El 15 d’octubre de 1455 foren elegits els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Nicolau Pujades (Barcelona? segle XIV/XV – Palerm ~1467), canonge de la seu de Barcelona i ardiaca de Santa Maria del Mar; diputat militar: Marc Desllor, cavaller de Barcelona; diputat reial: Jaume Francesc de Santceloni, ciutadà de Girona; oïdor eclesiàstic: Pau Alemany, canonge de la seu de Vic; oïdor militar: Antoni Torrelles, donzell de la sotsvegueria del Vallès, domiciliat a Martorell; oïdor reial: Gabriel Girau, burgès de Perpinyà.
En la difícil elecció del 1455 fou triat per a encapçalar la representació del Braç Eclesiàstic a la Diputació el canonge de Barcelona i ardiaca de Santa Maria del Mar Nicolau Pujades. El nou diputat eclesiàs-tic pertanyia a una família de mercaders barcelonins, potser oriünds d’Alella, on te-nien possessions (la Torre Pujades), la qual prosperà a l’ombra del servei a l’administració reial, tant als dominis ibèrics com a Sardenya i a Sicília. Nicolau, que aconseguí el grau universitari de doctor en dret canònic, era fill de Francesc Pujades, mercader de Barcelona amb importants interessos al gran comerç marítim, que fou cònsol de mar i ambaixador reial, i d’Elisabet de Casa-saja, membre d’una altra família de la burgesia comercial barcelonina que donà un bisbe a Barcelona precisament durant el trienni 1455-58 (Bernat de Casa-saja, canonge i degà de la catedral, fou elegit bisbe pels canonges al gener del 1457, però no fou confirmat pel papa). Francesc seguí els passos del seu pare, i avi de Nicolau, Guillem Pujades, que fou mercader, cònsol de mar, síndic de Barcelona a corts, i conseller, algutzir i ambaixador del rei. Foren germans de Nicolau: Joan Pujades, mercader de Barcelona; Tomàs Pujades, oficial reial adscrit al servei de la reina Joana Enríquez (1462), i molt probablement també Pere Pujades, conseller del rei, que fou governador del Cap de Logudor, a Sardenya, on sufocà l’alçament dels sards, comandats per Lleonard d’Alagó, jutge d’Arborea, a la batalla de Macomer (1478), i més tard lloctinent del monarca en aquell regne, i Guillem Pujades, igualment conseller reial, joanista durant la guerra civil de 1462-72, que fou lloctinent al Regne de Sicília, des d’on personalment trameté forces al seu germà a Sardenya i prengué part en el combat de Macomer. Tots ells mantenien interessos al comerç mediterrani, inclòs Nicolau, en el qual participaven com a armadors de naus.
Pere Pujades, canonge de la seu de Barcelona, paborde i col·lector general del Capítol, que fou vicari general del bisbat i participà com a tal a la Cort del 1431, fou oncle de Nicolau. Antoni Pujades, un altre oncle de Nicolau, fou conseller de Barcelona i cònsol de mar, i el fill homònim d’aquest, cosí de Nicolau, fou ciutadà honrat, cònsol de mar, administrador de la Taula de Canvi, síndic de la ciutat a la Cort de Lleida del 1460, conseller en cap, i senyor de la Torre Pujades d’Alella. Un segell del canonge Pere (1430) mostra les armes heràldiques de la família, que portaven de gules, un mont flordelisat d’or i bordura de vuit peces d’or.
El canonge Nicolau representà el Capítol de la catedral de Barcelona a la Cort reunida a la ciutat els anys 1454-58 i a la de Lleida del 1460. Especialment a la primera, tingué un paper actiu i compromès amb la facció més tradicionalista del Braç Eclesiàstic, llavors dirigit per l’abat de Ripoll Bertran Samasó. El seu nomenament com a membre de la comissió dels proveïdors dels greuges del seu braç (abril del 1456) fou motiu d’un greu enfrontament entre el bisbe d’Elna, Joan Margarit, partidari d’una transacció amb la Monarquia en aquella difícil cort, i l’abat de Ripoll, abanderat del tradicionalisme intransigent. Margarit, que desitjava eliminar Pujades de la comissió, n’impugnà el nomenament, adduint l’escandalosa situació d’incompatibilitat en la qual incorria, perquè ja era canonge de la seu de Barcelona, ardiaca de Santa Maria del Mar, síndic del Capítol a corts i diputat de la Generalitat, tot alhora —cap al 1457 afegí el càrrec de degà de la catedral—. Però després de discussions que s’allargaren durant alguns dies, en les quals el Braç Eclesiàstic es partí en dues faccions similars, l’elecció de Pujades fou confirmada. Acabat el seu mandat a la Diputació, actuà d’ambaixador, primer tramès a la cort francesa, juntament amb el rossellonès Felip Albert (1459), més tard a la reina Joana Enríquez i al príncep Carles de Viana, tot just alliberat pel seu pare Joan II (1461), amb la comesa de convèncer la reina que no entrés a Barcelona i de portar-hi el príncep. Aquell mateix any fou comissionat pel Consell del Principat, juntament amb Arnau de Vilademany, per advertir Joan II que no entrés a Catalunya si no volia conculcar la concòrdia de Vilafranca.
