La ciutat de Manresa no es formà com a castell termenat, però tingué un vicari comtal i un castlà que custodiava el castell del Puigcardener; ambdues autoritats formaren unes dinasties de vicaris o de castlans. La primera família de vicaris de Manresa fou la cognomenada Balsareny. El primer membre que consta com a vicari és Bernat Guifré de Balsareny, que el 1045 deixà el castell a la seva muller Guasca i després de la seva mort havia de passar a Guillem, germà de Bernat, el qual havia d’ésser bisbe de Vic. Després apareix una família de vicaris manresans que es cognomena Mura o Cervera. El primer conegut és Ponç Guerau de Cervera o de Mura, fill d’Adalès. A la generació següent ja porten el cognom de Manresa i ja no el deixaran. Però el segle XIII, no sabem com, la família deixa d’ostentar el títol de vicari hereditari i apareixen els veguers reials que exerceixen el càrrec per un temps determinat; aleshores aquesta família es confon amb la dels castlans que també portaven el cognom de Manresa. La família de castlans no és coneguda fins al 1063 quan Guifré Guitard feu jurament de fidelitat als comtes Ramon Berenguer I i Almodis pels castells de Manresa i de Balsareny. Després d’aquest primer castlà conegut— no sabem si el seu pare, Guitard Negre, ho era també—, segueix una dinastia de castlans amb el cognom Manresa que, com hem dit, el segle XIII es confon amb la dels antics vicaris comtals.
El repoblament de Manresa
La ciutat de Manresa tingué, com hem dit ja, un extens terme ben delimitat des del darrer terç del segle X, amb un abundós poblament dispers, ja que comprenia les millors terres del Bages, fins i tot en un indret molt idoni, una cruïlla de carreteres, que venia de Barcelona i es dirigia a Berga i la que venint d’Osona es dirigia cap a Cardona; en aquest encreuament es realitzava un mercat, que anomenem mercat de Bages, sense cap nucli urbà al costat, mentre que el nucli del Puig Cardener era el centre político-militar del terme amb el castell, residència del vicari comtal, i centre religiós amb la canònica aquisgranesa ubicada a l’església de Santa Maria. Aquí, en aquest puig, és on se centrava el primitiu nucli urbà.
L’actual ciutat de Manresa té poc a veure amb aquella ciutat del segle X. La seva estructura detallada ens és desconeguda en aquests segles (IX-X), però sabem que el puig era murallat i al seu interior s’aixecava l’església de Santa Maria, i el castell, del qual si bé no tenim notícies fins al final del segle XIII, no podem dubtar que existia ja en aquest moment, ja que hi havia un vicari comtal i la seva residència havia d’ésser aquest desaparegut castell. El que és dubtós és l’existència o no de cases dins el clos murallat; el segle XIV, quan aixecà l’actual església gòtica, calgué ensorrar diverses cases, el castell reial i l’església de Sant Martí, però podrien ser posteriors, aixecades quan el Puig Cardener havia deixat de ser l’únic indret murallat, encara que es dona el cas d’ésser anomenat el Puig Cardener com al lloc que diuen ciutat. Possiblement hi havia algun nucli urbà, potser una filera de cases donava la volta al puig amb les parets exteriors fent muralla, mentre que l’església de Santa Maria i el castell quedaven a una punta. Amb tot, si no és a partir de l’exploració arqueològica, de moment no podem aclarir aquest punt.
En canvi està ben documentat, encara que només sigui amb quatre documents, un burg, l’únic que en aquests moments rebrà aquesta denominació. És el que apareix documentat el 981, quan es ven una terra tocant a la ciutat de Manresa al burg que diuen Puig (in ipso burgo quem vocant ad ipso Pugo). Més tard, el 991, el mateix comprador adquirí un casal amb la terra a la ciutat de Manresa al burg que diuen Puig (in ipso bugo que dicunt Pugo). El 1005 el comprador cedí aquestes compres al seu fill, el qual el 1008 vengué els seus drets al monestir de Sant Benet de Bages. En les afrontacions que apareixen en els diversos documents, hem pogut veure que era un burg amb carrers; fins i tot hom cita una claveguera, a més de diverses cases, i una pedrera, molt ben documentada en segles posteriors, la qual cosa ha permès de situar aquest burg entre el carrer Vallfonollosa i l’església de la Seu, on hi ha un carrer estret, que no té sortida, el qual podria ésser un record d’aquest antic burg de la ciutat de Manresa.
L’altre nucli de població existent en aquest moment porta el nom d’un repoblador de l’indret, ja que és anomenat el barri del puig de Todesindo, que surt documentat a partir de 964. El puig és el que avui es coneix pel nom del puig de Sant Bartomeu i el barri de les Escodines. Aquest barri deuria estar format per un seguit de cases, potser sense unió entre elles, al llarg de la carretera que del Pont de Vilomara va a Manresa. El fet que aquest barri no aparegui més en la documentació i que el puig canviés de nom el segle XI, per ésser anomenat Puig Major de Santa Maria, fa pensar que el 999 fou totalment arrasat, igual que la ciutat i el burg del Puig, per les forces d’al-Mansur. El barri de Todesind no es restablí fins molt més tard, el segle XIII, amb l’actual nom de les Escodines.
Un tercer agrupament de població apareix entorn de l’església de Sant Miquel, que es trobava en una placeta que fa l’actual carrer de Sant Miquel. Aquest temple l’any 1000 era situat a extramurs de la ciutat i l’any 1015 al suburbi de la ciutat de Manresa. Encara que la notícia principal, l’existència d’un suburbi, data del principi del segle XI, considerem que ja deuria haver-se format amb anterioritat a la incursió d’al-Mansur del 999, que arrasà la ciutat, i com que no creiem que la concentració de vivendes entorn d’una església pogués ésser motivada per la por als sarraïns, la formació d’aquest suburbi ha d’haver-se iniciat el segle X. Notícies posteriors parlen de l’existència d’un carrer i del fossar.
