El 15 de setembre de 1449 foren elegits els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Bertran Samasó (Banyoles? final del segle XIV – Càpua, Campània 1458), abat de Santa Maria de Ripoll ; diputat militar: Francesc Desplà, òlim de Conomines, cavaller i senyor de la casa d’Alella, del palau de la Cucurella de Barcelona i de la torre de Sant Gervasi de Cassoles; diputat reial: Pere Dusai, ciutadà de Barcelona; oïdor eclesiàstic: Narcís Miquel, prior de Sant Pau del Camp; oïdor militar: Roger de Cartellà, donzell de la vegueria de Girona i senyor de la baronia de Rocacorba; oïdor reial: Pere Cardona, ciutadà de Lleida.
Bertran Samasó, el diputat del Braç Eclesiàstic durant el trienni 1449-52, pertanyia a una família de la petita noblesa de les terres de Girona, originària de Banyoles, documentada ja al segle XIII. Contra la hipòtesi avançada per S. Sobrequés, Bertran no era fill del matrimoni de Segi-mona Samasó amb el donzell Roger de Cartellà. En els capítols matrimonials de Guillem Samasó (oïdor del Braç Militar el trienni 1458-61) i Aldonça de Montpalau del 1443, exhumats per Lluís Constans i desconeguts per Sobrequés, s’afirma que Bertran, abat de Ripoll, era germà de Guillem i de Simó Samasó, els quals eren fills de Dalmau, un donzell de Banyoles germà de l’esmentada Segimona que fou oïdor militar a la Diputació durant el trienni 1443-46 i que morí poc després del 1460. Bertran nasqué, segurament a Banyoles, a la darreria del segle XIV. Destinat a la carrera eclesiàstica, a vuit anys fou ofert pels seus pares al monestir de Ripoll, governat des del 1410 per Dalmau de Cartellà, germà del donzell Roger de Cartellà, el qual influí decisivament en l’educació del seu nebot Bertran. Acudí a estudiar a la Universitat de Lleida, on es graduà en dret canònic i després regentà una càtedra amb gran fama durant onze anys (1427-38). Dalmau de Cartellà, que segurament cercava un successor pròxim al capdavant de l’abadia ripollesa, cridà Bertran i el nomenà almoiner del monestir. La mort de Dalmau (1439) fou seguida d’una gairebé immediata elecció de Bertran com a nou abat per part dels monjos (16 de gener de 1440). El concili de Basilea ratificà l’elecció i poc després ho féu el papa Eugeni IV. Com a abat de Ripoll, i en representació del monestir, participà en les Corts Catalanes reunides durant el temps que hi governà, i aconseguí imposar la jurisdicció civil de l’abadia a les viles d’Olot i de Ripoll, que pretenien alliberar-se’n. Fou aquesta mateixa posició que li donà entrada a la Diputació.
L’arquebisbe de Tarragona, Pero Ximénez de Urrea, designà Bertran Samasó per a succeir-lo a la Diputació en un moment en què Bernat Guillem Samasó era canonge a Tarragona i persona de la més alta confiança de l’arquebisbe. La presència de l’abat de Ripoll —un dels senyors feudals més significats de la Catalunya Vella— a la Generalitat suposà un encastellament de la institució en l’oposició sorda a la política filoremença del Magnànim, a qui visità al capdavant d’una ambaixada el 1451. Al final del trienni, talment com si existís un pacte entre ells, Bertran designà successor com a representant del Braç Eclesiàstic a la Diputació el seu probable oncle, Bernat Guillem. Actituds endogàmiques tan escandaloses com les protagonitzades pels Samasó i els seus parents Cartellà o els Desplà feren creure en la necessitat de reformar el sistema d’elecció dels diputats i oïdors del General, que es consumà a la primeria del trienni 1455-58.
En deixar la Generalitat, Bertran Samasó continuà vinculat a les altes esferes del govern, i formà part del consell de la reina Maria. L’abat de Ripoll fou una de les figures més destacades de la turbulenta Cort de 1454-58, que en ocasions presidí, i de moltes de les comissions parlamentàries de què formà part, especialment de la dels greuges que havien de ser presentats al monarca. Bertran esdevingué el cap de la majoria tradicionalista intransigent i dominà el Braç Eclesiàstic (en fou cap des del 1455), que portà a les posicions més reaccionàries en la qüestió remença, sobre la qual el 1456 protagonitzà un sorollós enfrontament amb Joan Margarit, aleshores bisbe d’Elna, defensor de fórmules transaccionistes. La mort el sorprengué a Càpua el 17 de juliol de 1458.
