Armes dels Cardona, convent de Sant Bartomeu de Bellpuig d'Urgell.
ECSA
El dia 11 de novembre de 1443 foren escollits els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Jaume de Cardona i de Gandia (Cardona 1405 – Cervera 1466), canonge de Barcelona; diputat militar: Bernat de Salbà, senyor de la baronia de la Bisbal del Penedès; diputat reial: Bernat Riambau, burgès i síndic de Perpinyà; oïdor eclesiàstic: Jordà d’Avinyó, canonge de Girona ; oïdor militar: Dalmau Samasó, donzell de Banyoles; oïdor reial: Pere Joan de Santcliment, ciutadà de Barcelona.
Jaume de Cardona i de Gandia, natural de la capital del comtat homònim, era fill del comte Joan Ramon Folc I de Cardona (1375–1441) i de Joana de Ribagorça, filla del duc de Gandia. Pertanyia, per tant, a un dels llinatges més notables i antics de la noblesa dels Països Catalans, originat en els vescomtes d’Osona, que a la segona meitat del segle XI prengueren la denominació de vescomtes de Cardona. Els seus membres, en la seva línia troncal, foren successivament vescomtes, comtes i ducs. Era germà de Joan Ramon Folc II (1400–1471), comte de Cardona i vescomte de Vilamur, almirall de la Corona i esposat amb Joana de Prades, comtessa de Prades, baronessa d’Entença i germana de la reina Margarida, esposa de Martí l’Humà. L’altre germà, Hug de Cardona, senyor i primer baró de Guadalest, fou qui encapçalà aquesta línia nobiliària dels Cardona com a barons i, després, marquesos de Guadalest i de Castellnou. La carrera de Jaume dins el món eclesiàstic del segle fou més que notable. Així, se sap que ocupà els càrrecs i les dignitats de referendari apostòlic del papa, administrador perpetu de l’abadia de Santa Maria de Solsona (1441-66) i canonge i ardiaca de Barcelona. El 1445, quan era diputat eclesiàstic del General, fou consagrat bisbe de Vic (1445-59); després ho fou de Girona (1459-62) i, finalment, de la Seu d’Urgell (1462-66), diòcesi que presidí fins a la seva mort. A més, el 1461 el papa Pius II li concedí la dignitat de cardenal diaca de l’Església, amb el dictat de «Santa Maria del Castre Pretori». El capel cardenalici li fou imposat a Santa Maria Major de Roma el 18 de desembre d’aquell mateix any. Sembla que el rei Alfons el Magnànim, gran amic seu, l’havia presentat a la dignitat de príncep de l’Església per haver-lo ajudat en l’accessió al Regne de Nàpols. Com a fets puntuals de rellevància que tingueren lloc a la capital catalana, cal esmentar que predicà en la canonització de Vicenç Ferrer, ordenada pel també valencià Calixt III —el primer papa Borja—, l’1 de febrer de 1456, i en les exèquies del mateix rei Alfons IV, el 28 de juliol de 1458. El 16 de juliol de 1445 prengué possessió de la seu de Vic, i prestà jurament davant el Capítol el 26 d’octubre següent. Home molt cerimoniós i gelós dels seus drets, tingué algunes diferències amb el Capítol osonenc. Així, l’any següent a la presa de possessió, concretament de 17 de desembre de 1446, dos àrbitres dictaren sentència sobre les competències de les cúries de l’oficialat i el vicariat. El 3 d’abril de 1449 es dictà una altra sentència sobre qüestions tant protocol·làries com de jurisdicció, com ara el lloc que corresponia al bisbe en les processons, de quina manera s’havia de constituir el Capítol, qui l’havia de convocar o a qui pertocaven les ofrenes provinents de les confirmacions fetes o de les ordres donades pel bisbe. Aquestes concòrdies entre bisbe i Capítol se succeïren durant la dècada dels anys cinquanta. Així, el 1450 se’n signà una sobre els torns de les rectories, la fàbrica de l’església, la pabordia del mes d’abril, les porcions canonicals, el dret de segell, les llicències per a absentar-se o les possessions de beneficis. Igualment, el mateix any, concretament el 10 de març de 1450, tingué lloc la unificació del senyoriu de la ciutat mitjançant la redempció de la partida superior o dels Montcada, cedida pels comtes de Foix en canvi de 15 000 florins d’or d’Aragó. Entre el 1450 i el 1456, Jaume de Cardona estigué força temps fora del seu bisbat. El 1459 el papa Pius II el traslladà a l’església de Girona, per bé que la inexistència d’un episcopologi gironí no permet conèixer més dades del seu bisbat. En aquesta dignitat, hi romangué per espai de tres anys, fins que el 23 de setembre de 1461 fou nomenat bisbe d’Urgell. Com a bisbe de la Seu, promulgà unes constitucions capitulars relatives a les distribucions corals i les rendes del Capítol. També el 1466 dispensà els andorrans de la servitud d’un cert nombre de productes alimentaris que aquests havien de proporcionar als bisbes d’Urgell quan pujaven a les Valls.
