El 12 d’agost de 1437 foren elegits els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Pere de Darnius (Sant Llorenç de la Muga?, Alt Empordà segle XIV – Girona d 1440), canonge i sagristà major de la seu de Girona; diputat militar: Guillem de Santcliment, cavaller, domiciliat a Barcelona; diputat reial: Felip de Santceloni, ciutadà de Girona; oïdor eclesiàstic: Bernat Guillem Samasó, canonge i prior de la seu de Tarragona; oïdor militar: Joan de Llo (o Desllor), donzell de la vegueria de Manresa, domiciliat a Bagà; oïdor reial: Joan Jou, burgès de Perpinyà.
Són molt escadusseres les dades que es tenen del canonge altempordanès Pere de Darnius, elegit diputat pel Braç Eclesiàstic per al trienni 1437-40. Era fill de Dalmau de Darnius, donzell de Sant Llorenç de la Muga, senyor de Darnius, de la Vajol i del castell de Mont-roig. El seu pare, escuder del rei Martí l’Humà, fou veguer de Tarragona i el Camp, de Rosselló i Vallespir, i de Girona i Besalú, i ambaixador del monarca catalanoaragonès a les corts del duc de Borgonya i dels reis de Navarra i de França, el darrer dels quals serví com a capità en l’armada que trameté a Constantinoble l’any 1399. Pere de Darnius fou canonge del Capítol catedral de Girona, i sagristà major de la mateixa seu. Més tard fou canonge i ardiaca major de la catedral d’Elna. Actuà com a procurador dels bisbes de Girona Ramon Descatllar (1414) i Joan Casanova, cardenal (1431-36), en les Corts Catalanes celebrades durant els anys del seu pontificat, i també assistí a les del 1429 en representació del Capítol gironí. La Casa del Sagristà de la seu de Girona en conserva un escut d’armes, faixat d’or i d’atzur amb vuit peces (1414).
Guillem de Santcliment, elegit diputat militar, era membre de la família del mateix nom, una de les més destacades del patriciat de la Barcelona dels segles XIV i XV. El seu pare, anomenat també Guillem, fou conseller en cap en el govern municipal de la capital catalana i veguer de Barcelona. La seva mare, Esperança, pertanyia a la igualment influent nissaga burgesa dels Desplà. Guillem, ciutadà honrat de Barcelona i cavaller, fou canceller del rei (1420), procurador del comtat d’Empúries i veguer de Barcelona (1434). El seu germà Pere fou senyor de Badalona, capità de les galeres de la ciutat de Barcelona i mestre racional del Principat (1431), entre altres ocupacions.
El diputat del Braç Reial fou Felip de Santceloni, membre d’una de les famílies que componien l’oligarquia ciutadana gironina. Era fill de Francesc de Santceloni, ciutadà honrat de Girona, jurat de la ciutat, la qual representà en el Parlament del 1410 i en la Cort del 1413, i oïdor de comptes de la Generalitat pel Braç Reial durant el trienni 1413-16. Com el seu pare, Felip fou jurat de Girona i síndic de la ciutat en les Corts del 1454.
Bernat Guillem Samasó, llavors canonge i prior de la seu de Tarragona, fou l’oïdor de comptes elegit en representació del Braç Eclesiàstic. Més endavant, durant el trienni 1452-55, ocupà el càrrec de diputat pel mateix braç. (Les dades biogràfiques que n’han pervingut són exposades en l’esmentat trienni.)
El donzell de la vegueria de Manresa (sotsvegueria de Berga), domiciliat a la vila de Bagà, Joan de Llo (o Desllor), fou oïdor de comptes pel Braç Militar. Es documenten diversos cavallers amb aquest cognom durant els segles XIV i XV, la relació dels quals amb Joan no resulta clara. Un Roger Desllor, rossellonès, participà en l’aventura de la Gran Companyia Catalana, de la qual fou elegit comandant suprem (1311-12). Altres membres de la família foren Marc Desllor, cavaller i diputat militar durant el trienni 1455-58, i Bernat Desllor, físic de Girona i oïdor reial en 1458-61. En qualsevol cas, un Joan de Llo, rossellonès segons Santiago Sobrequés —la vila de Bagà, on era domiciliat, era el centre de les possessions feudals del vescomte d’Illa-Canet—, era oficial de la Generalitat quan, l’any 1449, fou embargat per ordre del governador Joan de Montbui per fer pinya la institució que representava amb els barons en l’afer del plet presentat pels remences davant l’Audiència Reial.
