El 14 d’agost de 1452 foren elegits els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Bernat Guillem Samasó (Banyoles? segona meitat del segle XIV – Sant Joan de les Abadesses? 1456), abat de Sant Pere d’Àger (des del 13 de maig de 1454, de Sant Joan de les Abadesses); diputat militar: Berenguer de Montpalau, cavaller, domiciliat a Tarragona; diputat reial: Francesc Burguès, ciutadà de Tortosa; oOïdor eclesiàstic: Joan Jofre Sarraí, canonge i cabiscol de la seu de Girona; oïdor militar: Joan de Vilalba, donzell de la sotsvegueria del Vallès, senyor de la Casa de Vilalba, de Vilalba Sasserra i de la Quadra de Vallgorguina; oïdor reial: Joan Ros, ciutadà de Barcelona.
Bernat Guillem Samasó era, segurament, l’on-cle i no el germà gran, com s’ha suposat alguna vegada, de Bertran Samasó, el seu predecessor al capdavant de la Generalitat i responsable de la seva elecció com a diputat del Braç Eclesiàstic per al trienni 1452-55. Els indicis existents semblen suggerir que fou germà de Dalmau, l’hereu dels béns territorials de la família a Banyoles i oïdor del Braç Militar durant el trienni 1443-46, i de Segimona, el casament de la qual, vers el 1402, amb Roger de Cartellà, membre d’un important llinatge de la petita noblesa gironina i en diverses ocasions membre de la Diputació, fou essencial per als destins de Bernat Guillem i de Bertran i per a tota la família Samasó. Com el seu nebot Bertran, fou destinat a la carrera eclesiàstica i, com aquell, arribà a elevades posicions. Bernat Guillem fou canonge augustinià, orde en el qual professà el 1410. Amb ell es pot identificar, molt proba-blement, el Bernat Samasó que el 1421, essent monjo i prepòsit del monestir de Sant Joan de les Abadesses, actuà com a procurador de Guillem Ramon de Vilardell, abat de Santa Maria de l’Estany —comunitat augustiniana llavors dispersada a causa de les revoltes pageses—, a les Corts Catalanes reunides aquell any. L’abat de Ripoll Dalmau de Cartellà (1410-39) influí en l’educació dels joves clergues parents de la seva cunyada Segimona. La ràpida carrera de tots dos tan sols s’explica per una formació universitària —segurament també d’en Bernat Guillem, encara que no consta enlloc— i pel patronatge de persones molt ben situades. Si Bertran fou especialment afavorit per Dalmau, que el destinà a succeir-lo al capdavant de l’abadia ripollesa, Bernat Guillem fou distingit pel bisbe de Lleida i més tard metropolità de Tarragona Domènec Ram. Després d’haver coincidit, probablement, a Lleida, a l’ombra del cardenal Ram, Bernat Guillem fou canonge i prior major del Capítol de la seu de Tarragona. Ho era quan, a la Cort de Barcelona de 1436-37, actuà com a procurador de l’arquebisbe i del Capítol tarragoní. Amb idèntiques dignitats, representà el mateix Capítol al Parlament de Barcelona del 1438, a la Cort de Barcelona del 1439 i a la de Lleida del 1440. La seva experiència a les corts i el més que probable suport del canonge Roger de Cartellà, nebot de l’abat Dalmau i oïdor eclesiàstic en el trienni 1434-37, el conduïren a representar el seu braç entre els oïdors de comptes de la Diputació el 1437. Al novembre del 1442 ja regia, com a abat comendatari, el cenobi augustinià de Sant Pere d’Àger, situat al castell d’Àger (Noguera) i que llavors acusava, com molts altres del país, la crisi baixmedieval. Segurament continuà residint a Tarragona, en estret contacte amb l’arquebisbe Ram, del qual fou procurador a la Cort de Tortosa-Ulldecona de 1442-43, en la qual participà activament. A la Cort de Perpinyà-Vilafranca del Penedès de 1446-49 tornà a representar el Capítol tarragoní i el nou arquebisbe (Ram havia mort el 1445), l’aragonès Pero Ximénez de Urrea, que aleshores era diputat de la Generalitat. El seu nebot Bertran Samasó el designà successor en l’elecció dels diputats del General per al trienni 1452-55. Aquest monopoli escandalós dels càrrecs principals a la Diputació per part dels Samasó i els Cartellà (com paral·lelament s’esdevenia també amb els Desplà, per exemple) fou una de les causes que portaren a la reforma del 1455. Durant el trienni que dirigí la Diputació, el conflicte agrari continuà ben viu i la situació s’agreujà amb les tensions polítiques al municipi barceloní, sempre amb el rerefons de la intervenció filoremença i filobuscaire de la Corona. Fou aquells anys que Bernat Guillem permutà Àger per Sant Joan de les Abadesses, monestir augustinià proper al de Ripoll, llavors governat pel seu nebot Bertran, i on havia començat la seva carrera. Els monjos de Sant Joan formalitzaren l’elecció el 13 de maig de 1454, i regí l’abadia fins a la seva mort, esdevinguda probablement a la mateixa casa el 1456.