Enterrament, miniatura del Martyrologium del convent de les Bernardes de Girona, segle XV.
ECSA
En el vessant polític, cal remarcar que, a més de conseller reial i canceller del Principat, el 17 de juny de 1459 fou un dels ambaixadors de Joan II prop del rei de França per tal d’evitar que aquest ajudés el primogènit Carles de Viana. I, malgrat la política abstencionista del seu germà Joan Ramon Folc II, retirat a Cardona des del 1445, en esclatar la guerra civil del 1462, el comtat de Cardona fou un dels reductes del rei Joan II. Per aquesta raó, les autoritats catalanes decretaren el seu nebot, el comte Joan Ramon Folc III, enemic del Principat, juntament amb l’arquebisbe de Tarragona i diputat eclesiàstic del General, Pero Ximénez de Urrea, i el mestre de Montesa, fra Lluís Despuig. L’actitud pro reialista de qui aleshores era prelat de la Seu d’Urgell de ben segur que hi tingué una influència decisiva. Jaume de Cardona morí el primer de desembre de 1466 a la vila de Cervera, on fou enterrat. Tanmateix, l’any 1513 les seves despulles, juntament amb les dels seus nebots, el comte Joan Ramon Folc III i el duc Joan Ramon Folc IV, foren sepultades a Cardona. Cal esmentar, a tall anecdòtic i relacionat segurament amb el seu estat general de salut, que, mentre ocupà el càrrec de diputat eclesiàstic del General, cada mes de maig Jaume de Cardona, que d’altra banda no abandonava els seus afers com a pontífex de la diòcesi vigatana, passava dues setmanes als banys de Caldes de Montbui.
El diputat militar del trienni, Bernat de Salbà, era donzell de Vilafranca del Penedès i senyor de la Bisbal, d’Albà i de la Cavalleria de Vilafranca, i fou investit amb la dignitat de cavaller de l’Esperó d’Or pel rei Alfons el Magnànim. Era fill de pare homònim i era casat amb Aldonça de Marc.
Del diputat reial, Bernat Rimbau, no se’n tenen dades biogràfiques,
L’oïdor eclesiàstic, Jordà d’Avinyó, canonge de Girona, vicari general i procurador del bisbe Bernat de Pau, era fill de Guillem d’Avinyó, donzell de Peralada, senyor de Biure i de Mont-roig i veguer de Girona, i el 1437 fou investit amb la dignitat de cavaller de l’Esperó d’Or pel rei Alfons IV.
Dalmau Samasó, donzell de Banyoles, fou l’oïdor militar del trienni, i se’n desconeixen les dades biogràfiques.
