Els dies 1 i 10 de juliol de 1416 foren elegits els següents diputats i oïdors de comptes: diputat eclesiàstic: Andreu Bertran (València segle XIV – Barcelona 1433), bisbe de Barcelona; diputat militar: Ramon de Perellós, cavaller, vescomte de Roda i de Perellós; diputat reial: Francesc Basset, ciutadà de Lleida; oïdor eclesiàstic: Narcís de Santdionís, canonge de la seu de Lleida i ardiaca de Ribagorça; oïdor militar: Bertran de Vilafranca, donzell de la vegueria de Vilafranca del Penedès i castlà de Montblanc; oïdor reial: Joan Desvalls, ciutadà de Barcelona.
El Cisma d'Occident. 1409-1417.
Font: B. de Riquer (dir), 1996
El Cisma d'Occident. 1378-1409.
Font: B. de Riquer (dir), 1996
Jerónimo Zurita és l’única font que ha permès afirmar tradicionalment que Andreu Bertran arribà al món al si d’una família jueva. Nascut a la València del segle XIV i bon coneixedor de l’hebreu i de l’àrab, no sembla impossible que, efectivament, fos jueu i que es bategés durant el pogrom del 1391, qui sap si arran de les predicacions de Vicent Ferrer. No obstant això, es desconeix d’on provenen els noms hebreus que en ocasions li han estat assignats (Astruc Leví, ha-Lorqí, rabbi Mossé), i resulta del tot descartable que mai hagués estat rabí. Convers o no, Andreu Bertran aviat trobà un protector important i decisiu en la seva carrera: Pero Martines de Luna, el cardenal aragonès que el 1394 havia estat elegit papa a Avinyó amb el nom de Benet XIII. El 1402, al cap de poc de rebre Bertran l’ordenació sacerdotal, el papa Luna li féu lliurar la rectoria de Torrent (Horta de València). Els anys següents, el papa avinyonès li donà un benefici a la seu deValència, el nomenà degà de la col·legiata d’Avinyó,penitencier papal, rector de la parròquia de Sant Andreu d’Avinyó, canonge de València i, finalment, almoiner papal. Mestre en teologia, Bertran fou un dels savis cristians que el 1414 participaren en la cèlebre disputa de Tortosa amb savis rabins jueus sota la presidència del mateix Benet XIII i del seu confessor, Vicent Ferrer. Segons Zurita, fou pel seu zel de convers que es declararen dubtoses les còpies jueves de la Bíblia, suposadament manipulades pels rabins. Amb aquest acte i les conseqüències que se’n derivaren per a unes comunitats hebrees ja ferides de mort amb la massacre del 1391, Benet XIII i els seus acòlits pretenien impulsar una reforma radical de la vida col·lectiva d’acord amb els preceptes de la moral cristiana, que implicava la liquidaciódefinitiva de les comunitats hebrees. Aquesta reforma havia de ser el fonament d’una respublica christiana realitzada a la mida del papa avinyonès, fort com es veia després d’aconseguir imposar un rei al seu gust a la Corona d’Aragó i de la consolidació de la posició que havia assolit els últims anys. La butlla papal Etsi doctoris gentium (1415), convertida en llei dels seus regnes per Ferran I, i unes constitucions pontifícies del mateix any tan radicalment antijueves com aquella foren els resultats jurídics més visibles de la disputa de Tortosa. Aquestes constitucions, difoses amb una carta circular expedida per la penitenciaria apostòlica sota ladirecció de Bertran, entre altres coses deixaven senseprotecció jurídica els jueus creditors amb l’única excepció (que en cap cas no tenia en compte els interessos) d’aquells que lliuressin a l’autoritat eclesiàstica els llibres sospitosos de malparlar de la religió cristiana i presentessin inventari detallat dels llibres que posseïen. Aquestes disposicions s’aplicaren de forma especialment ràpida al bisbat de Girona, llavors governat per un vicari general imposat per Benet XIII i poc més tard pel mateix Andreu Bertran (1420-31), que vers el 1425 encara continuava en possessió dels llibres hebreus que hi foren confiscats. Però, poc després de la disputa, el papa Luna i els seus van haver d’ocupar-se d’afers més urgents, que precipitaren la solució del Cisma d’Occident en una direcció ben diferent de la que esperaven.