El diputat en representació del Braç Militar fou el cavaller de Tarragona Berenguer de Montpalau, fill d’un donzell de Tarragona homònim. Berenguer fou conseller d’Alfons el Magnànim, que el féu cavaller (com a tal ja participà en la Cort del 1446). El seu fill Benet també fou cavaller. Els Montpalau foren uns dels elements principals del reialisme a Tarragona durant la guerra civil.
El tercer diputat, representant del Braç Reial, fou el ciutadà honrat de Tortosa Francesc Burguès. Els Burguès foren una família destacada de la burgesia de Tortosa, ciutat que representaren sovint, com a síndics, a les corts i els parlaments dels segles XV i XVI. Francesc fou síndic de Tortosa a les corts o parlaments dels anys 1438, 1439, 1440, 1442 i 1460. Un rebesnét seu, Joan Burguès, dit lo pus Jove, que exercí de síndic de Tortosa a la Cort del 1528, fou diputat del Braç Reial en el trienni 1545-48.
El canonge i cabiscol de la catedral de Girona Joan Jofre Sarraí fou l’oïdor de comptes pel Braç Eclesiàstic. Era fill de Pere Sarraí —donzell de Girona i senyor de Cabanes (Alt Empordà), amb una relació de vassallatge més o menys vaga amb el vescomte de Rocabertí, que participà en la primera expedició a Itàlia d’Alfons el Magnànim— i de Maria de Peguera. Com a canonge de Girona representà el Capítol de la seu a la difícil Cort de 1454-58. A l’abril del 1461, essent també síndic de la ciutat de Girona, fou un dels ambaixadors tramesos pel Consell del Principat a la reina Joana Enríquez per, un cop decidit l’alliberament del príncep de Viana, negociar les condicions que portaren a la concòrdia de Vilafranca (21 de juny de 1461). Al maig del 1462 formà part de la comissió nomenada pel bisbe de Girona Joan Margarit per a protegir la reina i el príncep Ferran, allotjats al palau episcopal, just abans que es retiressin al recinte de la Força en comprovar que els gironins no estaven disposats a defensar-los contra el Consell del Principat. Com Roger de Cartellà, també membre de la comissió, acompanyà les persones reials a la Força durant el setge que seguí. Joan Jofre Sarraí detingué vitalíciament un benefici instituït al castell de Cartellà (dels vescomtes d’Illa-Canet). Morí l’any 1472.
Joan de Vilalba, dit el Menor, fou l’oïdor de comptes elegit en representació del Braç Militar l’any 1452. Aquest donzell domiciliat a Cardedeu (Vallès Oriental), senyor de la Casa de Vilalba, de Vilalba Sasserra i de la Quadra de Vallgorguina, era fill i hereu de Joan de Vilalba, dit el Major, que ja havia ocupat el mateix càrrec a la Diputació durant el trienni 1434-37. Joan morí durant el seu mandat el 19 de març de 1452, però per raons desconegudes no fou substituït fins poc abans d’esgotar-se el trienni, el 28 d juny de 1455.
El substitut de Vilalba, elegit pels seus col·legues, fou Bernat de Guimerà, un donzell de la vegueria de Montblanc que era varvassor de Guimerà. A l’administració reial, Bernat de Guimerà exercí de veguer de Girona, de Tarragona i de Barcelona. A diferència de la branca dels Guimerà, que eren senyors de Ciutadilla, durant la guerra civil Bernat prengué partit pel Consell del Principat. El 1462 fou un dels que, en representació del Principat, juraren fidelitat a Enric IV de Castella com a comte de Barcelona. El seu fill Felip de Guimerà, domiciliat a Vilafranca del Penedès, fou fet cavaller.
