El 31 de juliol de 1419 juraren els càrrecs els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Joan Desgarrigues (Segles XIV – XV), comanador del Masdéu; diputat militar: Galceran de Santmenat, cavaller; diputat reial: Llorenç Rodon, burgès de Perpinyà; oïdor eclesiàstic: Narcís Estruç, ardiaca major de Tarragona. El 2 d’agost de 1419 jurà el càrrec el següent oïdor:; oïdor militar: Guillem de Masdovelles. El 6 d’agost de 1419 arribà a Barcelona el següent oïdor reial: Joan Desbosc, ciutadà de Lleida.
Les notícies sobre Joan Desgarrigues són ben minses. Se sap que havia professat en l’orde de l’Hospital, i que hi havia assolit un cert relleu, fins a esdevenir comanador del Masdéu, la casa mare del comtat de Rosselló. L’any 1312, aquesta antiga comanda templera, arran de la dissolució de l’orde, passà a l’Hospital i s’integrà en el Gran Priorat de Catalunya.
La mort de Martí l’Humà, el 31 de maig de 1410, sense hereus legítims fou l’inici d’un interregne durant el qual Catalunya aconseguí mantenir la unitat institucional, però Aragó i València s’escindiren en bàndols. El Parlament d’Alcanyís, recollint la proposta del papa Luna, propugnà el compromís de Casp, que es decantà en justícia per un dels pretendents a la Corona: Ferran d’Antequera.
En aquest ambient d’inestabilitat perillava el domini sobre les illes de Sicília (que vivia els conflictes entre la reina vídua, Blanca I de Navarra, i Bernat de Cabrera, comte de Mòdica) i sobretot Sardenya (on la revolta era atiada per Guillem III de Narbona). Així doncs, el Parlament, a requesta del papa i del rei de Navarra, decidí enviar una ambaixada a Sicília el 9 de gener de 1411. La decisió aixecà susceptibilitats i no pogué materialitzar-se fins al final de l’any. El 23 d’octubre, Joan Desgarrigues, un dels ambaixadors, arribà a Barcelona i el 15 de novembre, juntament amb Bernat Dalmau (abat de Santes Creus), Bernat de Fortià, Ramon Berenguer de Llorac, Guillem Oliver i Guillem Gavella, es féu novament a la mar.
Els ambaixadors informaren el Parlament de la situació real de l’illa i apaivagaren els ànims, però, quan el 28 de juny de 1412 Ferran d’Antequera fou escollit nou rei d’Aragó, la situació canvià. El monarca estava investit de més autoritat i a l’octubre nomenà una comissió de quatre viceregents per a Sicília: Romeu de Corbera, mestre de Montesa, Pedro Alonso de Escalante, Bonanat Pere i Llorenç Rodon. La comissió pacificà l’illa, prengué possessió dels castells en nom del rei i reorganitzà l’administració i la tresoreria. Abans, l’1 de setembre, havien tornat a Barcelona Joan Desgarrigues, Bernat de Fortià i Berenguer de Llorac; l’abat de Santes Creus havia mort en el decurs de l’estada.
L’any 1413, mentre se celebraven les primeres corts del nou regnat a Barcelona, Jaume d’Urgell, que havia estat un dels pretendents a la Corona, es revoltà. La conjuntura va empènyer els estaments a agrupar-se entorn del monarca, representant de la legalitat, però, d’altra banda, obligà Ferran a acceptar les reivindicacions que li foren presentades i consolidar el règim pactista. Així nasqué la Reial Audiència, i la Diputació del General de Catalunya es transformà d’organisme financer en institució encarregada de controlar la monarquia. Vençut i capturat Jaume d’Urgell després del setge de Balaguer, en la Cort de Tortosa-Montblanc (1413-14) el rei intentà recuperar el control, i en aquesta línia, s’indisposà amb els estaments que en part l’havien portat al poder (el partit de la Biga) a causa de la qüestió del vectigal.
El 2 d’abril de 1416 morí el rei Ferran I. El seu fill i hereu, Alfons el Magnànim, convocà corts a Sant Cugat el 21 de març de 1419, enmig d’un clima tens. A partir del seu nomenament com a diputats, Joan Desgarrigues i Llorenç Rodon —diputats eclesiàstic i reial, respectivament—, ambdós del Rosselló i implicats en certa manera en la qüestió siciliana, feren continuats viatges a la Cort. Alguns cops, tal com s’indica en els dietaris, per tractar de temes propis del General, com el 7 d’agost (reformes en el funcionament de la Diputació), però altres vegades degué ser per motius més generals.