Com a oïdor reial actuà Pere Joan de Santcliment, ciutadà, síndic i conseller en cap de Barcelona, vicealmirall de l’armada reial del Principat i senyor de Badalona. Era fill de Pere de Santcliment i Desplà, conseller segon de Barcelona, procurador del comtat d’Empúries, ambaixador davant la cúria pontifícia d’Avinyó i mestre racional de la corona catalanoaragonesa. Pere Joan de Santcliment casà amb Elionor de Gualbes, membre d’una altra família igualment significativa dins el patriciat barceloní de la baixa edat mitjana.
Els recursos financers del General i la mort dels Infants d’Aragó
Com en el trienni anterior, també són poques les notícies de què es disposen sobre l’acció de govern duta a terme pels representants del General durant aquests anys. És un temps en què el país vivia sumit en un cert marasme previ als esdeveniments que es desencadenaren a partir de la dècada següent —de crisi social, econòmica, institucional i política— i que acabaren en la guerra civil catalana del 1462. La Diputació del General, que prosseguia el seu camí d’afirmació com a institució representativa i amb entitat pròpia, desvinculada de les Corts i amb atribucions que superaven les purament financeres originàries, seguí aquesta evolució general.
No obstant això, cal destacar la complexa organització financera i els sovintejats conflictes que en el decurs d’aquest trienni ocasionà el cobrament de les imposicions que pertocaven a la Diputació del General. I això en un marc de conjuntura econòmica desfavorable, ja que, en paraules de Jaume Vicens i Vives, precisament el 1445 s’entrà en la fase aguda de la depressió del segle XV. Com a qüestió puntual i curiosa, però mai anecdòtica, es pot assenyalar la mort de tres dels famosos infants d’Aragó, la memòria dels quals fou recollida, a la segona meitat de segle, pel poeta castellà Jorge Manrique en les seves tan conegudes Coplas a la mort del seu pare.
En primer terme, cal recordar que, per fer front a les importants despeses derivades de l’acompliment de les seves funcions, el General de Catalunya tenia assignats un ventall ampli i divers d’ingressos i d’imposicions. De fet, la Diputació del General era l’administradora de l’erari públic de Catalunya, com a entitat separada del fisc reial. Aquest erari s’alimentava principalment dels impostos permanents o temporals, creats per les corts per tal de subvencionar la gestió del rei o per consolidar la posició financera de la mateixa Diputació, i del deute assumit pel General. Els diputats i oïdors de comptes tenien plens poders amb lliure administració en l’exercici de les seves atribucions financeres.
Aquestes imposicions es podrien resumir en les següents. En primer lloc, les contribucions conegudes amb el nom de drets del General o generalitats, que podien ésser de dues menes: els drets de les entrades i eixides, que gravaven les importacions i exportacions de béns, mercaderies i moneda que travessaven les fronteres marítimes i terrestres de Catalunya, i els drets de la bolla de plom i del segell de cera, que era, en realitat, un triple impost, ja que abraçava la bolla de plom pròpiament dita —gravava els teixits fabricats al país o importats—, el dret del segell de cera —compravenda de robes— i el dret de les joies —sobre les que es venien o introduïen i sobre els fils d’or i plata—. Després, el cobrament de drets sobre els safrans que es collien a l’Urgell i altres parts, i també la venda de censals, una de les vies de finançament a què acudien les institucions quan el saldo dels impostos que percebien era insuficient.
Per atendre la intensa activitat financera del General, hi havia una vasta estructura funcional que s’estenia per tot el Principat en una atapeïda xarxa d’oficials locals, al capdavant de la qual es trobaven els diputats i oïdors. Aquests exercien una funció financera limitada al seu trienni, al final del qual havien de retre comptes als oïdors que els succeïen. I, malgrat les nombroses restriccions que les corts van anar imposant a la seva gestió, de fet no fou possible sotmetre-la a un control satisfactori, sobretot perquè els llargs intervals sense corts feien impossible una vigilància eficaç dels braços. El consistori, doncs, s’acompanyava d’una densa xarxa d’oficials repartits per tot el territori, temporals i perpetus, nomenats per ell, amb certes reserves reials i de les corts. Eren, d’una banda, l’escrivà major, el regent dels comptes, el racional i els seus ajudants i, de l’altra, els diputats locals i els perceptors o collidors, els credencers, els albaraners, els guardes i un llarg etcètera.