El 1416, Benet nomenà Andreu Bertran bisbe de Barcelona en lloc de Francesc Climent, i, el mateix any, el bisbe Bertran acompanyà el papa al seu reducte de Peníscola i des d’allà dirigí els treballs de resistència a la sostracció dictada pel rei i a les disposicions que buscaven incomunicar-hi Benet XIII i els seus fidels per a forçar-los a renunciar. En resposta, el papa convocà a concili tots els prelats de la Corona d’Aragó que li eren fidels i envià a totes les diòcesis una butlla censurant el monarca i els seus adherents i declarant entredits els llocs on fos publicat el decret de sostracció. L’edicte reial fou publicat sense problemes a Perpinyà perquè hi fou predicat pel mateix Vicent Ferrer, que havia abandonat Benet XIII en la seva obstinació i s’havia unit a la solució conciliar. Però a la diòcesi de Bertran no fou tan fàcil, i ni tan sols l’eloqüència de Felip de Malla, a qui el monarca encomanà la publicació de l’edicte, no pogué evitar que hi regnés una gran agitació, que acabà quan el governador de Catalunya féu pregonar l’amenaça de pena de mort contra els qui publiquessin o complissin la butlla d’entredit, s’apoderà de la campana Vedada de la seu que l’anunciava al poble, dictà ordres de desterrament, confiscà les propietats de la Cambra Apostòlica avinyonesa i perseguí els detentors de béns de Benet XIII. Mentrestant, el bisbe continuava tancat a Peníscola amb el papa, fins que, estrenyent el setge contra l’obstinat pontífex, els oficials reials comminaren els seus cortesans a sortir-ne si no volien ser bandejats. Només llavors Bertran abandonà Peníscola i tornà a Barcelona, on entrà solemnement el 17 de febrer.
Poc després s’imposà una pausa obligada en els esdeveniments arran de la mort de Ferran I, durant les exèquies del qual, a Poblet, Bertran fou un dels prelats que hi predicaren. Al juliol d’aquell mateix any 1416, un altre eclesiàstic oposat a la sostracció d’obediència, l’abat de Montserrat Marc de Vilalba, el designà successor seu al capdavant d’una Diputació que, com en el trienni anterior, es comprometé en la resistència al decret del rei Ferran.
Però Alfons IV, el nou monarca, reprengué aviat la iniciativa a favor de la unitat de l’Església. D’acord amb els compromisos adquirits amb l’emperador, féu trametre les cartes de convocatòria del concili de Constança als reis de Navarra i de Castella, al comte de Foix, als seus regnes de la Corona d’Aragó, als bisbes i als capítols catedrals i, també, als cardenals que restaven a Peníscola (5 de febrer de 1417). Aquests últims es negaren a rebre-les, i Benet XIII n’adreçà d’altres als bisbes i capítols catalanoaragonesos ordenant-los de no acudir al concili. Poc temps després es feia efectiu el sínode convocat per ell arran de la sostracció d’obediència, i els prelats del país que li eren fidels triaren Barcelona, la diòcesi de Bertran —on el moviment proavinyonès era dirigit pel canonge de València Gil Sánchez Muñoz—, per a reunir-se al juliol del 1417. Els prelats exhortaren el rei a restituir l’obediència dels seus regnes a Benet XIII, però Alfons es negà a escoltar-los i els recomanà que s’adrecessin al concili de Constança. El sínode comissionà Andreu Bertran perquè anés a comunicar personalment aquest darrer fracàs al papa Luna —fracàs amb el qual es fonien les seves darreres esperances i es consumava la traïció d’una dinastia que ell havia entronitzat—. A partir d’aleshores, els esdeveniments es precipitaren. El rei Alfons trameté una ambaixada oficial a Constança (10 de setembre de 1417), encapçalada per Felip de Malla i Antoni Queixal. El concili, després d’aconseguir la renúncia dels papes de Roma i de Pisa, requerí inútilment la de Benet XIII, el processà i el deposà. Tot seguit es procedí a elegir el nou papa unitari: Martí V (11 de novembre de 1417).
Davant la importància d’aquests fets, molts prelats de la Corona d’Aragó fins llavors fidels al papa Luna començaren a buscar la manera de resituar-se. Abans de consumar l’abandonament de Benet XIII, Andreu Bertran formà part de la comissió que acudí a Peníscola per recomanar-li per última vegada la renúncia i que, un cop més, n’escoltà la rotunda negativa. De tornada acompanyà a Castelló alguns dels cardenals del papa, els quals, gràcies a la intercessió d’Alfons IV, foren acceptats per Martí V (Florència, 1419). Bertran tampoc no tenia cap altra sortida, si volia conservar les prerrogatives. Aquell any 1419, en què cessava com a diputat, rebé solemnement a Barcelona el legat del nou pontífex i li prestà obediència. Martí V l’acceptà, però li imposà el trasllat de diòcesi. El 1420, el papa ordenà la tornada de Francesc Climent a la seu de Barcelona i nomenà Andreu Bertran bisbe de Girona. Bertran intentà resistir-se al trasllat, apropiant-se les rendes del bisbat de Barcelona i disputant el priorat de Santa Anna al bisbe Climent, però el suport papal i reial de què gaudia aquest últim l’obligà a cedir. A la mort de Francesc Climent (1431), Bertran fou novament designat bisbe de Barcelona. Andreu Bertran morí el 15 de juliol de 1433.
