Al juliol del 1431 foren elegits els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Marc de Vilalba (Vilalba?, la Roca del Vallès segle XIV – Olesa de Montserrat 1439), abat de Santa Maria de Montserrat; diputat militar: Bernat Galceran II de Pinós-Fenollet i Fernández de Ahonés, cavaller, vescomte d’Illa i de Canet, senyor de les baronies de Pinós i de Mataplana; diputat reial: Francesc Desplà, ciutadà de Barcelona; oïdor eclesiàstic: Pere Malet, canonge i degà de la seu de Barcelona; oïdor militar: Roger de Cartellà, donzell de la vegueria de Girona, senyor de la baronia de Rocacorba; oïdor reial: Ramon Samsó, ciutadà de Girona.
L’abat Marc de Vilalba havia estat diputat pel Braç Eclesiàstic durant el trienni 1413-16, el primer després de la gran reforma del 1413 que dotà la Diputació d’unes funcions i d’una estructura que, tot i els retocs posteriors, ja foren definitives. A banda d’altres raons, entre les quals sens dubte pesà el seu prestigi, degué ser l’experiència adquirida al capdavant de la institució el que mogué els diputats sortints del trienni 1428-31 a elegir-lo novament per al mateix càrrec i per a un trienni que n’encarà una altra reforma parcial. L’exposició completa que s’ha fet, en l’apartat del trienni 1413-16, de la biografia del qui fou abat de Ripoll (1408-09) i primer de Montserrat (1409-39) n’excusa ara les repeticions.
Bernat Galceran II de Pinós-Fenollet i Fernández de Ahonés, vescomte d’Illa i de Canet i senyor de les baronies de Pinós i de Mataplana, entre altres possessions menors, fou el diputat militar del trienni. Nascut vers el 1370 en el si d’una de les principals nissagues de l’alta noblesa catalana, era fill i hereu de Bernat Galceran I de Pinós, senyor de les baronies de Pinós, Mataplana, Lluçà, la Portella i Gironella (m. 1421) —que havia estat camarlenc de Joan I i de Martí l’Humà—, i de la seva segona muller, Urraca Fernández de Ahonés, maridats el 1369. A la mort del pare (1421), Bernat Galceran II n’heretà les possessions, mentre que el seu germà Pere Galceran de Castre-Pinós, fill primogènit de la primera muller del seu progenitor, Aldonça de Castre, senyora de les baronies de Castre, Peralta i Guimerà, heretà els cabalosos béns materns, i un fill menor, Ramon Galceran de Pinós i de Milany, fill de la tercera esposa del pare, Sança de Milany, senyora de la baronia de Milany, n’assumí els de la seva mare. Bernat Galceran II, que fou conegut amb el sobrenom d’el Cavaller, participà en la defensa de Catalunya contra les tropes del comte Mateu I de Foix, que pretenia la Corona a la mort de Joan I (1396), i en l’exèrcit que, des del Principat, formà part de l’expedició de Sardenya dirigida per Martí el Jove (1409). Durant el regnat de Martí l’Humà, fou un dels nobles que encapçalaren l’oposició frontal a la política de recuperació de les jurisdiccions feudals, prèviament alienades a favor de la noblesa, endegada pel monarca per a intentar refer les atrotinades finances reials. En l’Interregne de 1410-12, s’alineà clarament amb el candidat al tron de la noblesa més tradicionalista, el comte Jaume d’Urgell, amb la qual s’arrenglerà igualment a les corts. A la mort sense successió de Pere VIII de Fenollet (1423), i com a nét de Marquesa de Fenollet, esposa del seu avi Pere Galceran II de Pinós, heretà d’aquell els vescomtats d’Illa i de Canet, importants senyories feudals rosselloneses que acresqueren considerablement els seus dominis i la rellevància de la branca familiar que