L’oïdor del Braç Reial fou Joan Jou, burgès de la vila de Perpinyà. Pertanyia a una família de rics mercaders de la capital del Rosselló. El seu pare, del mateix nom, un doctor en dret que havia estat nomenat per Martí l’Humà comissari reial de l’aljama dels jueus de Perpinyà, fou assessor dels governadors dels comtats de Rosselló i Cerdanya Ramon de Sagarriga i Ramon de Perellós, l’un i l’altre diputats de la Generalitat en diferents triennis. Joan s’adherí a Lluís XI durant la dominació francesa del Rosselló i aquest rei el féu el seu falconer. El germà gran de Joan, Ramon, fou frare hospitaler i assistí a les Corts Catalanes del 1454 com a procurador del castellà d’Amposta Pere Ramon Sacosta. El 1458, el bisbe d’Elna cedí als germans Ramon, Joan i Francesca Jou una capella amb altar i dret d’enterrament a l’església de Sant Joan de Perpinyà, en l’obra de la qual encara es treballava l’any 1472, i el 1490 un pintor era retribuït per haver-hi pintat els escuts d’armes dels «senyors de la capella». Aquesta capella dels Jou encara es conserva.
Vers la lluita final per Nàpols
Les incursions de gent d’armes de França al Rosselló, en lluita pel partit angeví a Nàpols, provocaren la reacció de la Diputació i de les altres institucions en defensa del país. Així, mentre es mantenien armades diverses naus sota el comandament de Riambau de Corbera, els oficials de la Generalitat anaven i venien del comtat pirinenc «per donar sou als ballesters» que tenia a la frontera (n’hi ha sengles viatges documentats els anys 1438 i 1439). Durant la lluita, al febrer del 1439, fou pres Joan de Salazar (o Celesar), un dels capitans que lluitaven pels francesos, juntament amb altra gent armada, i tots plegats foren conduïts a Barcelona per una força manada per l’oïdor Joan de Llo. Aquestes incursions proangevines donaren lloc a les habituals represàlies (“marques”), sobre les quals tractà una ambaixada que la Diputació trameté a França al final d’abril del 1439. La Generalitat també estudià aquest tema amb la reina Maria —lloctinent d’Alfons el Magnànim, aleshores a Nàpols—, la qual rebé a Saragossa una ambaixada de la Diputació encapçalada pel diputat del Braç Reial, Felip de Santceloni, al juliol d’aquell any.
La lluita d’Alfons per Nàpols continuà consumint els esforços del país i de la seva esposa i lloctinent. La reina reuní un parlament (Barcelona, 1438) i finalment corts (Lleida, 1440) per a fer front a les contínues demandes del seu marit. L’oligarquia catalana, que controlava tant les corts com les institucions que n’emanaven (Diputació) i els consells municipals (Consell de Cent de Barcelona), només accedia a les ajudes en canvi de cessions i acudia a Nàpols a negociar amb el mateix rei la forma i el contingut de cada pacte. Des de Nàpols, Alfons ordenà el compliment de la seva política, que cercava debilitar el flanc papal de la coalició formada contra ell, i al juny del 1438 es féu una crida pública pels carrers de Barcelona i a la mateixa catedral prescrivint la desobediència a les provisions dictades per Eugeni IV en favor de les que dictés el concili de Basilea, enfrontat al pontífex. La Cort del 1440 causà alarma a la Diputació davant d’una possible retallada dels seus drets, que finalment no es produí. Al final de juny del mateix any salpà una galera gran de la Generalitat per conduir a Nàpols 300 ballesters.