Finalment, l’oïdor de comptes pel Braç Reial fou el ciutadà honrat de Barcelona Joan Ros, membre d’una significada família de l’oligarquia de la capital catalana, molt activa a l’agitada política municipal del segle XV, present tant a la Biga (el seu germà Jaume, lloat per Jaume Safont en el seu Dietari) com a la Busca. El seu pare, homònim, fou conseller en cap de Barcelona i ocupà diversos càrrecs municipals. Joan Ros fill era notari i fou igualment conseller de la ciutat, la qual representà a les Corts convocades l’any 1449.
L’ascens de la busca
La greu crisi econòmica, resultant, a grans trets, de la davallada demogràfica —les pestes es repetien cíclicament cada deu anys—, la disminució de la producció i la realitat d’una estructura econòmica excessivament dependent del comerç exterior, tocà fons els anys de mitjan segle XV. Les dificultats als mercats exteriors (guerres a Itàlia, avanç dels turcs, que el 1453 entraren a Constantinoble després d’un llarg i heroic setge, etc.) acabaren originant ardus enfrontaments socials i polítics a l’interior de les ciutats del país, principalment a la capital.
Barcelona va veure com, durant aquests anys, es formaven dues faccions oposades entre sengles categories urbanes de potència socioeconòmica desigual, més que no pas classes socials diferents, que divergien en els interessos econòmics i en les possibilitats d’accés al poder i que s’enfrontaren pel control del govern municipal. D’una banda, la facció o partit de la Biga, integrada pels ciutadans honrats que constituïen el patriciat urbà, inversors i financers alhora, els quals amb la crisi passaren d’invertir en l’armament de vaixells comercials a fer-ho en patrimoni immobiliari i rendístic; i també pels més rics mercaders, importadors de les valorades espècies, de teixits de luxe flamencs i italians i de gra, amb el qual especulaven. La Biga representava els interessos dels rendistes i del comerç d’importació, i havia monopolitzat des de sempre el govern municipal. Per altra banda, la facció o partit de la Busca, formada pels mercaders dedicats al comerç d’exportació, pels menestrals i la gent dels oficis o ‘arts’ (els ‘artistes’) dels gremis més importants, tots ells sectors socials emergents. La Busca representava els interessos de la producció industrial nacional, sobretot de teixits, i del comerç d’exportació. Malgrat el pes econòmic dels mercaders que la integraven, sempre havia estat marginada del govern municipal.
El control del municipi de Barcelona implicava el d’una bona part de la política catalana, perquè, més enllà del pes econòmic específic de la ciutat, els seus consellers tenien capacitat per a influir en les decisions polítiques de la Monarquia i, en tant que dirigents del Braç Reial a les Corts Catalanes, en els acords que havien de prendre’s en aquestes cabdals assemblees i en la política de les altres ciutats catalanes. La crisi afavorí l’individualisme en els plantejaments i les iniciatives dels diferents grups socials per sortir-ne, i en la seva aplicació. Així, tant la Biga com la Busca, quan prevalgueren, imposaren solucions només favorables als seus interessos i perjudicials als de la facció contrària, que culpaven de la crisi. Després que la Biga provés de redreçar la situació durant la dècada de 1440-50 amb mesures que, al capdavall, van fer curt, la desesperació del poble menut —que experimentava una dramàtica insuficiència de moneda, cada vegada més captada pels especuladors, que l’exportaven—, la mala gestió dels afers públics i la crisi galopant que no s’aturava prepararen el terreny per a l’assalt al poder per part de la Busca.