Així la concentració humana al nucli central del terme de la ciutat era formada pel conjunt defensiu i religiós del Puig Cardener amb una possible concentració urbana al cim, amb un burg als seus peus al costat de ponent, entre l’actual carrer Vallfonollosa i la Seu; aquest burg, conegut com el burg del Puig, no sembla, per les afrontacions que s’esmenten, que fos murallat, però tampoc ho podem afirmar categòricament. Un altre nucli de població, separat del Puig Cardener pel riu Mèder (Meritabile), avui torrent de Sant Ignasi, es formà al llarg de la carretera que comunicava la ciutat amb el camí de Barcelona, l’actual carrer de les Escodines; el nom el prengué d’un puig del qual era propietari un personatge anomenat Todesind com ja hem indicat. Aquest barri no sembla que reeixís de la destrucció d’al-Munsur del 999, car se’n perd el nom i no se’l cita més. Per contra, a un centenar de metres cap a ponent en sorgirà un de nou al començament del segle XI anomenat barri Saragossà, però ja no entra en aquest apartat. I cap a tramuntana del Puig Cardener, a banda i banda del camí que del Mercadal (l’actual plaça Major) anava al riu Cardener, passant pel costat de l’església de Sant Miquel, sorgí un suburbi que, de moment, no tingué cap nom, però podem considerar-lo com l’embrió de la futura vila de Manresa, que es formà el segle XII entorn del Mercadal.
Així, doncs, tot i haver-hi al centre del terme de Manresa una certa concentració humana, aquesta, el segle X, era repartida en quatre nuclis, dos de ben separats, el barri de Todesind i el raval de Sant Miquel, mentre que eren units la ciutat (el Puig Cardener) i el burg del Puig. Era, per tant, ben lluny de qualsevol concepció de ciutat moderna i, com veurem en estudiar els segles successius, la destrucció que experimentà al final del segle X degué influir molt en la seva evolució posterior.
La ciutat de Manresa (segle XI-XIII)
El nucli urbà del terme de la ciutat de Manresa, els precedents del qual hem vist a les pàgines anteriors, el segle XI entrava en una situació ben trista. El 999 les tropes d’al-Mansūr arrasaren l’església de Santa Maria “fins als fonaments”, la resta dels edificis no sabem la sort que tingueren; sabem que l’església de Sant Miquel funcionava l’any 1000, tot just passada la incursió, i que el barri de Todesind desapareix de la documentació. Només els vint anys que hom trigà a refer l’acta de dotació de l’església de Santa Maria de Manresa indiquen per si sols que la situació del nucli manresà devia ser de pura devastació, i si l’església de Sant Miquel funcionava era perquè en calia una i s’havia arranjat per a un funcionament provisional, sobretot per als juraments en les restitucions d’escriptures cremades.
La part humana no sembla que sofrís gaire a causa de la devastació, ja que sabem que els habitants de Manresa fugiren a cercar refugi als boscos, a les valls, a les muntanyes o a qualsevol amagatall, en comptes de tancar-se a defensar el nucli murallat; no obstant això, calia portar nova gent a repoblar una ciutat arrasada que el 1056 encara és esmentada com a ciutat derruida (cum civitate diruta que dicitur Minorisa), però aquí el concepte de ciutat ha de correspondre únicament al nucli del Puig Cardener. Això sembla que feren els comtes de Barcelona, Ramon Borrell i Ermessenda, vers el 1014, quan anaren en expedició, punitiva en principi, contra el rei de Saragossa, però aquest aconseguí arribar a una entesa i fins i tot pactar el casament del príncep hereu, Berenguer Ramon I, amb la filla del comte Sanç Garcia de Castella, Sança. En aquest moment també es degué pactar la possibilitat que els mossàrabs que volguessin anar-se’n amb els comtes ho poguessin fer. Alguns s’hi degueren acollir, i foren establerts, o s’hi concentraren, en un indret situat prop del pont vell de Manresa i el riu Mèder (torrent de Sant Ignasi), ja que en aquest lloc a partir del 1021 apareix documentat un nou barri anomenat Saragossà (barrio Cesaraugustano, barrio Saragoca), i continua documentat durant el segle XI i començament del XII; el segle XIII apareixen en la documentació persones que porten el cognom de Saragossa, que tenen béns en aquest mateix lloc, que ja no és anomenat, però, barri Saragossà (Pere de Cesaragusta el 1245 té un farragenal junt al pont de Manresa), i encara actualment una quinzena de manresans porten el cognom Saragossa. Més endavant analitzarem la particularitat de la ubicació d’aquest barri en un lloc on sorgirà la cuirateria. ¿En foren aquests mossàrabs saragossans els introductors?
Mentrestant el raval de Sant Miquel s’anava estenent pel camí que anava a trobar el pont del riu Cardener; l’any 1114, com hem dit, sofrí una nova devastació duta a terme per un exèrcit d’almoràvits. Els danys degueren ser també quantiosos; només sabem que el monestir de Sant Benet de Bages resultà greument devastat, i que, contràriament a la incursió d’al-Mansur (que donà lloc que la documentació, al cap de mig any de silenci, es reprengués de manera normal), el monestir durant molts anys no produí documents. Les esglésies de Santa Maria de Manresa, Sant Martí i Sant Miquel foren refetes aquest segle. Però si bé la devastació fou greu, la resposta fou contundent: crear una vila fortificada, bé que aquesta decisió arribà quan el perill extern ja s’havia allunyat; amb tot, restava l’intern: la violència d’una societat que només podia sobreviure si era més poderosa que la veïna; quan l’enemic llunyà no resultava perillós, ho era el veí proper. Només així s’entén la febre fortificadora que apareix durant la segona meitat del segle XII. Tan sols en el cas de Cardona, la vila fortificada és documentada al començament del segle XII.