Malgrat les posicions polítiques precedents, durant la guerra civil fou partidari del rei. Acompanyà la reina Joana Enríquez i el príncep Ferran a Girona, i ell i el seu germà Tomàs es mantingueren al seu costat dins la Força durant el setge que hi patiren per part de l’exèrcit del Consell del Principat (1462). Aviat, però, es desentengué del conflicte. El 1464 era jutge i conservador apostòlic de la cúria de Tarragona, i fou aquest càrrec que, segurament, li valgué la promoció a arquebisbe de Palerm (23 d’agost de 1464), a l’illa de Sicília, on era destacat també el seu germà Guillem. Essent arquebisbe, Pujades féu obrar i decorar amb les seves armes el cadirat del cor de la catedral de Palerm (~1466) segons el model del que havia construït Macià Bonafè el 1456 a la seu de Barcelona i, igualment, hi féu pintar i ornar la icona elevada sobre l’altar major. Morí a la capital siciliana cap al 1467.
El Braç Militar fou representat pel cavaller de Barcelona Marc Desllor (en ortografia antiga sovint Dezllor, o simplement Llor o Lor). Es documenten diversos cavallers amb aquest cognom durant els segles XIII i XIV, entre els quals destaca el rossellonès Roger Desllor, que féu de mitjancer entre la Gran Companyia Catalana i el duc francès d’Atenes, Gautier de Brienne (1310); havent passat al servei d’aquest darrer, prengué part en la batalla del Cefís (13 de març de 1311), que donà el ducat d’Atenes a la Companyia, la qual salvà Desllor de la matança i l’elegí comandant suprem (1311-12). Es desconeix si els Desllor instal·lats a la vegueria de Barcelona (durant el trienni, Marc anà sovint «a la casa sua del Llor», identificable amb la Torre del Llor, a Sant Boi) eren descendents d’aquell cèlebre Roger Desllor. Marc Desllor era fill de Simó Desllor, donzell que fou armat cavaller durant la cerimònia de la coronació del rei Martí, i de Margarida Gralla. Ja assistí com a cavaller a la Cort de Barcelona del 1438. Cal dir que no tingué cap relació familiar amb el físic de Girona Bernat Desllor, que fou oïdor del Braç Reial en el trienni de 1458-61.
El tercer diputat, en representació del Braç Reial, fou Jaume Francesc de Santceloni, ciutadà de Girona. Alguns membres de la família Santceloni ja havien format part de la Diputació en triennis anteriors. Francesc de Santceloni fou oïdor de comptes durant el trienni de 1413-16 i un fill d’aquest, Felip de Santceloni, ocupà el mateix càrrec en el trienni de 1437-40. Jaume Francesc de Santceloni possiblement era fill d’aquest darrer. L’escut heràldic d’aquesta família de ciutadans honrats gironins portava, en camp de gules, un grifó rampant d’argent armat de sable, i bordura de vuit peces d’argent.
L’oïdor del Braç Eclesiàstic durant aquest trienni fou el canonge de Vic Pau Alemany, del qual els Dietaris de la Generalitat indiquen que era doctor en dret canònic. Tot i que se’n desconeixen més dades directes, és ben probable que calgui relacionar-lo amb els Alemany que eren senyors de Bellpuig, Tortellà i altres llocs de la Garrotxa, llinatge que al segle XV tenia una branca documentada a Vic. Roger Alemany, donzell de Besalú, fou senyor de Bellpuig, Tortellà, Biure i Sales de Llierca durant la segona meitat del segle XIV. De Bartomeua Sagarriga tingué l’hereu, Bartomeu Alemany, igualment donzell de Besalú, que enllaçà amb els Cartellà, i assistí com a cavaller a les Corts de 1473-79, el fill del qual, Bernat, fou veguer de Girona el 1505. Un altre fill de Roger i de Bartomeua fou Jaume Alemany, donzell de Vic, casat amb Segimona de Sala, senyora de la Sala de Viladrau, el qual assistí com a cavaller a la Cort del 1438 i podria ser el pare del canonge Pau Alemany. Sense que se’n conegui cap relació, si n’existí cap, un Antoni Alemany fou abat de Sant Pere de Roda (1459-60) i de Sant Cugat del Vallès (1461-71), monestirs que representà a la Cort del 1460 i a la del 1469.
