El 23 d’agost de 1413, les Corts Catalanes reunides a Barcelona elegiren els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Marc de Vilalba (Vilalba?, la Roca del Vallès segle XIV – Olesa de Montserrat 1439), abat de Santa Maria de Montserrat; diputat militar: Gilabert VII de Centelles i de Perellós, cavaller, senyor de la baronia de Centelles; diputat reial: Joan Ros, ciutadà de Barcelona; oïdor eclesiàstic: Joan de Prades, canonge i infermer de la seu de Tortosa; oïdor militar: Guillem de Rajadell, donzell de la vegueria de Manresa i senyor de Rajadell, Viver, Massana, Vallmanya i Vilallonga; oïdor reial: Francesc de Santceloni, ciutadà de Girona.
L’abat Marc de Vilalba —sovint anomenat, erròniament, Villalba— pertanyia a una família de la petita noblesa del Vallès, senyors del castell i del lloc de Vilalba (la Roca del Vallès) entre el 1195 i el 1571. Era fill de Ramon de Vilalba, donzell, i d’Esclaramunda de Secabecs, senyora de Secabecs (Alt Penedès). Entre els germans que li són coneguts, alguns ocuparen diferents dignitats eclesiàstiquesi Joan, dit el Major, donzell, senyor de Vilalba i dela quadra de Vallgorguina i també oïdor de comp-tes pel Braç Militar durant el trienni 1434-37, heretà els bens familiars.
Llicenciat en dret, segurament a la Universitat de Lleida, Marc fou monjo benedictí del monestir de Ripoll, comunitat que aviat el tingué en compte per als càrrecs interns. Quan el 1408 Benet XIII promogué al bisbat d’Elna l’abat de Ripoll Ramon Descatllar, aquest deixà Marc de Vilalba, que llavors era cambrer del monestir, com a vicari general mentre la dignitat abacial continués vacant. Com a tal comparegué al concili de Perpinyà d’aquell mateix any 1408, on els eclesiàstics i les potències del partit avinyonès refermaren el seu suport al papa Luna. Aquest, en ple concili, el nomenà abat. La seva possessió de Ripoll no sembla que fos pacífica, pel suport que encara hi tenien els partidaris del papa de Roma. Assegurada la fidelitat avinyonesa del monestir ripollès, tant Benet XIII com els governants del país ambicionaven reduir a la mateixa obediència el de Montserrat, que, tot i ser un priorat dependent de Ripoll, continuava fidel al papa romà. Benet XIII havia efectuat nomenaments de priors de Montserrat a favor de diverses persones del seu cercle que no aconseguiren de fer-los efectius: el priorat montserratí es trobava en mans de Vicenç de Ribes, partidari del papa de Roma. La mort de Ribes (novembre del 1408) fou l’ocasió propícia per a capgirar la situació. La maniobra tingué la participació activa de Martí l’Humà, del qual Marc de Vilalba era conseller des del 1407. En efecte, fou el rei qui, tot just mort Vicenç de Ribes, plantejà al papa avinyonès la millor estratègia per a assolir el control de Montserrat: convertir el priorat en abadia deslliurada en alguns aspectes de la dependència de Ripoll, i nomenar-ne primer abat el que fins llavors ho era de Ripoll, Marc de Vilalba. Benet XIII, encara al concili de Perpinyà, va veure clara l’oportunitat de reduir Montserrat a la seva obediència i acceptà la proposta del monarca (10 de març de 1409). Present Vilalba a Perpinyà com a abat de Ripoll, i a instàncies seves, una butlla papal (11 de març de 1409) convertí el priorat de Santa Maria de Montserrat en una abadia amb santuari annex. Els abats ripollesos mantenien alguns poders importants sobre el cenobi montserratí que limitaven, de fet, la independència aconseguida i que palesaven la solució de compromís a la qual s’havia arribat: l’abat de Ripoll tenia dret de vot en l’elecció de l’abat de Montserrat, i es reservava el dret de visita del monestir, una valuosa eina d’intervenció; igualment, els vassalls de Montserrat podrien apel·lar, en qüestions de justícia, a l’autoritat superior de l’abat ripollès, que, d’altra banda, cobraria un cens anual de la comunitat montserratina. Ripoll i Montserrat acceptaren la nova situació i així, en aquest darrer lloc, l’obediència romana fou totalment capgirada a favor de l’avinyonesa.