Els buscaires aconseguiren autorització del portantveus del governador de Catalunya, Galceran de Requesens, per a formar el Sindicat dels Tres Estaments i Poble de Barcelona per a la defensa de les seves posicions i els seus interessos (1452). Els Dietaris de la Generalitat, redactats des de les posicions de la Biga, que dominava la institució, prenen bona nota de la primera reunió efectuada «per los hòmens qui vulgarment se diuen de la gabella de la Buscha» (19 de novembre de 1452). La resposta de la Biga fou una ambaixada a Nàpols per a protestar que Requesens «trencava los privilegis de Barcelona e altres libertats de la terra» (maig del 1453), en afavorir els interessos de la Busca. Uns interessos que connectaven fàcilment amb els d’un sobirà d’economia precària i endeutada, que veia en el predomini de l’oligarquia feudal i urbana un destorb per a una desitjada evolució vers la monarquia autoritària. Aquell any, Galceran de Requesens i les homes de la Busca també viatjaren a Nàpols i exposaren les seves posicions a Alfons el Magnànim, el qual pogué comprovar que s’adeien amb els seus propis interessos econòmics i polítics. Requesens tornà de Nàpols convertit en lloctinent reial a Catalunya amb poder de celebrar corts, un nomenament inaudit fins llavors en una persona que no era de sang reial i que féu publicar des del mateix altar major de la catedral, on jurà les Constitucions de Catalunya davant dels més conspicus buscaires (19 d’octubre de 1453). Els consellers de Barcelona i els diputats de la Generalitat s’hi oposaren, «però ell, qui ja de molt temps abans s’era agabellat ab los dits hòmens de la Buscha, no curant de lurs protests ne leys ne libertats, rompent-ho tot, jurà e usà del dit ofici de lochtinència», segons sentencia Jaume Safont, redactor dels Dietaris del General. L’últim dia de novembre, quan el Consell de Barcelona tenia per costum renovar la conselleria, Requesens, en el que fou un autèntic cop d’estat, impedí que es procedís a l’elecció, i tot seguit féu lliurar el govern de la ciutat a cinc membres del corrent moderat de la Busca. Una part de la Biga, foragitada del govern, es negà a reconèixer-los com a consellers.
Assolit el poder, la Busca procedí a imposar el seu programa: la devaluació de la moneda, l’adopció de mesures proteccionistes i la reforma de l’administració municipal. La devaluació monetària, perjudicial per al rendista, però favorable al deutor, al comerç d’exportació i a la producció industrial, fou el primer i el més anhelat dels objectius. Les disposicions devaluatòries del croat d’argent (de 15 a 18 diners) i del florí d’or (d’11 a 13 sous), decretades el 4 de gener de 1454, toparen amb l’oposició frontal de la Biga. Des de la Generalitat, institució que la Biga controlava, foren ignorades i s’envià una ambaixada a Nàpols (encapçalada per Pere Miquel, doctor en decrets i germà de Narcís Miquel, oïdor eclesiàstic el 1449) per intentar aconseguir-ne l’anul·lació del rei. Després d’un acord que rescabalava els rendistes en els dipòsits a la Taula de Canvi (banc), la devaluació fou confirmada el 13 d’octubre de 1455.
Les mesures proteccionistes de la producció pròpia (1453, 1456), combinades amb una decidida defensa del comerç marítim català (Acta de Navegació de 24 d’agost de 1453, obligant a fer tots els transports cap a Catalunya, o bé els que en sortien, en vaixells catalans), produïren l’esperat retrocés de la presència comercial estrangera a Barcelona, i toparen novament amb la resistència obstruccionista de la Biga des de la Generalitat.
La reforma de l’administració municipal s’inicià amb la rebaixa del sou dels funcionaris i amb la investigació dels negocis fraudulents dels bigaires que havien governat anteriorment. Però l’objectiu principal dels buscaires en aquest camp era la consolidació de la seva presència al govern municipal. La resistència de la Biga fou novament aferrissada (la renovació dels consellers fou impossible el 1454), però els buscaires aconseguiren imposar la reforma amb el suport del monarca i obriren la conselleria i el Consell de Cent als menestrals i als ‘artistes’ (1455). Les protestes de la Biga, ben exemplificades un cop més en els comentaris de Jaume Safont («que tant se valria metre·y bochs com hòmens de vil condició!»), foren inútils i des d’aleshores aquesta fou la norma.
La posada en marxa del programa buscaire causà l’entusiasme popular, però la Biga no es limità a la resistència puntual. Parapetada a la Diputació, es revenjà d’Alfons amb una sistemàtica obstrucció de les crispades Corts de 1454-58, afavorí la divisió interna dels buscaires amb tots els mitjans al seu abast, i pertorbà tant com pogué la circulació monetària. Les Corts de Barcelona de 1454-58, convocades, tot i les protestes —el procediment era contrari a les Constitucions de Catalunya, que només ho permetien al rei—, per Joan de Navarra, no-menat lloctinent en substitució de Requesens, prefiguraren la revolució del 1461. El germà del rei hi seguí la política marcada per aquest darrer, com havia fet Requesens: consolidar el triomf de la Busca al govern de Barcelona i ratificar les decisions favorables a la pagesia remença. Com afirmà Jaume Vicens, fins al seu accés al tron Joan «fou l’home dels partits democràtics i populars». Per una ordre del rei, protestada per la Biga, la representació del Braç Reial presidit per la Barcelona buscaire fou augmentat a quaranta síndics d’altres tantes ciutats i viles del Principat (la reina Maria, seguint ordres d’Alfons, ja havia convocat trenta-nou viles el 1449, quan era costum que no fossin més de quinze o vint). Els greuges, que havien de ser obligatòriament resolts per la Corona abans que obtingués el subsidi o donatiu, eren nombrosíssims i de molt difícil solució: l’anomenat «greuge de Requesens», que pretenia la nul·litat de tots els actes de la seva lloctinència il·legal, el de la refoma del govern de Barcelona, el de l’acceptació del plet dels pagesos de remença per a la redempció de les prestacions servils per 100 000 florins, el de la devaluació de la moneda, etc.
