El 31 de juliol de 1425 prengueren possessió dels seus càrrecs els següents diputats: diputat eclesiàstic: Felip de Malla (Barcelona ~1380 – 1431), canonge de Barcelona; diputat militar: Joan Desfar, cavaller, senyor de Castellbell, Vacarisses i Rellinars; diputat reial: Narcís Miquel, ciutadà de Girona. El 18 de desembre de 1425 prengueren possessió dels seus càrrecs els següents oïdors: oïdor militar: Bertran de Vilafranca, donzell de la vegueria de Montblanc; oïdor reial: Baltasar de Gualbes, ciutadà de Barcelona. El 23 de febrer de 1426 prengué possessió del seu càrrec el següent oïdor eclesiàstic: Joan de Palomar, canonge i ardiaca major de Barcelona.
Felip de Malla és una figura excepcional en el context dels personatges biografiats en aquesta obra per la intensa activitat que se li coneix com a orador, diplomàtic i escriptor, i també pel gran prestigi que l’acompanyà ja en vida. Una i altra circumstància han comportat una nombrosa bibliografia que permet de conèixer amb força detall la seva trajectòria.
Han pervingut poques dades sobre la seva ascendència familiar. Se sap que pertanyia a una de les famílies de l’oligarquia barcelonina, alguns membres de la qual eren juristes i havien posseït els molins d’en Malla, situats prop del Portal Nou de la ciutat, fins que foren adquirits pel municipi el 1379. El seu pare, Andreu de Malla, fou conseller de Barcelona els anys 1362, 1365 i 1374. L’hereu d’aquest, Gilabert, i el seu fill, Pere —el germà i el nebot de Felip de Malla, respectivament—, participaren també en la vida política de la ciutat, com a conseller el primer, i al servei de la monarquia el segon. El seu germà gran, de nom Andreu com el pare, fou religiós de l’orde de l’Hospital i home de confiança del rei Martí i de Benet XIII, al qual defensà durant el setge d’Avinyó. De les seves germanes se sap que unes emparentaren amb membres de la família dels Gualbes, també de l’oligarquia barcelonina, i d’altres ingressaren al monestir de Pedralbes.
Tonsura d'un nen, ponifical de Girona, segle XV.
R.M.
Aquest infant de bona família fou tonsurat a la catedral l’any 1387 pel bisbe Ramon Sescales. El registre d’aquest acte solemne informa que en aquella data Felip de Malla era ‘escolar’, potser a l’escola de gramàtica i arts de la mateixa catedral o bé a la de la ciutat, amb una edat aproximada de 7 o 8 anys. Havia iniciat, doncs, el seu cicle educatiu fora del cercle domèstic, en el qual havia après les primeres lletres (catalanes), tal com corresponia a la seva posició social. Acabà els estudis secundaris de gramàtica (llatina) l’any 1391, i començà els estudis d’arts o filosofia —tradicionalment s’ha considerat que a la Universitat de Lleida—, que finalitzà amb el grau de mestre el 1395. La facultat d’arts era l’avantsala obligada de les altres facultats de la universitat medieval. Felip de Malla escollí la de teologia i inicià els estudis aquell mateix any a la Universitat de París. Se sap que hi obtingué els graus de batxiller (1404) i de mestre (1407), i que hi ensenyà alhora que hi estudiava, fins que el 1412 se’l documenta com a professor de teologia.
Protegit pel papa Luna des del seu accés al pontificat avinyonès el 1394 —pontificat reconegut pels monarques catalanoaragonesos des del 1387—, aquest el féu canonge de la seu de Barcelona l’any 1403, amb exempció de rebre ordes majors, tal com era preceptiu, perquè pogués continuar estudiant a París. A la capital de França rebé l’encàrrec del mateix rei Martí (1405) perquè gestionés prop del provincial dels celestins la fundació de sengles convents d’aquest orde al Palau Reial Major de Barcelona i a la casa de camp de Valldaura, per tal que tinguessin cura del culte a les relíquies que hi havia reunit. El favor del papa i la confiança del rei són indicadors clars de la valoració que feien del personatge. En agraïment pels serveis prestats, el papa, prèvia recomanació del rei, li oferí la rectoria de la parròquia barcelonina de Santa Maria del Pi, amb dispensa de residència mentre hagués d’ésser a París. Felip de Malla conservà aquesta rectoria durant tota la vida; en el seu testament l’afavorí amb significatives deixes testamentàries, entre les quals destaca un reliquiari per a la Confraria dels sants Abdó i Senén dels Hortolans del Portal de Sant Antoni, instituïda en aquella església, actualment conservat al Museu d’Història de la Ciutat. El regraciament dels serveis efectuats a París no s’acabà aquí, perquè el 1408 el mateix rei Martí el distingí convertint-lo en «conseller e promotor dels negocis de la cort», un honor de què només gaudien els personatges més importants —i que mantingué activament durant el regnat de Ferran I i, en part, durant el d’Alfons el Magnànim—, i arribà a proposar-lo per a cardenal.