La responsabilitat abacial de Marc de Vilalba i el prestigi de la seva posició, com també els èxits que acumulà, el portaren a participar activament en la vida política catalana del seu temps. Fou conseller i ambaixador de diferents reis, representà Montserrat en el Parlament de l’Interregne (1410) i en les Corts Catalanes (1413, 1414, 1416, 1419, 1421, 1431 i 1436) i fou diputat pel Braç Eclesiàstic en dues ocasions (1413-16 i 1431-34). A la mort del rei Martí, el Parlament català de l’Interregne l’elegí (1411) per a formar part de la comissió de parlamentaris investits de funcions executives que havia de supervisar l’actuació dels compromissaris reunits a Casp, on finalment fou proclamat rei Ferran I (28 de juny de 1412). Vilalba fou un dels notables catalans als quals el nou monarca consultà la conveniència de reprimir per la força la rebel·lió del comte Jaume d’Urgell. Signà amb els altres diputats una sol·licitud adreçada al d’Antequera favorable a la solució militar i l’acompanyà al setge de Balaguer.
El compromís de Casp: els pretendents al tron. Font: B. de Riquer (dir), 2000.
El compromís de Casp havia resolt el problema de la manca de rei i allunyat el fantasma de la guerra civil dels països de la Corona d’Aragó, però el Cisma d’Occident, un altre problema greu, alhora eclesiàstic i polític, de tota la cristiandat llatina, restava ben viu. Més encara: el nou rei catalanoaragonès devia el tron a les maniobres del papa avinyonès, Benet XIII, que s’obstinava a afirmar-se com a papa legítim en uns moments en què ja s’albirava la via conciliar com a solució definitiva del Cisma. En una entrevista celebrada a Perpinyà l’any 1415 amb l’assistència de l’emperador Segimon, Ferran I intentà convèncer el papa Luna de la necessitat de sumar-se a la iniciativa europea per la via conciliar, que implicava la renúncia dels tres papes existents. Benet XIII s’hi negà, abandonà precipitadament la reunió i s’adreçà per mar fins a la fortalesa de Peníscola, on a partir d’aleshores establí la seva residència. La Diputació presidida per Marc de Vilalba oferí tot el seu suport a la causa de Benet XIII, i no tan sols contribuí a finançar l’entrevista sinó que, aliada amb el Consell de Cent de Barcelona, traslladà el papa a Perpinyà en galeres pròpies. Arran del fracàs de la reunió de Perpinyà, Ferran I es considerà amb les mans lliures per a pactar amb Segimon la sostracció d’obediència de la Corona d’Aragó al papa avinyonès, i el seu suport oficial al concili convocat a la ciutat alemanya de Constança. Com a abat de Montserrat i diputat de la Generalitat, Vilalba fou un dels principals opositors a la sostracció d’obediència decretada pel monarca (6 de gener de 1416). La mort de Ferran I al cap de pocs mesos, però, suposà una pausa en la precipitació dels esdeveniments, que, coincidint amb el final de les seves responsabilitats al capdavant de la Diputació, fou aprofitada per Vilalba per a prendre la important decisió que ja no podia defugir: abandonar Benet XIIIi sumar-se a la via conciliar. Montserrat i el seu prestigiós abat veieren aviat que la decisió que havien pres era, si més no, la més convenient: al llarg dels anys següents plogueren les concessions reials i papals, mentre continuava l’activitat pública de l’abat.
Amb la primera absència d’Alfons el Magnànim i el nomenament de la reina Maria de Castella com a lloctinent general, Marc de Vilalba fou inclòs en el consell de regència. L’encimbellada posició que ocupava féu que els tres braços, reunits en Corts a Tortosa el 1421, li confiessin la resposta oficial a la proposició inicialde la reina. La mateixa cort l’inclogué en l’ambaixada que trameté al rei a Nàpols (1422-23).
Malgrat l’oposició de Ripoll, l’abat Vilalba assistí en representació del seu monestir als concilis de la província eclesiàstica Tarraconense reunits a Tarragona (1414), a Barcelona (1416), del qual fou president, a Lleida (1418) i novament a Tarragona (1424). Per a Montserrat i el seu abat restava, doncs, el viu problema de la dependència de Ripoll. Vilalba intentà aconseguir-ne la liquidació de Martí V, el qual féu redactar una butlla en aquest sentit que mai no arribà a ser publicada (1419), malgrat la insistència de la reina Maria (1422). Finalment Marc de Vilalba pogué veure coronats els seus esforços, i nou anys més tard el papa Eugeni IV expedí la butlla que alliberava definitivament Montserrat, «amb tots els seus membres i persones, de tota servitud, càrrega, visita, jurisdicció, domini i potestat» de la seva antiga casa mare, el declarava subjecte a la Seu Apostòlica i exempt de tota autoritat episcopal (11 de març de 1431).
