Els reliquiaris de la seu de Tarragona

La tradició cristiana de venerar les anomenades reliquiae de corpore o restes dels cossos dels sants o benaurats, com també objectes i utensilis que s’hi relacionen, prové del segle IV. Els primitius cristians donaven a aquestes relíquies mediates el nom de palliola o brandea (Serra i Vilaró, 1936, pàg. 144). La devoció per les relíquies, ja fossin de Crist, de la Mare de Déu o dels sants, ha estat constant en la religiositat popular. Els segles XIV i XVII es poden considerar com els més prolífics pel que fa al tràfic de les relíquies. A partir de la segona meitat del segle XVIII el seu interès començà a decaure, i també la fabricació de reliquiaris. Per tal d’evitar fraus i falsificacions, cada relíquia havia d’anar acompanyada del lacre per a segellar-les i de la corresponent authentica, o diploma rubricat que Roma estenia com a garantia de la seva autenticitat.

L’estructura i el tipus que els reliquiaris adoptaren al llarg de tot el període gòtic són molt variats. La col·lecció que es conserva a la seu metropolitana de Tarragona n’és una bona mostra. L’estudi i ordre de les manufactures que tot seguit s’analitzaran respon a un doble criteri: tipològic i cronològic. Totes elles pertanyen a l’anomenat Tresor de la Seu.

Els reliquiaris cruciformes

La peça més antiga de reliquiari cruciforme, dels dos que es conserven, és la veracreu de l’arquebisbe Arnau Sescomes, laborada d’argent sobredaurat, fos i exornat amb gemmes encaixades (35 L 24,5 1,5 cm; núm. inv. D-0091). Es tracta d’un reliquiari en forma de creu pediculada, o d’altar, d’estructura flordelisada i proporció llatina. L’ornamentació, resolta mitjançant pàmpols idealitzats, en voreja tot el perfil junt a la sanefa d’emperlat que envolta tots els campers; pels trams corren serpentejants branquillons i fulla de roure reproduïts amb un ritme mogut i delicat, exuberant i naturalista. L’anvers mostra, sobre el creuer estrellat, l’estoig cruciforme de cristall de roca, on es col·locà el lignum Crucis. L’interès ornamental dels trams rau en les vint-i-sis pedres fines, de formes ovals, circulars i prismàtiques, que s’encaixaren sobre la xapa de l’arbre i braços de la creu; cal remarcar un camafeu romà amb la figura de la deessa Minerva, realitzada a la talla baixa, i un escarabat de pasta vítria de color turquesa. Se sap que la utilització de pedres precioses en l’argenteria no fou aliena als artífexs o als seus propietaris, sobretot si es té en compte que, des del sacre saqueig de Roma el 1204, es rebien a les catedrals i esglésies com un exvot al qual s’atribuïen determinats poders taumatúrgics i virtuts. Les gemmes gravades, que a partir del 1300 s’anomenaren “piedras de Israel”, segons el lapidari d’Alfons X el Savi, foren considerades també un do de la naturalesa, i s’introduïren en les manufactures civils i religioses per tal de donar-los qualitat (Baltrusˇaitis, 1981, pàg. 30 i 31). La iconografia del revers és cristològica: mostra la Maiestas Domini, o manifestació de Jesucrist glorificat, tan reproduïda al segle XII, que els grecs cristians adoptaren del repertori pagà preexistent referit a Zeus (Vogüé, Neufville, Bugara, 1971, pàg. 164). La Maiestas Domini, el Christus Gloriosus, o el pantocràtor foren, a partir del segle IV i des de la cultura oriental, icones relacionades amb la iconografia del Crist-Llum (Puigarnau, 1999, pàg. 29). Els símbols zoomòrfics del tetramorf (àliga, lleó, brau i home àngel) completen el programa iconogràfic i foren realitzats a la fosa.

El suport no és l’original, fou manufacturat al segle XVII, i minva la importància artística i material de la veracreu.