representava, la qual des d’aleshores es cognomenà Pinós-Fenollet. La possessió dels vescomtats li fou reconeguda el 1425. Del seu matrimoni amb Aldonça de Mur (vers el 1400) nasqué Galceran VII Galceran de Pinós-Fenollet i de Mur, l’hereu de totes les possessions paternes, que fou diputat militar durant el trienni 1446-49, camarlenc de Joan II i una personalitat important de la política catalana dels anys de la guerra civil, mort sense descendència legítima el 1470. Un altre fill d’aquell matrimoni fou Francesc Galceran de Pinós-Fenollet i de Mur, senyor consort de la baronia de Milany, de Vallfogona i dels castells gironins de Tudela i de Cartellà pel matrimoni amb la seva cosina germana Beatriu de Milany, filla i hereva del seu oncle Ramon Galceran de Pinós i de Milany. Francesc Galceran fou un dels capitans més importants del Consell del Principat, fins que, acusat de conspiració, detingut i turmentat, es passà al partit de Joan II. En la seva biografia es combinen les armes amb les lletres: a banda d’altres obres menors, fou autor d’una traducció catalana de les Metamorfosis d’Ovidi feta a partir d’una d’italiana, que no s’ha conservat. Morí el 1475 deixant només una filla, Joana Estefania, que percebé també l’herència del seu oncle Galceran VII Galceran, i que, arran del seu matrimoni, aportà tots els seus béns a Joan Galceran I de Castre-Pinós, descendent del germà consanguini de Bernat Galceran II. Convé remarcar, finalment, que Bernat Galceran II, mort el 1443, malgrat la reforma de la Diputació duta a terme durant aquell trienni que, entre altres coses, limità els abusos en l’elecció dels oïdors de comptes, no s’estigué de designar el seu germanastre, Ramon Galceran de Pinós i de Milany, per a succeir-li en el càrrec durant el trienni següent (1434-37).
El Braç Reial tingué per diputat el ciutadà de Barcelona Francesc Desplà. Era membre d’una de les famílies més prominents de l’oligarquia de la capital catalana, molt activa en la política municipal del segle XV, encara que originada en la petita noblesa rural del Maresme. Els Desplà eren, efectivament, senyors de la Casa d’Alella, feu que continuà en mans d’una de les branques de la família, a la qual no pertanyia Francesc. Moltes famílies de l’oligarquia ciutadana tenien branques en la noblesa militar i en l’aristocràcia burgesa alhora, fet que il·lustra ben clarament la creixent fusió entre totes dues. Sovint, les branques nobles eren branques secundàries originades pels fadristerns o bé —com en el cas dels Desplà— pel matrimoni d’una filla que heretava tots els béns, malgrat imposar el canvi de cognom al marit i a la descendència. No era estrany que, tot i les aparences, la branca burgesa, la riquesa i la influència de la qual es fonamentava en una potent activitat mercantil, tingués una posició econòmica superior a la branca noble. En el cas dels Desplà, els béns territorials havien estat heretats per l’oncle de Francesc, Joan (m. d 1414), de qui foren descendents Elionor, casada amb el cavaller Francesc Desplà, òlim de Conomines, diputat del Braç Militar durant el trienni 1449-52, a la descendència dels quals passà l’herència; Guerau, que fou mestre racional i diputat del mateix braç els anys 1485-88, i el cèlebre Lluís, canonge i ardiaca major de Barcelona, diputat del Braç Eclesiàstic durant el trienni 1506-09. Un altre oncle, anomenat Francesc com ell, fou canonge i ardiaca major de la seu de Vic, i oïdor de comptes pel Braç Eclesiàstic el trienni 1422-25.
