Arnau de la Pena i la il·luminació de manuscrits

Una mirada a la il·luminació italianitzant de la darrera part del regnat de Pere el Cerimoniós –abans de l’esclat del gòtic internacional, durant els mandats de Joan I i Martí l’Humà– confirma un trencament dels lligams directes amb la pintura d’Itàlia. Les influències italianes es filtraren a partir d’aleshores a través de mestres catalans locals, i això conduí a una major uniformitat d’estil. Amb tot, una anàlisi més profunda dels manuscrits pintats a partir del 1348 porta a la llum certs individualismes i permet perfilar algunes personalitats importants.

Rere la il·lustració dels llibres fets per a la cort de Pere el Cerimoniós (1336-87) durant la segona part del seu regnat, s’ha d’amagar la identitat d’alguns miniaturistes que després de la Pesta Negra treballaren en encàrrecs reials, especialment Ramon Destorrents, pintor i il·luminador documentat a Barcelona (1351-62), i Arnau de la Pena, il·luminador de Barcelona (1356-1410). Tot i l’abundància de notícies referides a encàrrecs seus, però, no sembla haver-se conservat cap dels manuscrits documentats d’ambdós pintors. Si bé la tasca de Ramon Destorrents com a pintor de retaules ha estat molt comentada i discutida, la seva activitat com a miniaturista ha estat abordada només recentment per Rosa Alcoy, que proposà la seva identificació amb el Mestre de Rubió, probable il·lustrador del Breviari d’amor de Londres (BLi, Yates Thompson ms. 31) i possible responsable d’una part del Pontifical de Pierre de la Jugie (Meiss, 1941; Alcoy, 2000b). Tampoc no s’ha progressat gaire en la identificació d’Arnau de la Pena com a il·luminador des que els estudis sobre el Llibre verd de Barcelona (AHCB, 1G-10) limitaren la seva intervenció del 1370 a les inicials decoratives en ploma dels darrers folis del manuscrit (170v-194) (Dalmases – José, 1984; Coll, 1986-87). A més de revisar els manuscrits il·luminats més rellevants de l’època, tant eclesiàstics com civils, en aquest capítol ens aturarem també en la figura d’Arnau de la Pena.

Els llibres litúrgics, el mecenatge i els centres de producció

Tant per la data de realització com per l’estil de les miniatures, el Pontifical de Pierre de la Jugie serveix de pont entre la il·luminació dels Bassa i els seus col·laboradors, i la dels mestres il·luminadors de la segona meitat del segle. El Pontifical, datat d’acord amb la seva inscripció dedicatòria el 1350, es va fer per a Pierre de la Jugie, arquebisbe de Narbona (1347-75) i, per tant, conté els ritus litúrgics que seguien els arquebisbes d’aquesta ciutat francesa. Un mestre català fou l’encarregat d’il·lustrar la segona part del còdex, de la qual falten uns 50 folis, alguns dels quals es troben repartits entre l’École Nationale de Beaux-Arts, de París (ms. 140A), el Museo Civico Amedeo Lia (La Spezia) i una col·lecció privada a Nova York. Abans de traslladar-se a Narbona el 1347, Pierre va ser arquebisbe de Saragossa (1345-47), on podria haver-se familiaritzat amb la pintura catalana. Per tal d’explicar la transmissió de la cultura catalana cap al Llenguadoc, també caldria recordar els estrets lligams entre les diòcesis de Narbona i Girona.

La relació de l’estil i la tècnica del mestre català del Pontifical amb la pintura i la il·luminació del segon quart del segle XIV –especialment les d’Arnau Bassa, el Mestre de Baltimore i el Mestre de l’Escrivà– es veu en detalls com ara els rostres que fan ganyotes entre les fulles d’acant, els bustos d’àngels de tipus sienès en els medallons de les orles i la representació de la indumentària i els interiors, amb riques teles escacades (Carbonell-Lamothe – Pradalier, 1986). La qualitat del dibuix d’aquest miniaturista es reflecteix en la varietat d’animals i ocells que habiten als marges del manuscrit, com ara llebres, cérvols, galls i guatlles. La seva paleta destaca pels colors vius, especialment el verd llima combinat amb el taronja, el malva i el blau.

La proximitat estilística de la il·lustració del Breviari d’Osca (ACO, ms. 14) i el Missal de Ripoll (ACA, Ripoll, ms. 112) a l’obra dels Bassa i els seus col·laboradors ajuda a situar els miniaturistes d’aquests còdexs sagrats en un moment contemporani al mestre català del Pontifical, tot i que són mestres independents d’ell i del seu taller. Els manuscrits d’Osca i de Ripoll presenten el mateix tipus de frontispici, amb un text dividit en dues columnes i emmarcat per faixes ornamentades amb flors, bustos d’àngels o figures bíbliques, i fulles d’acant. Al marge inferior del frontispici del Missal de Ripoll, que va pertànyer a la biblioteca del monestir, es veu la imatge d’un home ajagut al llit mentre un sant el sobrevola. Dins la inicial del text apareix la figura del rei David agenollat i pregant vers la imatge de Crist, que es troba en un medalló al marge superior. Aquest foli obre el temporal amb els oficis de Nadal, que comencen amb la pregària de penitència del primer diumenge d’advent: “A tu, Senyor, elevo la meva ànima” (del salm 25). El caràcter penitencial del ritus d’advent s’expressa en la iconografia devocional dels frontispicis dels manuscrits litúrgics, com ara el del Breviari d’Osca, on es troba la representació votiva de l’Home dels Dolors en un medalló de l’orla inferior i la imatge del pantocràtor al començament del text. El disseny iconogràfic i estilístic d’aquests frontispicis es reflecteix en altres manuscrits litúrgics de l’època, com ara el Missal de Sant Feliu (BSG, antigament a l’església de Sant Feliu de Girona, ms. 11) i fins i tot el Missal de Galceran de Vilanova (MDU, ms. 2048), de vers el 1396, obra primerenca del gòtic internacional.