Pel que fa a la procedència, cal relacionar aquesta peça amb els béns testamentaris que l’arquebisbe Arnau Sescomes llegà a la catedral de Tarragona. En el seu testament (Rius i Serra, 1930, pàg. 235), datat el 25 de setembre de 1346, es llegeix: “Item dimito capellam meam rubeam et crucem argenteam maiorem cum / ligno Domini et lapidibus pretiosiis eclesie [sic] Tarracon[ensi]”. Pel que fa a la cronologia, és probable que l’obra fos realitzada entre el 1335(?) i el 1346, període del pontificat de Sescomes.

L’altre reliquiari cruciforme, peculiar per les dimensions i el material de fabricació, és la creu reliquiari de l’arquebisbe Pere Folc de Cardona (18 cm d’alçària, 13,5 L 8 cm la creu i 10 10 cm el peu; núm. inv. D-0069). La marca toponímica BAR, punxonada al revers de la peanya, indica que fou manufacturada a Barcelona. La creu és tota d’or fos i configuració llatina, i les expansions s’ornamenten amb fulla de cardeta i perles encastades. Els trams de l’anvers i el revers són decorats amb fulla de card disposada en spicatum sobre esmalt opac de color vermellós. La creuera serva un vericle de creu grega, on es guarda la relíquia de santa Magdalena; els seus escaires són guarnits per floretes i perles. L’arbre, que exhibeix la tarja amb l’INRI gravat en lletres majúscules gòtiques, acaba en punta de fletxa i s’encaixa en un endoll exornat de perles. El peu d’aquesta creu –d’argent sobredaurat, cisellat, amb vitrificacions translúcides i blasó d’or esmaltat– és de planta estrellada i es divideix en quatre camps, que finalitzen en perfil conopial separats per puntes; té la vora motllurada i la corresponent pestanya perimètrica. Al bell mig del peu s’aixeca un cos cúbic que insereix a cada front arcs apuntats i traceria trilobulada d’esmalt opac, que pretén simular l’efecte dels vitralls; al cim, una agrupació de quatre perles embolcallen l’endoll on s’encasta la creu. Probablement fan referència a la naturalesa de Crist, atès que el número quatre s’atribueix a la matèria, segons la mística platònica neopitagòrica (Miranda, 2005, pàg. 132, nota 192).

Segons Capdevila, “Pere de Cardona dió a la Sta. Iglesia de Tarragona una cruz de oro que tiene el pie sobredorado, siendo él de plata, y en dicha cruz están algunas reliquias de Sta. Magdalena” (1935, pàg. 92). Aquest testimoniatge és recolzat pel blasó d’or esmaltat en camp llevat (champlevé) afegit sobre la peanya, que es correspon amb l’època i l’estil de la creu. Es tracta de les armes episcopals del seu propietari i donant, l’arquebisbe Pere Folc de Cardona (1515-30). Creu i peanya foren obrats en la mateixa època, malgrat les diferències d’estil i el fet que la marca BAR sembla que es va utilitzar tant al segle XIV com al XV i al XVI.

A banda dels trets estilístics i artístics d’aquesta peça, cal tenir en compte també la devoció del seu propietari i donant a santa Magdalena. El 1520 començà a la seu de Tarragona l’edificació de dues capelles bessones dedicades al culte de l’Anunciació i a santa Maria Magdalena, on es disposà el panteó familiar; a més, el 7 de novembre de 1524, Folc de Cardona donà a la sagristia de la seu “una creu d’or petita, ab moltas perlas, en la qual hi ha una relíquia de Sta. Magdalena, ab pacte que lo die de la Sta. se trague en la capella dedicada a ella y se done a adorar al poble” (Blanch, 1951, vol. II, pàg. 129).

Els reliquiaris tubulars

Tipològicament, aquests reliquiaris consten estructuralment de plataforma, eix i ostensori cilíndric de vidre, que permet veure la relíquia dipositada a l’interior. Un dels més bells que conserva la seu és el reliquiari de Sant Fructuós. D’argent sobredaurat, fos i cisellat, és ornamentat amb figures de fosa i aplicacions d’esmalts transparents (38 t 20 20 cm; la creu cimera fa 9,5 e 6,5 cm; núm. inv. D-0083). La seva marca toponímica +BA / RCh, feta a l’anvers de la peanya, indica que fou fabricat a Barcelona. A partir del tipus, l’ornamentació i les escultures, pot relacionar-se amb obres d’argenteria obrades a Catalunya a l’entorn de l’últim terç del segle XIV.