Les pugnes i les intrigues foren constants, i conduïren a la paral·lització de les sessions amb freqüents suspensions. Alfons féu valdre la seva possible tornada, molt desitjada també per l’oligarquia, per forçar una transacció, la fórmula de la qual fou trobada per Margarit: les corts votarien el donatiu (400 000 florins) però no seria lliurat al rei fins quatre mesos després de tornar, i es nomenaria una comissió de promovedors de greuges elegida per les corts i pel lloctinent, que els aniria recollint, perquè el rei els pogués solucionar en tornar, amb les corts encara obertes (si les dissolia abans, l’oferta restava sense efecte). Tot i l’oposició dels sectors més tradicionalistes, encapçalats per l’abat de Ripoll Bertran Samasó, la solució proposada pel bisbe de Girona s’imposà i serví per a desobstruir unes corts que tothom desitjava acabar. Certament, la guerra civil de 1462-72 no es plantejà amb els mateixos termes que el conflicte suscitat en aquesta cort, però les disputes acarnissades, les intransigències i la manca d’escrúpols, en feren un assaig general, un precedent que marcà el camí cap a l’enfrontament.
Pel que fa a la pugna política i social a Barcelona, les mesures imposades per la Busca només podien tenir efectes positius palpables a la llarga, i això féu minvar la popularitat dels buscaires. La Biga uní les seves forces a les dels senyors de la Terra, la noblesa laica i eclesiàstica perjudicada pel plet remença, amb la qual entrà en íntim contacte a la Cort de 1454-58, i se serví del baluard que tenia en la Generalitat per a imposar-se a la Busca i fer la guerra a una monarquia que havia gosat desafiar els seus privilegis.
Els pagesos de remença suportaren durant aquest trienni les vacil·lacions de la política reial dictades per les necessitats econòmiques d’una monarquia que els utilitzava per als seus propis objectius. Una ambaixada de la Diputació (1450-51), portà la Corona a claudicar davant les exigències dels senyors al maig del 1452, però al març del 1453 tornava a posar-se al costat dels remences, per rendir-se novament als poderosos el juliol, i acabar dictant la cèlebre sentència interlocutòria que suspenia provisionalment les prestacions servils (5 d’octubre de 1455). Però el final definitiu de les servituds pageses a Catalunya no arribà fins a la sentència arbitral signada per Ferran el Catòlic al monestir extremeny de Guadalupe el 1486.
El trienni deparà encara altres fets més o menys assenyalats, com ara l’elecció papal a favor del bisbe de València, Alfons de Borja, que prengué el nom de Calixt III (8 d’abril de 1455). Per primera vegada, un eclesiàstic oriünd dels Països Catalans ocupava el soli pontifici, encara que no fou gens submís a la política del Magnànim. Calixt III promogué la causa per a la canonització de Vicent Ferrer, iniciada el mateix 1455, any en què un nou terratrèmol es féu sentir a la ciutat de Barcelona i altres parts de Catalunya (22 de juny). L’activitat dels corsaris italians, procedents de ciutats en guerra amb el Magnànim, amenaçava les costes catalanes: en aquell temps les galeres guardacostes barcelonines aconseguiren capturar a la Dragonera el corsari florentí Parosso i molts dels seus homes, «qui havien dats grans dans en aquesta ciutat e per tota la costa», el qual morí a la presó del veguer de Barcelona (1454). Mentrestant, la Diputació trametia un mestre de cases a Perpinyà per avaluar quines obres mancaven a fer «en la casa que·l General ha feta construir en la dita vila» (7 de juny de 1454).
La pressió de la Busca a les corts portà a una reforma del sistema de renovació dels càrrecs principals de la Generalitat, que obligà a retardar l’elecció dels nous diputats i oïdors.