L’aparició de la vila fortificada
El clos murallat del Puig Cardener era de difícil ampliació, ja que era gairebé totalment aïllat de les terres aptes per al desenvolupament d’un nucli urbà que fos continuació del nucli inicial, i més difícil era fer una ampliació a petits passos. Era necessari fer un pas important i crear una nova estructura defensiva que, si bé podia estar unida al Puig Cardener, no podia esperar cap ajuda d’aquest nucli defensiu. La defensa se l’havia de procurar ella mateixa. El lloc on calia aixecar aquesta nova vila fortificada feia temps que s’estava preparant: era el Mercadal. Aquest lloc, on almenys des del segle XI hom celebrava el mercat, es trobava prop del Puig Cardener, del qual el separava un vall, natural o artificial; aquest lloc tenia un balçament que seguia el riu Mèder pel seu costat de sol ixent i continuava pel de migdia amb el vall esmentat i seguia cap a ponent, fins a unir-se amb el Puig Mercadal al costat de tramuntana. L’únic accés fàcil era el nordoriental, entre el Puig Mercadal i el balç.
Aquest indret, a més de l’activitat econòmica del mercat i de l’existència d’una església, la de Sant Miquel, tenia, almenys des del final del segle XI, un servei important: al costat del Mercadal s’aixecava el forn de pa del comte. Aquest forn fou objecte de dos litigis, l’un el 1159 i l’altre el 1162. Més tard encara hi hagué un segon forn.
L’inici de la creació de la vila de Manresa només el podem seguir per una vuitena de documents que van cronològicament del 1166 al 1193. El 1166 s’establí un solar per edificar-hi cases, que tenia a migdia la plaça i a ponent unes cases; el 1172 el beneficiari del solar ja havia construït unes cases i les venia, afrontant a llevant amb el carrer (ipsa carrera) i la resta de les afrontacions amb altres cases; i el 1174 se cedí la meitat d’unes cases situades a la vila de Manresa, apareixent cases d’altres propietaris, i un carrer que va a la porta de riu Mèder. Ara, per primera vegada, tenim el nom de vila referit a Manresa, i el lloc Mercadal, i l’existència d’una porta en un carrer indica que es troba fortificada. La resta de documents no aporten res de nou.
També per aquests anys, el 1177, tenim la primera notícia del funcionament del mercat, car únicament sabíem l’existència d’una mesura pròpia ja citada el segle XI, però darrerament sabem que hi havia taules, les quals eren alienades, com una parada al mercat, cosa que també es feia amb les seves rendes o censos. Per tant durant la segona meitat del segle XII es degué iniciar la creació de la vila fortificada de Manresa entorn del Mercadal, el forn de pa i l’església de Sant Miquel i el Puig Mercadal. Aquest canvi degué comportar una reforma al mercat, establint el rei una divisió de llocs de venda, les taules, que devia repartir entre els pobladors importants de la ciutat, mentre que se’n devia reservar algunes per a ell i els seus agents de govern. La creació d’una vila fortificada i la renovació del mercat eren atribucions del rei, i creiem que Ramon Berenguer IV o Alfons I degueren concedir aquesta carta franqueses que malauradament no s’ha conservat com la de Santpedor.
Tanta importància prengué el nom de la vila que en la redacció de documents substituí el de ciutat, la qual cosa motivà que els manresans es queixessin, i el rei Jaume II declarés el 1315 que s’havia d’anomenar ciutat i no vila. L’estretor de les muralles obligà que al final del segle XIII fos renovat el barri de les Escodines, amb nous establiments de patis per a les cases, i que aparegués una vila nova, a ponent del portal de Sant Miquel, a l’actual carrer de Vilanova.
Donació d’una taula del mercat de Manresa (20 de juliol de 1177)
Berenguer de Montesquiu i la seva muller Clareta donen a Santa Maria de Poblet mig quarta d’oli anual de les taules que tenen al mercat de Manresa.
"Sit notum cunctis, presentibus atque futuris, quem ego Berengarius de Montesquio, et uxor mea Claraeta, donamus Deo et monasterio Sancte Marie Populeti, pro animarum nostrarum salute et pro nostrorum peccatorum redemptione, per unumquemque annum medium unum quartarium olei, et sit datum annuatim in quadragesima; et predictum quartarium olei sit datum in perpetuum dicto monasterio de ipsis meis tabulis quas habeo in ipso mecatario de Menresa et si aliquis ex nostro gènere, qui predictas tabulas habuerit, istum quartarium olei, ut dictum est, dare noluerit vobis hoc donum inquietaverit, liceat abbati et fratribus Populeti predictas tabulas empararé et tenere inrevocabiliter, et de hoc abbas et fratres Populeti plenam habeant potestatem emparandi tabulas, ut dictum est.
Actum est hoc III X° kalendas augusti, anno Dominice Incarnationis M” C° LXX° VIP.
+ Signum Berengarii de Montesquio, qui hanc cartam mandavit scribere et testes firmaré rogavit. + Signum Clareta, eius uxoris. + Signum Bernardi Ferrarii. + Signum Petri Ermengavi. + Signum Raimundi Ferrarii.
Arnallus, novicius, qui hanc cartam scripsit et hoc + signum fecit."
Original. Arxiu Històric Nacional, Clero, carpeta núm. 2.026, pergamí núm. 11.
