Manuel de Montsuar, canonge i degà de Lleida (1461-1464)

El 22 de juliol de 1461, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Manuel de Montsuar i Mateu (Lleida 1410 – 1491), canonge i degà de Lleida; diputat militar: Bernat de Saportella, cavaller; diputat reial: Bernat Castelló, burgès de Perpinyà; oïdor eclesiàstic: Joan Despilles, comanador de Barbens; oïdor militar: Bernat Joan Sacirera, donzell; oïdor reial: Bernat Joan de Casaldàguila, ciutadà de Barcelona.

Manuel de Montsuar va néixer a la ciutat de Lleida, fill tercer d’Antoni de Montsuar, donzell, senyor de Torregrossa, i Constança Mateua. Els Montsuar havien participat activament en els afers de la ciutat, i concretament Antoni ho féu de manera destacada, com a cap de prohomenia, secundant la posició a favor del Trastàmara que la ciutat mantingué al començament del segle XV en la lluita dinàstica entre el comte Jaume d’Urgell i Ferran d’Antequera, i també, després del compromís de Casp, en la defensa de la ciu-tat davant les accions bèl·liques del comte. Tot i aquest capteniment filotrastàmara, quan Jaume caigué presoner de Ferran, Antoni no dubtà a sol-licitar diverses vegades clemència al monarca per al pretendent detingut.

Manuel de Montsuar féu la carrera eclesiàstica i estudià a la Universitat de Lleida, on es dedicà primer a la gramàtica i la lògica i després a les lleis. Ben aviat obtingué beneficis eclesiàstics a la seva ciutat, com ara el de sant Nicolau, a la seu, on consta el 1432. El 1436 fou promogut a canonge de Girona, on féu amistat amb Joan Margarit, que després assolí la dignitat episcopal gironina, i Narcís Recolta, que anys a venir fou nomenat canonge de Lleida. També per aquesta època es relacionà amb Jaume de Cardona, antic canonge de Lleida i aleshores bisbe de Vic. Completà els estudis de dret a la Universitat de Bolonya, on obtingué el grau de doctor en lleis i decrets, i passà un temps a la cúria romana, probablement com a familiar del cardenal Antoni Cerdà, bisbe de Lleida. Els contactes amb els responsables de l’Església i la bona relació amb l’esmentat cardenal li valgueren, primer, el nomenament de degà del Capítol de la seva ciutat nadiua (1450), tot i que no en prengué possessió personal fins el 28 d’abril de l’any següent, i després, al mes de maig del mateix any, els de prebost i vicari general.

Com a responsable eclesiàstic actuà molt aviat en les reformes de les institucions que depenien d’ell, com ara la confraria de clergues i beneficiats de la seu, per a la qual redactà uns nous estatuts. També tingué una actuació destacada en el parlament eclesiàstic de Tarragona, on es tractà del subsidi que el clergat del Principat havia d’aplegar per manament del papa Nicolau V. Defensà aferrissadament les terres del Capítol situades entre Raimat i Montagut, la propietat de les quals reclamaven Joan i Bernat de Santcliment, senyors d’Alcarràs. En la seva preocupació per reprimir els mals costums no dubtà a excomunicar alguns escolars del col·legi universitari de l’Assumpta acusats d’immoralitats. Finalment, participà en la fundació de l’Hospital de Santa Maria, obra conjunta de l’Església i la Paeria.

Un dels càrrecs que més anhelà fou el de canceller de l’Estudi de Lleida. L’ocasió se li presentà quan el 1454 morí Nicolau de Montsoriu, que ocupava aquesta plaça. Tot i les recomanacions dels paers de la ciutat davant el lloctinent Joan d’Aragó i el rei Alfons el Magnànim, aquest nomenà Joan Soler. Després, en ser aquest promogut a la seu de Barcelona, el lloctinent designà el noble Joan Ferran d’Híxar, que fou rebutjat per no ser canonge de la seu de Lleida, tal com exigien els estatuts, després el canonge de Barcelona Ausiàs Despuig, que també fou rebutjat, i finalment Dalmau Cirera, que efectivament ocupà el càrrec. Aquestes divergències marcaren l’inici d’unes relacions tibants entre el lloctinent —després rei Joan II— i el degà Montsuar, que al final del 1454 s’enfrontà novament amb el lloctinent arran de la provisió d’una canongia vacant, per a la qual s’havia acceptat el gironí Narcís de Recolta i que al cap d’alguns mesos fou reclamada per a un fill natural de l’esmentat Joan d’Aragó. La cúria romana, però, donà la raó al Capítol. L’any 1456 una fotesa com el pagament de la iguala dels metges de la canonja enfrontà de nou Montsuar i Joan d’Aragó, i el 1460, quan el lloctinent ja era Joan II, l’eclesiàstic topà una altra vegada amb el monarca per raó dels arrendaments dels drets que pertanyien al bisbe, ja que no acceptà la ingerència reial en l’afer.