Francesc Desplà fou fill de Ramon Desplà (m. 1443), germà menor de Joan i del canonge Francesc, ciutadà de Barcelona que havia ocupat la conselleria en diverses ocasions i que també havia estat diputat del Braç Reial (1389), i de la seva segona muller, Elisabet Bussot. No fou l’únic fill que es coneix d’aquest Ramon Desplà. Entre d’altres, cal esmentar Ramon, que fou conseller de Barcelona, amb una actuació important durant el predomini de la Busca, partit amb el qual simpatitzà, i amb interessos documentats en el comerç marítim mediterrani, en què aquesta branca de la família féu fortuna. Un altre fill destacable de Ramon, però de la seva primera muller —per tant, només germà consanguini de Francesc—, fou Miquel Desplà, igualment un gran mercader que, a banda del de conseller, detingué diversos càrrecs a l’administració municipal, des d’on intentà debades conciliar els dos partits, la Busca i la Biga, a la qual acabà adherint-se plenament durant la guerra civil, tot i que ja no en conegué el final (m. 1467). Com el pare, Francesc Desplà fou repetidament conseller de Barcelona (els anys 1420, 1424, 1427, 1430 i, en cap, els anys 1434, 1438, 1444 i 1451). El 1431, essent conseller segon, fou capità de l’armada que la ciutat posà en mans del rei Alfons el Magnànim per a combatre els corsaris marsellesos i que atacà Marsella aquell any, i assistí oficialment a les exèquies de la reina Violant de Bar, vídua de Joan I, celebrades a la catedral de Barcelona. Aquest mateix any fou elegit diputat de la Generalitat. Igualment, exercí diverses vegades de síndic de la ciutat a les Corts Catalanes i als Parlaments del període (1435, 1436, 1438, 1439, 1440 i 1446). Durant l’absència d’Alfons el Magnànim, fou un dels membres del Consell que assessorà el govern de la reina lloctinent Maria de Castella (1436-52). El 1451 formà part d’una ambaixada adreçada per la Diputació al rei, a Nàpols, relativa a l’afer dels remences i a les seves connexions en la política municipal. En esclatar la guerra civil (1462), fou un aferrissat partidari d’un acostament polític a Lluís XI de França, amb l’objectiu d’allunyar-lo de Joan II i aconseguir-ne el suport efectiu a la causa del Consell del Principat. Quan les exigències de sobirania sobre Catalunya del monarca francès empenyeren aquest organisme a la proclamació de Pere IV de Portugal com a rei dels catalans (1464), Desplà, fidel a la seva opció personal, esdevingué un agent de Lluís XI, que se’n serví contra Pere IV. Descobert aquell mateix any, fou detingut i, arran d’un intercanvi de presoners, cedit al bàndol reialista a instàncies del mateix Joan II. Sembla que morí poc després, perquè no se’n tenen més notícies.
El primer oïdor d’aquest trienni, representant del Braç Eclesiàstic, fou Pere Malet, canonge i degà de la seu de Barcelona. Doctor en dret canònic, era fill de Bernat Malet, mercader domiciliat al barri de la Ribera de la capital catalana, el qual havia participat en l’organització de la defensa de la ciutat durant la invasió del comte Mateu de Foix (1396-97). Oncle de Bernat fou Esteve Malet, que havia estat bisbe d’Elna (1350-51) i, després, de Tortosa (1351-56), les petjades del qual en l’estament eclesiàstic seguí Pere. Un altre Malet, Francesc, conseller del rei, regent de la Cancelleria, advocat fiscal i rector de la Universitat de Lleida, fou nebot de Pere Malet, i pertangué a la mateixa família l’apotecari barceloní Esteve Malet, el fill del qual, Jeroni, doctor en dret i conseller de Barcelona i del rei, fou finalment ennoblit per Car-les I (1528). Pere Malet fou síndic del Capítol de la catedral en el concili provincial de Tarragona del 1413, i en les Corts Catalanes celebrades els anys 1421 i 1429. Però ja abans actuava en representació del capítol en la formalització d’actes públiques, com quan en rebé poders, juntament amb Narcís de Santdionís, per a acceptar tres esclaus sarraïns oferts pel papa a la canònica el 1412. Durant el seu període a la Diputació substituí temporalment el diputat eclesiàstic en les seves funcions, l’any 1432.
