En la morfologia general del senglar, destaquen determinats caràcters considerats com a primitius, en els quals hom pensa que resideix en gran part la clau de la seva capacitat d’expansió, en relació amb una estratègia ecològica fonamentada en la poca especialització.
Variació mensual dels diferents tipus d’aliment del porc senglar d’acord amb la disponibilitat d’aliment, segons dades fonamentades en anàlisis del contingut estomacal. El verd indica anys rics i el blau anys pobres. 1 Glans i fages, 2 patates, 3 cereals, 4 vegetació subterrània, 5 vegetació aèria, 6 animals.
Josep Manuel Melo, a partir de Briederman.
La falta d’especialització acostuma a fer sistema amb la persistència de caràcters primitius i, efectivament, sembla que el senglar ha experimentat pocs canvis en la seva anatomia durant els últims 40 milions d’anys. Vegem alguns d’aquests caràcters primitius.
En primer lloc, la seva dentició és completa, ja que posseeix totes les peces dentals: tres incisives, un ullal, quatre premolars i tres molars a la meitat de cada mandíbula, al contrari dels remugants, més evolucionats, en què falten algunes peces i en què altres s’han transformat profundament. Els ullals, mal anomenats «claus» o «defenses», són de creixement continu, sobresurten de la cavitat bucal i arriben a tenir una llargada considerable en els mascles. Són el que en termes cinegètics es coneix com a «trofeu». Els ullals superiors són arcats i quan no són desgastats (com en el cas d’animals captius), o a causa del trencament dels inferiors, poden arribar a clavar-se en el morro. Els queixals són poc especialitzats i corresponen al tipus anomenat bunodont, és a dir, al tipus format per diversos cons o protuberàncies, una mica semblant al de l’home. Això els capacita tant per a triturar llavors com per a menjar carn, per la qual cosa es diu que són omnívors.
Un altre dels seus caràcters primitius és la seva alta prolificitat, en relació amb altres artiodàctils; pot tenir diverses cries per part (de dues a deu) i, a vegades, més d’un part per any. Això els permet un augment i una expansió ràpids de les poblacions, quan les condicions els hi són favorables. D’altra banda, les cries creixen veloçment. Aquestes característiques han fet també del senglar un animal idoni per a la domesticació.
Per últim, una altra de les característiques de la seva falta d’especialització es manifesta en la capacitat per a canviar tant la seva residència ecològica com el seu ritme diari quan les condicions ho exigeixen. Encara que normalment habita zones boscoses en què pot passar desapercebut, se’l troba freqüentment en una gran varietat d’ambients, des de les maresmes properes a la mar fins a les pastures d’alta muntanya, passant per garrigues, pinedes i boscos caducifolis. Dotat, probablement, d’un notable psiquisme, el seu ritme d’activitat augmenta durant la nit, tractant d’eludir la presència de l’home.
Així doncs, l’extraordinària capacitat d’expansió i de supervivència del senglar sembla que és en relació amb la conservació de caràcters anatòmics primitius i amb la seva falta d’especialització general, que li permet d’adaptar-se a una gran varietat d’hàbitats i d’aliments. Els ecòlegs solen anomenar aquests tipus d’espècies estrategues de la r.
Biologia
Molts mamífers presenten organització social, de vegades d’un grau molt complex, que pot ser temporal i variable segons les fases del seu cicle biològic. Hi ha espècies en què els mascles i les femelles només estan junts durant l’època de la reproducció i, un cop acabada aquesta, les femelles i les cries constitueixen petits harems apartats; és el cas del senglar. A la fotografia una femella amb les seves cries, ja crescudes i per tant gairebé desproveïdes de les franges brunes que les caracteritzen en els primers mesos de vida.
Antonio Bea.
