Situació
Vista de l’exterior de l’església des de llevant, amb l’absis, ben aparellat, de diàmetre un xic més petit que l’amplada de la nau.
F. Tur
El terme municipal de Cabanelles, situat a l’extrem de ponent de la comarca, al sector anomenat la Garrotxa d’Empordà, comprèn els poblats d’Espinavessa, l’Estela, Queixàs, Sant Martí Sesserres, Vilademires i els petits veïnats de Casamor, la Cirera i la Palma.
Tot el terme té un poblament bàsicament dispers, format per un gran escampall de masies en una extensa rodalia; actualment hi ha molts sectors, els més endinsats a la muntanya, completament abandonats. El poble de Cabanelles té un minúscul nucli agrupat vora l’església parroquial, al cim d’un pujol.
Mapa: 258M781. Situació: 31TDG853757.
Per arribar-hi cal prendre, a la carretera de Figueres a Besalú i Olot, a l’indret de l’Hostal d’en Vilà, el camí de Cabanelles i Sant Martí Sesserres que segueix fins al santuari de la Mare de Déu del Mont. A poc menys d’1 km hi ha, a mà dreta, el camí que porta fins a Cabanelles i la seva església, nucli que és a 500 m. (JBH-JVV)
Història
L’any 1017 el papa Benet VIII confirmà al monestir de Sant Esteve de Banyoles diverses propietats, entre les quals la que posseïa “in parrochia de sancta Columba”. Des de l’any 1204 el priorat de Santa Maria de Lledó exercia sobirania feudat sobre el lloc de Cabanelles. Aquest any és documentat un personatge anomenat Guillem de Cabanelles i, entre els anys 1227 i 1245, el bisbe de Girona, Guillem de Cabanelles.
L’església de Santa Coloma de Cabanelles és esmentada en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 i en els nomenclàtors del final del segle XIV. (JBH-MLIC)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, constituïda per una nau, capçada a llevant per un absis semicircular. La porta és oberta al capdavall de la nau, al mur de migjorn.
J. Falguera, J. Rodeja, J. Torrent
L’església parroquial de Santa Coloma de Cabanelles és un edifici d’una nau, coberta amb volta de canó, de perfil apuntat, sense arcs torals, i capçada a llevant per un absis semicircular, que s’obre directament a la nau. Les voltes arrenquen d’una senzilla motllura, que també apareix al ràfec de la coberta absidal, i que constitueix, amb la porta, l’únic element ornamental de què consta l’edifici.
La porta és situada a la façana de migjorn, prop de l’angle amb el mur de ponent, i s’obre amb llinda i timpà llis emfasitzada per quatre arquivoltes en degradació, llises i sense ornaments, llevat d’una motllura que segueix per l’extradós de l’arc exterior i forma un guardapols, seguint els models característics de les portades de la regió, del segle XII.
En aquesta mateixa façana de migjorn s’obren dues finestres, de doble esqueixada, estretes i allargades. A l’absis se n’hi obren dues més i una probable cinquena finestra, que fou transformada en ull de bou, s’obria al mur de ponent.
L’església fou reformada al segle XVIII (en un carreu es llegeix la data de 1768) i s’hi afegiren sengles capelles als cantons de migjorn i de ponent, es construí un campanar de torre a l’angle sud-est, i probablement en aquest mateix moment es construïren unes golfes sobre la nau, i s’arrebossaren les façanes. Posteriorment, encara fou construïda una sagristia adossada al cantó de tramuntana de l’absis.
L’aparell amb que fou construït el temple és de dos tipus. D’una banda, el mur de migjorn i la part inferior dels murs de tramuntana i de ponent, són bastits amb un parament de petits carreus i còdols, a penes escairats i lligats amb morter de calç, que formen filades poc uniformes i irregulars. Al mur de migjorn és patent com la porta en trenca l’aparell. De l’altra banda, l’absis i la part alta dels murs de tramuntana i de ponent, i també l’interior i la portada són construïts amb un aparell de carreus perfectament tallats i polits molt ben disposats.