L’oïdor del Braç Militar durant el trienni 1431-34 fou Roger de Cartellà, un donzell de l’antiga nissaga nobiliària gironina del mateix nom, fill de Pere Galceran II de Cartellà, senyor de la baronia de Granollers de Rocacorba, de Falgons, de Castelló i d’altres llocs menors de l’actual comarca del Pla de l’Estany, el qual féu testament l’any 1404, i de Blanca Despou, senyora de la baronia de Rocacorba i de la Sala de Sant Martí. Roger era un fadristern d’aquest matrimoni. Foren germans seus Pere Galceran III de Cartellà, l’hereu dels béns paterns i progenitor del canonge Roger de Cartellà, que fou oïdor de comptes del Braç Eclesiàstic durant el trienni 1434-37, i Dalmau de Cartellà, abat de Ripoll i diputat pel mateix Braç durant el trienni 1422-25. El donzell Roger de Cartellà, que heretà els béns materns, es casà amb Segimona Samasó, membre d’una família de la petita noblesa al·lodial banyolina igualment ben representada a la Diputació del General durant aquella primera meitat del segle XV. D’aquest matrimoni, celebrat vers el 1402, nasqué Constança, que n’heretà els béns i es casà amb Marc de Montagut, donzell d’Olot, amb el qual sembla que no tingué descendència. Roger de Cartellà, que fou conseller de la reina Maria, repetí com a oïdor durant el trienni 1449-52, quan la Diputació era presidida per l’abat Bertran Samasó, un prominent membre de la família de la seva muller. Roger morí abans d’acabar aquell trienni, l’any 1450, i fou substituït pel seu gendre Marc de Montagut.
Finalment, l’oïdor del Braç Reial fou el ciutadà de Girona Ramon Samsó (en ortografia antiga, Sampsó), anomenat el Menor, membre d’una acabalada família de mercaders de la ciutat que posseí un sumptuós palau al carrer dels Ciutadans, una de les branques de la qual —la que representava Ramon— senyorejà els llocs de la Pera i de Púbol, al Baix Empordà, tot inserint-se així a l’estament militar. Era fill de Ramon Samsó el Major, que havia estat jurat de Girona. Fou síndic de la ciutat a les Corts del 1431, 1436 i 1446, i jurat en cap. Com a senyor de la Pera i de Púbol, fou convocat per Alfons el Magnànim a la primera expedició italiana (1420). Es casà amb Violant Samsó, pertanyent a una altra branca de la família, amb la qual tingué Miquel, que fou abat de Sant Salvador de Breda (1460-1507) i diputat pel Braç Eclesiàstic el 1470, durant el darrer trienni abans de la capitulació de Barcelona que posà punt i final a la guerra civil (1472); i Francesc, jurat de Girona i síndic de la ciutat a Corts (1454-60), el qual allotjà (1462) la reina Joana Enríquez i l’infant Ferran, llavors de deu anys, al seu palau, ja reparat del saqueig que havia sofert durant un motí ciutadà (1455) gràcies a la generosa indemnització oficial de 30 000 sous que li fou concedida, d’altra banda ben indicadora de la qualitat de l’estatge i, alhora, de la família que l’ocupava.
La reforma de la Diputació de 1432-33
El fet políticament més significatiu per a la Diputació del General esdevingut durant aquest trienni fou el nou procés de reforma de la institució endegat per les Corts Catalanes celebrades a Barcelona entre el 1431 i el 1434. Entre altres qüestions generals, aquelles corts, primerament presidides pel monarca i després, arran del seu trasllat a Itàlia, per la reina lloctinent Maria de Castella, intentaren respondre a un dels problemes més greus dels que patia el país i que més expectatives de resolució aixecaren amb la instauració d’una nova dinastia: les irregularitats en l’administració de la justícia, que tant sovintejaven arreu. És en aquest marc que cal entendre la demanda de reforma de la Diputació, presentada a les corts pels mateixos diputats.
El sistema vigent a la Generalitat des del 1413 oferia garanties per a evitar la intromissió reial en la manipulació dels subsidis votats per les corts, des de llavors recaptats i administrats per la Diputació, però aquelles garanties eren gairebé inexistents enfront dels abusos dels mateixos oficials de la institució, en particular pel que fa a la recaptació, i a més fomentà la instauració d’una oligarquia tancada, allunyada fins i tot de les corts, de les quals era teòrica representació permanent. Les reformes parcials realitzades el 1420 i el 1422 intentaren pal·liar alguns d’aquells efectes negatius, però no aportaren cap solució definitiva a un problema que, en iniciar-se el trienni 1431-34, era clar que oferia unes dimensions alarmants i que calia encarar amb una reforma més a fons de la institució.
