La rata cellarda (Eliomys quercinus) presenta un pinzell de pèls llargs a la cua i una màscara negra molt conspícua a la cara, que li són característics. La coloració del pèl en els animals joves és de tons grisos, mentre que amb l’edat van apareixent tonalitats marrons, que es van tornant vermelloses en els animals més vells. Les poblacions mediterrànies tendeixen a presentar un anell negre subterminal a la part inferior de la cua, mentre que les centreeuropees tendeixen a ser uniformement clares. Les mesures corporals són les següents: 118,5-136 mm de cap i cos, 98,5-113 mm de cua, 26,5-28,5 mm de peu posterior, 21-24,5 mm d’orella; el pes és de 60-120 g, segons l’estació.
Javier Andrada.
La rata cellarda és un rosegador mitjà, amb una cua llarga, però no tant com la longitud del cap i el cos junts, i coberta de pèls curts a la base que es van fent llargs cap a l’extrem distal on fan un pinzell. Potser el tret més característic de la coloració és la màscara negra que va des de la zona de les vibrisses del llavi superior, envolta els ulls i acaba sota les orelles.
Biologia
La rata cellarda, dins la seva àmplia àrea de distribució, presenta, com a requeriments fonamentals pel que fa a l’hàbitat, sobretot, la presència de masses rocalloses, ja sigui en forma de marges de pedra o de cúmuls i tarteres. Normalment, és més freqüent quan, a més, hi ha un cert recobriment forestal, principalment de caducifolis i alzines. D’altra banda, pot habitar zones ruderals, dins dels jardins i, sobretot a l’hivern, es refugia dins d’habitacles humans (graners, pallisses, etc.) o dins les bordes dels Pirineus en espera de l’arribada de la primavera.
És una espècie amb un elevat grau de competitivitat i presenta requeriments territorials amplis. Normalment, constitueix poblacions de pocs individus, però hom ha detectat variacions en aquest respecte en funció de l’hàbitat. Als Pirineus, s’han pogut detectar poblacions bastant nombroses (als voltants de l’estany de la Bullosa, al Capcir, a 2000 m, a l’estiu de 1984), que acostumen a ser-ho més als boscos obacs (la Molina), amb substrat pedregós, que als vessants assolellats d’orientació S (Meranges), on l’espècie habita llocs pedregosos oberts a prats de pastura. Cap a les terres baixes, les poblacions cada vegada són més rares i laxes. Hom ha tingut ocasió de comprovar la presència de l’espècie a Campmany, en àmplies zones de marges de pedra, indrets de vegetació mediterrània, on els diferents individus ocupen nius molt distanciats entre ells. Això es fa més palès a mesura que les condicions són més àrides, cap a l’altiplà central de Catalunya i les comarques del S del Principat. Al País Valencià, on les condicions varien des de les planes de la vora de la Mediterrània fins a les zones més muntanyoses de l’interior, la rata cellarda presenta petites variacions poblacionals; hi és present, però és poc abundant. En general, es pot dir que, a les terres mediterrànies i continentals, és present, però amb una ocupació molt dispersa.
És una espècie omnívora i la composició de la seva dieta sol variar en funció de l’hàbitat i l’època de l’any. A l’estiu, acostuma a consumir parts vegetals tendres i, a la tardor, s’alimenta de fruits i llavors (glans, nous, fages, etc.). No obstant això, és una espècie predominantment carnívora. Al Principat, l’estudi de continguts estomacals indica la presència d’insectes (tant en forma adulta com en forma larval), altres artròpodes, cargols, i també de vertebrats (rosegadors, musaranyes, amfibis). En quaranta estómacs de rata cellarda de Formentera (E. quercinus ophiusae) estudiats per Kahmann, s’han trobat restes de cargols, insectes (escarabats, formigues) i vertebrats (sargantanes i petits mamífers).
El seu ritme d’activitat és nocturn i fonamentalment crepuscular. El factor extern més important que determina l’horari d’activitat és el ritme solar. La temperatura influeix en la durada de l’activitat, de manera que, a l’entrada de la nit, l’animal abandona més aviat el niu com més elevada és la temperatura. En relació amb això, la durada de l’activitat és superior a l’estiu.