Per les seves especificitats constructives podem concloure que l’església de Santa Coloma de Cabanelles és un edifici bastit possiblement al segle XI, però que al final del segle XII o, potser, al començament del següent fou profundament reformat, aprofitant una part dels murs vells en el nou edifici. Aquest s’inscriu perfectament dins els tipus que esdevingueren comuns en l’arquitectura empordanesa del final del segle XII i segle XIII, com les esglésies d’Agullana, Maçanet de Cabrenys, Saus o la molt propera de Sant Martí Sesseres, al mateix municipi, i moltes d’altres, que anuncien el final de les formes romàniques. (JBH-MLIC-JAA)
Portada
Vista exterior del mur de migjorn, vers al capdavall de la nau, on hi ha oberta la porta d’entrada.
F. Tur
La portada romànica de Santa Coloma de Cabanelles, com hem indicat, és formada per un feix d’arquivoltes o plecs en gradació i té una grossa llinda i un timpà del tot llisos; no hi ha cap més decoració que la senzilla motllura ja esmentada. Aquesta obertura pertany a un tipus de portes molt corrent als temples rurals del romànic tardà del país. Són obres que responen a una marcada senzillesa i austeritat de recursos, que a vegades poden incorporar detalls decoratius, sempre dins una marcada simplicitat, però que generalment no tenen escultura.
Aquestes portes es repeteixen, amb variacions molt escasses però amb una gran profusió, a les esglésies dels segles XII i XIII —i, fins i tot, més tard en obres de més perduració—, a l’Empordà i les comarques veïnes des del Ripollès al mar, a cada costat de l’eix pirinenc. L’arqueòleg gironí Miquel Oliva i Prat ja les havia anomenades portes romàniques de la Garrotxa i l’Empordà”, si bé la seva dispersió ultrapassa aquestes comarques.
Cal remarcar que al municipi de Cabanelles hi ha un bon repertori d’aquest tipus de portada, que és present, a més de la parroquial de Cabanelles, a les esglésies de Sant Martí Sesserres, Vilademires, l’Estela i Queixàs. Aquesta darrera, la de Sant Martí de Queixàs, és l’única que presenta una senzilla i minsa ornamentació esculpida.
La portada de Cabanelles és un dels exemples que dona J. Puig i Cadafalch(*) d’aquest tipus de porta, de les quals considera que deriven les portes més evolucionades, amb arquivoltes múltiples i decorades. (JBH)
Forja
Als batents de fusta de la porta hi ha un notable conjunt de ferramenta de tradició romànica. Tot l’espai és ocupat, de manera atapeïda, pels característics jocs de cintes amb espires o volutes. Se situen en parelles, un a cada batent, de manera que creen frisos horitzontals, en algun cas disposats no exactament al mateix nivell en un costat i l’altre. Hi ha un total de dotze d’aquests jocs que formen tres frisos superiors i tres més d’inferiors, separats per l’espai central on hi ha el forrellat i el pany.
Aquestes cintes tenen a cada extrem les dobles volutes que es cargolen en sentit oposat. Al centre de les cintes sorgeixen quatre volutes més idèntiques, que es cargolen en sentit enfrontat entre elles, o bé amb les dels extrems, segons els jocs; aquestes volutes centrals són peces exemptes. És a dir, que cada joc presenta un total de vuit volutes; se n’exceptua un dels situats al centre que només en té sis, ja que part de l’espai l’ocupa el guardapany, fet amb una placa llisa de contorn retallat simètricament. Les cintes són àmplies i les volutes força desenvolupades i grans. En ambdós sectors de les peces hi ha un ampli solc central on es disposen regularment els claus que les fixen, de grossa cabota esfèrica. Entre aquests jocs hi ha també clavetejades algunes tires llises.
El forrellat corre sobre dues anelles fixes, decorades amb incisions fines. És la típica Peça en forma de T, doblegada en un dels extrems, que acaba en forma de cap d’animal.
Aquesta mostra de ferramenta és pròpia de moltes portes d’esglésies romàniques del país, sobretot dels segles XII i XIII, datació que, com a hipòtesi hom pot mantenir també per a la forja. Tot i la seva marcada simplicitat i el repertori de formes molt limitat, són bells exemples del treball dels artífexs populars de la farga catalana medieval. (JBH)
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàg. 57.