Jaime Santacana i Tort: El monasterio de Poblet (1151-1181), Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1974, doc. 187.
Traducció
"Sigui conegut de tothom, presents i futurs, que jo, Berenguer de Montesquiu, i la meva muller, Clareta, donem a Déu i al monestir de Santa Maria de Poblet, per a la salvació de les nostres ànimes i per a la redempció dels nostres pecats, cada any mig quartà d’oli i que sigui donat cada any per la quaresma; i que sigui donat perpètuament al mencionat monestir de les taules que tinc al mercat de Manresa i si algú de la nostra família que tingui aquestes taules no volgués donar aquest quarter d’oli, tal com s’ha dit, que l’abat i els frares de Poblet puguin emprar i tenir aquestes taules i que tinguin la potestat d’emprar les taules, tal com s’ha dit.
Fet aquest document el 7 de les calendes d’agost de l’any de l’Encarnació del Senyor de 1177.
Signatura de Bernat de Montesquiu, que he manat fer i escriure aquest document i he demanat als testimonis que firmin. Signatura de Clareta, la seva muller. Signatura de Bernat Ferrer. Signatura de Pere Ermengau. Signatura de Ramon Ferrer.
Arnall, novici, que he escrit aquest document i he posat aquesta signatura."
(Traduït per Paquita Sellés i Verdaguer)
La procedència dels pobladors
Quan s’inicia un procés de concentració urbana cal que nous pobladors acudeixin a viure al nou nucli. La simple protecció d’unes muralles no era prou atractiva perquè els pagesos del terme decidissin traslladar el seu habitatge a un lloc on estarien estrets i lluny dels camps de conreu; generalment els pagesos continuaven aferrats a la terra i rebutjaven la vila, fins i tot crearen disputes que han produït, en temps moderns, la divisió entre la vila i les masies del terme en dos municipis separats. Aleshores calia una atracció que arribés més enllà dels voltants de la vila, la comarca, el comtat o la vegueria; també era necessari oferir un esquer, i aquest era, com en la majoria de les ciutats tradicionals o de les viles importants que en el segle XII naixien, l’econòmic, i concretament el comercial i l’industrial. El mercat de Manresa oferia moltes possibilitats als mercaders establerts a la vila i als industrials que elaboraven llurs productes a l’ombra de les muralles. L’atracció de la vila de Manresa comença sobretot fora del seu terme. Cal pensar que a les terres del seu terme es crearen les viles de Santpedor, Claret, Sant Genis de la Vall dels Horts, Sant Fruitós de Bages, Sant Benet de Bages i Sant Iscle de Bages, gairebé totes coetànies. Així veiem els cognoms que apareixen a l’inici de la creació de la vila, que venien de la mateixa comarca o de veïnes: hi ha un Pere de Moià, un Guillem de Segarra i un Rubí de Cardona. No podem donar més dades per aquest moment, però quan els protocols notarials funcionaran amb normalitat comprovarem com molts habitants de Manresa pertanyen a masos de poblacions del Bages; segurament eren fills segons o cabalers, que abandonaven el mas patrimonial i es traslladaven a Manresa a exercir una activitat industrial o comercial, fet que hem constatat plenament en el cas de la família de les Vives de Sant Vicenç de Castellet, i cal creure que si el mas ha continuat la seva activitat agrícola, l’habitant de Manresa que porta un cognom que correspon al nom d’un mas és un cabaler que cercà fortuna a la vila de Manresa. Però l’Àrea d’influència s’estenia més enllà de l’actual comarca, atraient pobladors fins a la zona dels Prats de Rei i Calaf pel sector occidental, i per l’oriental, el Lluçanès en primer lloc, i Osona i el Ripollès, en segon; també s’exerceix una certa influència al Baix Berguedà. Tot plegat, podríem dir que treta la zona occidental que pertanyia a la vegueria de Cervera, la resta de pobladors extracomarcals corresponien a zones de domini del veguer de Manresa, que governava, a més Osona, Berga i el Ripollès. També hem trobat francesos, un del Perigord amb tota la família. Per atraure tècnics sovint de lluny, en una activitat determinada, que les autoritats municipals consideraven necessària per a la ciutat, hom els concedia exempcions fiscals que assumia la universitat manresana. Amb tot, el pes de la repoblació de la vila de Manresa, a més de la pròpia ciutat, el portà la comarca, enviant a la vila l’excedent de la població del camp, sovint amb un petit capital que els permetia establir-se com a artesans. En aquesta repoblació també participà la petita noblesa comarcal, que abandonava l’esquifit castell per la casa a la vila de Manresa, tot esperant que el rei els atorgués el favor de nomenar-los batlle o sotsveguer, o bé formar part dels prohoms de la universitat de Manresa.
Les activitats econòmiques
L’existència d’un mercat documentat al principi del segle XI, d’una mesura de grans i d’un forn de pa al final d’aquest mateix segle, fan pensar en una funció alimentària del mercat, si bé no treu que se’n realitzés alguna altra, cosa de la qual no cal ni dubtar. També veiem una funció semblant a les taules que trobem documentades el 1177, algunes de les quals venien oli. L’altra activitat industrial era la mòlta de cereals en els molins del pont de Manresa, ja documentats al començament del segle XI.