Domínguez Bordona i Ainaud relacionaren més directament amb el mestre català del Pontifical de Pierre de la Jugie les miniatures del Missal de Sant Feliu i les de les Cerimònies de coronació, de la Fundación Lázaro Galdeano de Madrid (FLG, ms. R.14425), per les figures d’eclesiàstics imberbes que es troben en tots tres manuscrits (Domínguez Bordona – Ainaud, 1958, pàg. 153). Bohigas, en canvi, vinculà el Missal de Reus (MPR) al Missal de Sant Feliu per les seves imatges anàlogues del pantocràtor, en els folis 181 i 1, respectivament (Bohigas, 1960-67, vol. II, pàg. 158-61). El cert és que les il·lustracions de tots aquests manuscrits manifesten l’homogeneïtat iconogràfica i estilística més accentuada de després de la Pesta Negra –fet al qual s’ha al·ludit més amunt–, resultat especialment de la difusió de les lliçons dels Bassa. En el cas dels manuscrits de què parlem ara, imaginem que fou el miniaturista català del Pontifical de Pierre de la Jugie qui difongué l’art dels Bassa i el seu cercle a aquests altres il·luminadors de menor habilitat.

Es poden observar significatives diferències estilístiques que distancien la il·luminació del Missal de Sant Feliu de la del Pontifical de Pierre de la Jugie, la qual cosa confirma que no són de la mateixa mà: el miniaturista del Missal emprà una paleta més fosca i no té la modulació delicada als rostres i la roba de les figures que es pot veure en les del pontifical narbonès (Bohigas, 1960-67, vol. II, pàg. 172). Això no obstant, altres elements de les il·lustracions del Missal de Sant Feliu suggereixen que el seu il·luminador estava molt influït per l’obra del mestre català del Pontifical, potser com a aprenent seu. Cal esmentar, per exemple, la similitud remarcable del traç dels cérvols que es troben a l’orla inferior del foli 165 del Pontifical de Pierre de la Jugie i al frontispici del manuscrit de Sant Feliu.

Existeix un altre manuscrit amb una forta semblança estilística amb el Missal de Sant Feliu que mostra detalls molt semblants al Pontifical de Pierre de la Jugie. Es tracta d’un missal fet per a l’ús de la catedral de Girona (BCG, ms. 16), amb una il·lustració del ritus de la dedicació de l’església (foli 170) que recorda molt la del manuscrit narbonès (foli 113v). El fet que aquest missal també tingui trets en comú amb el Pontifical de Pierre de la Jugie dona suport a la hipòtesi que el taller responsable de la il·lustració dels missals de Sant Feliu i de la catedral de Girona tingué alguna relació amb el mestre català del Pontifical, sigui d’aprenentatge i col·laboració o bé d’intercanvi de models. La mida inusualment gran del missal de la catedral (360 × 240 mm) i el fet que molts folis hagin desaparegut o hagin estat mutilats per les inicials escapçades mostren que originàriament era un manuscrit ricament il·lustrat, com es dedueix de les inicials historiades amb les figures de Joan Baptista (foli 103v), Maria Magdalena (foli 116v) i sant Narcís (foli 156).

Les divises heràldiques que es troben en alguns manuscrits litúrgics identifiquen els seus promotors, com és el cas de l’esmentat Pierre de la Jugie, les armes del qual són pintades en el frontispici i en el foli 13 del pontifical narbonès. L’escut d’armes que apareix en el foli del començament del santoral del Missal de Ripoll (foli 175, tres faixes vermelles sobre fons d’or), fins ara sense identificar, potser pertanyia a Francesc de Montoliu, bisbe d’Elna del 1352 al 1354, data de la seva mort. La necrologia benedictina del final del manuscrit que fa referència a l’abat Oliba († 1046) i l’abadia de Sant Miquel de Cuixà tindria sentit dins el context de la diòcesi d’Elna (Bohigas, 1960-67, vol. II, pàg. 146-148).

Tot i que els llibres litúrgics més luxosament il·lustrats sovint eren encarregats per bisbes, altres membres del clergat, com ara sacerdots, canonges, abats i beneficiats podien ser-ne clients. El testament del 1358 de Guerau Patau, canonge de Girona, per exemple, informa que aquest clergue deixà 10 lliures per a la confecció de missals per a cadascuna de les capelles de Santa Caterina, Santa Margarida i Sant Miquel de la catedral. La producció de manuscrits litúrgics –especialment breviaris i missals– degué rebre un impuls important, en part, per la multiplicació de les capelles i els altars a les grans catedrals com la de Girona (Batlle i Prats, 1947, pàg. 111).

