Catxalot

El catxalot (Physeter macrocephalus) és un cetaci gregari que basa la seva estructura social en l’harem, regit sovint per un únic mascle reproductor. Un 70 % dels mascles sexualment madurs queden exclosos cada any de les manades reproductores i neden en solitari o formant petits grups. Per alimentar-se, el catxalot fa capbussades de fins 45 minuts de durada i arriba a baixar a profunditats superiors als 1500 m. Aquesta extraordinària capacitat d’immersió no ha estat ben explicada, però se suposa que l’òrgan d’espermaceti deu tenir una funció reguladora de la flotabilitat, de manera que permet al catxalot d’estalviar energia durant la immersió.

Eduardo Saiz.

El catxalot es diferencia de la resta d’odontocets per les seves grans dimensions. Els mascles arriben a una llargada molt superior a la de les femelles. La forma del catxalot és molt característica, sobretot per la silueta i la grandària del seu cap, que ocupa fins un terç de la longitud corporal i acaba, frontalment, en angle recte per tal de donar cabuda a l’òrgan d’espermaceti. Les mandíbules són estretes i tenen forma d’Y, amb unes 25 o 30 dents a cada costat que surten a l’exterior quan l’animal es troba a prop de la pubertat. A causa del règim alimentari bentònic del catxalot i de les lluites freqüents entre els mascles per a aconseguir l’hegemonia dels grups, no és estrany que una part o la totalitat de les mandíbules d’un exemplar es trobin amputades, sense que això sembli afectar seriosament la seva supervivència.

L’espiracle es troba desplaçat al costat esquerre i la seva forma és d’S. La bufada és molt característica i sorgeix desviada cap a l’esquerra, formant un angle de 45° respecte de l’eix longitudinal de l’animal. La pigmentació dorsal és d’un gris acer que s’aclareix cap a la zona del ventre. Els voltants de la boca i del melic solen ser de color gris clar o blanc, i sovint s’hi poden observar taques clares distribuïdes per tot el cos, de manera especial a la regió cefàlica; aquestes taques sembla que augmenten amb l’edat. Els casos d’albinisme són rars, tot i que se’n coneixen alguns.

La distribució del catxalot és pràcticament universal: se’n troben a totes les mars del món. Però hi ha una clara segregació latitudinal entre els distints components de la població, ja que, mentre que els mascles adults ocupen tant les aigües tropicals com les polars, les femelles i els mascles sexualment immaturs són més escassos en arribar a latituds extremes i troben el seu límit septentrional de distribució a l’Atlàntic Nord, als 45-50° N. Hom sap que es mouen amb facilitat d’un extrem a l’altre de la conca nord-atlàntica. La seva població total en aquest oceà ha estat avaluada en uns 60 000 exemplars, amb una proporció de sexes desequilibrada fortament a favor de les femelles, a causa de la pesca. Hi ha una part petita, però desconeguda d’aquesta població que penetra estacionalment a la Mediterrània, i és probable que alguns exemplars hi habitin d’una manera permanent. A la Mediterrània occidental és molt comú, mentre que al vessant oriental és més escàs. A les nostres aigües es poden trobar catxalots durant tot l’any, tot i que sembla que són més abundants de març a setembre.

És un animal de costums pelàgics i es concentra sovint en el marge exterior del talús. Per això, pot ser vist a distàncies relativament curtes de la costa, a llocs on la plataforma continental és reduïda. És un depredador eurífag i la seva gran capacitat d’immersió li permet de capturar preses des d’aigües superficials fins a les més profundes. Tot i que, d’una manera oportunista, pot ingerir qualsevol tipus d’organisme marí, la seva alimentació es basa principalment en teleostis i cefalòpodes. Per aquest motiu, la pell del catxalot es troba sovint coberta de senyals produïts per les ventoses dels calamarsos de profunditat, dels quals sovint en caça exemplars de llargades superiors als 5 o 6 m. Pel que sembla, els mascles consumeixen una més gran varietat d’organismes que les femelles, que s’alimenten quasi únicament de cefalòpodes.

Les femelles del catxalot arriben a la maduresa sexual als nou anys d’edat i 8,5 m de talla. Els mascles comencen a donar mostres de maduresa en els seus testicles a partir dels quinze anys d’edat i dels 10 m de talla, encara que no semblen ser fisiològicament fèrtils fins alguns anys més tard. La còpula acostuma a produir-se durant la primavera i la gestació dura uns setze mesos, després dels quals neix una cria de 4 m de talla, que és alletada per la mare durant uns sis anys, però que a partir del primer any ja és capaç de capturar cefalòpodes petits en aigües superficials per complementar, d’aquesta manera, les seves necessitats nutritives. Una conseqüència d’aquest cicle és el fet que l’interval entre les gestacions sigui normalment d’uns cinc o sis anys. L’edat màxima a què arriba el catxalot en condicions naturals és difícil de concretar, ja que els exemplars vells són escassos per efecte de l’explotació intensiva que ha sofert aquesta espècie, i també pel fet que l’observació de les capes de creixement a les dents esdevé poc fiable en edats avançades. Però no és rar trobar, actualment, exemplars que tenen entre els trenta i els cinquanta anys.

El comportament social del catxalot és força complex. L’agrupació fonamental és el grup reproductor, constituït per un o pocs mascles reproductors, vint o trenta femelles madures sexualment i cries o individus immaturs en nombre variable. Com sigui que en les tasques de reproducció només intervenen uns quants mascles, hi ha un percentatge elevat d’individus que queden exclosos del ramat i formen grups petits o neden solitàriament. En canvi, a les àrees en què es dona una producció elevada, és possible trobar agregacions amb un nombre molt superior d’exemplars sense funció social aparent.

Als budells del catxalot es troben, de tant en tant, unes concrecions de forma esfèrica constituïdes per becs de cefalòpodes a mig digerir. Aquest material, un cop purificat, dona lloc a l’ambre gris, una substància de gran valor que es fa servir com a fixador d’olors en l’elaboració de perfums.