El 20 d’octubre el rei Alfons arribà a un acord amb el Braç Eclesiàstic respecte a la percepció de drets de coronatge, maridatge i guerra als vassalls de l’Església, i el 19 de desembre es publicaren tres Capítols de cort prohibint que els estrangers poguessin obtenir dignitats i beneficis eclesiàstics a Catalunya. El Magnànim també consentí que s’obrís inquisició sobre aquells oficials que haguessin delinquit contra les Constitucions i aprovà el nomenament d’una comissió per a resoldre els greuges que tenia el país de tostemps. Arran d’aquestes concessions, la Cort avançà un donatiu de 60 000 florins per a l’empresa mediterrània. El 16 de gener de 1420 Joan Desgarrigues, acompanyat de Pere Ventosa, anà a Tortosa (on s’havia prorrogat la Cort) a dur al monarca 40 000 florins, i la resta se li trameteren el 21 de febrer. A Tortosa, la comissió dels greuges proposà tretze constitucions (que resumien allò que els braços volien com a expressió de la seva teoria pactista i interessos particulars), però s’arribà a un punt mort i a una ruptura momentània. La Cort se suspengué, i el 10 de maig el rei s’embarcà al port dels Alfacs amb vint-i-tres galeres i cinquanta veles. El seu primer destí fou Sardenya, on vencé els rebels i arribà a un acord definitiu amb Guillem III de Narbona. Després passà a l’illa de Còrsega i posà setge a Bonifaci, mirant de perjudicar els interessos de Gènova. Però quan la reina Joana de Nàpols el reclamà per fer front a les apetències de Lluís III d’Anjou (que havia estat reconegut hereu del regne pel papa Martí V i que comptava amb el suport dels Sforza i de Gènova), s’afanyà a respondre. Al juliol del 1421 Alfons el Magnànim arribà a Nàpols i fou reconegut hereu i lloctinent general del regne. A partir d’aquest moment, Nàpols fou la seva prioritat.
La situació, però, no li era gaire falaguera i necessità l’ajut financer dels catalans. La reina Maria tornà a convocar Cort a Tortosa el 1421, que es continuà al Capítol de la seu de Barcelona des del 23 de juny. Emparats en les dificultats del monarca, els pactistes aconseguiren imposar, sota la direcció del Braç Eclesiàstic, els punts mínims del seu programa, rebutjat en les corts dels anys 1414, 1415 i 1419. En concret es refermà el dret dels catalans a detenir exclusivament els oficis anomenats de jurisdicció, es declarà la primacia absoluta dels Usatges de Barcelona, les Constitucions i els Capítols de cort i s’encomanà a la Diputació del General la custòdia i defensa de l’estructura constitucional davant qualsevol extralimitació reial (punt de partença que conduí a la famosa Constitució de l’Observança del 1481). Les contrapartides es poden resseguir fàcilment: el 5 d’octubre la reina i els diputats eren presents en l’acte de posar les estepes a deu galeres a les Drassanes, i a vuit naus a la platja de Barcelona; el 5 de febrer de 1422 es començaren a obrar per manament dels diputats quatre galeres grans, i el 22 d’abril es donaren poders als diputats per a manllevar 350 000 florins per raó de l’armada.
El 31 de juliol de 1422 s’escolliren nous diputats i oïdors de comptes i Joan Desgarrigues tornà a la seva comanda. De fet, durant el seu mandat no havia descurat els assumptes de l’orde i havia fet freqüents viatges a l’Espluga de Francolí per assistir a les assemblees convocades pel prior de Catalunya. No se’n torna a tenir notícia fins el 4 de maig de 1426, data en què apareix com a capità de dues naus armades que surten de la platja de Barcelona amb destí a l’illa de Rodes, el bastió més oriental de la cristiandat i seu del convent de l’Hospital, que d’ençà del 1380 havia esdevingut un punt clau per als catalans arran de la decadència de Bizanci, la pèrdua de Tebes i Atenes o la millora de la posició genovesa a Xipre. Comerciants i banquers del Principat en feren el centre de les seves activitats a Orient i també s’hi desplaçaren molts frares catalans.