En aquest trienni, els Dietaris oficials recullen curiosament una intensa activitat en el nomenament d’aquests oficials, com ara el de guarda del dret de les generalitats en el pas de la Peira de la vila de Perpinyà, el d’un dels escrivans i collidors dels drets de la bolla i segell de cera, el de notari de l’escrivania de la diputació local de Girona, el de dos corredors o el de collidor de les generalitats del lloc de Torredembarra. Però també recullen la destitució d’uns altres, com ara la del guarda de les entrades i eixides al pas de la mar de la ciutat de Barcelona, efectuada el 16 de juny de 1444, que curiosament fou restituït al cap de dos dies davant les queixes que aquest fet ocasionà («a grans e màximes suplicacions de molts»). I això més enllà de la plasmació de la seva activitat habitual, com la que feren diputats i oïdors, juntament amb notaris i porters i altres oficials, per raó de la cerca dels safrans a les parts d’Urgell, del Pallars o de Tortosa, o bé la mateixa defunció del regent dels comptes del General. També és revelador l’assentament del 28 d’abril de 1445, en el qual Berenguer Moret, llevador de la lleuda de Cadaqués, presta sagrament que no descarregarà ni carregarà robes ni mercaderies sense notificar-ho prèviament al collidor de la Diputació del General; i que, sempre que aquest ho voldrà, permetrà l’escorcoll d’aquests productes, tant si es troben al seu vaixell com a la seva botiga o en qualsevol altra part.
Però, de la mateixa manera, els Dietaris anoten els conflictes derivats tant de l’incompliment de les obligacions tributàries de determinades persones o institucions com de les malversacions i abusos dels agents i oficials encarregats del cobrament i de la gestió i administració dels impostos. Així, el 4 de juliol de 1444 el diputat militar, Bernat de Salbà, arribà a Barcelona provinent de les parts de Girona i l’Empordà, on havia anat per fer empresonar el donzell Lluís de Pontós i el prior del priorat de Castellnou, Joan Riera, perquè s’havien resistit al guarda de les entrades i eixides del General al pas de Salses. Els presoners foren traslladats i tancats a la presó comuna de la ciutat de Barcelona. En aquest mateix sentit, tot i que se’n desconeixen les causes concretes, se sap que a la primavera del 1445 el guarda del General al pas de Tortosa, Pere Vallès, fou empresonat per ordre de la reina lloctinent. L’afer de la detenció d’un oficial de la Diputació del General havia de tenir les seves conseqüències. D’aquesta manera, el 29 d’abril, Eimeric de la Via, en qualitat de comissari dels diputats, i l’escrivà Jaume Safont anaren a Tortosa per tal d’aconseguir-ne l’excarceració. Es féu un requeriment davant el veguer de la ciutat, Francesc Burguès, però l’objectiu no reeixí. Per això, el 24 de maig següent el diputat militar, Bernat de Salbà, acompanyat d’alguns funcionaris, anà a València a tractar amb la reina Maria d’aquest afer. Jaume Safont, en el seu Dietari privat, afegeix un comentari poc favorable a l’actuació de la reina, que ell considera il·legal: «e jo hé dubte que per aquest peccat la dita senyora no sia damnada, car gran tort li féu».