Com hem assenyalat anteriorment, el senglar és un animal omnívor, que s’alimenta tant d’animals com de vegetals. Tanmateix, la fracció animal de la seva dieta acostuma a representar només un 10 % d’aquesta i rarement sobrepassa el 20 %, per la qual cosa se’l pot considerar fonamentalment vegetarià. La gran varietat de recursos tròfics utilitzats denota la seva alta capacitat d’adaptació, ja que modifica la seva dieta en funció del que el medi li pot subministrar en llocs i èpoques determinats. Heus aquí una petita mostra dels aliments que pot consumir: llavors, fruits, bulbs, fongs, arrels, gramínies, cucs, insectes, ous de formiga, peixos, rèptils, ocells, ratolins i, de vegades, carronya de mamífers grossos. Tanmateix, hi ha dos grans grups d’aliments que constitueixen la base de la seva alimentació: d’una banda, les glans i els fruits del faig i, de l’altra, els productes agrícoles (patates, remolatxa, blat de moro, raïm, arròs), el consum dels quals provoca, a cops, grans danys als conreus. El seu oportunisme alimentari no li impedeix mostrar-se, en algunes ocasions, com un gran especialista; fins i tot s’ha pogut demostrar que mostra una especial preferència per certes varietats de patata i que en rebutja completament d’altres. La producció de glans varia segons els anys i aquest fet té una gran importància per al senglar, no sols pel que fa a la modificació de la seva dieta, sinó també perquè afecta la reproducció i la fertilitat de les femelles. Així, per exemple, en anys d’escassetat, l’atac als conreus és més gran i el consum d’arrels i d’animals augmenta. Altrament, en anys d’abundància, la taxa d’ovulació augmenta i el nombre de lletons per ventrada és més alt. Aquest fet sembla que està relacionat amb un fenomen observat per molts caçadors: sovint s’observa una major abundància de senglars i augmenten, en conseqüència, les captures. N’hi ha que diuen que aquests màxims es produeixen cada quatre anys; tanmateix, la periodicitat de la producció de les glans sembla que és més aleatòria, probablement relacionada amb la climatologia, de manera que calen més estudis per a poder correlacionar ambdós fenòmens. Una altra de les particularitats dels hàbits alimentaris del senglar són els furgalls o excavacions que produeix en el sòl en cerca de llavors, bulbs, arrels i invertebrats soterranis. Els seus llargs i pronunciats ullals, i també la durícia circular del seu morro, li permeten de grufar, amb facilitat, grans extensions de terreny, que deixa totalment «llaurades». Aquest fet pot tenir certa importància ecològica, ja que augmenta l’heterogeneïtat horitzontal de les pastures, modifica localment la successió i, fins i tót, pot alterar substancialment el sistema de la micorriza en el bosc.
Per bé que existeixen variacions de l’esquema general, el cicle reproductor habitual es desenvolupa de la manera següent: la femella entra en zel a la tardor i aquest dura vint-i-un dies, amb un màxim de dos o tres dies. Després d’un període de gestació de 115 a 120 dies, pareix un nombre variable de lletons, que depèn estretament de l’edat de la femella: cinc per terme mitjà. Per al part, la femella acostuma a buscar un indret amagat entre la brossa o prepara un «niu» cavant el terra i reomplint el clot amb fulles i branques, sovint de boix. Aquests nius són distints dels «llits» habituals de repòs. Els lletons (porcells) mamen durant dos o tres mesos i poden ingerir aliments sòlids a les dues setmanes. Es produeixen grans pugnes entre les cries per assignar-se els mugrons davanters, que sòn els que donen més llet. Fins els dos o tres mesos, els lletons posseeixen un pelatge particular castany groguenc, amb un llistat més clar característic. Més endavant (cinc o sis mesos) la seva capa es torna vermellenca. Arriben a la maduresa sexual entre el primer i el segon any de la seva vida, segons l’ali-mentació.
Hem dit que el senglar és essencialment nocturn, però els seus costums poden variar considerablement segons les pertorbacions causades per l’home. Habitualment construeix un «llit» amb fullaraca i branques, generalment orientades al S o a l’E, a partir del qual acostuma a fer els seus desplaçaments diaris.
Una part del dia la dedica al bany: es rebolca a basses i fangalls i després es grata contra un tronc, que sovint queda marcat amb fang i pèls. Aquesta activitat acompleix una bona funció antiparasitària. A les hores més caloroses reposa i, al vespre, es trasllada a les àrees d’alimentació. Els desplaçaments poden ser ràpids, cap a una zona principal d’aliment en què passa bastant temps, o poden ser més lents, amb parades periòdiques, per tal d’obtenir aliment més esporàdicament. Aquest segon tipus de desplaçament és més freqüent en els mascles. El coneixement de les activitats diàries del senglar ha experimentat un notable avenç a partir de la utilització de tècniques de biotelemetria, com el seguiment per ràdio d’animals proveïts de collars emissors. Per mitjà de la tècnica esmentada s’ha pogut establir, en el S de França, que el senglar recorre uns 7 km diaris, distància que augmenta en el cas dels mascles. De vegades s’han enregistrat desplaçament d’algunes desenes de quilómetres en tres setmanes. Per bé que l’àrea mitjana d’activitat oscil·la al voltant de 60 o 70 Ha, el domini vital arriba, en un any, als 120-150 km2, en el cas dels mascles, i a 40-60 km2, en el de les femelles. El senglar és un animal gregari que forma unitats familiars compostes per una mare i les sèves cries (fins als nou mesos). El més freqüent és que s’ajuntin d’una a sis d’aquestes unitats i que formin grups més grans. Els mascles joves formen grups reduits, però a partir dels tres anys són solitaris.