Aquestes activitats vinculades a l’alimentació devien predominar fins a la creació de la vila, moment en què foren substituïdes per les industrials. Sobre l’activitat comercial i industrial fins a la segona meitat del segle XIII plana gairebé un silenci absolut, i en entrar en aquesta època, a mesura que ens acostem al canvi de segle, hom es pot adonar del gran canvi que havien fet les activitats econòmiques. El 1267 hi ha la creació d’una companyia comercial, de dos manresans importants, P. Marcer i P. Saera, que aporten mil sous el primer i cinc-cents el segon. Les taules del mercat s’han especialitzat a oferir productes fabricats a l’ombra de la vila: taules cuirateres, sabateres, panyeres. Mentre que al llarg del riu Mèder sorgí la cuirateria, amb cases que s’aixecaven a banda i banda del riu, la concentració deuria ser important quan al principi del segle XIV es dividí en la cuirateria superior i la inferior. La gran sorpresa és la magnitud de la indústria de la pell a la vista de Manresa que passava tot el procés de transformació; així trobem una gran varietat d’oficis d’aquest ram: blanquers, assaonadors, pellaires, cuiraters i sabaters, que apareixen documentats amb més abundor que la resta d’oficis, poc nombrosos; els del gremi tèxtil són pràcticament inexistents, mentre que el 1311 trobem documentada una companyia per a l’exercici de l’ofici de blanquer. La importància d’aquesta producció industrial, la primera de la vila, es manifesta en la precocitat de les confraries d’aquest ram; la de Sant Antoni abat, dels sabaters, ja era fundada el 1282; el mateix any apareix també la del Sant Esperit, dels blanquers o assaonadors, ambdues ubicades a l’església de Santa Maria de Manresa. Dues altres confraries, la de Santa Maria de Roncesvalls i la de Sant Blai, són documentades el 1295, però devien desaparèixer o transformar-se, puix que no ha restat cap notícia dels possibles confrares i la vinculació que els unia, si econòmica o bé de procedència o alguna altra particularitat.
Aquesta concentració de l’activitat en un tipus concret de productes, la pell i el cuir, amb una visió molt moderna, fou vista com un defecte, i els consellers concediren facilitats als artesans que anessin a residir a la vila i desenrotllessin una activitat industrial o artesanal diferent. Així el 1302 un teixidor de Puigcerdà s’establí a Manresa i prometé residir-hi durant cinc anys i obrar i teixir draps de llana. El 1311 és un argenter qui rep la franquesa de no pagar talles ni questies de la ciutat si hi resideix. El 1319 són dos tintorers, oriünds de Perpinyà, els qui han de desenrotllar l’ofici a la ciutat i “atenent la utilitat que reportarà en aquesta part als ciudadans i habitadors de dita ciutat” els consellers els concedeixen una sèrie d’exempcions, que pagaran els consellers per ells. Malgrat aquesta voluntat de les autoritats manresanes, la diversificació industrial de moment no adquirí prou importància per ésser tinguda en compte. Així quan el 1323 hom nomenà talladors per recaptar el donatiu que la ciutat havia promès al rei, un fou nomenat pels pròcers, un altre pels mercaders, un tercer pels cuiraters i sabaters, i un darrer pels ferrers i fusters. Res no es diu de l’activitat tèxtil.
Si la importància del sector cuirater i sabater és manifesta, no és tan clar per què sorgeix a Manresa i al costat del riu Mèder, i no pas a Barcelona o al costat del Cardener. Cal recalcar el fet que un altre centre important cuirater al segle XIII era Vic, i encara que el d’Igualada és més tardà, fa que aquesta activitat industrial es concentri a la Catalunya Central sense cap motiu aparent.
La concentració de l’activitat cuiratera a Manresa la creiem capdavantera i, a tall d’hipòtesi, podria haver estat introduida a la ciutat per la comunitat de mossàrabs saragossans que al principi del segle XI foren establerts a Manresa i formaren un barri, precisament als peus del riu Mèder, on anys a venir havia de sorgir la cuirateria, i on encara al final del segle XIII hi tenia béns una persona congnominada Saragossa. Aquesta hipòtesi topa amb una contradicció: que els primers molins blanquers coneguts al Bages i a Catalunya, citats el 1126, es troben ubicats al riu Calders; al terme de Calders, on encara hi ha restes del mas del Molí del Blanquer, i als seus peus hi ha l’edifici abandonat d’un molí, però amb restes de maquinària moderna. Suposem que cercava l’existència d’una font d’aigua calenta —a prop n’hi havia una— com els molins blanquers citats el 1164, que es troben ubicats a Caldes de Montbui, i el molí blanquer que hi havia a Cardona també tenia una font calda propera. Aquest possible origen mossàrab de l’activitat cuiratera a Manresa queda sense confirmar, no obstant queda clara la precocitat i el desenvolupament de l’adoberia manresana per sobre de la de Vic i d’Igualada el segle XIII; després la situació canvià.
Encara que la cuirateria tenia aquest gran protagonisme, no per això altres activitats industrials deixaven de ser-hi presents, bé que més aviat per cobrir la demanda local o comarcal. Els oficis documentats a la darrera dècada del segle XIII, dedicats a activitats industrials són draper, colteller, fuster i ferrer, a més dels anteriors a l’erecció de la vila: moliner i forner. També els oficis d’activitats comercials estan presents en aquesta dècada com els de carnisser, mercer, mercader, així com d’altres que oferien un servei professional, com és ara notaris, jurisperits, mestres, pintors, ballesters. Alguns ja són coneguts des de mitjan segle XIII. Manresa entrava en el segle XIV, el gran segle de Manresa, amb una base econòmica important, la qual permeté que en un segle la ciutat comencés, i pràcticament acabés, la Seu, l’església del Carme, la de Sant Pere Màrtir (Sant Domènec), la de Sant Miquel, renovés les muralles, construís un pont nou i construís una sèquia de Balsareny a Manresa.
La noblesa ciutadana
Testament de Ramon Solà. Part final del document. Tot i que pertany ja a una època tardana, creiem d’interès aportar aquest document per tal com il·lustra sobre la situació econòmica de les persones benestants de l’època.
