qual cosa els seus descendents van tenir un paper destacat en l’administració borbònica durant el segle XVIII. Joan d’Alòs, malalt, va testar el 12 de març de 1695 davant el notari barceloní Ramon Godolà.
De Josep Mainer, l’oïdor eclesiàstic, només es té notícia que era canonge de la seu de Tarragona.
L’oïdor militar, Jeroni de Gassià i Guerau, formava part de la noblesa tortosina. Els seus pares foren Gaspar de Gassià i Tomàs, doctor en medicina elevat a la dignitat de cavaller el 1643, i Jerònima Guerau. Se li coneixen set germans, dels quals Jeroni era el primogènit. Fou batejat el 5 d’octubre de 1645 i enterrat el 30 d’octubre de 1697. A més del càrrec que va desenvolupar durant aquest trienni, també fou escollit com a diputat militar el 1686 però, pel fet d’estar processat a la Reial Audiència, el seu jurament no fou admès i s’escollí una altra persona.
Jaume Narcís Camps i Amat, l’oïdor reial, era un doctor en drets natural de Girona. Va dedicar-se al negocis com els seus avantpassats, però el 1668 aconseguí la distinció de ciutadà honrat de Barcelona. Era fill de Rafel Camps, mercader de Girona, i Narcisa Amat. Se li coneixen tres germans i quatre germanastres, ja que la seva mare es casà en segones núpcies amb Francesc de Sala Alemany. Va contreure matrimoni dos cops: primer amb la senyora Francesca Çanou i, després, amb la senyora Marianna de Prats. A més d’oïdor durant aquest trienni, fou escollit diputat reial el 1689. També va ser jurat de la ciutat de Girona els anys 1670, 1673, 1676 i 1679. Va testar el 14 d’agost de 1715.
Per què no ve el rei a jurar les Constitucions?
Durant aquest trienni el principal problema per als diputats i oïdors de comptes fou la situació bèl·lica que havia iniciat la Monarquia francesa amb la declaració de guerra del 29 d’octubre de 1673. Si la campanya de 1673-74 havia estat favorable als interessos hispànics, durant l’any 1675, a conseqüència del nou front obert a Sicília, es produí una contundent reacció francesa. Al final del mes d’abril d’aquell any es van concentrar al Rosselló uns 13 000 infants i 4 000 cavallers per preparar la invasió. Al principi de maig, l’exèrcit francès va creuar el coll del Portell, avançà per l’Empordà i, els darrers dies d’aquell mes, tractà d’assaltar la ciutat de Girona. Francesco de Tuttavilla, duc de San Germano i capità general del Principat, romangué a Girona fins el 28 de maig sense parar de demanar, desesperadament, socors a la Generalitat, a la ciutat de Barcelona, a València i a Saragossa. Malgrat la manca d’efectiu, el poderós exercit francès va ser repel·lit, va patir 1 000 baixes i es veié obligat a retirar-se. El perill, però, només es va contenir momentàniament. Com que es preveia una altra envestida gal·la, es va rebre amb entusiasme un terç de 500 homes de Saragossa, comandats pel mestre de camp Francisco Pueyo. Alhora, el diputat eclesiàstic inicià una frenètica campanya per a reclutar homes per les poblacions de Vic, Berga, Ripoll, Camprodon, la vall d’Hostoles, Santa Pau, Olot i d’altres. Efectivament, al final del mes de juliol, l’exèrcit francès tornava a ser a l’Empordà. El castell de Bellaguarda es rendí el 18 d’agost i la Diputació conegué la notícia el 2 de setembre.
En un moment en què les tropes espanyoles estaven clarament a la defensiva, es produí un canvi en la Capitania General del Principat. San Germano fou rellevat per Juan Antonio Pacheco Osorio Álvarez de Toledo y de la Cueva, marquès de Cerralbo i de San Leonardo, que jurà el càrrec el 21 de novembre de 1675. El seu període de govern durà només deu mesos. El seu delicat estat de salut i els repetits fracassos militars contra els francesos van aconsellar la seva substitució.
A l’abril del 1676 l’exèrcit francès tornà a entrar a l’Empordà, majorment per robar i atropellar els naturals. A petició del rei, la Generalitat, a més de la contribució que feia de 9 000 escuts per a la fortificació de Girona, va llevar un terç de 400 homes. Cerralbo va situar les defenses a Girona, però aquestes resultaren inoperants perquè els francesos no van tenir ambició en aquella campanya. L’Empordà i la Cerdanya, però, van quedar devastats.