El calendari i el santoral dels manuscrits litúrgics també ofereixen pistes sobre els seus promotors. El Missal de Sant Feliu i el missal de la catedral de Girona inclouen Carlemany en els calendaris, festa que apareix primerament en el Breviari de Vidal de Blanes (BCG, ms. 125), el qual fou fet per a aquest abat de Sant Feliu de Girona el 1339. La festa va ser instituïda a la catedral després, el 1345, per iniciativa del bisbe Arnau de Mont-rodon (1335-48). Per raons semblants, es proposà que el Missal de València (BCV, ms. 116) hagués estat escrit a Girona (Janini, 1980, pàg. 290-291). Dins el calendari i el santoral del missal valencià s’inclouen els sants Feliu, Narcís, Daniel, Carlemany, Rafael i Gabriel, que també es troben en el Breviari de Vidal de Blanes. Aquestes interpolacions en un missal escrit per a l’ús de València suggereixen el mecenatge de Vidal de Blanes, bisbe d’aquesta ciutat entre el 1356 i el 1369.

L’estudi de la procedència de manuscrits que exhibeixen característiques estilístiques i iconogràfiques similars de tots els territoris de l’antiga Corona d’Aragó permet plantejar la qüestió dels centres de producció i de la difusió de models. Encara que disposem de notícies d’il·luminadors de les diferents capitals de la Corona durant la segona part del regnat de Pere el Cerimoniós (per exemple, de Bertran Folquer i de Domènec Crespí, de València, i d’Hug d’Albalat, de Saragossa), sembla que la producció de manuscrits il·luminats a escala més gran encara se centrava a Perpinyà, Girona i, especialment, Barcelona. La producció del llibre manuscrit a Perpinyà possiblement respon a la influència persistent de l’escriptori de la capella reial dels reis de Mallorca (Trenchs, 1993, pàg. 205-206). Les referències, el 1351, a l’il·luminador Arnau Girbaut i l’encàrrec que feu el rei, el 1379, a l’escrivà i il·luminador Ramon Sanç per a una còpia d’un llibre confirmen la continuació d’aquesta activitat (Rubió i Lluch, 1908-21, vol. II, doc. CCXV i CCXVI). El pergamí de més qualitat venia de Perpinyà, com evidencia la petició que feu el rei a Berenguer de Magarola el 1384 amb relació a la còpia de les ordinacions de la seva casa i cort, les quals volia regalar al rei Joan I de Castella (Rubió i Lluch, 1908-21, vol. I, doc. CCCXLIX i CCCL).

La quantitat de manuscrits litúrgics ricament decorats que es conserven a les biblioteques de Girona indica que aquesta ciutat episcopal fou un centre important d’il·luminació. A part de l’esmentat mecenatge de Vidal de Blanes, la documentació escrita dona notícia d’altres promotors de manuscrits a Girona des del 1348, com ara el prevere del capítol de la catedral, Ramon Albertí, que encarregà a Simó Gonçalbes i a Garcia Eixemenis, il·luminadors de lletra rodona, escriure i il·luminar un evangeliari i epistolari per a la catedral, al novembre del 1354. La relació de focs de la ciutat del 1360 inclou els noms d’un conjunt d’il·luminadors, escrivans i pergaminers, com ara Pere Tomàs, il·luminador, el qual fou succeït el 1380 per la seva vídua, madona Tomassa, escrivana. A Girona, així com a Barcelona, l’ofici de lligador de llibres va ser dominat pels artesans jueus de la ciutat (Batlle i Prats, 1947, pàg. 133-148).

El fet que el Missal de Sant Feliu i el de la catedral de Girona semblin haver estat pintats per la mateixa mà o el mateix taller que va fer les Cerimònies de la Fundación Lázaro Galdeano, un manuscrit de cort, suggereix la possibilitat que els seus il·luminadors estiguessin establerts a Barcelona. Durant aquests anys el renom de Barcelona com a centre de la producció i d’il·luminació de manuscrits es degué mantenir en part gràcies a la tradició establerta per l’important taller de Ferrer i Arnau Bassa. Ho demostra el desplaçament d’artesans des d’altres parts de la Corona, com ara Galceran Provençal de Girona –aprenent de Ferrer Bassa el 1347– i Jaume Munteró de València –que ho fou d’Arnau de la Pena el 1362–. El moviment d’aprenents i ajudants per anar a treballar amb mestres importants podria explicar la irradiació dels procediments estilístics i iconogràfics. També podria ser que els clients acudissin a certs centres per a la compra i confecció dels seus llibres. Un exemple revelador dels lligams del món del llibre entre Barcelona i Girona podria ser l’activitat de Bernat Oliva, xantre de Sant Feliu de Girona, el qual encarregà el 1356 a Eximeno de Monreal que escrivís un breviari per a l’ús de Girona, i el 1358 retornà una Bíblia que un canonge de la catedral de Barcelona li havia prestat per a fer-ne una còpia (Hernando, 1995, doc. 175). El 1358 aquest clergue també pagà a Jaume Serra, en nom de Ramon Albertí, el retaule de Sant Miquel, el contracte del qual Arnau de la Pena signà com a garant. Encara queda per esbrinar la connexió precisa entre l’activitat de Bernat Oliva com a mecenes de manuscrits i els textos il·luminats a Girona durant aquests anys. Tanmateix, aquestes relacions podrien ajudar a entendre la difusió de l’estil italianitzant fortament associat a Barcelona.