La personalitat del degà Montsuar entre la classe eclesiàstica catalana fou ben coneguda, com ho palesa el fet que fos designat síndic del Capítol per assistir a la Cort de Barcelona del 1454 i a la que s’havia de celebrar a Lleida el 1460. Com a tal estigué present també a les de Montsó en 1469-70 i al parlament de Cervera de 1468-69.

Montsuar ordenà importants obres de condicionament al palau episcopal, des de feia temps deshabitat, on s’allotjà Joan II per a presidir la Cort de Lleida del 1460, i també a la Degania vella, on s’havien de celebrar les sessions. El 1461 féu diverses obres a la seu: amplià la biblioteca i l’escriptori capitular i proposà la construcció d’un cor nou i d’un pòrtic monumental davant la porta dels Apòstols, que no es bastí fins molt avançat el segle XV.

La participació de Montsuar en la política nacional s’inicià amb motiu del conflicte sorgit entre Joan II i el seu fill Carles de Viana, després que el pare, a instàncies de la seva dona, la reina Joana Enríquez, el fes detenir a Lleida el 2 de desembre de 1460, sota l’acusació de pactes secrets amb el rei Enric IV de Castella. La Cort, que havia estat convocada a Lleida i prorrogada, abans de dissoldre’s, va confiar als diputats de la Generalitat, amb l’assessorament d’altres persones i amb la intervenció de la ciutat de Barcelona, que constituïren el «Consell representant lo Principat de Catalunya», la missió de recuperar el príncep i defensar les lleis i els privilegis de Catalunya. Sembla que en els primers moments Montsuar tingué una posició personal de cautela, especialment pel fet que el monarca era en certa manera hoste seu, atès que fins a la seva fugida cap a Fraga el 8 de febrer de 1461 habitava el palau episcopal de Lleida, tot i que, d’altra banda, el capteniment del Capítol fou absolutament favorable al príncep Carles, i el germà gran de Montsuar, Lluís de Montsuar, paer de la ciutat, era membre de la comissió que demanà al rei l’alliberament del seu fill.

És probable que la prudència inicial de Montsuar fos el motiu de la cèdula que va enviar el príncep —signada ja la concòrdia de Vilafranca (21 de juny de 1461), per la qual Carles era reconegut com a primogènit i lloctinent general— als diputats sortints que havien d’elegir els nous membres el dia abans que se celebrés l’elecció, pregant-los que no designessin els que figuraven en la llista que els trametia, atès que els reputava enemics. Precisament encapçalaven la relació els canonges de Lleida Manuel de Montsuar i Ramon de Cardona. Els electors, però, tot i ser acèrrims vianistes, elegiren, el 22 de juliol de 1461, dues persones de les vetades per Carles: Montsuar, com a diputat eclesiàstic, i Bernat de Saportella, com a militar. El 27 de juliol el degà presidí per darrera vegada el Capítol de Lleida, i el dia següent partí cap a Barcelona, on el primer d’agost prengué possessió del càrrec de diputat eclesiàstic, i com a tal, de president de la Generalitat.

Tot i el rebuig inicial del lloctinent Carles de Viana, Manuel de Montsuar es convertí en un fervent vianista, o si més no en un acèrrim antijoanista, com ho palesà durant el temps que duraren les torbacions de Catalunya, en què primer, en vida del príncep Carles, defensà dins el Consell del Principat la vigència de la concòrdia de Vilafranca enfront del sector partidari del monarca, que defensava la tornada al país de Joan II i en el qual hi havia l’arquebisbe de Tarragona, Pere Ximénez de Urrea, i el comte de Modica. La prematura mort del primogènit el 23 de setembre de 1461, el poc tacte polític de Joana Enríquez, tutora de l’infant Ferran (futur Ferran II), i el fracàs del complot buscaire preparat per al 25 d’abril de 1462 que havia de detenir els diputats antijoanistes al mateix Palau de la Generalitat, així com el capteniment de Joan II, portaren el país a la guerra civil, en la qual Montsuar tingué una actuació destacada.