Es troba en un cas similar, limitat als simples indicis, l’oïdor del Braç Militar, el donzell domiciliat a Martorell Antoni Torrelles. Entre els nombrosos Torrelles que hi ha documentats, segurament pertanyents a llinatges diferents, sembla que es pot relacionar amb aquest Antoni els senyors de Rubí i d’altres llocs de la sotsvegueria del Vallès. Un Ramon Torrelles, donzell de Barcelona, fou senyor de la baronia de Bunyol, del castell de la Roca del Vallès i de Canovelles, Rubí, Torrelles, Palau i Campins. Del seu matrimoni amb Elionor de Fenollar, senyora de Caldes de Montbui i de Sant Boi, nasqué Martí Benet Torrelles, igualment donzell de Barcelona, hereu dels béns paterns i materns, que fou cambrer del rei i cèlebre cavaller (com a tal assistí a la Cort de Barcelona del 1431), i que sostingué sorollosos conflictes amb el Consell de Cent de Barcelona per la possessió de Sant Boi. El seu fill i hereu, Martí Joan Torrelles, donzell de Barcelona, s’enfrontà al Consell de Cent pel mateix motiu, atacà Barcelona amb la seva host (1444) i armà una nau corsària per perjudicar el comerç barceloní (1449). Assistí com a cavaller a la Cort de Lleida del 1460. Antijoanista durant la guerra civil, fou capità general i almirall de l’armada del Consell del Principat (1467). Antoni podria haver estat germà d’aquest Martí Joan Torrelles.
Finalment, el burgès de Perpinyà Gabriel Girau (sovint Gerau en ortografia antiga) fou elegit oïdor de comptes pel Braç Reial. Pertanyent a una família de rics mercaders de la capital rossellonesa que un segle més tard serien ennoblits, Gabriel Girau fou nomenat guardià de la moneda de Perpinyà per Alfons el Magnànim (1451). Quan Joan II cedí els comtats de Rosselló i Cerdanya a Lluís XI de França en penyora pel seu suport durant la guerra civil catalana (1462-72), Girau fou un dels notables rossellonesos que negà obediència al rei francès, actitud que els valgué la confiscació dels béns a favor d’altres catalans fidels o, més sovint, nobles i capitans francesos.
Entre l’elecció i la insaculació: els rodolins
Tot i que el trienni havia de començar per norma el primer dia d’agost, ja amb els nous diputats i oïdors elegits, l’elecció del 1455 es retardà molt més del compte a causa de la reforma de la Diputació que les Corts Catalanes, llavors reunides al Capítol de la seu de Barcelona i presidides pel lloctinent general Joan de Navarra, estaven discutint, relativa precisament al sistema de renovació dels càrrecs. Les pràctiques endogàmiques que, en els casos de famílies com els Desplà o, més recentment, els Samasó i els seus parents Cartellà, eren massa escandaloses, motivaren aquelles llargues i sorolloses corts a emprendre la reforma.
El nou sistema de renovació dels càrrecs principals, que no fou aprovat fins l’11 d’octubre (Capítols o ordinacions de la Cort celebrada al capítol de la seu de Barcelona sobre la forma d’elecció dels diputats i oïdors), constituïa una elaborada combinació d’elecció i insaculació. Abans de detallar-lo, però, indicava clarament quins candidats eren explícitament no elegibles: tots els que tinguessin algun grau de consanguinitat, directe o indirecte, amb els diputats i oïdors del trienni anterior. Quant al Braç Militar, es precisava que només podien ésser elegits diputats els magnats, nobles, cavallers o gentilhomes, mentre que els oïdors havien d’ésser cavallers o gentilhomes, una divisió que, en general, corresponia a l’alta i la petita noblesa.