Els últims anys del regnat de Pere el Cerimoniós són testimoni de la creixent importància de València i Avinyó com a centres d’il·luminació. Un indici del protagonisme de València és la comanda a Domènec Crespí d’un leccionari feta pel rei el 1383. El contracte d’aprenentatge del 1362 entre Jaume Munteró de València i Arnau de la Pena suggereix, a més, una possible via de transmissió de la il·luminació barcelonina cap a terres valencianes. D’altra banda, el mecenatge documentat de la reina Elionor de Sicília (1349-75) mostra el seu interès precoç per l’art francès, especialment a través del Llenguadoc i Avinyó. El 1350 la reina manà comprar llibres litúrgics d’ús romà a la ciutat dels papes i, el 1356, pagà per comprar tapissos historiats francesos a aquesta ciutat o a Montpeller (Rubió i Lluch, 1908-21, vol. I, doc. CXLVI i CLXXI). El Missal del cardenal Nicolau Rossell (BNUT, ms. D.I.21), del 1361, fou escrit probablement, segons la inscripció del final del llibre, per al cardenal mentre aquest residia a la cort pontifícia d’Avinyó (1356-62) (Ragusa, 1975). Dels mateixos anys deu ser l’esplèndid Missal romà de la catedral de València (ms. 144). Les seves caplletres pintades amb fulles d’heura són semblants a les d’un remarcable pergamí de mostres conservat a Milà (BA, afegit del ms. F.12 sup), atribuït a Catalunya o a València per les inicials d’acant típicament catalanes dibuixades al costat de les afrancesades d’heura (Madigan, 1993). El pergamí, per tant, és un exemple de l’assimilació de l’estil avinyonès a les terres de la corona catalanoaragonesa.

Arnau de la Pena i els manuscrits de la cort

Dos llibres d’hores il·luminats per Arnau de la Pena el 1356 i el 1371 per a la reina Elionor de Sicília representen els seus primer i últim encàrrecs documentats (Madurell, 1960, doc. 5; Rubió i Lluch, 1908-21, vol. II, doc. CLXVIII). A partir del 1371 sembla que Arnau es dedicà principalment al negoci de la confecció d’espelmes del seu sogre, tot i que continuà constant com a il·luminador de Barcelona en els documents (Vinyoles, 1979).

L’anàlisi dels encàrrecs d’Arnau de la Pena per a la cort planteja la qüestió de la natura de “l’escriptori reial” de Barcelona, un terme que sembla indicar que els il·luminadors, els escrivans i els lligadors depenien de la casa reial. Tot i que els escrivans devien treballar als escriptoris de la cancelleria i de la capella reial (Trenchs, 1993), sembla que la il·luminació s’encarregava sovint a artesans professionals independents de la casa del rei. Els il·luminadors, juntament amb els lligadors i els pergaminers, eren menestrals que treballaven en els seus tallers, normalment a casa seva. Arnau també mercadejava amb pergamins i manuscrits ja confeccionats. Cal tenir en compte que es fa referència a Arnau com a il·luminador de la ciutat de Barcelona (“inluminador de libres de Barchinona”) i mai no se’n fa com a persona agregada a la casa reial. En això es distingeix dels oficials de la casa i de la cort dels monarques que afegien tasques d’il·luminació a les seves funcions principals, com ara Arnau Batlle, confessor de la reina, el qual li va escriure i il·luminar el llibre de l’Oficium de corpore Christi el 1351; o Vidal Prader, escrivà de la casa de la reina, que il·luminà uns llibres litúrgics per a la seva capella entre el 1357 i el 1358 (Rubió i Lluch, 1908-21, vol. II, doc. XCVI i CXXV). El fet que els il·luminadors no apareguin com a membres de la cort no significa que no fossin afavorits o protegits pels reis, tal com ho devien estar tant Arnau de la Pena com Ramon Destorrents.