Es tracta d’un reliquiari ostensori flanquejat per dos àngels. El peu, de planta estrellada, és gairebé pla, i el seu camp apareix guarnit de fauna fantàstica de figures afrontades, deformes, disposades en una mateixa direcció. Aquesta deformitas dels monstres bípedes i híbrids, segons expressió de sant Bernat de Claravall (ell parla de “formosa deformitas”), és equiparable als marginalia, igualment fabulosos, de la miniatura contemporània. Se sap (Baltrusˇaitis, 1981, pàg. 12 i 75) que les representacions de zoomòrfiques procedeixen del món islàmic i que s’introduïren a la iconografia europea provinents del nord d’Itàlia, com a conseqüència de l’apogeu ornamental que tingué lloc a Europa i de les preferències pels temes sarraïns. Damunt d’aquesta ornamentació al cisell s’han encaixat sis plaques ogivals d’esmalt transparent (blau, morat, verd, groc), on apareixen, respectivament, les efígies dels dos fundadors de l’Església de Roma, sant Pere i sant Pau; dos àngels ceroferaris afrontats, i, en dues plaques independents, flanquegen l’escena de l’Anunciació. Cisellat sobre la plataforma del reliquiari, i entre aquests dos últims esmalts, hi ha un gerro amb una sola tija de la qual brollen tres lliris oberts, com a símbol de la puresa i virginitat de Maria. El conjunt palesa la influència dels models de la miniatura i pintura trescentista italiana, preferentment de l’escola sienesa, segons la genuïna versió dels esmaltadors barcelonins, els quals van introduir probablement les tècniques d’esmaltació que s’utilitzaven a Siena.

L’eix de sustentació arrenca d’un cos arquitectònic hexagonal amb finestrals separats per contraforts com a transposició microarquitectònica de les grans construccions del moment; allotja el nus prismàtic voltat de pàmpols i fulles de roure, a més de sis quadrilòbuls també esmaltats, que insereixen el tetramorf i dues figures angèliques amb sengles llibres a les mans. Per sota del nus neixen dues branques que mostren rosasses esmaltades (or i blau opac) als escaires i enlairen capitells decorats amb fulla vegetal; damunt d’aquests, dos àngels exempts aparenten sostenir el reliquiari.

La llanterna o ostensori reposa damunt l’eix sobre un capitell similar als que sustenten les figures angèliques. Es tracta d’un recipient de cristall de roca bisellat verticalment, que conté al seu interior les relíquies –almenys, de quatre sants indicats als filacteris: s[anctus]Fructuosus, s[anc]tus E[pisco]pus, s[anctus]Gregorius Naciance[nus], s[anctus]Martinus Martir–. Pel que fa a la relíquia de sant Fructuós, se sap que el 1234 el papa Gregori IX (1227-41) manà a l’abat de Sant Fructuós de Camoglio (Gènova) que donés relíquies dels sants Fructuós, Auguri i Eulogi a la seu de Tarragona (Serra i Vilaró, 1936, pàg. 142 i 173). A més d’un os i altres relíquies, hi ha un tros de pedra amb el filacteri que diu: De la pedra de s[an]t Fructuós. Probablement és un fragment de la pedra sobre la qual hi havia la pira que cremà els referits sants i que es venerava amb les seves relíquies sota l’altar de la desapareguda església de Sant Fructuós. L’enteulament és un cos piramidal voltat per un frontispici motllurat, pinacle i gablets floronats; als dotze espais de la coberta hi ha ornamentació de fulla (roure, trèvol), que forma roleus i escuts que ostenten la tau sobre restes de vitrificació vermellosa: és la insígnia del capítol catedralici de Tarragona, adoptada el 1291 per l’arquebisbe Roderic Tello (1288-1308). Remata el reliquiari una creu flordelisada embellida amb caboixons (tres de blaus i un de verd) encastats a les expansions.