L’elecció s’havia de realitzar en endavant de la següent manera. El dia 21 de juliol del darrer any de cada trienni els diputats i oïdors havien de nomenar sis persones, dues per cada braç, perquè l’endemà, dia 22 de juliol, acudissin a fer de testimonis de l’acte electoral. Després d’assistir a la missa de l’Esperit Sant, els diputats i oïdors s’havien de reunir amb el notari de la Diputació, que els havia de prendre jurament per separat, i amb els testimonis seleccionats el dia anterior per procedir a l’elecció. Cadascun dels diputats i oïdors, per separat i apartat dels altres, però davant dels testimonis, havia de donar al notari el nom de la persona proposada per al càrrec de diputat eclesiàstic. Un cop acabada la ronda, calia que el notari reunís diputats i oïdors amb els testimonis i els comuniqués la llista dels candidats proposats. Si n’hi havia algun de repetit, el que s’havia pronunciat en darrer lloc havia de dir un altre nom. Calia comprovar que tots els candidats seleccionats reunissin les condicions d’elegibilitat exigides, i a continuació s’havien d’escriure els seus noms en cèdules de paper introduïdes en rodolins de cera, tots ells de les mateixes característiques externes. Aquests rodolins s’havien de col·locar en un bací ple d’aigua convenientment cobert, ser ben remenats, i un infant menor de 10 anys n’havia d’escollir un després de tornar-los a remenar, sempre en presència de tots. Un cop obert el rodolí, es proclamaria el nom del candidat així escollit per a succeir el diputat eclesiàstic. Tot seguit, calia repetir el mateix procediment per a l’elecció dels dos diputats restants i els tres oïdors. Si algun dels diputats o oïdors moria durant el trienni, el substitut havia de ser elegit segons aquest mateix sistema en el termini màxim de 30 dies després de la defunció; si eren negligents —com s’esdevingué en el trienni de 1452-55—, tots veurien suspès el seu salari fins que complissin. El mateix dia 11 d’octubre Joan de Navarra atorgà jurisdicció als diputats per a dur endavant la reforma.
El 13 d’octubre, en un acte celebrat a la Cambra del Consell de la Casa de la Diputació, una comissió de les Corts comunicà els capítols de la reforma als diputats del trienni de 1452-55 perquè procedissin a la renovació dels càrrecs, que s’efectuà el dia 15. Aquella comissió era integrada pels membres següents: Joan Corts, canonge i sagristà de la Seu d’Urgell, que actuava com a procurador i vicari general de l’arquebisbe de Tarragona Pero Ximénez de Urrea, i Nicolau Pujades, doctor en dret canònic, canonge de la seu de Barcelona i ardiaca de Santa Maria del Mar, que actuava com a procurador i síndic del Capítol de la seu de Barcelona, en representació del Braç Eclesiàstic; els cavallers Narcís de Santdionís i Francí Desplà, pel Braç Militar; i Joan Dalmau, doctor en lleis, ciutadà i síndic de Barcelona, i Bernat Aibrí, burgès i síndic de Perpinyà, pel Braç Reial. Però la reforma, en lloc de donar els fruits esperats, contribuí a enfortir l’oligarquia que controlava la institució. Els testimonis seleccionats anaven a l’acte amb el propòsit de coaccionar els diputats i oïdors sortints, que sovint ja els devien el càrrec. D’aquesta manera es formava una cadena de mutus favors en profit de les persones triades, que eren les encarregades d’arrendar els substanciosos drets del General, i que obtenien per a elles mateixes o per al seu cercle els nombrosos càrrecs menors i altres beneficis de la institució. Aquesta oligarquia (eclesiàstica, nobiliària, burgesa) confonia així els interessos del Principat amb els propis (econòmics, socials, polítics).
Mentrestant, creixia l’oposició entre la Biga i la Busca, partit que controlava el govern de Barcelona amb el suport, seguint instruccions del rei, del portantveus del governador Galceran de Requesens. L’estiu del 1456 la Busca, durament contestada per la Biga, imposà mesures proteccionistes en el comerç dels draps de llana, i continuà la política de devaluació monetària, fixant el valor del florí en 13 sous (28 de febrer de 1457) —«e tot açò·s feya per la gran fretura que les gents havien en aquest temps de diners manuts», comentà el bigaire i notari de la Diputació Jaume Safont en el Dietari de la Generalitat— i limitant el curs de la moneda estrangera (26 d’abril de 1457). La Biga es venjà del monarca obstruint tant com va poder la concessió del subdisi al rei durant la Cort del 1454-58, mentre el rei dictava des de Nàpols una sentència interlocutòria (5 d’octubre de 1455) que suspenia l’aplicació dels mals usos als pagesos de remença i la confirmava el 1457. Safont lloà la feroç repressió dels forans a Mallorca i l’anhelà a Barcelona («Justícia de Déu, desperte’t, que hora par que sie!»). L’aparició al juny del 1456 d’un cometa («una stela en lo cel qui llança gran claror»), un eclipsi de lluna al setembre del 1457 o les mateixes condicions de la celebració el 1457 de la festa de Sant Jordi (instituïda per les corts l’any anterior), amb una recepció oficial a la Casa de la Diputació a la qual assistiren els consellers buscaires de Barcelona, de baixa extracció social, li oferiren motius per a expressar el seu odi. No foren els únics.