Benet XIII representat amb els atributs de Sant Pere. Segle XV.
ECSA
El 1408 participà, a instàncies del papa, en el concili reunit a Perpinyà, en el qual fou proclamada la legitimitat de Benet XIII. La seva actuació fou novament motiu d’agraïment per part del pontífex avinyonès, i el 1409 li conferí l’ardiaconat del Penedès de la catedral de Barcelona, càrrec que mantingué fins el 1424, que passà a ocupar l’ardiaconat major de la seu barcelonina. Mort el bisbe de Barcelona (1410), els consellers que governaven la ciutat intercediren a favor de Felip de Malla com a successor, però el papa preferí Francesc Climent, fins llavors a Tortosa, amb el qual Malla arribà a tenir una relació tan estreta que ha estat qualificada de veneració, aparentment corresposta pel prelat, que acabà designant-lo el seu marmesssor testamentari (1430). Un any més tard se’l troba actuant com a marmessor subrogat, en substitució de l’arquebisbe de Tarragona, del testament del rei Martí.
Durant l’Interregne fou procurador als parlaments de Tortosa i d’Alcanyís, i intervingué decisivament en el problema de la successió de la Corona a favor de l’infant castellà Ferran d’Antequera, d’acord amb els interessos de Benet XIII i de l’oligarquia de Barcelona. Fou un dels síndics o procuradors que representaren el Capítol de la seu barcelonina a la cort reunida a la capital catalana pel nou monarca l’any 1413, i el tornà a representar l’any següent en els actes de la coronació, a Saragossa, on pronuncià un discurs. La proximitat al nou rei es manifestà també en altres fets: el 1413 l’acompanyà al setge de Balaguer, on el comte d’Urgell, un dels principals pretendents a la Corona, s’havia alçat contra Ferran I; el mateix any pronuncià uns importants discursos durant la festa literària dels Jocs Florals, presidida pel rei a Barcelona. Fou igualment decisiva la seva intervenció en la liquidació del Cisma d’Occident que dividia l’Església, i que es precipità justament en els primers temps de la nova dinastia, tan implicada, al principi, en el suport al papa avinyonès. Els primers anys del regnat de Ferran I foren encara de defensa de la legitimitat de Benet XIII, i Felip de Malla encapçalà una ambaixada a Anglaterra l’any 1415 per a entrevistar-se amb Enric V per compte, alhora, del papa Luna i del monarca catalanoaragonès. L’entossudiment del papa Luna a no acceptar la via de solució que significava el concili de Constança (1414-18), amb la renúncia dels tres papes coexistents i l’elecció d’un nou pontífex unitari, portaren tant Ferran I com Felip de Malla a la ruptura amb Benet XIII, cada vegada més encastellat en una posició cismàtica i que, abandonat per tothom, acabà tancant-se a Peníscola amb els seus fidels. En 1415-16 tingué una intensa activitat política ja decididament contrària al papa avinyonès: fou plenipotenciari de Ferran I per a la signatura dels capítols de Narbona, pels quals el rei es comprometia a declarar la sostracció d’obediència dels seus regnes a Benet XIII, acudí a Avinyó com a ambaixador del monarca a entrevistar-se amb l’emperador Segimon, capdavanter de la solució de Constança, intervingué en la proclamació de la sostracció d’obediència a Catalunya i a València, i viatjà a Castella com a ambaixador per a aconseguir que aquell regne acceptés la via del concili. Val a dir que aquest protagonisme tan actiu féu aparèixer pels carrers de Barcelona alguns pitafis o inscripcions crítiques davant del seu canvi d’actitud i les ambicions personals que suposadament amagava.