Normalment els documents són imprecisos pel que fa al tipus d’il·luminació que s’ha de realitzar, però en el cas del Llibre verd I se sap que la intervenció d’Arnau de la Pena en la decoració del manuscrit es degué limitar probablement a inicials decorades amb filigranes de ploma i rúbrica, en contraposició amb les inicials figuratives i florejades amb pintura i or. Aquella mateixa decoració a base de ploma possiblement va ser l’encomanada pel rei a Arnau el 1367 per fer 484 lletres en un Llibre dels fets de Jaume I, si hem de jutjar pel seu cost relativament baix, 70 sous (Madurell, 1960, doc. 15). Els preus pagats a Arnau en altres ocasions fan pensar en una il·luminació més substancial: per exemple, 72 sous per 9 vinyetes o inicials historiades en un llibre d’hores de la reina del 1356, o 45 lliures (més de 800 sous) pagades el 1358 per caplletrar d’or i colors un Flors sanctorum per a Jaume d’Aragó (Madurell, 1960, doc. 7). En general, s’ha observat que els preus que cobrava Arnau són comparables als dels seus contemporanis (Coll, 1995-96). Els pagaments fets a Arnau per la il·luminació de llibres litúrgics eren alts en contrast amb les sumes més baixes pagades pels llibres de cancelleria, cosa que s’atribueix al fet que el text d’aquests tendeixen a ser més curts. Les sumes també podrien reflectir pagaments parcials, com les 13 lliures pendents que li devia Pere Toló, canonge de Lleida, per tal d’il·luminar un breviari el 1362 (Madurell, 1960, doc. 14).

L’estatus dels clients d’Arnau de la Pena, entre els quals figuraven Elionor de Sicília, el noble Bernat de Cabrera († 1367) i Jaume d’Aragó, aleshores canonge de València i cardenal de Santa Sabina el 1387, indica el prestigi de què devia gaudir dels seus contemporanis. L’admissió d’aprenents, entre els quals hi havia l’esmentat Jaume Munteró el 1362, i la col·laboració amb oficials de la cort i escrivans forasters, com Berní de Coluia d’Irlanda, també prova la seva gran consideració com a il·luminador (Hernando, 1995, doc. 226, 211 i 272).

Cal lamentar la pèrdua dels manuscrits documentats d’Arnau de la Pena, especialment els litúrgics que il·luminà per a la reina Elionor de Sicília o els llibres que, en col·laboració amb Joan Anglès i S˘elimó Barbut, feu per a Bernat de Cabrera. Entre aquests últims hi havia els interessantíssims llibres de viatges a l’Orient Flors d’històries d’Orient i un llibre de Marco Polo. És versemblant que aquests llibres estiguessin relacionats amb els escrits en aragonès per a Juan Fernández de Heredia (vers 1310-96) i enquadernats en un mateix volum conservat en El Escorial (REB, ms. Z.I.2). Val la pena recordar la còpia de la Fleur des histoires de la terre d’Orient escrita en francès i il·lustrada amb 110 miniatures (BNF, ms. N.a.f. 886), en la qual hi ha l’escut de la família Cabrera. Aquest manuscrit, datat a la primera meitat del segle XIV, possiblement estava en possessió de Bernat de Cabrera, que va fer-hi pintar les seves armes, i del qual el 1361 hauria fet treure la còpia escrita per Joan Anglès i il·luminada per Arnau amb 80 lletres d’or i històries (Hernando, 1995, doc. 218, 219 i 222; Hauf, 1996).

Malgrat que l’evidència escrita és massa vaga per a atribuir amb seguretat a Arnau de la Pena alguns manuscrits avui existents, l’estudi de la documentació (cartes, rebuts i registres de pagament, contractes i inventaris) ofereix una àmplia perspectiva del dinàmic negoci del llibre i del paper d’Arnau dins de la producció del manuscrit il·luminat. La seva col·laboració amb artesans del llibre com ara els escrivans Eximeno de Monreal i Joan Anglès, el lligador jueu Isḥaq David i l’argenter jueu S˘elimó Barbut, a més de vincular-lo amb el taller dels Serra (Madurell, 1949-52, vol. X, doc. 404, 416 i 429), podria servir per a futures investigacions i atribucions.

La participació segura d’Arnau de la Pena en una còpia de les ordinacions de la casa i cort de Pere el Cerimoniós el 1359 i, de manera menys clara, en la còpia del mateix text realitzada per Eximeno de Monreal el 1357, dona suport a la cerca de la mà d’Arnau en algun dels manuscrits il·luminats fets per a la cort de Pere el Cerimoniós que es coneixen (Alcoy, 2000b, pàg. 102). Aquests manuscrits són quatre: les dues còpies de les Ordinacions de la casa i cort de Pere el Cerimoniós, conservades a París (BNF, ms. Esp. 99) i a la Fundació Bartolomé March de Palma (FBM, antigament Phillipps, ms. 2633); les Cerimònies de coronació de la Fundación Lázaro Galdeano, a Madrid (FLG, ms. R.14425), i les Cròniques dels reis d’Aragó e comtes de Barcelona de Salamanca (BUS, ms. 2664). Aquests manuscrits són datats en el regnat de Pere el Cerimoniós per la inclusió dels seus escuts d’armes en els frontispicis ricament orlats: els quatre pals de Barcelona i les creus de Sobrarb i Sant Jordi (la creu de sant Jordi manca en el manuscrit que es troba actualment a Palma). La recent publicació en edició facsímil de les Cerimònies de la Fundación Lázaro Galdeano i de la còpia de les Ordinacions de Palma fa que les seves miniatures siguin més accessibles (Palacios, 1991-92 i 1994).