El reliquiari de Sant Zenó (32 cm l’alçària total; l’ostensori fa 16, 5 t 4, 5 cm i el peu, 14 14 cm; núm. inv. D-0084) és laborat en argent sobredaurat amb elements de fosa i exhibeix esmalts opacs a la peanya i el nus. La marca toponímica MAI / ORQ, punxonada sobre la base, indica que fou fabricat a Palma. La plataforma és d’estructura mixtilínia, llisa, plana, i s’exorna amb tres plaques tetralobulades que reprodueixen el mateix emblema heràldic en esmalt opac (blau safir i vermell), que fa referència al donant que finançà o era propietari de la peça. L’eix arrenca d’un petit cos arquitectònic hexagonal ornamentat amb finestrals cecs i bessons sostinguts pel mainell. El nus és polièdric i aplatat; mostra sis pàmpols en relleu i prominents caboixons quadrangulars d’esmalt blau fosc de camp llevat, que envolta motius fitomòrfics aplicats. Aquest disseny ornamental sembla freqüent en altres manufactures obrades a Palma (Domenge, 1991, pàg. 128). L’ostensori és un tub cilíndric de vidre, faixat als flancs per dues bandes perlejades, decoració que també es reprodueix a les corones de merlets que hi ha al mig i als extrems del tub. Dins es pot veure la relíquia d’un os de sant Zenó, resguardat per una seda vermella i envoltat pel filacteri, on es llegeix: “Ex ossi[bus] sancti Zennonis mart[iris]”.

Analitzats els seus elements estructurals, pot datar-se com a manufactura feta a la segona meitat del segle XIV. S’ignoren les circumstàncies i els motius pels quals aquest reliquiari arribà a la seu de Tarragona. Se sap, però, que el 18 de setembre de 1594 l’arquebisbe Joan Terès Borrull (1575-79), atenent l’encàrrec de Felip III, s’embarcà cap a Eivissa per tal d’exercir ministeris pontificals, on romangué fins el desembre (Blanch, 1951, vol. II, pàg. 159). És probable que allà obtingués el reliquiari. Pel que fa a la relíquia, l’única referència documental que se’n coneix és la declaració manuscrita del canonge Joan Fonollet. Es tracta d’una manifestació jurada del 18 de juny de 1591 a la sagristia de la seu i en presència de l’arquebisbe Joan Terès, acompanyat del capítol catedralici, on s’afirma que ja el 2 de juny de 1589 el canonge Joan Fonollet havia obtingut –estant a Roma– llicència papal per a emportar-se de la capella de Scala Cæli a Tarragona la relíquia de sant Zenó i companys màrtirs. És evident que la data d’arribada de la relíquia no es correspon amb l’estil i cronologia del reliquiari.

El conjunt de reliquiaris del tipus tubular es completa amb dos exemplars molt similars al de sant Zenó, més un altre que pertany al gòtic tardà i que introdueix certes singularitats formals. Una d’aquestes peces és el reliquiari de la Santa Espina (40 S 14 14; núm. inv. D-0079). El peu té forma d’estrella de sis puntes i mostra dos temes heràldics en esmalt opac: el primer reprodueix sobre camp de gules una tau de plata al·lusiva al capítol catedralici; el segon presenta l’escut episcopal del cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (1919-43). La tija és de planta hexagonal i el nus, d’estructura polièdrica, s’ornamenta amb quadrilòbuls en esmalt de camp llevat que alternen, respectivament, rostres sacres masculins i femenins. L’ostensori és compost per una base campaniforme i dos tambors enlairats, on s’encasta el corresponent vas de vidre que deixa veure la Santa Espina. Als flancs hi ha dues bandes de filet d’entorxat truncades per testes angèliques barroques. Un capitell cònic fa de coberta sobremuntada pel floró, on es fixava el crucifix original, que fou substituït al darrer terç del segle XX per un altre de barroc. Alguns anys abans (maig del 1936), i segons consta documentalment, el capítol encarregà a Magí C. Albaigés Escoda, arxiprest de la seu (1935-36), que es reparés tot el suport, que fou restaurat a Barcelona, als tallers Sanosa. Cronològicament l’ostensori és una manufactura del segle XIV amb afegits barrocs del XVII; la peanya, els escuts i la tija sisavada són reproduccions del segle XX, però no així el nus, que és obra del segle XIV.