Felip de Malla fou el cap de la delegació catalanoaragonesa al concili de Constança, on acudí el 1417 com a ambaixador d’Alfons el Magnànim juntament amb Antoni Queixal, general de l’orde de la Mercè i també conseller del monarca. Fou Malla, però, qui portà el pes de la representació, i advocà molt brillantment per la culminació del concili, en el qual es digué que obtingué tres vots per a la tiara pontifícia, i hi pronuncià importants discursos, entre els quals el de salutació al nou papa electe, Martí V, nomine nationis hispanice. Com abans havia fet el rei Martí, Alfons tornà a proposar-lo infructuosament per a cardenal entre d’altres notables eclesiàstics de la Corona d’Aragó.
L’actitud d’Alfons el Magnànim envers ell canvià radicalment arran de l’afer de les donacions retributives que Mar-tí V li atorgà. Amb la sostracció d’obediència a Benet XIII, el rei s’havia apropiat de les rendes papals als seus regnes, arrendant-les a individus de la seva elecció, i les donacions de Martí V a Felip de Malla afectaven alguns d’aquests càrrecs. Interessos econòmics a banda, eren l’honor i el poder real del nou papa i els d’un jove rei poc donat a les contradiccions que s’enfrontaven, i Felip de Malla, per la seva significació, acabà protagonitzant aquest enfrontament, més encara si es col·loca en el context de la greu crisi entre la cort i l’oligarquia que controlava Barcelona, de la qual Malla era un insigne representant i partidari. La ferma posició de Felip de Malla, sempre sota protecció papal, en la defensa dels seus drets i en l’oposició a altres desitjos del rei, enverinà les relacions amb Alfons, que no es reconduïren fins el 1419 amb una certa reconciliació.
El 1418 Felip de Malla s’instal·là de forma gairebé definitiva a Barcelona. Els anys següents continuà desenvolupant la seva activitat representativa, tasca per la qual era especialment valorat tant per les instàncies eclesiàstiques com pel mateix rei. Aquesta activitat se centrà ara al Principat i el connectà amb els problemes i les preocupacions generals del país. El 1419 representà el Capítol de la catedral de Barcelona a les Corts Catalanes reunides al monestir de Sant Cugat del Vallès. En 1422-23 s’entrevistà amb el rei, a Nàpols, com a ambaixador del Principat juntament amb Marc de Vilalba, abat de Montserrat, i tot seguit efectuà una estada a Roma, ciutat on s’ocupà d’alguns afers del monarca. El 1424 tornà a visitar el rei a Nàpols, ara com a ambaixador de la Diputació del General. Aquests viatges a Itàlia foren importants perquè el posaren en contacte amb els corrents humanístics, que transcendiren en la seva obra escrita. El mateix any 1424 actuà novament d’ambaixador, aquesta vegada del concili provincial de Tarragona i a instàncies del rei Alfons, davant el papa.
L’activitat desplegada aquells anys li reportà un seguit de càrrecs i prebendes amb els quals l’Església recompensà la seva eficient dedicació. Ja el 1416 apareix com a rector de la parròquia de Santa Maria de Sants, al pla de Barcelona. El 1420-21 disputà la pabordia de Castelló d’Empúries a la catedral de Girona a un canonge de Vic, novament contra les intencions del monarca. El 1421 fou canonge hospitaler de la seu de Barcelona i administrador de l’Hospital de la Santa Creu de la ciutat. El 1423 el papa el nomenà canonge degà de la catedral d’Osca, i alhora se’l documenta com a almoiner de la d’Elna. El 1424 accedí finalment a l’ardiaconat major de Barcelona, que li havia estat concedit pel papa el 1417, però que fins llavors havia estat retingut per un tercer interposat pel rei. Aquesta implicació en els afers de l’Església del país devien fer de Malla un referent a tenir en compte a l’hora d’estipular-ne l’organització interna. Així, hom n’intueix la intervenció en la redacció de les noves constitucions capitulars de la catedral de Barcelona aprovades l’any 1423 pel bisbe Francesc Climent, dit també Sapera, i, com a canonge i ardiaca major, signà les del 1427.
Escollit diputat de la Generalitat pel Braç Eclesiàstic per al trienni 1425-28, jurà el càrrec amb els altres diputats el 31 de juliol de 1425. La significació que li donà l’exercici vigorós d’aquesta responsabilitat el portaren a encapçalar, durant els anys posteriors, missions d’interès general en representació de tot el Principat. Així, la Cort de Tortosa de 1428-30 li encomanà la redacció de la resposta oficial a Joan II de Castella, buscant la concòrdia entre les dues branques dels Trastàmara, enfrontades per poderosos interessos al regne castellà, i fou el negociador designat per la cort per a tractar sobre aquell projecte de pau amb els altres dos estats de la Corona d’Aragó i amb el rei Alfons. La seva intervenció en el concili provincial de Tortosa del 1429, que suposà la normalització definitiva de l’Església del país després del Cisma, també pot interpretar-se en la mateixa línia.