Els quatre còdexs esmentats reflecteixen les preocupacions i els projectes del monarca per organitzar l’administració de la seva casa i cort, i per preservar i promoure la història i les tradicions de la corona catalanoaragonesa. Prova d’això és la còpia gairebé simultània en les tres llengües oficials del regne –llatí, català i aragonès– dels manuscrits escrits pel rei o per al rei, conservats en l’Arxiu Reial de Barcelona i en les diverses institucions monàstiques sota l’empara de la Corona, o enviats a altres monarques i nobles, com ara les ordinacions fetes entre el 1384 i el 1386 per al rei Joan I de Castella, gendre seu, i la versió aragonesa de la Crònica enviada el 1372 a Juan Fernández de Heredia.

Les Ordinacions de la casa i cort de Pere el Cerimoniós promulgades el 1344 són l’adaptació catalana de les Leges palatinae de Jaume II de Mallorca (1337), les quals eren una col·lecció i codificació de les pràctiques dels anteriors reis d’Aragó (Schena, 1983). Les còpies de les Ordinacions conservades a París i Palma, escrites en català, comencen amb inicials historiades en què es representa el rei entronitzat, envoltat pels oficials eclesiàstics i laics de la seva cort. Els oficials més importants de la casa i de la cort del rei, com ara el majordom i el canceller, són figurats en les caplletres de les seves respectives ordinacions. Al final, les dues inicials que introdueixen les ordinacions per a les cerimònies de la consagració i coronació dels reis, mostren el bisbe consagrant el rei, i aquest, a la vegada, coronant la reina. El fet que ambdues còpies il·lustrades de les Ordinacions incloguin aquest ritus justifica la seva data post quem del 1353, any en què es va promulgar la nova litúrgia de la coronació (Palacios, 1975). El manuscrit de les Cerimònies de la Fundación Lázaro Galdeano, escrit en aragonès, és un extracte de les ordinacions per a les cerimònies de consagració i coronació i, per tant, només té les dues inicials historiades per a aquests textos. S’ha especulat si aquest manuscrit originalment formà part d’unes ordinacions completes (Palacios, 1991-92, pàg. 130). Si fos així, hauríem d’imaginar un manuscrit molt més ambiciós en extensió que les còpies que hi ha avui a París i a Palma, atès que aquestes estan escrites en dues columnes i la còpia de la Fundació Lázaro ho és en una de sola.

Bohigas observà la filiació iconogràfica de la majoria de les miniatures dels manuscrits de les Ordinacions de París i de Palma, tret de les inicials de la consagració i coronació, per a les quals l’autor destaca una major semblança entre les del manuscrit de París i les de la Fundación Lázaro (Bohigas, 1960-67, vol. II, pàg. 166, i 1968).

El manuscrit de les Cròniques dels reis conservat a Salamanca és el resultat dels esforços del rei per a sintetitzar la història dels reis d’Aragó i comtes de Barcelona a partir de diverses fonts, des de les cròniques històriques dels regnes de la Península Ibèrica fins als documents que es guardaven en monestirs importants, com ara Ripoll i San Juan de la Peña. El manuscrit de Salamanca és una versió resumida en català de les Cròniques completes conservades en altres manuscrits escrits en llatí, català i aragonès, i ha estat identificat amb el que s’esmenta en cartes que el rei envià a Ferrer de Magarola entre el 1366 i el 1367, en què li ordenava que lliurés el llibre a l’abat de Ripoll. La data post quem del 1352 per al manuscrit es basa en el seu calendari (Soberanas, 1961; Planas, 1992).

Un magnífic frontispici obre les Cròniques amb una imatge de Crist en majestat en la primera inicial del text, emmarcat per figures de profetes i una escena de sant Jordi matant el drac. La il·lustració del llibre es completa amb dues inicials més, que descriuen esdeveniments remarcables de la història de la dinastia: Guifré el Pelós, el primer comte de Barcelona de la dinastia del casal de Barcelona, retent homenatge a l’emperador Lluís el Pietós (foli 22v); i el casament de Peronella d’Aragó amb el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona (foli 30).

Els manuscrits de la cort formen tres grups estilísticament relacionats, esbossats per Domínguez Bordona i Ainaud, d’una banda, i Bohigas, de l’altra: el primer és encapçalat per la còpia de les Cerimònies i inclou el Missal de Sant Feliu; el segon és format per les Ordinacions de París i les Cròniques de Salamanca, i l’últim és representat per les Ordinacions de Palma.

Ja hem parlat de l’afinitat estilística dels manuscrits del primer grup i la seva mútua dependència respecte al mestre català del Pontifical de Pierre de la Jugie i, per tant, de manera més llunyana, d’Arnau Bassa. L’estil del manuscrit que actualment es troba a París i el del manuscrit de Salamanca també està influït per la pintura dels anys precedents, com suggereix la comparació dels profetes de les Cròniques amb algunes representacions d’homes vells del Llibre verd I de Barcelona. D’altra banda, el miniaturista de les Ordinacions de Palma s’acosta més als il·lustradors del Llibre dels fets de Jaume I del 1343 (BUB, ms. 1) i dels Usatges conservats a El Escorial (RBE, ms. Z.I.4). Caldria anotar la intervenció d’una segona mà d’estil afrancesat en el foli 80 del manuscrit de Palma, on es veu una inicial decorada amb fulles d’heura i un cavaller, i l’escut dels quatre pals timbrat amb la corona al marge superior.