A. Benet
Des del primer moment hi degué haver un vicari comtal a Manresa, encara que el primer documentat sigui Bernat Guifré de Balsareny, si bé no sabem si hi residia permanentment, ja que pel seu cognom podem pensar que el lloc de residència habitual era la del castell de Balsareny. En canvi els castlans ja es cognominen Manresa i devien residir-hi permanentment. També hi ha la segona família de vicaris comtals de Manresa, que també porten el nom de Manresa com a cognom, la qual cosa fa confondre les dues famílies, i, a més, també passen a residir a Manresa. Així al final del segle XI els vicaris comtals i els castlans resideixen a Manresa, segurament dins les muralles i al castell comtal.
La creació de la vila fortificada, al mateix temps que atragué a cabalers dels masos comarcals, ho feu també de les famílies senyorials, senyors de petits castells o famílies de castlans. Tot i que sovint es fa difícil dilucidar si un noble viu o no viu a Manresa, tenim com a segurs els Gravalosa, els Sallent, els Artés, els Peguera, i com a dubtosos els Castellet, els Castellgalí, els Montesquiu, els Talamanca. No gosem incloure els possibles cavallers, que sovint hom no pot deduir per les dades disponibles, si es tracta de pagesos rics, els Torres de Bages, per exemple, o els cavallers propietaris d’un important mas; els límits sovint són difusos. Fins i tot hi ha ciutadans que porten cognoms que no poden ésser identificats amb cap llinatge senyorial, però que desenvolupen una activitat econòmica basada en l’especulació de censos i en la propietat immobiliària; així, per exemple, els Morera o els Nerell, que en un moment són nomenats subveguers, o bé els Nerell una filla dels quals s’ennobleix casant-se amb el senyor de Rocafort, un ciutadà de Barcelona ennoblit per la compra de l’esmentat castell. Eren cavallers o homes d’empenta d’origen humil? Resten molts dubtes, però la participació de la petita noblesa en la formació de la vila de Manresa, si bé no és nombrosa, és significativa d’una nova mentalitat.
Testament de Ramon de Solà, ciutadà de Manresa (25 de març de 1296)
"In Christi nomine. Noverint universi que die veneris qua legitur VI kalendas marcii anno Domini M CC XC sexto. Raimundus de Solano, civis Minorisa, cetus et qui morbo intertieniente visum occlusorum amiserat dixit et asseruit coram me infrascripto notario et testibus infrascriptis et ad hoc etiam notaris et rogatis que ipse per nuncupatio-nem suum volebat condere testamentum. Qui Raimundus de Solano suum testamentum ordinavit et voluntatem suam declaravit palam coram me infrascripto notario et septem testibus infrascriptis, et manu etiam propria subscribentibus uno eodemque loco et tempore et sigillis etiam eorumdem testium et mei notario infrascripti uno eodemque loco et tempore appositis prout infra sequitur.
Ego Raimundus de Solano, civis Minorise, meo pleno sensu et memòria, licet cetus per nuncupationem meum, ordino et facio testamentum. In quo eligo manumissores meos sine dampno eorum et rerum suarum, Jacobum de Ultzinellis, Philippum de Prato, Guilelmum de Area, Jacobum de Solano, filium meum, et Arnaldonen de Solano, filium Philippi de Solano, quondam, fratris mei. Quibus rogando precipio et karitative deprecor ut si me mors contigerit ante quam aliud ordinem testamentum, que ipse dividant, ordinent et distribuant bona mea, ut per me inferius invenerint ordinatum.
In primis eligo sepulturam meam in cimiterio ecclesie Sancte Marie de Minorisa, et volo que quedam púrpura detur altari sancte Marie pretii septuaginta vel octuaginta solidos ob honorem sancte Marie et remedium anime mee. ítem lego cuilibet manumissorum meorum predictorum pro honere manumissorie viginti solidos. ítem accipio pro anima mea et pro iniuriis meis oblitis tria milia solidos Barchinonense monete perpetue de terno, de quibus dentur mille et quingenti solidos, et distribuantur pro iniuriis meis oblitis ad cognitionem manumissorum meorum vel maioris pretis eorum, prout melius videbitur ordinandum ad salute’m anime mee, et illorum quibus in aliquo teneat et eos distribuant in locis, in quibus invenerint me inivisse contractus pannorum sive draperie vel alios etiam contractus. Residui vero mille et quingenti solidos de dictos tribus milibus solidos, volo et mando que dentur ad pias causas predictos manumissores meos in remedium anime mee et parentum meorum, prout inferius ordinabo. ítem volo et mando que púrpura superius legata solvatur de illis mille et quingentes solidos quos recepi ad pias causas. ítem dimito unicuique altarium predicte ecclesie sec denarios, et dimito predicte in remedium anime mee et pro iniuriis quibus teneat eidem ecclesie omne quod habeo in illo honore quem Bartholomeus de Turricappraria pro me tenet apud collum dez Clavats, in quo accipio quintum de blado et quartum de plantis. ítem dimito unicuique canonicorum predicte ecclesie et capellanis eiusdem duos solidos, et rogo eos ut orent ad Dominum per me. ítem dimito omnibus aliis presbiteris extraneis a dicta ecclesia qui mee interfuerint supulture unicuique sex denarios. ítem dimito unicuique altarium sitorum in ecclesiis Sancti Michaelis, Sancti Martini et Sancti Christofori sex denarios. ítem dimito ecclesie Sancti Bartholomei quinqué solidos. ítem dimito hospitali superiori