Durant els darrers anys de la seva vida no deixà de mantenir-se a primera línia de la vida institucional de l’Església catalana i del país. Els últims mesos de vida, a cavall dels anys 1430-31, fou vicari capitular del bisbat de Barcelona en seu vacant, entre els segons pontificats de Francesc Climent i d’Andreu Bertran. Fou justament llavors, mentre ocupava aquella alta responsabilitat, que es precipità el procés d’unificació escolar a la ciutat de Barcelona, ja plantejat el 1422 i que es materialitzà amb les Ordinacions del 1431, el qual donà lloc a la creació d’una escola principal d’arts o filosofia, reunint les de la catedral i de la ciutat. Darrere l’evolució i el resultat d’aquest procés, precedent clar de la fundació de la Universitat de Barcelona el 1450, s’endevina també la mà de Felip de Malla. A banda del seu currículum personal, el nom del primer canceller de la Universitat, Francesc Desplà, el seu amic, home de confiança i marmessor, sembla confirmar-ho.
Felip de Malla atorgà el seu darrer testament l’11 de juliol de 1431, a l’edat aproximada de 52 anys, i l’endemà morí, segurament a l’edifici on feia residència, precedent de l’actual Casa de l’Ardiaca de Barcelona. Es conserva l’inventari dels seus béns, entre els quals destaca la seva magnífica biblioteca, farcida d’obres valuoses, especialment textos clàssics. Ferran de Sagarra informà també del seu segell heràldic, un «escut a senyal de malles en forma de rombes col·locades en tres ratlles verticals».
Felip de Malla no destacà únicament per la seva biografia, sinó que fou un personatge important en la història de la cultura catalana. La seva obra escrita, en bona part conservada, i d’un interès gairebé inexplorat com a font per a tants aspectes de la història del país durant el període que li tocà viure, n’és un testimoni fefaent. Hom hi pot distingir llibres, d’altres escrits menors, peces oratòries i cartes. Però Felip de Malla fou sobretot un orador, culte i retòric, d’un estil solemne, farcit de citacions llatines, tant sagrades com profanes, ben apreciat a la cort, on sovint intervingué amb discursos i sermons, i en ambients intel·lectualitzats. Brillant predicador, dotà l’oratòria escolàstica d’una dimensió retòrica nova, manllevada de models francesos i italians del seu temps, que conegué arran del seu procés formatiu i dels seus viatges. Les seves peces oratòries combinen, en efecte, una erudició teològica de primer ordre amb un important coneixement de la literatura clàssica llatina, l’una i l’altra ben representades a la seva biblioteca. Es conserva una part de les peces oratòries produïdes per Felip de Malla, algu-nes de datades entre el 1408 i el 1417, d’altres sense data. En general, es tracta de sermons o discursos adreçats a un públic culte, sovint pronunciats davant de personatges rellevants i en ocasió de grans celebracions litúrgiques i civils, en els quals alternava el llatí i el català.
Portada de la primera part del Memorial del pecador remut, de Felip de Malla, incunable del segle XV.
ECSA
A banda d’aquestes peces oratòries, l’obra més important de Felip de Malla és, sens dubte, el Memorial del pecador remut. Constituït per dues extenses parts, arrenca del sermó de Divendres Sant predicat davant Alfons el Magnànim l’any 1419, una adaptació del text del qual sembla que s’ha d’identificar amb el primer capítol. Fou escrit en català en diversos moments de la dècada de 1420-30, i dedicat a Manuel de Rajadell, canonge de Barcelona i ardiaca del Vallès, i a Francesc Burguès, de Viladecans, ciutadà de Barcelona i conseller de la ciutat, parent seu. L’objectiu últim d’aquest tractat ascètic és la demostració, a través d’un debat teològic entre el cristianisme, el paganisme i el judaisme, de la conveniència de la mort de Crist, partint d’un tema típicament medieval: el capficament de Llucifer a impedir la mort de Crist per tal que no s’arribés a produir la redempció de la humanitat. Articulat en successives visions i contemplacions de l’autor, que donen lloc a diàlegs entre éssers de ficció (una sibil·la), al·legories (la mort, els pecats, la teologia) o figures religioses (Jesús, la Mare de Déu), Malla hi efectua un desplegament dialèctic complex, amb intervencions pròpies, que introdueixen vivíssimes pinzellades que van des de l’exposició de la seva doctrina política fins a un gran nombre de detalls sobre la vida quotidiana de l’època —és especialment important, des del punt de vista de la doctrina política, la Digressió sobre la ciutat de Barcelona que inclou—. Assolí una important difusió manuscrita. Amb l’adveniment de la impremta, se’n feren dues edicions incunables parcials (només de la primera part), una el 1483 a Girona, i l’altra vers el 1495, segurament a Barcelona. Se’l considera el més important dels escrits religiosos catalans del segle XV.