La iniciativa partí dels mateixos diputats. El 10 de setembre de 1431 es presentaren davant l’assemblea de les Corts Catalanes els tres diputats del General que encara no feia dos mesos havien estat elegits per a dirigir la Diputació i, després d’exposar-ne l’estat, sol·licitaren que es proveís una solució per a diversos problemes que l’afectaven: la guàrdia i custòdia dels esclaus que li eren encomanats, la possibilitat de vendre algunes penyores que detenia pels deutes pendents d’alguns individus amb el General, i una reforma del sistema de gestió dels drets o tributs que recaptava, anomenats generalitats. Els diputats demanaren que l’assemblea elegís unes persones «qui haguessen càrrech e poder de la dita Cort de veure e regonèxer tots los affers del dit General». Acceptat el suggeriment, les Corts elegiren una comissió de nou persones, tres per cadascun dels braços, amb plens poders per a examinar el funcionament de la institució, identificar-ne els problemes i proposar les solucions adients (12-XI-1431). Aquestes nou persones foren: Joan Pinyana, abat de Santes Creus, Dalmau de Raset i Pere de Palou, pel Braç Eclesiàstic; Guillem Ramon de Montcada, Guillem Ermengol i Bartomeu d’Hostalric, pel Braç Militar, i Joan Fiveller, Pere Castelló i Ramon Jordà, pel Braç Reial. El seu objectiu prioritari era «provehir a la indempnitat e benavenir del General del Principat de Catalunya e als desordes, abusos e daffalliments qui·s deien ésser en la Casa de la Deputació del dit General e en los officials e ministres de aquella», amb el compromís d’enllestir aquesta tasca per al febrer del 1432.
Aquesta comissió es constituí tot seguit a la Casa de la Diputació, dins la cambra anomenada dels oïdors de comptes del General, i procedí a prendre testimoni jurat a tots i cadascun dels oficials de la institució, els quals van haver de presentar un «memorial» o informe sobre l’exercici dels seus càrrecs respectius, els problemes que s’hi trobaven i les reformes que proposaven. Se sap que, davant la comissió dels nou, comparegueren almenys: Pere Malet i Ramon Samsó, oïdors eclesiàstic i reial respectivament; Pere Ramis, escrivà major de la Diputació; Bartomeu de Navel, regent del llibre comú dels comptes del General; Pere Verdaguer, comissionat per a exigir els deutes pendents amb el General; Rafel Ferrer, rebedor del dret de la guarda d’esclaus fugitius del Principat, i Guillem Jordà i Pere Girona, advocats fiscals de la Diputació. També foren interrogades altres persones que havien tingut vinculacions econòmiques amb la institució. Aviat, però, vista la situació, amb el cúmul d’irregularitats que anaven apareixent a la llum, l’activitat d’aquesta comissió derivà en una autèntica auditoria general de l’organisme. Sembla que aquesta derivació excedia les intencions inicials dels diputats, que intentaren aturar-ne els efectes un cop la comissió dels nou féu públics els primers pronunciaments.
En comprovar que les principals irregularitats afectaven el cobrament defectuós dels drets de les generalitats, la comissió decidí redefinir l’administració dels drets i les funcions dels oficials de la Diputació i establir una normativa sancionadora per als fraus. Per això foren publicades unes Ordinacions de la comissió dels nou per a la reforma del General (30 de febrer de 1432). L’allau de protestes, encapçalades pels mateixos diputats, fou important i s’arribà a amenaçar amb la inobservança. Aquestes pressions aconseguiren forçar un nou redactat, publicat el 1433, que no traïa del tot l’anterior.