Marc de Vilalba morí el 27 de gener de 1439 i fou enterrat a Montserrat, on, abans que fos destruït per l’exèrcit francès al principi del segle XIX com tot el monestir, podia contemplar-se’n el sepulcre ornat amb les seves armes.
El diputat pel Braç Militar del trienni 1413-16 fou el noble Gilabert VII de Centelles i de Perellós, senyor de la baronia de Centelles, nucli de les extenses possessions del llinatge, un dels més significatius de l’antiga noblesa del país. Era fill d’Eimeric II de Centelles, senyor de les baronies de Centelles, Manlleu, Llombai, Torresalbes, Alèdua i Alfarb, a la mort del qual, l’any 1404, es dividiren els béns catalans i valencians de la família, de la qual Gilabert VII encapçalà lalínia catalana. La seva mare, Brunissenda de Perellós, era membre d’una altra important nissaga catalana. Com el seu pare, Gilabert intervingué en les bandositats valencianes contra els Soler, en les quals el llinatge encapçalà un dels partits principals. Morí vers el 1440. El 24 de gener de 1414 Ramon Berenguer de Llorac, donzell de la vegueria de Montblanc, senyor de Llorac, de Solivella i del Milà, el substituí temporalment en el càrrec de diputat militar. Llorac, que havia estat un dels principals capitans catalans a Sicília a les ordres de Martí el Jove, actuà com a substitut tant del diputat com de l’oïdor del Braç Militar durant les seves absències.
El diputat reial fou Joan Ros, pertanyent a una família de ciutadans honrats de Barcelona molt activa en la turbulenta política municipal del segle XV. Era fill de Gabriel Ros, mercader amb importants interessos en el comerç marítim que ocupà el càrrec de conseller de la ciutat, i de Maria Setantí. Joan Ros fou conseller de la capital catalana (1416, 1419 i 1426), cònsol de mar, guardià de les monedes i síndic de Barcelona en les corts del 1412, 1416, 1419, 1421, 1429 i 1431.
L’oïdor de comptes pel Braç Eclesiàstic, Joan de Prades, era canonge i infermer de la seu de Tortosa. Des de l’últim any del trienni (1416) fou prior del monestir col·legiata de Santa Anna de Barcelona, càrrec que comportava el priorat de l’orde del Sant Sepulcre a Catalunya i que ocupà fins a la mort (1421). En ocasions ha estat confòs amb el bisbe Lluís de Prades (m. 1429), fill del comte Joan de Prades, membres d’una branca menor del Casal de Barcelona amb la qual per ara no se li coneix cap vinculació.
Guillem de Rajadell, oïdor pel Braç Militar, pertanyia ala família dels senyors del castell i lloc homònims (Bages). Guillem, donzell de la vegueria de Manresa i senyor de Rajadell, Viver, Massana, Vallmanya i Vilallonga, participà en les Corts Generals de Montsó de 1382-84. Serví Joan I i Martí l’Humà com a conseller, algutzir i veguer de Cerdanya. Joan I el nomenà lloctinent destacat a Lleida amb la missió de moderar-hi els efectes de les predicacions antisemites i protegir-hi els jueus durant el pogrom del 1391. El seu pare, Joan Berenguer, havia estat majordom de la reina Elionor de Sicília i diputat pel Braç Militar (1379-80). El seu germà Lluís (m. d 1413), cavaller i senyor de Castellgalí, present en la Cort del 1413, fou camarlenc del rei Martí i membre del consell sicilià imposat pel monarca a Martí el Jove (1401). Un altre probable germà de Guillem fou Berenguer de Rajadell, successor de Marc de Vilalba al capdavant de l’abadia de Ripoll (1409-10) quan aquest fou traslladat a Montserrat.
Francesc de Santceloni, l’oïdor pel Braç Reial, pertanyia a una destacada família de l’oligarquia de Girona, del govern de la qual fou conseller, jurat i síndic en la Cort del 1413. Durant l’Interregne també havia representat la ciutat en el Parlament català, juntament amb el jurista Guillem Domenge, i tots dos intentaren vetar els compromissaris elegits pels trastamaristes aragonesos (entre els quals hi havia Domènec Ram, diputat durant el trienni 1428-31).
A mitjan febrer del 1415, potser arran de la preparació de l’entrevista de Perpinyà, tots tres oïdors de comptes de la Generalitat traslladaren les seves responsabilitats («oyr e examinar los comptes») a Arnau Sabastida.