Malla fou autor, encara, d’un altre llibre que duia per títol Planctus de materia schismatis, probablement escrit vers 1415-17, en llatí, i que únicament es coneix per l’esment que n’apareix en l’inventari dels seus béns. Se n’han conservat també tres obres menors: la Devota contemplació del preciós cos de Jesucrist, l’aleshores acostumada professió de fe escrita que els eclesiàstics feien abans de rebre el viàtic; una Oratio ad honorem beatissimi Angeli Custodis, oració llatina a l’Àngel de la Guarda, i una Oració a la Mare de Déu en llatí i en català, afegida a la reimpressió valenciana del 1568 de la pragmàtica de Joan I promovent la devoció a la Immaculada Concepció. El seu testament inclou també un llegat per a fer copiar i posar en net dues obres seves, els títols de les quals no hi són indicats.
La correspondència que se n’ha conservat ofereix un gran interès. Tracta sobretot dels afers polítics, nacionals i internacionals, en els quals tingué una participació tan destacada. Cal dir que, segons conclusió de Josep Perarnau, el seu estudiós modern, moltes cartes que tradicionalment li han estat atribuïdes, en particular durant el trienni que fou diputat de la Generalitat (801 cartes), tot i anar signades per ell com a primer responsable, en realitat foren obra de terceres persones. Així i tot, el corpus és voluminós i constitueix una font històrica de gran interès. Entre les més representatives cal esmentar-ne algunes del període de l’Interregne relatives a legacions en les quals intervingué; les trameses a Ferran I sobre els afers del Cisma; les que fan referència al concili de Constança i a l’elecció de Martí V, trameses a Alfons el Magnànim; la dotzena de cartes que redactà durant l’exercici del seu càrrec a la Diputació, sobre afers tan diversos com ara la infeudació de Cervera, les tensions de la institució amb el rei o els efectes dels terratrèmols del 1428; les trameses al bisbe Climent, autògrafes, durant el període de la Cort de Tortosa de 1429-30, o les relatives a les seves intervencions a les corts, en particular la ja esmentada resposta de la de Tortosa a l’ambaixador de Castella, redactada per ell.
Poc o res se sap dels altres dos diputats, el cavaller Joan Desfar, senyor de Castellbell, Vacarisses i Rellinars, membre d’una família de la petita noblesa aparentment oriünda de Manresa que es distingí en el servei a la Monarquia, tant als dominis ibèrics com als italians, i el ciutadà de Girona Narcís Miquel.
L’oïdor eclesiàstic, Joan de Palomar, és la figura més destacada entre tots ells. Canonista, amic i admirador de Felip de Malla, i com ell notable teòleg, fou canonge de Barcelona i de Girona i vicari general d’aquesta diòcesi (1420-25) i ardiaca major de Barcelona (des del 1425), on també ocupà la vicaria general. Capellà i conseller del papa Eugeni IV, a Roma, fou delegat papal al concili de Basilea, que presidí i en el qual tingué una actuació brillant, i més tard professor i reformador de la universitat de Viena. Se’n conserven alguns escrits, com ara el cèlebre discurs fet a Praga arran de la qüestió hussita.
L’oïdor militar, el donzell Bertran de Vilafranca, ja havia ocupat el càrrec durant el trienni 1416-19 i repetí encara durant el de 1440-43.
Finalment, l’oïdor reial Baltasar de Gualbes, membre d’una de les primeres famílies de l’oligarquia barcelonina, a banda d’altres càrrecs i responsabilitats en el govern municipal (l’any 1425 prengué possessió del castell i el terme de Mataró com a carrer de Barcelona), havia estat conseller de Barcelona el 1423-24 i ho tornà a ésser els anys 1429-30 i 1432-33.