El 14 d’agost de 1676 va jurar el càrrec el nou virrei Alexandre Farnese, príncep de Parma. Immediatament partí cap a Girona i, des d’allà, impulsà incursions de pillatge i malifetes al Rosselló com a rèplica. La campanya acabà en taules a l’octubre, i els exèrcits de cada monarquia es retiraren per hivernar. Al maig del 1677 el virrei tornà a Girona per combatre els francesos que havien entrat a l’Empordà, però al cap de poc va rebre la notícia de la seva substitució per Juan Domingo de Zúñiga-Fonseca, comte de Monterrey, Ayala i Fuentes, amic personal de Joan Josep d’Àustria, que jurà el càrrec el 29 de maig. Joan Josep d’Àustria s’havia convertit en primer ministre de Carles II al gener del 1677 i, de fet, en l’amo de la Monarquia hispànica. La Diputació, com tot Catalunya, ho celebrà amb entusiasme, però el desengany va produir-se aviat.
Durant aquest trienni van prendre possessió tres virreis —Cerralbo, Parma i Monterrey— enmig del recel de la Generalitat i de la resta de les institucions catalanes. Fins aleshores, Catalunya havia cedit el precepte constitucional del previ jurament del rei abans que el dels virreis en atenció a la minoria d’edat de Carles II. Però l’11 de novembre de 1675 el rei va fer catorze anys i, per tant, va acabar el període de regència que havia dirigit la seva mare, Marianna d’Àustria. Els diputats i oïdors reclamaven encesament la presència del rei a Barcelona per jurar els privilegis i les Constitucions de Catalunya abans d’admetre la nominació de qualsevol lloctinent i capità general. Tot i així, s’acceptà la capitania del marquès de Cerralbo en consideració a la poca salut del rei i a la carta que s’envià des de la cort l’11 de novembre de 1675 informant del desig del monarca de venir a Catalunya a prestar jurament. Quan fou nomenat el príncep de Parma, la justificació que va utilitzar el rei per excusar la seva vinguda a Barcelona per prestar jurament fou l’ocupació de part de la província pels francesos i el perill de contagi de pesta. El consistori cedí i va admetre el jurament del virrei. Al maig del 1677, amb motiu de la visita de Carles II a Saragossa per a la celebració de corts del Regne d’Aragó, es presentà una altra oportunitat per demanar la seva presència a Barcelona. El Principat envià un ambaixador —Lluís de Sabater— per plantejar el viatge, però el rei tornà a excusar-se dient que li era impossible per «el estado de cosas universales de la monarquía» i suggeria una probable visita a la tardor d’aquell any. Mentrestant, pocs mesos després, el rei agraïa per carta a la Generalitat l’admissió del jurament del capità comte de Monterrey i tornava a fer promeses sobre la seva vinguda a Catalunya, una vinguda, però, que no es produí mai.
Durant aquests tres anys van continuar les pugnes jurídiques entre la Diputació i el tribunal de la Capitania General amb relació a la contrafacció de les Constitucions de Catalunya i, particularment, al tema del comerç. Els comerciants catalans consideraven vulnerats els privilegis de Catalunya amb la prohibició reial de comerciar amb França. El tribunal de la Capitania, a l’abril del 1675, va presentar una Contestación... a las pretensiones de la Generalitat (en término de constituciones y comercio) on, en 140 punts, es refutaven les reclamacions dels comerciants que defensava la Generalitat. Els diputats i oïdors van decidir continuar la instància per considerar que aquesta detallada impugnació no aportava cap cosa rellevant, però una carta de la reina governadora datada el 30 de juny de 1675 tancà la polèmica prohibint terminantment el comerç amb França. Per apaivagar la contrarietat de la Diputació, el rei va avenir-se a enviar un visitador per inspeccionar els ministres i oficials reials. Al juny del 1677, Llorenç Mateu i Sans, regent del Consell Suprem d’Aragó, començà la seva visita, que es desenvolupà per espai de sis mesos.
Al marge d’aquests assumptes d’estat, el consistori vetllava pel cobrament de la bolla, celebrava cada any la tradicional festa de Sant Jordi el 23 d’abril i atenia altres qüestions més concretes. Per exemple, era freqüent que diversos pares presentessin queixes davant la Diputació perquè els seus fills havien estat reclutats amb enganys o per força per servir a les galeres de Sa Majestat. A l’octubre del 1674, els diputats i oïdors van fer les gestions oportunes davant el marquès de Bayona, general de les galeres d’Espanya, per alliberar dinou nens «segrestats».