De la il·luminació de manuscrits de les Ordinacions de la casa i cort, se’n tenen diferents notícies durant el regnat de Pere el Cerimoniós. El 1353 el rei manà pagar 250 sous a Ferrer de Magarola, “scrivà seu”, per 14 “letras d’or que fa fer ab històries de diverses colors” en unes ordinacions. Més tard, al març del 1357, el rei ordenà un pagament per a caplletrar i il·luminar el nou llibre de les ordinacions que copiava Eximeno de Monreal i, uns quants anys després, el 1359, es pagaren 28 sous a Arnau de la Pena per il·luminar i copiar unes ordinacions per al rei. Finalment, el 1386, el rei pagà 269 sous i 9 diners a Joan de Barbastre per haver fet il·luminar una còpia de les ordinacions destinada al rei Joan I de Castella “e en fer figurar las letras de los cabos de officios del dito translat, e en colores e en guarnir el ditto translat” (Rubió i Lluch, 1908-21, vol. I, doc. CLXXIX; vol. II, doc. CVII i CCCIV; Madurell, 1960, doc. 9).

Fins fa poc, l’única referència coneguda que relacionava Arnau de la Pena amb el text de les ordinacions era el rebut de l’esmentat pagament de 28 sous del 1359, preu que implica una il·luminació mínima o secundària. Als documents ben coneguts del 1357 que fan referència al treball de còpia o traducció (“lo trellat”) d’Eximeno Monreal d’un nou llibre d’ordinacions, com també al fet d’esmenar (“adobar”) un vell exemplar de les ordinacions, es pot afegir el rebut de pagament a Arnau de la Pena del 7 d’abril del mateix any, que inclou el cost de pergamins (uns 5 sous) i una paga parcial (unes 4 lliures i 9 sous, equivalents a uns 89 sous) per la il·luminació d’un llibre per a la casa del rei (Hernando, 1995, doc. 181). Eximeno de Monreal signà aquest pagament a Arnau com a testimoni del rei. Així doncs, Arnau podria ser l’il·luminador de la “nova” còpia de les ordinacions que Eximeno feia el 1357. La qüestió és si aquesta còpia correspon a un dels manuscrits conservats que hem estudiat aquí, i, si és així, de quin es tracta.

La natura dels documents –majoritàriament rebuts de pagament que no solen ser gaire explícits– permet diferents interpretacions i sovint fa que resulti arriscat l’intent d’establir una relació directa entre un document i una obra existent. L’esment només d’una suma parcial per la feina d’Arnau de la Pena en la decoració del llibre del rei impedeix la identificació dels manuscrits conservats amb la còpia nova de les ordinacions feta el 1357. En principi, no s’ha volgut relacionar tampoc cap de les dues versions il·lustrades del text, ni les Ordinacions de París ni les de Palma, amb el pagament del 1353 a Ferrer de Magarola, perquè aquests manuscrits tenen només vuit i onze inicials historiades, respectivament. El recent recompte del nombre de caplletres historiades en les Ordinacions de Palma –amb el propòsit d’ajustar-les al pagament del 1353 a Ferrer de Magarola (Palacios, 1994, pàg. 58), que podria incloure tant les grans orles com la decoració marginal i les inicials que hi manquen (foli 38)– no permet d’arribar a una atribució segura: el mateix recompte en les Ordinacions de París, on es troba un espai deixat en blanc per rebre una gran inicial en el foli 57v i altres inicials amb grans extensions florejades, aproparia igualment aquest manuscrit a la còpia de les ordinacions descrita en el pagament del 1353. La possibilitat que les Cerimònies de la Fundación Lázaro Galdeano siguin un fragment d’unes ordinacions completes complica més la qüestió de relació manuscrit-document.

Els il·luminadors sovint queden en l’anonimat pel fet que l’escrivà o algun altre oficial del rei figura en els documents com a intermediari en el repartiment de les tasques de producció del llibre manuscrit, incloent-hi la decoració del text: tant Ferrer de Magarola, el 1353, com Joan de Barbastre, el 1386, són pagats perquè “fan fer” il·luminar els llibres de les ordinacions (és a dir, encarregaren aquesta feina a altres). A banda de Ramon Destorrents i Arnau de la Pena, cal recordar, per tant, altres nombrosos noms, que ja hem esmentat, que apareixen relacionats amb la cort: l’il·luminador Arnau Girbaut de Perpinyà (1351) i el mestre Bertran Folquer de València (1353) rebien una protecció especial del rei, mentre que Hug d’Albalat de Saragossa (1369) i Vidal Prader (1357-58) consten com a il·luminadors que treballaren per a Elionor de Sicília.

Encara falta un estudi codicològic i comparatiu dels dos manuscrits il·lustrats que contenen les ordinacions, o tres, si s’hi inclouen les Cerimònies. De moment, qualsevol intent d’establir-ne una seqüència cronològica que es basi en l’estil és difícil, tenint en compte que la il·lustració d’aquests manuscrits pot estar relacionada amb la pintura italianitzant de mitjan segle. De manera semblant, l’observació que les Ordinacions de París i Palma no responen al mateix arquetip textual fa difícil establir la prioritat d’un text sobre l’altre per tal de poder relacionar-los amb la documentació citada més amunt (Schena, 1983).