Pel que fa als drets del General, aquestes ordinacions disposaven que la subhasta i l’arrendament de les generalitats es fes igualment a Barcelona, però després d’una àmplia publicitat per tot el territori del Principat; que l’arrendament d’altres drets, com ara el de la bolla de plom o el del segell de cera, fos únic i no diferenciat segons cadascun dels llocs de barons o d’Església; que els interventors, tractadors o mitjancers en l’arrendament de les generalitats fossin oficials de la Diputació i no rebessin cap remuneració suplementària; que tots els premis o eixaucs donats pels diputats i oïdors als qui afavorissin un bon arrendament dels drets es justifiquessin per escrit; que els arrendadors de drets del General fossin obligats a presentar avals per garantir el cobrament de les quantitats que quedaven a deure, i en fossin exclosos els que tinguessin deutes pendents amb la institució; que els diputats de cada trienni, en accedir al càrrec, haguessin de posar al dia els comptes de la Diputació, procedint a cobrar els darrers terminis deguts del trienni anterior, i que l’escrivà major hagués de prendre nota de totes les particularitats de l’arrendament dels drets en un registre especial, anomenat Llibre blau.
Quant als oficials de la Diputació, les ordinacions de 1432-33 establien, tal com era habitual, una actualizació dels salaris ordinaris (els diputats, de cobrar 15 sous passaren a rebre 16 sous i 6 diners barcelonesos per cada dia de treball) i dels extres o dietes per funcions exercides fora de Barcelona (els diputats mantenien els 4 florins diaris que abans eren generals; els oïdors, els advocats i altres juristes passaven de cobrar-ne 4 a rebre’n només 3, i la resta del personal, quantitats inferiors). També es regulava l’horari laboral dels diputats, establint l’obligació de presentar-se almenys una vegada al dia a la Casa de la Diputació, llevat dels dies festius o de casos de malaltia. S’introduïa un règim d’incompatibilitats en l’elecció, per als càrrecs de l’organisme, de persones que hi tinguessin deutes. Igualment, per a limitar l’endogàmia política i fins i tot familiar que s’havia detectat en la institució, s’ordenava que els diputats i oïdors no poguessin repetir en el càrrec fins passats quatre i tres triennis respectivament (la redacció original del 1432 fixava el límit de triennis en sis). Per altra banda, es disposava que els oïdors ja no fossin elegits només pels oïdors cessants sinó també pels diputats acabats d’elegir, el tercer dia d’agost.
Finalment, es regularen així mateix altres extrems, com ara el nomenament d’ajudants dels càrrecs principals, el préstec de vaixells del General, el sou i els horaris dels advocats, les taxes cobrades per l’escrivà major i el seu ajudant, les obligacions del regent dels comptes i del seu ajudant, l’estatut dels diputats locals, etc.
La Diputació abordà el trienni 1431-34 concentrada en els afers de la pròpia reforma, però mentrestant altres fets s’esdevenien al país, destinats a tenir una greu transcendència en el període immediatament posterior, també per a la institució mateixa. En efecte, el 29 de maig de 1432 el rei Alfons el Magnànim partí de Barcelona al capdavant d’una poderosa armada cap a una nova aventura italiana. Fou l’última partida del monarca, perquè, malgrat les promeses, ja no tornà mai més. Si s’esfumà la possibilitat de dominar Còrsega (execució del cap de la facció procatalana, Vicentello d’Ístria, per part dels genovesos, el 1434), la lluita pel tron de Nàpols, primer —que Alfons no aconseguí fins dotze anys més tard—, i pel seu manteniment, després, centrà els seus interessos, mentre al capdavant del Principat deixava com a alter ego la seva abandonada i devota esposa, Maria de Castella, i el seu germà, Joan de Navarra, quedava encarregat dels regnes d’Aragó i de València, amb amplis poders que ell sempre intervingué de Nàpols estant. Els greus problemes del país creixien i no trobaven un monarca pròxim i predisposat a afrontar-los. Mentrestant, els Trastàmara rebien la bona notícia de la mort de Jaume d’Urgell a la presó del castell de Xàtiva (1-VI-1433).