XII denarios. ítem hospitali inferiori viginti solidos. ítem dimito domui infirmorum lectum cum pannis quibus jacervo tempore mortis mee. ítem dimito operi pontis Minorise quinqué solidos. ítem dimito ecclesie Sancte Marie de Monteserrato quinqué solidos et operi pontis de Munistrol duos solidos et operi pontis de Vilomara quinqué solidos. ítem dimito Sancto Jacobo de Heremo XII denarios et Sancte Lucie Reiadello XII denarios et Sancte Marie Macdalene de Plano duodecem denarios, et Sancte Marie de Villa Ordoorum quinquaginta solidos, qui dentur et distribuantur in ornamentis ipsius ecclesie ad cognitionem manumissorum meorum. ítem confirmo donationem quam feci et stabilimentum cuiusdam lampadis altari Sancti Bartholomei ecclesie de Relinars, termini de Vaquerices ut in instrumento inde facto rectori et sacriste eiusdem plenius continetur. ítem dimito quinquaginta solidos pro missis celebrandis in predicta ecclesia de Relinars ob remedium anime mee et parentum meorum. ítem dimito ecclesie Sancti Felicis de Vaquerices XII denarios et unicuique altarium eiusdem ecclesie sex denarios. ítem dimito confratriis Sancti Spiritus, sancti Antonii et sancte Marie de Ronçes Vals, unicuique doudecim denarios. ítem dimito mense fratrum predicatorum Barchinone quinquaginta solidos, et mense fratrum minorum eiusdem civitatis viginti solidos, et mense fratrum minorum Vicensen triginta solidos, quos omnes predictos fratres deprecor ut orent ad Dominum et celebrent pro anima mea et parentum meorum. ítem dimito fratri Bernardi de Ribalta de ordine fratrum predicatorum viginti solidos. ítem volo et ordeno (7±) biter celebret missas pro anima mea et parentum meorum in ecclesia Sancte Marie de Minorisa per duo annos (4±) numerandos a tempore mortis mee. ítem dimito pro iniuriis meis oblitis et pro (7±) cuni ecclesie Vicensen, per me non solutis complete, illi ad quem spectari debeat viginti solidos vel que dentur illis vel (15±) accipere debuerant. ítem volo et mando que emantur novem solidos monete predicte censuales in alodio ex quibus fiat aniversarium die obitus mei quolibet anno in ecclesiam Sancte Marie de Minorisa in remedium anime mee et parentum meorum, quòrum novem solidos dominium assignetur sacriste eiusdem ecclesie et que sit sacrista qui ibi pro tempore fuerit decem aniversarium ordinet et distribuat sicut unicuique canonicorum dicte ecclesie qui sint de coro majori debeat dare octo denarios, et unicuique ebdomedarioum predicte ecclesie sex denarios, et illi qui presbiteri fuirent, que celebret pro anima mea, residuum vero dictorum novem solidos censualium remaneat penes dictum sacristam, et sit suum cum terciis, laudimis et omnibus aliis proventibus propter bonus administratoris predicte, preterea si dictus sacrista in predictis esset necgligens vel remissus que heres meus vel propinquiores mei in illo casu habeant administracionem dictorum novem solidos censualium et faciant fieri decem aniversarium sicut est per me superius ordinatium. ítem dimito unicuique quinqué filiarum Guilelmi de Solano, nepotis mei, sive filii Berengari de Solano, quondam, fratris mei, centum solidos, qui dentur unicuique predictarum tempore maritandi, et si aliqua predictarum moriatur ante que maritetur, que dicti centum solidos dividantur inter àlias que supravixerint equiporcoribus. ítem dimito Sibile, filie Petri de Area, nepti mee, ob remedium anime mee, octuaginta solidos, que omnia predicta per me superius ordinata et legata, volo et mando que solvantur de predictis mille et quingentis solidos, quos recepi pro anima mea et ad pias causas residuum vero quod súper fuerit de predictis mille et quingentis solidos detur pro missis celebrandis in ecclesia Sancte Maria de Minorisa ob remedium anime mee ad cognicionem manumissoum meorum. ítem dimito Guilelmo de Solano, nepoti meo, tres solidos censules, quos mihi facet pro honore quem pro me tenet in orta sua. ítem dimito Élicsendi, uxori mee, habitacionem hospitii mei in quo nunc habito cum caliduo que recipio in fumo inferiori, et triliam quam habeo apud Sanctum Cristoforum, et mayollum quem emi a Bernardo de Sala juxta condaminam Andrei Andree, quondam, et quandam tonam et unam barrilam que sunt in hospicio meo. ítem quandam tinam minorem et unum folador minorem, et unam portadoram illarum majorum, quas habeo in penu meo Minorise, et omnia apparamenta et bàscula hospitii mei que omnia predicta lego dicte uxori mee, quo ad usumfructum et ad vitam suam, tum post mortem veo suam volo et mando que omnia predicta et singula superius dicte uxori mee legata, revertantur heredi meo universali quem inferius ordinabo, excepto predicto hospicio meo quod alii post mortem eiusdem dimito ut inferius continetur. ítem dimito dicte uxori mee decem quarteras frumenti et XX quarteras ordei quolibet anno recipendas ob herede universali in festo sancte Marie de Augusto tum ad vita ipsius uxoris mee. ítem voto et mando que heres meus universalis quem infra ordinabo, teneatur solvere et tradere dicte uxori mee (4±) ipsa vixerit tantummodo trecentos solidos quolibet anno, de quibus teneatur solvere heres meus universalis (6±) uxori mee CL solidos in festo sancti Michaelis setember, et alios CL solidos in festo Pasce, et tres quarteras ordei in quolibet Quadragesima, de quibus faciat helemosinas