El diputat del Braç Militar del trienni fou Ramon de Perellós (a 1353 — d 1419), membre del llinatge rossellonès dels Perellós, vassalls alhora de la Corona d’Aragó i de França, i fill i successor de Francesc de Perellós, primer vescomte de Roda. Educat en la cort francesa, Ramon serví com a ambaixador Pere III i l’infant primogènit Joan, duc de Girona (futur Joan I), de qui fou majordom, camarlenc i conseller i a favor del qual prengué partit durant l’enfrontament amb el rei. Havent heretat el vescomtat de Roda (1370), de l’infant Joan obtingué per venda els llocs del Voló, Tuïr i Montesquiu, al Rosselló (1381), comtat pirinenc on, sobretot per adquisicions pròpies i altres donacions de Pere III i del mateix Joan, va anar incrementant el patrimoni al llarg de la seva vida. Amb l’accés al tron de Joan I, la influència de Ramon augmentà: a banda de camarlenc, conseller i ambaixador, el nou rei el féu capità general vitalici del Rosselló (1389) i vescomte de Perellós (1391). A la mort de Joan I fou inculpat en el procés contra els membres del consell reial que, en última instància, perseguia castigar les arbitrarietats i el nepotisme del seu govern, sota l’acusació —molt medieval i de gran ressò popular— d’induir el monarca a dedicar-se més a la cacera que als afers de govern i, a causa de la seva complexió feble, de provocar-li la mort sense confessió, amb el consegüent perill per a l’ànima del difunt. En descàrrec seu, Ramon de Perellós proposà d’anar a preguntar directament al rei mort, al mateix purgatori, en quin estat es trobava la seva ànima. Recomanat pel rei de França, Ricard II d’Anglaterra li lliurà un salconduit (1397) per arribar a Irlanda amb el seu seguici, on, sota el santuari de Sant Patrici, a l’illa del llac Derg del comtat de Donegal, es trobava, segons la tradició, la cova que donava entrada al purgatori. El vescomte entrà a la cova, després de fer testament, i tot seguit emprengué el viatge de retorn (1398). De la seva aventura, que no és imaginària sinó molt ben documentada, Ramon de Perellós deixà constància en una obra escrita, el Viatge al Purgatori de Sant Patrici, que es té per acabada abans de la primeria del 1399 i que, tot i el realisme d’algunes descripcions, depèn en bona mesura d’altres fonts narratives. A banda de les parts manllevades, el vescomte hi descriu la trobada amb l’ànima purgant del rei Joan, que li certificà que es trobava «en via de salvació». Aquesta és la intenció última del text, paral·lela a la que regeix Lo Somni de Bernat Metge, també inculpat en el procés del 1396, encara que amb una actitud menys medieval. El Viatge al Purgatori de Ramon de Perellós, escrit en català, fou traduït a l’occità i, ja avançada l’època moderna, al llatí i al castellà. En català ha estat transmès únicament per una edició incunable (Tolosa, 1486), el text de la qual és retraduït de l’occità. Finalment absolt del procés, Perellós entrà al servei de Martí l’Humà i del papa Luna, Benet XIII, a Sicília i a Avinyó. Durant l’Interregne de 1410-12, fou partidari del comte Jaume d’Urgell, de qui era vassall per alguna de les seves possessions feudals i els drets del qual defensà en els parlaments, al camp de batalla i, després de la sentència de Casp, en les corts reunides pel nou rei, Ferran I, a qui jurà fidelitat com a procurador del comte. Es desconeix la data exacta de la seva mort, per bé que es pensa que s’esdevingué poc després de la seva actuació com a diputat de la Generalitat durant aquest trienni, quan ja devia tenir una edat ben avançada.