D’altra banda, com a notícia curiosa, però d’un indubtable ressò, esdevinguda durant aquest trienni, cal apuntar que l’any 1445 fou especialment tràgic per als membres de la casa reial de la corona catalanoaragonesa. De fet, en pocs mesos moriren tres dels set fills de Ferran I d’Antequera i Elionor d’Alburquerque i, per tant, germans del rei Alfons el Magnànim. I així ho recullen tant el Dietari oficial de la Diputació del General com el particular del notari Jaume Safont. I fou a aquests infants d’Aragó, tres dels quals moriren llavors, quan el noble castellà Jorge Manrique tenia tot just cinc anys, a qui el popular poeta recordà en les seves famoses Coplas (1476), escrites amb motiu de la mort del seu pare. D’una manera especial cal pensar que fa referència als mascles i, d’ells, als infants Alfons, Joan i Enric, els quals intervingueren d’una manera molt activa en la política del Regne de Castella. Així ho fa concretament a l’estrofa XVI, als versos inicials: «¿Qué se hizo el rey don Joan? Los infantes d’Aragón, ¿qué se hizieron? ¿Qué fue de tanto galán?, ¿qué de tanta inuinción que truxeron?». En efecte, el dissabte dia 10 d’abril de 1445 se celebrà a la seu de Barcelona el funeral per la mort de la reina de Portugal, la infanta Elionor, la darrera de les germanes del monarca català. Casada amb Eduard I de Portugal, a qui donà sis fills, havia mort desterrada a Castella amb la sospita d’haver estat enverinada. Sis dies després, el divendres, dia 16 d’abril, se celebrà un altre funeral a la Seu, ara per la reina de Castella, la infanta Maria, la germana gran del monarca català, que fou la primera esposa del seu cosí Joan II de Castella —el del primer vers del poeta— i mare d’Enric IV, i que segurament també morí enverinada pel conestable Álvaro de Luna. I, finalment, el dimecres dia 14 de juliol del mateix any, se celebrà el funeral per un altre germà del rei, l’infant Enric, mestre de l’orde de Sant Jaume de l’Espasa i igualment molt actiu en la política castellana del segle.
En efecte, Enric d’Aragó (1400–45), comte d’Alburquerque, que fou creat duc de Villena per Joan II de Castella i que rebé del seu germà Alfons, entre d’altres, el comtat d’Empúries, Sogorb, la Vall d’Uixó i la Serra d’Eslida (1420) després d’apoderar-se per la força a Tordesillas del jove rei castellà, prengué el govern efectiu d’aquest regne i es casà amb la germana del monarca. Aquest, però, aconseguí fugir amb l’ajuda del seu privat Álvaro de Luna. A part de col·laborar en la política italiana dels seus germans, la major part dels seus anys els ocupà en lluites internes amb Castella i contra el conestable. Home d’una immensa fortuna, fou amant de les lletres, fastuós i inquiet i, per això, fou recordat pel poeta en l’elegia magistral, juntament amb els seus germans Alfons, Joan, Sanç i Pere.
De fet, en aquestes dècades del segle XV les lluites dels Trastàmara d’Aragó contra els de Castella foren incessants, i es plasmaren en un seguit inacabable de guerres i d’intrigues que costaren moltes vides —entre les quals hi ha la de l’infant Enric— i no reportaren cap benefici per als regnes de la corona catalanoaragonesa, per bé que produïren l’esgotament d’Aragó. Enmig d’aquestes lluites cal esmentar, per exemple, els esforços dels Trastàmara aragonesos per dominar ciutats com ara Toledo i Sevilla, les gestions de Múrcia per lliurar-se al Magnànim, les ambicions d’aquest respecte a la conquesta del regne de Granada, que hauria volgut per a ell o per al seu germà Enric, o les paleses ambicions del mateix monarca català Alfons IV el Magnànim per esdevenir rei de Castella.
Per concloure, s’ha d’afegir que les desgràcies d’aquells anys no s’aturaren aquí, sinó que el mateix abril del 1445, i més concretament el dimarts dia 13, se celebrà igualment un funeral al cor de la seu de la capital catalana, ara pel seu bisbe, el tarragoní Simó Salvador, el qual, segons diu el Dietari oficial, «era mort en cort romana per menjar anguiles».