Corologia
Àrea de distribució actual del senglar (Sus scrofa) als Països Catalans. Hom ha indicat en un ratllat blau les àrees de presència ocasional.
Maber, original de l’autor i Jordi Ruiz Olmo.
Durante els últims quinze anys, les poblacions de senglars han experimentat un augment considerable als Països Catalans, i també en altres regions de la península Ibèrica. En un estudi recent basat en estadístiques oficials sobre la caça a les distintes províncies, Tellería i Sáez-Royuela estimen un increment del 200 % durant la dècada dels setanta. Aquest creixement poblacional seria més important a la perifèria de la Península. Efectivament, la quasi absència d’enemics naturals (com els llops o els linxs) en els Països Catalans ha fet de l’home el principal agent limitador de les poblacions del senglar. En aquest sentit, els profunds canvis socioeconòmics experimentats durant els anys seixanta han produït un despoblament en massa d’àmplies zones rurals, amb el consegüent descens de les activitats agrícoles i ramaderes. Tot això, unit a la recuperació del bosc en algunes àrees, ha permès la notable expansió actual del senglar. Aquest increment sembla que ha estat més petit a la part meridional, a causa, potser, de la major aridesa d’aquesta zona.
Registre fòssil i variabilitat
A Europa existeix una espècie de senglar, el senglar comú (Sus scrofa), que va aparèixer al Pleistocè mitjà (glaciació de Günz). S’han descrit nombroses subspècies, però, a la península Ibèrica, Cabrera (1914) només en distingeix dues: una septentrional i l’altra meridional, la segona de les quals és més petita que la primera. Sembla que les seves dimensions experimenten una variació clinal i que van augmentant des del S d’Europa fins al NW. És freqüent que els caçadors i la gent del camp parlin, de vegades, de diverses formes o races de senglar. Les variacions de grandària no han de sorprendre, ja que s’ha demostrat que els recursos alimentaris de les distintes zones condicionen considerablement el pes i el desenvolupament del senglar i que, per tant, aquelles no poden atribuir-se a diferències genètiques. Altres apreciacions relatives als ullals i al caràcter poden ser més subjectives.
De la mateixa manera que sembla que existeix una variació clinal a Europa respecte a la grandària, que podria obeir —en principi— al que es coneix com a regla de Bergmann, existeix també una variació en el nombre de cromosomes relacionada amb la distribució geogràfica. Així, a l’Europa occidental és més freqüent el cariotipus 2n = 36 cromosomes, mentre que al Japó i a l’Àsia oriental abunda més el de 2n = 38 cromosomes. El porc domèstic té, sempre, 2n = 38 cromosomes i els híbrids entre el senglar i el porc, 2n = 37 cromosomes.
Cinegètica
Diagrama del cicle reproductor del senglar a l’alt Aragó, on s’indica el periode de caça habitual de l’espècie. La gestió cinegètica permetria influir sobre l’augment o el descens de les poblacions.
Gustavo Hormiga, a partir de Vericad i Pedrocchi 1979.
L’augment que les poblacions de senglar han experimentat, sobretot a la meitat septentrional dels Països Catalans, durant l’última dècada, ha repercutit també en l’increment de les captures en zones lliures. D’altra banda, proliferen arreu vedats privats en què els propis particulars efectuen repoblacions i subministren farratge als animals per millorar la qualitat del trofeu. Per bé que no es coneixen dades precises, sembla que aquest augment és notable i que s’arriben a cobrar, en algunes valls pirenenques, fins cent exemplars per temporada.
El tipus de caça més practicat al nostre país és la batuda, que procedeix a partir de dos grups de caçadors: els membres del primer baten la zona escollida, amb o sense gossos, i avaloten la caça cap on són els de l’altre grup, que se situen a l’aguait a indrets apropiats i disparen quan passen els senglars; aquests indrets s’anomenen «aguaitadors» i acostumen a estar situats als voltants dels passos utilitzats habitualment pels senglars, en alguna zona amb bona visibilitat —els tallafocs, quan n’hi ha, són un lloc idoni— i amb el vent a favor per tal que el senglar no olori els caçadors. La caça a l’aguait, al voltant dels conreus, també és habitual: el caçador espera amagat que el porc senglar o la trujada acudeixi «al banquet» en una de les seves incursions nocturnes. Alguns caçadors cobreixen de gas-oil o petroli pals o altres llocs adients, on els senglars acostumen a anar a gratar-se o rebolcar-se, atrets segurament per l’olor. Per bé que la seva utilització és prohibida, també es practica la caça amb llaços i ceps.