El diputat del Braç Reial, Francesc Basset, fou un respectat jurista, doctor en lleis, membre d’una família de ciutadans honrats oriünds de Lleida i domiciliats a Barcelona contemporàniament al canvi de dinastia. Francesc havia estat síndic de la ciutat de Lleida en el Parlament català del 1410. Conseller de Ferran I, fou fiscal en el procés contra el comte Jaume d’Urgell (1413), i l’adhesió a la nova dinastia li valgué el càrrec de diputat durant el trienni 1416-19. La compilació dels textos legals del Principat de Catalunya (Usatges, Constitucions, Capítols i actes de cort), elaborada per Jaume Callís, Bonanat Sapera i l’arxiver reial Dídac Garcia a instàncies del rei Ferran, que també en disposà una nova traducció al català (1413-18), fou revisada per ell i per Narcís de Santdionís, oïdor de comptes durant aquest mateix trienni, per encàrrec de la Generalitat i així s’imprimí l’any 1495. El seu germà, Pere Basset, també fou doctor en lleis i conseller reial, i ocupà els càrrecs d’advocat fiscal del Principat i, des del 1416, batlle general de Catalunya.
L’oïdor eclesiàstic, Narcís de Santdionís, pertanyia a una família de juristes de Girona diversos membres de la qual portaren el nom de Narcís, cosa que no permet distingir-los sempre amb claredat. L’oïdor de comptes pel Braç Eclesiàstic durant el trienni 1416-19 era canonge de Lleida, ardiaca de Ribagorça de la mateixa catedral i paborde del seu Capítol, que representà en les Corts del 1416 i el 1419.
Bertran de Vilafranca, l’oïdor militar, repetí el càrrec els triennis 1425-28 i 1440-43. Donzell de la vegueria de Vilafranca del Penedès, era castlà de Montblanc i fou nomenat veguer de Lleida.
L’oïdor de comptes pel Braç Reial, el ciutadà de Barcelona Joan Desvalls, fou elegit conseller de la ciutat els anys 1401, 1408, 1412 i 1420. El 1397 havia comandat les forces que confiscaren el vescomtat de Castellbò al comte de Foix. El 1409, quan les Corts Catalanes atorgaren un exèrcit per passar a Sardenya en suport de Martí el Jove, la ciutat de Barcelona, llavors copresidida per ell, posà sis galeres més i una host armada a les ordres de Desvalls. Participà en la batalla de Sanluri (16 de juny de 1409). Mentre Martí el Jove perseguia els sards, els genovesos i els francesos vençuts, Desvalls, juntament amb Bernat de Cabrera i Galceran de Pinós, comandà l’assalt a la vila, on els catalans entraren després d’un cruent combat.
La regulació del’arrendament de les generalitats
La mort del rei Ferran I, a la primavera del 1416, féu que s’iniciés el trienni amb un nou rei al tron catalanoaragonès. Alfons IV, després anomenat el Magnànim, era aleshores un jove de vint-i-dos anys, els quatre darrers dels quals els havia passat als regnes de la Corona d’Aragó, amb una personalitat més cordial i magnànima que el seu pare, qualitats que, d’altra banda, podia permetre’s després que Ferran havia afermat la dinastia al tron. Un bon exemple d’això fou la reparació del tracte donat pel seu pare a les dones de la Casa d’Urgell que, amb tot, foren mantingudes sota l’estricte control reial. Al costat d’aquestes qualitats, el nou rei palesava un nou concepte de la monarquia que Ferran, elegit pels estaments, no havia pogut desenvolupar, amb una tendència a l’autoritarisme propi dels temps i de la tradició dinàstica, actitud que aviat topà amb el constitucionalisme amb què les elits tradicionalment controlaven el país i el mateix rei.
La primera manifestació d’aquell autoritarisme fou la utilització del castellà en la proposició reial en el Parlament de Barcelona del 1416, cosa que mai no havia gosat fer Ferran I. El disgust dels estaments fou explicitat per l’arquebisbe de Tarragona, responsable de la resposta, en la qual convidà el monarca a estimar Catalunya com la seva pàtria mentre li engaltava la dita llatina Si vis amari, ama (‘Si vols ser estimat, estima’). Alfons corregí les maneres a la Cort de Sant Cugat – Tortosa del 1419, però l’enfrontament amb els estaments hi fou igualment ben dur. El descontentament per la designació de personatges castellans per als més diversos càrrecs de govern i la seva presència predominant a la cort reial era creixent ja des de la Cort del 1414. Aquesta situació originà la formació d’una lliga de barons, viles i ciutats del Principat, a la qual s’uniren les ciutats de Saragossa i València, encapçalada pel conseller de Barcelona Ramon Desplà i el comte Roger Bernat I de Pallars (Junta de Molins de Rei, 1418). Aquella primera topada del nou monarca amb les elits del país aconseguí forçar-lo a acceptar les formes del constitucionalisme català i, a un nivell més concret, a reformar en profunditat la seva Casa, eliminant-ne l’excés de personatges castellans en posicions d’influència.