La Generalitat i el rei: interessos enfrontats
Durant el trienni 1425-28 en què estigué al capdavant de la Generalitat, Felip de Malla desplegà una gran dedicació a les noves responsabilitats, tal com afirmaren els altres diputats al papa Martí V a l’abril del 1426 —encara que potser cal matisar afirmacions massa contundents al respecte, nascudes d’una errònia consideració d’aquells vuit centenars de cartes oficials conservades—, i amb la seva personalitat dominà l’acció de la institució. S’ha dit que la seva política durant aquell trienni pot resumir-se en dos objectius: la fidelitat a la trajectòria de Catalunya i l’enfortiment de la cada dia més fràgil connexió entre el rei i el país. Així es pot comprovar en el més polèmic dels afers que esclatà durant aquells anys: l’intent d’Alfons el Magnànim d’infeudar la ciutat de Cervera al seu germà, l’infant Pere de Trastàmara, destapat arran d’una carta de la reina mare Elionor d’Alburquerque del 1427, assumpte en el qual Felip de Malla encapçalà l’oposició frontal de la Generalitat.
A banda d’aquest afer, la Diputació presidida per Malla va haver d’enfrontar altres problemes, molts d’ells d’un abast que superava la mateixa institució i que venien de prou més enrere. Un d’aquests problemes antics era l’anomenat afer de les monedes, la descapitalització del regne en metalls preciosos amonedats que eren utilitzats a França per a la fosa de monedes de llei inferior, després exportades massivament a terres de la Corona d’Aragó, amb la consegüent inflació galopant. Per a contribuir a afrontar aquest problema llarg i complex, al febrer del 1428 la Generalitat de Malla acceptà de pagar 8 500 florins d’or d’Aragó per a la redempció de les seques reials catalanes.
D’altres problemes, més complexos encara, també foren objecte d’accions polítiques diverses: les bandositats contínues i tan esteses entre la noblesa, l’impacte de les pestes recurrents, el no menys frapant impacte dels terratrèmols que sacsejaren el país els anys 1427-28 —uns i altres vistos generalment com a càstigs divins—, el desgavell de les finances reials, amb una línia creixent de despeses que poc s’adeia amb la situació econòmica del país i amb l’esquifidesa del patrimoni reial, les irregularitats en l’administració de la justícia, menys ràpida i igualitària que mai, etc. Una complexa problemàtica —en la qual s’inscriuen les obres de Felip de Malla— que la nova dinastia no va saber afrontar tal com s’esperava i que és a l’origen del creixent distanciament entre la Monarquia i el Principat. En aquest sentit, el trienni 1425-28 s’inscriu en el període comprès entre les corts del 1422 i les del 1429, en el qual és ben palpable l’empitjorament progressiu de la situació política. Si a la primeria les relacions amb el monarca foren correctes (èxit de l’ambaixada de la cort al rei desaconsellant-li l’aventura napolitana), a mesura que avançava el període una sèrie d’enfrontaments institucionals (intent del rei d’imposar Joan Pelegrí, home de confiança seu i no domiciliat a Catalunya, com a regent de l’Audiència, contra les Constitucions de Catalunya, el 1427, i altres nomenaments reials contraris a dret) palesen un agreujament en les relacions amb un monarca cada vegada més preocupat per Nàpols, on acabà traslladant-se definitivament el 1431, que pels seus dominis patrimonials.
Des de la Diputació es van emprendre, durant el trienni 1425-28, algunes altres accions dignes d’esment en les quals s’endevina la iniciativa de Felip de Malla, com ara les mesures religioses per a contrarestar els efectes psicològics dels terratrèmols de 1427-28, o la preparació del concili provincial de Tortosa del 1429, que havia de liquidar definitivament el Cisma d’Occident a Catalunya, en el qual la Generalitat tingué una implicació econòmica ben forta. Entre els afers corrents del dia a dia de la institució, a banda del compliment de les seves responsabilitats referents a la guarda dels esclaus fugitius, a la inspecció dels safrans o al noliejament d’embarcacions comercials, pot citar-se l’atorgament del monopoli de les pintures, banderes i perpunts del General al pintor de Barcelona Joan Esquella, sempre d’acord amb les instruccions del drassaner (1425), o la liquidació del deute reial per la venda de dues bombardes de coure (anomenades “Santa Bàrbara” i “Sant Jordi”) que la Generalitat li havia efectuat després de la primera campanya napolitana per a la defensa de Nàpols i de Gaeta (1428).