L’epidèmia de pesta del 1457 proporcionà al combatiu notari del General l’ocasió per a celebrar —més discretament— la mort d’un dels consellers buscaires d’aquell any. El Dietari de la Generalitat permet seguir el curs de l’epidèmia. El mal es declarà a Barcelona el 15 de maig, i des d’aleshores es començà a fer «la cercha de les sglésies per saber quantes gents s’ic morien quascun jorn de glànola e quants d’altre mal». Així, fins al final de desembre, que es donà per conjurada l’amenaça, es comptaren 75 morts de pesta la segona quinzena de maig, 407 al juny (entre els quals el drassaner del General Eloi de Navel), 935 al juliol, 929 a l’agost, 428 al setembre, 335 a l’octubre, 142 al novembre i 51 al desembre. El nerviosisme entre els membres de la Diputació era evident, amb molt sovintejades absències de Barcelona (Pujades anà molt sovint a Alella, segurament a la possessió dels seus parents), fins que es decidí el trasllat oficial a Manresa (26 de juliol de 1457). Després d’una curta estada a Martorell (des de final d’octubre fins al 15 de novembre), el consistori de la Diputació retornà a Barcelona. Els d’epidèmia eren dels pocs casos excepcionals en els quals els era permès, segons les ordinacions, traslladar la institució fora de la capital, on tenia la seu oficial. L’epidèmia segurament produí algunes baixes entre els càrrecs menors de la Generalitat. A final d’any se’n proveïren un gran nombre, entre els quals —en un evident exercici d’endogàmia— el d’executor i exigidor dels deutes deguts o devedors al General, a favor de Joan Pujades, germà del diputat eclesiàstic, i el de drassaner, a favor de Francí de Santceloni, germà del reial (22 de desembre de 1457).
Una altra defunció esdevinguda a Barcelona durant aquells anys fou la del bisbe Jaume Girard (Poblet, 18 de desembre de 1456), el qual havia sostingut disputes financeres molt agres amb la Diputació —Jaume Safont comentà amb sornegueria en els Dietaris que «portà-se’n en l’altra món MD florins que lo General li havia bestrets»— i amb el mateix Capítol de la catedral, que arribà fins a denegar-li les exèrquies.
Al final del juny i principi del juliol del 1457 Barcelona fou atacada per un estol de tretze galeres genoveses, que s’empararen de diversos notables de la ciutat que viatjaven en una altra nau (entre els quals Pere Dusai, que havia estat diputat reial el 1449) i n’exigiren rescat, que esperaren durant uns quants dies davant la ciutat fins que, davant la ferma negativa dels consellers i l’amenaça d’un contraatac, optaren per retirar-se.
Gairebé un any més tard, els barbers de Barcelona reberen amb gran goig unes relíquies dels seus sants patrons, Cosme i Damià, que foren entrades a la ciutat en una gran processó en la qual participà tot el gremi, el bisbe de Vic, el portantveus Galceran de Requesens i els consellers buscaires (entre els quals el físic Bernat de Granollacs). La processó de barbers —alhora talladors de cabells i barbes i metges per a la majoria de la població— acabà al convent del Carme, on foren desades les relíquies (26 d’abril de 1458).
Aquell any 1458 proporcionà, a parer de molts, nous mals presagis: una balena morta a les platges de més avall del delta del Llobregat el primer de juny, dia de Corpus, celebrat amb gran solemnitat, un terratrèmol, que es deixà sentir a Barcelona a les 6 de la matinada del 25 de juny... Aquells presagis semblà que es confirmaven amb la mort d’Alfons el Magnànim, esdevinguda a trenc d’alba del 27 de juny al castell de l’Ou del port de Nàpols. Quan la notícia arribà a Barcelona el 12 de juliol —per un correu que hi arribà a les 9 del vespre— els diputats, oïdors i altres oficials de la Generalitat decidiren vestir-se de saques en senyal de dol. El dia 28 foren celebrats solemnes funerals a la catedral, amb els consellers, el portantveus del governador i els membres de la Diputació a l’altar major vestits amb la mateixa indumentària.