Si bé el pare Villanueva afirma que l’arquebisbe Pere Sagarriga (1407-18) va incorporar aquesta relíquia a la seu, consta que al testament de l’arquebisbe Roderic Tello, del 8 de setembre de 1303, ja es fa esment d’una Santa Espina reservada en un dels murs laterals del presbiteri. A més, en unes ordinacions del 1369, escrites per Pere Figuerola i inserides en l’anomenat Llibre de Vilaseca, es diu que aquesta relíquia i la veracreu es col·locaven damunt l’altar major per a ser venerades en la cerimònia litúrgica del Divendres Sant (AHAT, Exhibitas Capitulares, 1932, doc. 14/2-5). La importància assolida per aquesta relíquia –que té la mateixa figura, color i dimensions que les santes espines que es veneren a la basílica de la Santa Croce de Roma– rau en la solemne processó que el capítol duia a terme el Divendres Sant pel claustre i l’interior de la seu, pràctica que romangué des del 1589 fins al primer terç del segle XX.

A la seu hi ha un altre reliquiari gairebé idèntic al de la Santa Espina que no conserva la relíquia per a la qual va ser fet. És d’argent sobredaurat, cisellat, fos i ornamentat amb esmalts de camp llevat (36,5 q 14 14; núm. inv. D-0192). La marca acreditativa + BA / RCh, punxonada a l’anvers de la peanya, indica el seu origen barceloní.

La qualitat més notable respecte al reliquiari de la Santa Espina consisteix en el fet que conserva íntegra tota la seva estructura formal, a excepció de la creu cimal. La peanya és ampla i planiforme, amb subtil pronunciament de sis arestes que pretenen delimitar els campers on s’han allotjat dues medalles –hi manca la tercera– de perfil conopial. Repeteixen la insígnia del capítol catedralici realitzada en esmalt opac: sobre camper de gules, una tau de plata.

El mateix sistema de vitrificació s’observa en els botons tetralobulats del nus, que, en alternança, mostren rostres nimbats: es tracta de dues icones referides, probablement, a Jesucrist i a la Mare de Déu. La tija on s’allotja el nus, per la seva esveltesa i estructura, recorda els estilitzats fusts dels finestrals gòtics i de bona part de les creus de terme amb suport de planta sisavada.

El vas ostensori ofereix un repertori decoratiu molt auster i simple; emparat per quatre estilitzades faixes verticals, es corona mitjançant capitell poligonal i una creu sense imatge. Per les seves característiques pot datar-se al darrer terç del segle XIV.

Dins el conjunt de reliquiaris tubulars del tipus ostensori cal fer esment també d’un exemplar goticitzant que palesa en el seu disseny determinades singularitats formals i decoratives (32 t 20 14,7; núm. inv. D-0082). És de plata sobredaurada, fosa i cisellada. Es designa com a “reliquiari amb revelatio”, perquè no conserva la relíquia o relíquies originals. Les actuals són anònimes i foren dipositades cap al final del segle XX. La marca toponímica BAR indica que fou laborat a Barcelona. La planta de la peanya es configura mitjançant dos arcs conopials afrontats a un eix longitudinal. La superfície s’ornamenta amb traceries cegues. La tija és sisavada, mostra un finestral a cada front i motllures hexagonals als extrems. L’ostensori reposa damunt la plataforma de perfil mixtilini, s’encasta entre dues corones de cardeta i es cobreix per un capitell piramidal que duu al cim un floró que no conserva la creu de colofó.

La configuració de la planta és força atípica dins els models gòtics; a més, el recurs ornamental de les bitlles és molt aliè als elements emprats comunament en manufactures de plenitud gòtica i, per contra, esdevenen més properes a objectes fabricats ja molt avançat el segle XVI, època probable de l’elaboració d’aquest reliquiari. La mateixa revelatio o cortina que cobreix parcialment l’ostensori, semblant a un conopeum, és innovadora i no gaire usual en els reliquiaris de tipus tubular gòtics.