El diputat del Braç Militar fou el cavaller de Barcelona Francesc Desplà. Nascut Francesc de Conomines, era fill de Joan de Conomines, donzell que fou armat cavaller per Martí l’Humà en la cerimònia de la seva coronació. Francesc es casà amb Elionor Desplà, filla i hereva universal de Joan Desplà, conseller i tresorer reial (m. a 1441), membre d’aquest prominent llinatge de Barcelona. Elionor, que pertanyia a la branca nobiliària dels Desplà, senyors de la casa forta d’Alella i de la torre de Sant Gervasi de Cassoles, aportà una gran fortuna al matrimoni i imposà a Francesc (també anomenat Francí) el cognom i les armes heràldiques pròpies. Alfons el Magnànim armà cavaller Francesc Desplà i el tingué per conseller, dignitat que també exercí a la Cambra Apostòlica. Formà part d’ambaixades trameses a la cort dels Anjou, a Provença, i, durant l’exercici del seu càrrec a la Diputació, de la que el General envià al rei Alfons a Nàpols (1450-51). En la Cort de 1454-58 fou cap de la noblesa urbana de Barcelona emparentada amb l’aristocràcia burgesa de la Biga. Morí després del 1462 i fou heretat pel seu fill primogènit Francí Desplà, mestre racional de Catalunya.
Pere Dusai fou el diputat del Braç Reial. Ciutadà honrat i membre d’una de les grans famílies de l’oligarquia barcelonina, havia estat conseller els anys 1435 i 1438 (la darrera vegada, conseller en cap) i ocupà també altres càrrecs al govern municipal, entre els quals administrador de la Taula de Canvi, cònsol de la mar i guardià de les monedes. Fou síndic de la ciutat en les Corts Catalanes dels anys 1442, 1445 i 1460. El seu pare, un ric mercader del mateix nom, fou conseller de Barcelona i hi exercí el càrrec de mostassaf. Respectat jurista, el 1456, durant la difícil Cort de 1454-58, fou tramès a Nàpols per la Diputació per a negociar directament amb el monarca l’afer del valor de la moneda —conegut com l’«afer Dusai»—, que causava insalvables enfrontaments a la cort. Prop del rei, intentà contrarestar la demanda de devaluació monetària presentada per la Busca, a la qual s’oposaven els sectors més tradicionalistes, parapetats en la Diputació i el Consell de Barcelona, sectors que ell, com a membre prominent de la Biga, representava. La missió acabà en un rotund fracàs: la cort avortà la maniobra llevant-li tots els poders. De la seva muller, Constança Dusai, tingué almenys dos fills mascles: Galceran, l’hereu, habilitat per al Braç Militar, i Ramon, que fou canonge de la seu de Barcelona i vicari general del bisbat.
El gironí Narcís Miquel fou oïdor en representació del Braç Eclesiàstic. El seu pare, del mateix nom, ciutadà honrat de Girona, havia estat jurat i síndic de la ciutat a les Corts Catalanes, i diputat del Braç Reial durant el trienni 1425-28. Quan fou elegit oïdor, Narcís feia un any que era prior comendatari de Sant Pau del Camp (1448), un monestir que, tot i ser petit i travessar una crisi, ocupava una posició important entre els de l’orde benedictí a Catalunya pel fet d’estar situat a Barcelona mateix i d’acollir la celebració dels capítols generals. Deu anys més tard (1458) fou promogut a l’abadiat de Ripoll, que representà en la Cort del 1460, poc abans de la seva mort aquell mateix any. Narcís Miquel fou l’últim dels abats ripollesos independents i residents; un cop mort, el monestir fou donat pel papa al cardenal Roderic de Borja, bisbe de València, que hi inicià la sèrie d’abats comendataris.
L’oïdor de comptes del Braç Militar fou un parent pròxim del diputat Bertran Samasó: Roger de Cartellà, donzell de Girona, fill de Pere Galceran II de Cartellà, senyor de la baronia de Granollers de Rocacorba i de Falgons, i de Blanca Despou, senyora de la baronia de Rocacorba. Roger fou el fill menor d’aquest matrimoni, i hereu dels béns materns. Es casà vers el 1402 amb Segimona Samasó, filla del donzell de Banyoles Dalmau Samasó, molt probablement germana de Bernat Guillem Samasó (diputat eclesiàstic 1452-55) i tia de Bertran Samasó. Aquest matrimoni fou essencial per als destins de la família Samasó, gràcies a la influència de Dalmau de Cartellà. Roger, que ja havia estat oïdor militar a la Diputació el trienni 1431-34, morí durant aquest mandat i fou substituït el 17 de maig de 1450 pel seu gendre, Marc de Montagut, un donzell d’Olot casat amb Constança, la seva filla i hereva.