Queda la possibilitat que s’haguessin copiat més manuscrits il·lustrats de les ordinacions durant el regnat de Pere el Cerimoniós dels que s’han conservat. La hipòtesi que els tres manuscrits luxosos existents es van fer només per a la utilització als palaus de les tres capitals del regne (és a dir, el manuscrit de Palma per a València, les Ordinacions de París per a Barcelona i les Cerimònies de la Fundación Lázaro Galdeano per a Saragossa), tot i ser factible, limita massa els possibles destinataris d’aquests llibres, cosa que posa en evidència la documentació referida a la còpia luxosa preparada per a Joan I de Castella (Palacios, 1994, pàg. 48-50). A banda del rei i els seus oficials de casa i cort, altres membres de la família reial aragonesa també n’eren clients potencials. L’infant Joan i la reina Elionor de Sicília tenien les seves pròpies cases amb funcionaris adscrits a ells personalment, per als quals les ordinacions serien de bon ús. Recordem que Joan demanà unes ordenacions de casa seva al seu cambrer en una carta de setembre del 1385, i el tresorer d’Elionor va estar implicat en les negociacions del 1357 amb Eximeno de Monreal. Prova de la confecció de més manuscrits il·luminats de les ordinacions, però avui perduts, és la còpia escrita en català i esmentada en l’inventari de la cambra reial realitzat per Alfons el Magnànim el 1417. Aquesta còpia contenia una miniatura de la crucifixió i uns fermalls de llibre que duien les armes dels reis d’Aragó i Sicília, les quals podien ser d’Elionor de Sicília o algun altre descendent de la branca siciliana dels reis d’Aragó.

Conclusions

Les mans individuals que emergeixen de l’estudi dels manuscrits litúrgics i de la cort responen a diversos miniaturistes que devien haver-se format en el context dels tallers dels anys anteriors i, per tant, eren capaços de transmetre l’italianisme dels Bassa i el seu cercle a la segona meitat del segle XIV. La figura d’Arnau de la Pena pot revelar-se algun dia entre aquests miniaturistes. La seva identificació amb l’obrador del grup format per les Cròniques i les Ordinacions de París, o amb el miniaturista del manuscrit de Palma, el mostraria com un mestre independent de l’artista català autor del Pontifical de Pierre de la Jugie. En canvi, si li atribuïm les Cerimònies de la Fundación Lázaro, el fem un il·luminador dependent del mestre del pontifical narbonès, potser sorgit del mateix taller, però amb molt ressò en la pintura i en la miniatura de la segona part del regnat de Pere el Cerimoniós.

L’anàlisi dels manuscrits litúrgics conservats a Girona i la seva estreta vinculació iconogràfica i estilística amb el Pontifical de Pierre de la Jugie, podria indicar l’activitat d’un taller en què participaven diferents miniaturistes en col·laboració amb el mestre català del Pontifical, responsable també del Breviari d’amor de Londres. La gran irradiació de l’estil d’aquest mestre dona suport a la hipòtesi que fou un miniaturista ben qualificat com ara el pintor il·luminador Ramon Destorrents (vegeu el capítol “La Barcelona pictòrica de Ramon Destorrents”, en aquest mateix volum).

Bibliografia consultada

Medieval and Renaissance…, s.d., núm. 8, pàg. 25-30; Villanueva, 1850; Coroleu, 1889; Puiggarí, 1890; Rubió i Lluch, 1908-21; Gudiol i Cunill, s.d. [1924], pàg. 290-344; Denifle – Chatelain, 1930; Mas, 1941; Meiss, 1941; Batlle i Prats, 1947; Madurell, 1949-52; López de Meneses, 1952; Tasis, 1957; Domínguez Bordona – Ainaud, 1958; Bohigas, 1960-67, vol. II; Madurell, 1960; Soberanas, 1961; Janini – Marquès, 1962; Bohigas, 1963; Catalogue of Thirty-nine…, 1965; Bohigas, 1966; Madurell, 1967; Bohigas, 1968; Abadal, 1972; Palacios, 1975, pàg. 259-264; Madurell, 1979-82; Vinyoles, 1979; Janini, 1980; Hughes, 1982; Avril i altres, 1982-83, núm. 109, pàg. 95-96, i núm. 114, pàg. 101-102; Schena, 1983; Dalmases – José, 1984, pàg. 162; Bohigas, 1985, pàg. 99-100 i 109-117; Carbonell-Lamothe – Pradalier, 1986; Coll, 1986-87; Pardo, 1987; Trenchs – Mandingorra, 1987; Verrié, 1989; Palacios, 1991-92; Cantarell i altres, 1992; Planas, 1992; Madigan, 1993; Trenchs, 1993; Palacios, 1994; Coll, 1995-96; Hernando, 1995; Courcelles, 1996; Hauf, 1996; Todini, 1996, núm. 60, pàg. 295-298; Coll, 1998; Planas, 1998, pàg. 91-103 i 107-108; Alcoy, 2000a i 2000b; Alturo, 2000; Español, 2001, pàg. 115-147; El Llibre Verd de Barcelona, 2004.