Els reliquiaris antropomorfs

El seu origen –com la major part de les representacions antropomorfes realitzades en metall– cal situar-lo a les terres emplaçades entre les conques dels rius Rin i Mosa. Sembla que a l’entorn del 1270 ja es realitzaren bons exemplars de braços reliquiaris als referits indrets (Dalmases, 1986).

Un dels exemplars més singulars del Tresor de la Seu és el braç reliquiari de sant Joan Baptista, que reprodueix, a mida natural, l’avantbraç i la mà del cos humà. Fou laborat d’argent blanc i sobredaurat, rellevat, cisellat i amb aplicació d’esmalt de camp llevat (43,5 a 24 24 cm; núm. inv. D-0085). Les marques toponímiques + BA / RCh i BAR, punxonades a l’anvers de la peanya i cap al final del braç, indiquen que fou manufacturat a Barcelona.

La base de sustentació és una estrella de sis puntes que s’ornamenta amb subtil motllura perimètrica perlejada. A la superfície s’encastaren tres plaques lobulades d’esmalt opac –en manca una–, que reprodueixen un lleopard coronat, armes dels barons de Santa Coloma de Queralt. L’heràldica s’alterna amb tres òculs circulars de vidre que permeten veure un rostre femení dibuixat, que no es correspon amb l’estil i la data d’aquesta manufactura, i les relíquies de la veracreu i de sant Jordi; els filacteris semicirculars d’argent col·locats a sobre en donen fe: “Del fust de la creu. Del : bras : d[e] : sent : Iordi :”. Un element hexagonal, exornat amb doble sanefa perlejada i aresta dentada al mig, serveix d’escambell a l’avantbraç; aquest fou repussat en argent sobredaurat i vestit amb pell de camell, segons el relat evangèlic (Mc, 16). La mà mostra el dit del mig amputat per la falangina i taponat amb vidre de color verdós, sota el qual hi ha la corresponent relíquia de sant Joan Baptista.

Pel que fa a la seva procedència, cal dir que el reliquiari i el corresponent estoig de cuir van recórrer un itinerari triple fins arribar a la seu de Tarragona. Se sap que a l’inventari de la família Queralt, dut a terme el 1408 en el seu palau de Santa Coloma, s’atesta l’existència d’un “estoix y bras de argent on és encastat lo dit de sant Joan”; es tracta del reliquiari que es venerava a la capella de l’esmentada residència, dedicada als sants Joans (Español – Martínez Subías, 1992). Tanmateix, no hi ha cap mena de dubte sobre la seva identificació: l’heràldica evidencia el que es constata als armorials catalans (Riquer, 1983, vol. I pàg. 222). Després, al principi d’agost del 1481, el reliquiari es traslladà a la parròquia de Sant Joan Baptista del Catllar per decisió d’Elionor de Pallars i de Queralt, senyora del Catllar. Finalment, passà a ser propietat del capítol de la seu de Tarragona per voluntat d’Elionor manifestada en el seu testament, fet el 8 de desembre de 1488: “Item dimittimus honorabili capitulo sedis Tarraconae, reliquiarum nostrum digiti sancti Joannis Baptistae quod est de argento cum aliquis reliquiis que in eodem reliquiaris sunt et cum suo stoig de cuyro” (Fuentes, 1999, vol. I, pàg. 784 i 788; i vol. II, pàg. 87). Pel que fa a la cronologia d’aquest reliquiari, cal datar-lo a la darreria del segle XIV i abans del 1408.