Pere Cardona, ciutadà de Lleida, fou l’oïdor de comptes del Braç Reial. Era fill d’Antoni Cardona, que havia estat síndic de Lleida en la Cort del 1436, on un Miquel Cardona, probablement germà d’Antoni, representà Cervera. Com el seu pare, Pere Cardona fou síndic de Lleida en la Cort de 1454-58 en diverses ocasions (els anys 1454 i 1455) i formà part de la comissió dels greuges d’aquella mateixa Cort. El seu fill Miquel fou diputat reial durant el trienni 1458-61 i, acabada la guerra civil, promogut a l’estament militar.
El plet dels pagesos de remença i els salaris de la Generalitat
Després d’un període de relativa prosperitat (1420-45), la intensificació de la crisi econòmica aproximadament a partir del 1445 tornà a comportar una creixent agitació al camp català. Aquesta agitació, sovint violenta, tenia les seves arrels en els intents senyorials d’imposar, ja des del final del regnat de Pere III (m. 1387), el compliment de tots els drets feudals, molts d’ells en desús per obsolets o relaxats amb el temps, per tal de fer front, així, a la caiguda constant de les seves rendes, conseqüència de l’esgotament del model d’expansió econòmica extensiva propi del feudalisme, agreujat pels efectes de les epidèmies de pesta. Alhora, una part dels pagesos de remença, camperols lligats a les terres senyorials que conreaven en un règim de servitud eludible només amb el pagament d’una redempció —remença—, s’havien vist afavorits pel despoblament del camp provocat per les pestes des del 1348, que els havia possibilitat una acumulació econòmica a partir del conreu de terres abandonades (masos rònecs) que ja no es corresponia amb el seu estatus jurídic. Malgrat que el fenomen es limitava essencialment a la Catalunya Vella, les conseqüències es deixaren sentir a tot el Principat. La qüestió, que afectava tots tres estaments, fou aviat dirimida a les corts, i tant la Diputació com el rei s’hi van veure implicats, ja que tampoc no resistiren les temptacions de fer-ne ús per als seus propis objectius polítics —en el cas del monarca, posar contra les cordes l’oligarquia feudal i urbana, que s’oposava a la construcció de la monarquia autoritària que pretenien els Trastàmara.
Durant el trienni 1449-52 la situació es precipità a causa de la recent iniciativa reial d’autoritzar els pagesos a formar assemblees, si no superaven els cinquanta individus i eren presidides per un oficial del rei, i també un sindicat per a tractar sobre la redempció de les odiades servituds per 100 000 florins d’or que havien de ser lliurats al monarca (1448). Per primera vegada la Corona donava caràcter legal a les reivindicacions dels remences, tot estenent al seu cas el que ja era tradicional en el rescat de les jurisdiccions reials alienades.
Entre la clausura de la Cort del 1448 i l’inici de la convocada per al 1449, la Diputació, en tant que organisme representatiu d’aquella oligarquia, es disposà a defensar els interessos dels senyors amb una sèrie de mesures que prefiguraven la revolució del 1461: convocà una reunió dels tres braços, per reforçar la seva posició, i envià ambaixades a la reina lloctinent i al mateix monarca, a Nàpols. Les gestions, però, no tingueren cap efecte, perquè al març del 1449 la reina Maria disposà que els remences comencessin a pagar un tall de tres florins per llar per a reunir la quantitat estipulada. La Diputació, després del fracàs d’una nova ambaixada, ara de la institució en ple, es negà a fer pública la crida de la lloctinent reial. La decidida actuació del governador Joan de Montbui —que, seguint instruccions de Maria, començà a embargar els béns dels senyors reticents, començant pels membres de la mateixa Diputació, i les terres que la institució tenia al comtat d’Empúries—, juntament amb el proper final del trienni, féu que la Generalitat cedís i autoritzés finalment el cobrament del tall.