L’activitat comercial marítima de la Diputació, sovint vinculada a la lluita per Nàpols, continuava viva. Llorenç Rodon, que havia estat oïdor i diputat en representació del Braç Reial (1419-22 i 1434-37), obtingué la concessió de la ferrera per a la construcció d’una galera mercant a la drassana de Cotlliure (6 de setembre de 1437). Per la seva banda, Andreu de Biure (diputat militar durant el trienni 1440-43) aconseguí (29 de maig de 1439) que li fos prestada la galera més gran de la Diputació, la “Sentmenat”, quan al novembre del 1439 acabessin els quatre anys pels quals la tenia Francesc Desplà (diputat reial durant el trienni 1431-34). Andreu de Biure l’obtenia per sis anys, amb dret a realitzar un viatge anual o més, si li era possible, fos a Llevant o a Ponent.
La construcció d’un port estable a Barcelona, autoritzada per Alfons el Magnànim l’any 1434, s’inicià el 1439, amb èxit irregular: a l’agost fou «verada la primera caxa, apellada Sancta Maria, del moll de la mar de Barcelona», però per l’octubre fou «destrouïda e derrocada» per la mar.
El flagell de la pesta també es deixà sentir. El 25 de juny de 1439 el diputat eclesiàstic i els tres oïdors es traslladaren temporalment a Vic «per rahó de les morts qui són en la present ciutat de Barcelona». El diputat reial abandonà Barcelona l’endemà, fent camí cap a Girona «ab tota sa casada». Els dies següents, molts altres oficials de la Generalitat es traslladaren també a Vic (entre els quals l’escrivà Joan Gener «ab les scriptures»), i no tornaren a Barcelona fins al primer de desembre del mateix any, un cop passat el perill.
Entre les concessions efectuades durant el trienni hi ha les de diversos monopolis. Així, Antoni Ramon, llibreter del General, obtingué (27 de gener de 1440) el de la provisió dels llibres, el paper i els pergamins que hagués d’utilitzar la Diputació, inclosos els que fossin emprats per als drets de les generalitats no arrendats. Però la possessió d’aquest monopoli no fou pacífica per a Ramon. El llibreter Francesc Mascaró protestà, perquè afirmava que li pertanyien els llibres o quaderns a utilitzar pels drets de les generalitats no arrendats, i Antoni Ramon hagué de fer-se valdre fins que la Diputació li donà la raó (22 de juny de 1440). Un altre monopoli atorgat durant aquests anys fou el dels calderons, i altres coses pròpies de l’ofici de calderer, que haguessin de fer servir les galeres i altres vaixells del General, i per a qualsevol altre ús que calgués a la institució, a favor de Joan Pau Masnou, calderer de Barcelona (19 de febrer de 1440). El pintor Bernat Martorell, ciutadà de Barcelona, obtingué el monopoli d’ésser «pintor e banderer de la casa de la Deputació del dit General» (5 de juliol de 1440). Finalment, Berenguer Sabater, ferrer de la mateixa ciutat, després d’haver exercit el seu ofici per a la Diputació durant molt de temps, aconseguí de ser reconegut com a ferrer o manyà del General en règim de monopoli, «ço és, per fer claus e panys, forrollats, etc., de la casa de la Diputació, e per fer pólvora de bombarda tota hora que lo General ne haje mester» (5 de juliol de 1440).
Entre els nomenaments corrents efectuats durant el període destaca el d’ajudant sense sou de l’ajudant segon de l’escrivania de la Diputació a favor de Jaume Safont, autor d’un cèlebre dietari, el qual obtenia així el dret a succeir a l’actual ajudant segon, el notari Pere Torró, llavors «indispost per sa senectut e indisposició» (5 de juliol de 1440).
Fou durant aquest trienni que Elionor d’Urgell, filla del darrer comte d’Urgell, fou embarcada cap a Nàpols, on el monarca havia decidit de casar-la amb Raimondo Orsini, comte de Nola, en canvi del suport polític i militar d’aquest magnat. El seguici d’Elionor constà de dues galeres, que salparen de Barcelona al final de maig del 1438, i a bord de les quals va haver de ser forçada a un matrimoni que li desplaïa profundament.
El darrer dia de juliol del 1440 els diputats i oïdors, en desavinença amb l’elecció dels seus successors, es tancaren en conclave a la Casa de la Diputació. L’acord no s’assolí fins el 17 de setembre, data en què fou comunicada oficialment l’elecció d’Antoni d’Avinyó, abat de Montserrat.