Els reliquiaris arquitecturals

L’exemplar que palesa més magnificència en la seva traça arquitectònica i escultòrica és el reliquiari de l’ardiaca Guillem Bertran. És d’argent en el seu color, repussat, cisellat, i daurat en les imatges de fosa (77 g 25,5 cm; núm. inv. D-0086). La marca toponímica VALEN, sobremuntada per la corona reial, es troba punxonada al peu i al cimbori. Aquest reliquiari s’estructura en forma de templet hexagonal. El peu és pla i compost per quatre lòbuls de perfil conopial flanquejats per altres de semicirculars amb puntes de fletxa intermèdies, on figuren dos escuts equidistants que inclouen, respectivament, un lleó rampant que enlaira la flor de lis passant cap a l’esquerra, i la tau grega del capítol catedralici tarragoní. Al mig, un cos quadrangular de costats lleugerament còncaus insereix aquesta inscripció: ·M· GVILLER / M·I· BERTRA^ / ^ DTh^O^IAPL^I^CI / ERERED·I·D. La tija és de planta sisavada i s’ornamenta amb finestrals cecs. S’inicia amb un cos arquitectònic constituït per finestrals, contraforts, pinacles i decoració calada; al bocell del nus hi ha aquest epigrama: COMENDA / TARII CAM / ARERI EO / FECISTES / DIACONVM / PERPETVI. Ambdues llegendes confirmen la donació de l’obra a càrrec de Guillem Bertran, canonge cambrer i ardiaca de la seu des del 1478 fins al 1519.

L’ostensori on es guarden les relíquies adopta l’estructura d’un templet arquitectònic de planta hexagonal, orlat per una doble cresteria de flors de lis. Als xamfrans s’han col·locat sis figures de sants –en vult rodó–, que descansen sobre una peanya voladissa i estan cobertes per dosserets calats, pilars contraforts i pinacles. Les imatges escultòriques són d’argent fos sobredaurat i representen papes o sants bisbes, que es poden identificar amb Mateu, Gregori, Agustí, Ambròs, Pancràs i Fabià. A més de les relíquies dels sants esmentats, l’interior del cimbori en conté d’altres indicades als filacteris: Agustí, Andreu, Antoni, Bartomeu, Cristòfol, Gregori, Hilari, Marc, Mateu, Martí, Onofre, Teodulf i Valentí, entre d’altres. El templet és rematat per un cos piramidal amb decoració vegetal gravada, mènsula i un àngel de la guarda revestit amb túnica i dalmàtica, nimbe i corona reial a la mà, com a símbol de l’antic Regne de València. A més, a l’interior i sota la coberta, l’artífex executà un casquet sisavat on gravà el seu nom mitjançant dues inscripcions: LVPVS DE SALAZAR VALENTINI LABORABIT [sic], i OPV-S LVP-I DE Ç-ALEZAR VA-LE[N]TINI. El reliquiari, per tant, fou realitzat a València per l’argenter Lope de Salazar, documentat ja el 1487 i mort el 1508. Es tracta d’un artista de possible origen burgalès, autor també de la custòdia major de la col·legiata de Xàtiva (Dalmases, 2001, pàg. 193-200). Respecte a la cronologia, cal situar aquesta manufactura entre els anys 1478 i 1508. D’aquesta època l’única nota documental referida als reliquiaris que, amb reserves, es podria esmentar data del 18 d’agost de 1503: “Al jove qui portà lo reliquiari que tramès lo camarer, III ducats” (Capdevila, 1935). Aquesta manufactura fou traslladada a Mallorca durant la guerra del Francès, per tal de lliurar-la del destructor saqueig napoleònic, d’on tornà el 1814.

Els vuit reliquiaris del Tresor de la Seu de Tarragona evidencien la varietat tipològica que aquests utensilis assoliren al llarg del període gòtic, alhora que tècnicament palesen el magisteri dels argenters per a laborar microreproduccions arquitectòniques, escultòriques i pictòriques mitjançant el sistema d’esmaltació policroma.

Bibliografia consultada

Rius i Serra, 1930; Capdevila, 1935; Serra i Vilaró, 1936; Vogüé, Neufville, Bugara, 1971; Rabasco, 1975; Baltrusˇaitis, 1981; Riquer, 1983; Carbonell, 1986; Cruz Valdovinos, 1992; Dalmases, 1986a; Martínez Subías, 1988 i 1989; Domenge, 1991; Español – Martínez Subías, 1992; Martínez Subías, 1992b, 1992c, 1992e i 1992f; Fuentes, 1999; Puigarnau, 1999; Dalmases, 2001; Miranda, 2005; Martínez Subías, 2006.