La reforma de la Diputació del 1413 i la revolta de Jaume d’Urgell
La primera Cort de Ferran d’Antequera, reunida al convent de Santa Caterina de Barcelona l’any 1413, decidí una reforma completa de la Diputació, reforma que conferí a la institució la fesomia definitiva, poc alterada en el fons fins que fou suprimida arran de la guerra de Successió i el decret de Nova Planta (1716).
Tal com era costum fins llavors, els diputats precedents cessaren en iniciar-se les sessions de la Cort, l’organisme que representaven. L’assemblea decidí que la Diputació estaria formada per tres diputats i tres oïdors de comptes, un per cada braç o estament, el mandat dels quals duraria tres anys a comptar des del primer d’agost, i procedí a designar les persones que ocuparien aquests càrrecs durant el trienni següent.
Diputats i oïdors eren obligats a fer residència a la ciutat de Barcelona durant el seu mandat, llevat que, per força major, fos acordat el contrari per unanimitat. Els diputats eren els oficials principals o ministres de la institució, n’ostentaven la representació i la direcció, i se’ls encomanà que «regesquen, procuren e administren lo dir General, béns e drets d’aquell». Igualment, eren obligats a presentar a l’escrivà major de la Diputació, quinze dies després de la fi del trienni, tots els comptes de la seva administració (inclosos els dels diputats o delegats locals i altres oficials subsidiaris), perquè els lliurés als oïdors per al seu examen, la qual cosa havia de realitzar-se davant de testimonis. De la mateixa manera, els diputats havien de presentar un memorial dels deutes pendents a la fi del seu trienni. Els oïdors, per la seva banda, havien de tenir per funció «hoyr, examinar, impugnar, aprovar, inprovar, diffinir e decisir tots comptes de qualsevol quantitats o béns per qualsevol deputats o altres persones tenguts e administrats per o en nom del dit General», portant els comptes del trienni en curs i fiscalitzant els de l’anterior.
Diputats i oïdors eren facultats per a arrendar per a cada trienni, bé per unanimitat, bé per majoria, la recaptació de les generalitats, les imposicions que eren l’instrument financer de la institució. La mateixa Cort del 1413 decidí la forma d’efectuar aquests arrendaments, que ja fou l’habitual durant els triennis posteriors. Per als diputats i oïdors que n’afavorissin un millor arrendament s’estipulava un sistema d’eixaucs o primes, restringit posteriorment (1432-33) a causa dels abusos que originà. Igualment, es llevà tot poder als diputats i oïdors per a efectuar donacions o préstecs sobre els béns del General.
La renovació dels càrrecs s’efectuava el primer de juliol del darrer any del trienni. Després d’assistir a la missa de l’Esperit Sant, i present el notari del General, els diputats procedien a designar els seus successors i, separadament, els oïdors designaven els seus. Comunicada als interessats, l’elecció no es feia pública fins el 22 de juliol. Si algun dels designats moria durant el mandat, els seus col·legues havien d’elegir un substitut. Els que fossin designats per a ocupar els càrrecs de diputats i oïdors no podien ser reelegits fins passats dos triennis. Aquest sistema de renovació dels càrrecs fou el que experimentà més modificacions posteriorment, per tal de dificultar-hi les tendències endogàmiques. L’àmplia reforma del 1413 incloïa a més disposicions relatives als advocats fiscals, els diputats locals i altres càrrecs de la institució. Hi eren regulades les absències dels diputats, per al control de les quals s’emprengué la redacció dels Dietaris. Els fons de la Diputació havien de dipositar-se en una taula o banc de Barcelona, i tan sols se’n podien retirar presentant un albarà signat i segellat.
S’ordenava la recopilació en dos volums, un en llatí i un altre en català, dels Usatges i les Constitucions de Catalunya. Aquests dos volums havien de romandre a la Casa de la Diputació, a disposició dels llocs i les persones que no tinguessin cap altra manera d’accedir-hi. La Diputació obtingué la decisiva atribució de vetllar pel compliment de les lleis del Principat, fins i tot enfront del rei i els seus oficials.
Aquest sistema, vigent des del 1413, oferia garanties per a evitar la intromissió reial en el maneig de les quantitats votades per les corts, però hi fomentava la instauració d’una oligarquia tancada, allunyada fins i tot de les corts, de les quals era teòrica representació permanent.
La revolta de Jaume d'Urgell. Font: B. de Riquer (dir), 2000.