Durant l’hivern, entra en hibernació. La durada d’aquest fenomen depèn de diversos factors entre els quals cal destacar: la latitud geogràfica, el microclima i la quantitat d’aliment disponible, l’edat de l’animal (com més adults són més temps triguen en acumular les reserves necessàries) i les corresponents estacions de l’any, pel que fa a la temperatura global. A les zones més temperades, la durada de la hibernació és més curta que als indrets més freds. Durant la letargia hivernal, poden despertar espontàniament a intervals d’entre dos i vuit dies, sempre, però, a la nit. Normalment, a la tardor, acumulen gran quantitat de greix subcutani i intervisceral, que els serveix de font d’energia durant el somni hivernal. Entre finals de març i principis d’abril, acaba la hibernació i els animals abandonen el niu molt prims.
No arriba a la pubertat fins després del primer son hivernal. A l’Europa central, les femelles no són actives fins que han passat, almenys, dues hibernacions; en canvi, a les zones mediterrànies, poden ser actives ja després de la primera. En els mascles, l’espermatogènesi comença durant la hibernació. Les femelles són polièstriques, amb un cicle d’uns deu dies de durada. A començament de primavera, inicia el cicle de reproducció, que és curt. La gestació dura de 21 a 23 dies i l’època de part és, a l’Europa central, al maig-juny. A les zones mediterrànies, la durada és superior i pot anar des de l’abril fins a l’octubre. A l’Europa central, el cicle és curt i només permet una gestació per femella i any; en canvi, a les terres mediterrànies, pot haver-n’hi dues. El nombre de cries per part oscil·la entre una i nou, amb valors més freqüents d’entre quatre i sis. Els joves arriben a les dimensions dels adults després de la primera hibernació.
Corologia
Àrea de distribució de la rata cellarda (Eliomys quercinus) als Països Catalans, en la seva subespècie més generalitzada (E. quercinus quercinus, en verd), i en la subespècie de Formentera (E. quercinus ophiusae, en taronja), i del liró gris (Glis glis, en ratllat blau).
Maber, original de l’autor.
Habita la península Ibèrica, França, Itàlia i l’Europa central entre les latituds 47-53° N, pujant fins als 60° a Rússia. No és ni a Anglaterra ni a Escandinàvia. Colonitza el N d’Àfrica des de Río de Oro, el Marroc, Algèria i Tunísia fins a la regió cirenaica. A l’E, habita el Sinaí, el NW d’Aràbia, Síria i Turquia. També és freqüent a moltes illes de la Mediterrània occidental.
Als Països Catalans es distribueix pràcticament arreu. No obstant això, presenta certs requeriments que determinen una distribució fraccionada, ja que és molt més abundant a les zones boscoses i de mitjana a elevada altitud que a les terres baixes. A la Catalunya Nord, habita tant a la plana del Rosselló com a les muntanyes de la Cerdanya i el Capcir. Al Principat, és més freqüent als Pirineus, però se la pot trobar a llocs típicament mediterranis on hi ha una mica de bosc i marges de pedra. Només els llocs especialment àrids, com l’estepa lleidatana, o amb condicions ambientals particulars, com el delta de l’Ebre i l’albufera de València, li són hostils. Habita des de les zones típicament mediterrànies (hom l’ha capturada a marges de pedra de Cantallops i a les pinedes de Vallgorguina) fins a la zona de límit de bosc amb prats alpins i subalpins dels Pirineus.
Registre fòssil i variabilitat
La forma Eliomys quercinus apareix a diversos jaciments del Plistocè inferior i mitjà de l’Europa central. És una espècie estesa per tota Europa, Àsia occidental i N d’Àfrica i és representada per set subespècies. A la península Ibèrica, n’hi ha descrites tres: E. quercinus quercinus, que ocupa la major part de la Península i és la pròpia dels Països Catalans, E. quercinus lusitanicus, que habita el sector sud-occidental, i E. quercinus valverdei, que habita la part central i W de la Serralada Cantàbrica. A l’illa de Formentera, habita una subespècie de grans dimensions, E. quercinus ophiusae, que n’és pròpia. Sobre aquest esquema subspecífic, sols cal dir que la subespècie E. quercinus valverdei és qüestionada per la majoria d’autors i que, de fet, sembla ésser que la seva descripció no és prou justificada.