Mentrestant, la Diputació —governada per aquelles elits— continuava el procés de reestructuració definit a la Cort del 1413. Amb el nom —o sense— d’Andreu Bertran i dels altres diputats i oïdors d’aquest trienni, el cartulari que recull les ordinacions successives reguladores del funcionament de la Diputació, conegut com a Llibre dels quatre senyals, inclou, a continuació dels capítols de la reforma del 1413, uns altres sobre l’arrendament de la recaptació dels diversos drets del General. Aquests capítols, fruit de la reforma del 1413, serviren de model per als futurs arrendaments de la recaptació i gestió d’aquests drets, i per aquesta raó foren curosament recollits en el cartulari de la institució. En primer lloc, es copiaren els capítols referents als drets sobre la venda de joies (perles i pedres encastades, fil d’or i similars) i altres productes preciosos que, tal com s’hi especifica, eren «tot drap d’or e d’argent o de sedam, axí brocats d’or o d’argent com altres, e velluts, xamellots, taffatans e sendats o vels de Romania, teles de València o d’Almaria o de Castella o domesquins o peces de draps de seda o listades de seda». El venedor de tots aquests productes estava obligat a pagar un sou per cada lliura del seu valor a les arques de la Diputació, però només si eren per a vestir o si es volien utilitzar «en qualsevol arnès o obra», amb l’única excepció que fossin «per arreu de cap de dona o de donzella o de trescoll». Més en general, en quedaven exceptuats els que eren destinats al comerç. En tot cas, però, s’estipulava que fins i tot aquests havien de ser declarats. Per tal d’evitar el frau en el comerç, s’obligava els comerciants a declarar, sempre que els compradors o arrendadors dels drets els ho requerissin, tot el que tenien en venda, sota pena de 200 sous de multa si s’hi negaven i la confiscació del que haguessin ocultat. Complementàriament, es llevava als arrendadors dels drets tot poder de suspendre aquestes represàlies, sota pena de1 000 sous. Igualment, s’estipulaven altres mesures contra les infraccions en les quals poguessin incórrer els arrendadors o els recaptadors de les generalitats. També es parava atenció a la qualitat dels productes, tot fixant una multa de 200 sous i la confiscació de les mercaderies en l’elaboració de les quals hi hagués frau. Els mateixos capítols exceptuaven del pagament dels drets totes les mercaderies destinades a la cort pontifícia, sempre que així ho juressin els seus representants comercials. Aquesta mesura aplicava una disposició de la Cort de Barcelona del 1413.
Els arrendadors dels drets havien de fer efectiu el preu de venda als mateixos diputats o bé dipositar-lo a la Taula de Canvi de la ciutat de Barcelona que aquests els indiquessin, i això en tres terminis, o terces, i amb les fiances adequades. Igualment, havien de facilitar una declaració dels seus béns, per si de cas els havien de ser confiscats, per impagaments, demores o altres causes.
Els diputats es reservaven el dret de dilucidar els dubtes que sorgissin en l’aplicació d’aquests capítols, i es comprometien a no imposar ni permetre que s’imposés per les corts «cap altre vetigal novell a Catalunya sobre les coses on ha generalitats» durant el termini de vigència de cada arrendament.
Finalment, si els arrendadors no complien en els pagaments, els diputats es reservaven la facultat de fer recaptar els drets per part d’altres persones, però es comprometien a indemnitzar els primers en cas que les generalitats resultessin anul·lades per guerres, mortalitats, sequeres, avalots o altres causes majors.
Tot seguit d’aquests capítols dedicats als drets de les joies, el Llibre dels quatre senyals en registra dues sèries més referides a les altres generalitats: les de la bolla de plom i el segell de cera, respectivament. Aquestes generalitats gravaven els teixits fabricats al país o a l’estranger destinats tant a la venda a l’engròs (bolla de plom) com a la menuda (segell de cera). Els capítols referits a aquests drets s’expressen en termes molt similars als que acaben de detallar-se. En aquests dos casos, però, el nom dels diputats i oïdors del trienni 1416-19 és absent de la redacció, d’altra banda indatada. Tanmateix, la proximitat amb els capítols de les joies i la seva inclusió en el cartulari permeten suposar que es dictaren conjuntament.