Una reforma com aquesta, tan completa i favorable al control estamental, fou facilitada per la conjuntura política del moment, especialment delicada per a Ferran I i la nova dinastia que representava, instal·lada al tron per acord de les elits contra els drets preeminents del comte Jaume II d’Urgell. Ja durant l’exercici de la lloctinència del Regne d’Aragó que el rei Martí li cedí, Jaume dilapidà el capital polític que li proporcionava la seva sang. Amb l’assassinat de l’arquebisbe de Saragossa per part d’Anton de Luna, el seu principal partidari en aquell regne, perdé el Braç Eclesiàstic, d’altra banda dominat per Benet XIII i un Vicent Ferrer convertit en el més efectiu dels seus agents, que aviat jugaren la carta del poderós infant castellà esperant trobar-hi un suport efectiu per al triomf en el Cisma. Com a cap de la facció més tradicionalista de la noblesa, no sabé guanyar-se ni els barons, en les bandositats dels quals fou part, ni tampoc la burgesia de Barcelona. La seva indeterminació, la inutilitat de les altres candidatures per als interessos en joc,i els diners de Ferran acabaren inclinant la balança cap a aquest darrer, proclamat rei pels compromissaris de Casp (28 de juny de 1412).
Ferran i els seus consellers intentaren acontentar Jaume amb grans concessions territorials i econòmiques per a ell, la seva muller, la infanta Isabel, i la seva mare, Margarida de Montferrat. Però la instigació de la mare («Fill, o rei o no res», li repetia, si s’ha de fer cas de la crònica del segle XVII La fi del comte d’Urgell) i d’alguns consellers i nobles que encara li eren fidels, principalment Anton de Luna a Aragó, el dugué pel camí de la revolta. Confiant en aquests reduïtssuports, i en algunes companyies de mercenaris anglesosi gascons, s’alçà contra el nou monarca pel maig del 1413. Aquesta revolta durà prop de mig any, durant el qual només fou secundat per Anton de Luna, que s’emparà d’alguns llocs a Aragó gràcies als mercenaris estrangers que entraren per la frontera de Navarra, i hi proclamà rei el comte Jaume d’Urgell.
Ferran, dotat de tota l’habilitat política que mancava a Jaume, reuní consells de notables per assegurar-se el suport general a la repressió armada, que aconseguí fàcilment tant a l’interior com a l’exterior del país. Amb l’aval de l’oligarquia, confirmat àmpliament després de les concessions efectuades a la Cort del 1413, i l’efectiu ajut de Castella i França, Ferran es disposà a donar el cop de gràcia al seu rival. Malgrat els èxits inicials, el fracàs davant de Lleida (27 de juny de 1413) i la derrota del seu exèrcit a Alcolea (10 de juliol de 1413) deixaren Jaume impossibilitat d’unir les forces d’Aragó i de l’Urgell. Mentrestant, a Ferran li fou permès de convocar les hosts del Principat fent ús de l’usatge Princeps namque, en rigor reservat als casos d’agressió estrangera i pel qual el rei podia alçar un exèrcit a expenses dels seus súbdits, i comptà també amb tropes castellanes. Jaume prengué l’estranya decisió de tancar-se a la capital del seu comtat, Balaguer, mentre l’exèrcit reial, comandat pel mateix sobirà, s’afanyava a posar-hi setge (juliol del 1413) i Anton de Luna era acorralat al seu castell de Loarre. El setge de Balaguer acabà en la rendició i lliurament del mateix comte d’Urgell al rei (31 d’octubre de 1413), que amb la presa de Loarre (principi del 1414) donà per sufocada la revolta. Un procés el sentencià a presó perpètua i a la confiscació de tots els seus béns, dels quals foren privades mare, esposa i filles, condemnades a la misèria i a viure vigilades de prop.
Aquell triomf no estalvià a Ferran la resistència dels estaments a les maneres autoritàries que emprava. En la Cort de Tortosa-Montblanc del 1414 rebé una allau de protestes contra el nomenament de castellans per a càrrecs al Principat, les irregularitats en l’administració de la justícia reial i la creació d’imposicions arbitràries, i optà per la clausura precipitada de l’assemblea. Al febrer del 1416 tingué lloc el cèlebre enfrontament del vectigal arran de la pretensió del monarca de quedar exempt de les imposicions sobre els queviures que els seus compradors adquirissin. El Consell de Cent, reunit en sessió d’urgència, decidí bandejar tots els qui es neguessin a pagar, i una comissió, encapçalada pel conseller Joan Fiveller, exigí a Ferran el pagament. El monarca, tement problemes majors si continuava per aquell camí, es veié obligat a transigir. Poc després, una sèrie de violents còlics posaren fi a la seva vida el 2 d’abril de 1416.