Si bé inicialment rebutjà la col·laboració de Lluís XI de França presentada a la Diputació a través dels seus ambaixadors al mes de novembre del 1461 —després, a l’abril del 1462, el monarca francès subscriví a Olite un pacte d’amistat mútua amb Joan II pel qual aquest empenyorava per 400 000 ducats els comtats de Rosselló i de Cerdanya—, Montsuar no dubtà a secundar pel juny del 1462 la declaració dels qui consideraven enemics del principat Joan II i Joana Enríquez, tot i que mig any abans havia assistit a l’acte de jurament de la reina com a tutora de l’infant Ferran.

Trencades les hostilitats a l’estiu del 1462, Montsuar es convertí pel seu càrrec en cap polític i militar del Principat i tingué un paper molt important en la direcció de la lluita contra Joan II. Tot i la dedicació i entusiasme pels afers del General, l’exèrcit reialista, amb el suport de Lluís XI —que ocupà el Rosselló i va obligar a alçar el setge de la Força de Girona—, la imperícia del capità general de les forces de Catalunya, el comte de Pallars, i les progressives defeccions d’alguns partidaris de la Terra que durant el conflicte es passaren al bàndol contrari determinaren que la guerra es decantés a favor del monarca, especialment després de la batalla de Rubinat (21 i 22 de juliol de 1462).

La marxa dels esdeveniments bèl·lics i l’ànim d’obtenir un major suport internacional portaren els dirigents del Consell del Principat a oferir la corona catalana a Enric IV de Castella (agost del 1462), i després de la seva renúncia —fruit dels acords subscrits entre Joan II i Enric IV, arran de la sentència arbitral de Baiona dictada el 23 d’abril de 1463 per Lluís XI—, al mes d’octubre del 1463, a Pere de Portugal. Aquest nou monarca, Pere IV —dit també el Conestable de Portugal—, que ja s’havia ofert als catalans a l’inici del conflicte amb Joan II i que rebè l’oferiment per acord del Consell del Principat pres el 27 d’octubre de 1463, arribà a Barcelona el 21 de gener de 1464, i al cap de cinc dies jurà els privilegis i les Constitucions de Catalunya. L’oferiment al portuguès tingué el suport de Montsuar, en contra del partit filofrancès encapçalat per Antoni Pere Ferrer, abat de Montserrat, que havia estat diputat eclesiàstic del consistori precedent i pretenia com a monarca Lluís XI. Tot i que el Conestable de Portugal despertà algunes esperances bèl·liques, principalment després de la promesa d’ajut a Lleida i Cervera, la primera capitulà el 6 de juliol de 1464, pocs dies abans que Montsuar finís la seva responsabilitat dins la Generalitat.

Malgrat que un dels capítols de la concòrdia signada el 6 de juliol de 1464 entre Joan II i la Paeria de Lleida concedia el perdó a tots els veïns de la ciutat que hi tornessin en el termini d’un mes, independentment de la seva actitud durant el conflicte, Manuel de Montsuar no tornà a Lleida fins el 10 de setembre, i probablement ho féu per les garanties donades pel bisbe cardenal Lluís del Milà, el prelat diocesà. Joan II, tot i que no pogué llevar el deganat a Montsuar, el féu objecte de les seves represàlies: retingué durant un temps els fruits de la seva prebenda, aconsellà al bisbe que li retirés el càrrec de vicari general i concedí l’ofici de canceller de l’Estudi al bisbe Joan de Margarit, el qual, però, delegà les seves funcions en Montsuar, el candidat de la Paeria i del Consell de l’Estudi.

Reintegrat a Lleida, Manuel de Montsuar centrà part del seu treball en la recuperació dels llocs i senyorius del Capítol, retinguts injustament arran del conflicte bèl·lic pels capitans de Joan II, alguns dels quals fins i tot excomunicà, com ara Mateu de Montcada, que s’havia apoderat de Soses i Gebut. El prestigi de Montsuar fou reconegut per Ferran II, fill i successor de Joan II. El Catòlic li atorgà l’ofici de canceller de l’Estudi el 1484, i el bisbe cardenal li tornà el de vicari general i el 1490 el designà, per als períodes en què fos absent, administrador de la diòcesi amb plens poders. Montsuar morí a la seva ciutat la matinada del 29 d’octubre de 1491.

El 7 de gener de 1363, Bernat de Saportella, el diputat militar del trienni, es passà al bàndol reialista, per la qual cosa el 31 del mateix més fou extret el donzell Pere de Bell-lloc, que jurà l’endemà.

El diputat reial, Bernat Castelló, abandonà el seu càrrec el 30 de maig de 1463. En el seu lloc fou escollit Bernat Gralla, ciutadà de Lleida, que jurà el càrrec el dia 31 de gener de 1364.