Amb la retirada de la Diputació, el Consell de Cent de Barcelona intentà encapçalar l’oposició, però no tenia prou representativitat. Els nous diputats elegits a l’estiu del 1449, d’acord amb els consellers de Barcelona, continuaren oposant-se a les mesures decidides pel monarca, però ja no frontalment sinó fent ús de la coacció i el suborn dels col·lectors del tall o dels mateixos oficials reials. Una vegada més, la resistència fou inútil, perquè al final d’aquell mateix any els pagesos, fent un pas més, presentaren la demanda judicial formal contra els senyors davant la Reial Audiència. La Corona admeté el plet i cridà els demandats a respondre en un termini de vint-i-sis dies. La citació dels senyors causà una gran commoció, i la Diputació envià Pere Dusai a Perpinyà a entrevistar-se amb la reina (febrer-març del 1450). Els consellers de Barcelona recusaren la citació al·legant que era contrària a les Constitucions de Catalunya i trameteren una altra ambaixada al Magnànim. Els senyors acordaren negar-se a admetre l’existència del plet, rebutjar la competència de la Corona en l’afer —segons ells, únicament una qüestió d’ordre públic— i exigir als seus vassalls remences la reconeixença expressa de les prestacions servils. La reina Maria els prohibí forçar aquests «homenatges e regonexences», que causaren alguns conats de rebel·lió entre els pagesos, i els deixà en suspens.
La por d’enfrontar-se a la resistència senyorial a les Corts féu ajornar la reunió més de trenta vegades. Quan finalment se n’iniciaren les sessions, al març del 1450, els braços es trobaren amb el fet consumat, que van haver d’acceptar. Però les necessitats econòmiques del monarca van fer entrar la política reial en un període de vacil·lacions, que marcà el trienni 1452-55. Una ambaixada de la Diputació a Nàpols (1450-51), encapçalada pels mateixos diputats Samasó i Desplà, negocià les condicions del subsidi de 400 000 florins que la Corona sol·licitava, entre les quals la claudicació del rei davant les exigències dels senyors al maig del 1452. Era ben viu encara el trasbals causat per la gran revolta dels pagesos i altres habitants de la part forana de l’illa de Mallorca contra els ciutadans de Ciutat de Mallorca, exigint l’accés al govern que aquests darrers havien monopolitzat, i durant la qual els primers arribaren a assetjar la capital abans de ser durament reprimits per les forces reials (1450-53).
La Cort reunida a Barcelona al gener del 1452 decidí una nova reforma de la Diputació, relativa sobretot a les condicions per al cobrament de salaris extraordinaris per part dels seus oficials. Els abusos derivats de la facultat atorgada als diputats per la Cort del 1433 de pactar pròrrogues dels deutes dels arrendadors de les generalitats en casos excepcionals, portaren a la prohibició de pactar els deutes pendents en cap cas. Es confirmà la prohibició del 1433 d’efectuar remuneracions directes o indirectes als diputats, oïdors i advocats del General, tant per fets ordinaris com extraordinaris relatius a la Diputació, i s’amplià la prohibició a tots els oficials de la Casa. Es disposà que aquells que no fossin membres de la Generalitat i que, exercint algun càrrec a l’administració, fessin treballs per compte de la institució cobressin el salari diari que tenien estipulat en llurs càrrecs per les Constitucions de Catalunya. Els no membres que no ostentessin cap càrrec i que haguessin de ser tramesos pels diputats o oïdors per afers del General, cobrarien 2 florins d’or per persona i dia com a màxim. S’estipulà també que els afers extraordinaris de la Diputació s’encomanarien per defecte a persones que ja rebessin sou del General, i que per tant no haguessin de cobrar res per aquest concepte més enllà del seu salari ordinari i, si s’hi negaven, que poguessin ser substituïdes. Els oficials de la Diputació que anessin fora de Barcelona per compte del General, però, havien de cobrar el salari que per altres capítols ja era estatuït a tal efecte. Els que treballessin per a la Diputació a la mateixa ciutat on hi hagués la seu, havien de percebre una remuneració no superior a 50 florins d’or (oficials reials o de barons); si hagués de ser més elevada, s’hauria de consultar el fet a una comissió dels braços de les corts.
Pel que fa als desplaçaments, els diputats, oïdors i advocats del General quedaren inhabilitats per a realitzar la cerca dels safrans i la visita als passos de frontera, per tal com les dietes que els corresponien resultaven excessives. Aquestes comeses serien encomanades als oficials menors. Per la mateixa raó, els diputats i els oïdors tampoc no podrien fer d’ambaixadors, ni al rei o la reina ni a altres instàncies fora de la ciutat on la Diputació tingués la seu, llevat dels casos en què actuessin en compliment de les Constitucions o actes de cort (i, per tant, a despeses de l’altra part) i de coronació o esposalles del rei (si eren deçà el mar).