pro anima mea, et quinqué paria gallinarum quolibet anno in feste Natale Domini, et hoc faciat tum in vita ipsius uxoris me (3±) dicta omnia. Et si forte heres meus universalis in predictis vel in aliquot predictorum defeceret vel prestaret impedimentum dicte uxori mee, volo et mando que in compensacionem omnium predictorum, dicta uxor mea recipiat, teneat et possideat do mum de Villa Ordeorum, et totam empcionem quam feci a Guilelmo de Castelleto, milite, et omnes mansos et honores quos habeo et possideo in terminis de Talamancha et de Muredine, et quadraginta unum solidos et sex denarios censuales quos habeo et accipio apud Cuyam, quos emi a Petri Riculphi, quondam, que omnia remeler recipiat in illo casu tum ad vitam suam, post mortem vero suam, omnia predicta et singula revertantur libere et absolute et sine aliquo honere heredi meo universali infrascripto. ítem recognosco dicte Élicsendi, uxori mee, totum suum sponsalicium, ut in instrumentis suis nuptialibus continuer, volo tanquam aucumentum et donatio propter nuptias, quam sita feci tempore nuptiarum nostrarum, post mortem ipsius revertatur heredi meo universali. ítem volo et mando que dicta uxor mea non possit compellere heredem meum universalem infrascriptrum dum ipsa vixerit ad solvendum sibi dictam dotem suam nec impediat eum racione obligacionis sui sponcialicii in aliis bonis meis adipiscendis exceptis illis que sibi legavi superius quo ad usumfructum, nec manumissores meos pro hac mea voluntate exequenda, quod si faceret, revoco expresse omne legatam quod superius sibi fecerim. ítem volo et mando que predicta Elicsende, uxor mea, incontinenti post mortem meam det donacione irrevocabili inter vivos Jacobo, filio et heredi meo universali infrascripto, domos suas proprias et faciat ei tradicionem earum dum videlicet ça sala et cellarium inferius et àlias domos quas ipsa habeat quo ad proprietatem, quod si non faceret, revoco expresse legatam quod superius sibi feci preterea non intendo remittere dicte uxori mee aliqua que receperit de bonis meis contraur mea voluntatem. ítem volo que de hiis res condant et teneatur respondere heredi meo universali. ítem dimito dicte uxori mee omnes suas vestes et viginti quarterias cabecie croce ad suam voluntatem faciendam. ítem dimito Sancie, filie mee, uxori Bernardi de Saliente, quondam, quingentos solidos, quos ipsa et Arnaldus, filius eius, mihi debent cum publico instrumento. ítem lego eidem Sancie, filie mee, mille solidos, in quibus et in dote quam sibi dedi tempore nuptiarum suarum ipsam mei heredem instituo et illa habeat pro parte hereditate et legitima sibi pertinente de bonis meis. ítem dimito Geralde, filie mee, uxori Petri de Area, totum debitum quod ipsa et dictus maritus suus mihi debent cum instrumento et sine instrumento. ítem dimito eisudem Geralde, filie mee, mille et duocentos solidos, in quibus et in dote quam sibi dedi tempore nuptiarum suarum ipsam mei heredem instituo et que hoc habeat (5±) pro parte hereditate et legitima sibi pertinente de bonis meis. ítem dimito Romie, filie mee, uxori Francisci de Ultzinellis (4±) medietatem meam mansi den Sent Amanz qui est in termino castri de Callers, et quicquid habeo in honor (7±) sicut ego et dictos Franciscus emimus a Guilelmo de Talamancha, et medietatem census quem Romeus Andree facit mihi et heredibus dicti Francisci pro honore quem pro nobis tenet apud Turrim Cabota, et in predictis omnibus et in dote quam sibi dedi tempore nuptiarum suarum, ipsam mei heredem instituo, et que hoc habeat pro parte hereditate et legitima sibi pertinente de bonis meis. ítem dimito Guilelme, filie mee, uxori Petri de Grevalosa, illud censuale de Cutinis, sicut ipsum emi ab ipsa et a predicto Petro, marito suo. ítem dimito eidem Guilelme, filie mee, totum quod ipsa et dictus maritus suus nihi debent cum cartis et sine cartis, et in predictos et in dote quam sibi dedi tempore nuptiarum suarum, ipsam mei heredem instituo, et que hoc habeat pro parte hereditate et legitima sibi pertinente de bonis meis. ítem dimito, sibilie, filie mee, uxori Berengarii de Cigiario, viginti solidos, et in ipsos et in dote quam sibi dedi tempore nuptiarum suarum, ipsam mei heredem instituo, et que ea habeat pro parte hereditate et legitima sibi pertinente de bonis meis. ítem dimito Guilelmo de Solano, filio meo, hospicium meum, in quo nunc habito post mortem matris ipsius, cui superius eisudem hospicii ad vitam suam habitacionem legavi. ítem dimito eidem Guilelmo triliam quam habeo apud Cuyam, et teneo pro ecclesia Sancte Marie de Minorisa, et sex denarios censuales et tascham quos et quam na Marfana mihi facit. ítem dimito eidem Guilelmo, filio meo, honorem de coll dez Clavats, cum olivariis que in eodem honore sunt pro alodio francho, et viginti unum solidos censuales, quos recipio ibidem, et teneo pro sacristia Sancti Benedictí, et quandam vineam quam pro alodio franchum habeo apud mansum de Serra, quam emi a Pedró Riculphi, quondam. ítem dimito sibi meam tinam majorem et tonam maiorem que se tenet ab lo folador, et tona qui se tenet cum porta et folador majorem, et unam portadoram maiorem, que omnia vasa sunt in meo cellario Minorise. ítem dimito sibi illum cifum argenteum, quem ipse a me habuit et abstraxit de meo hospicio ultra meam voluntatem, et duas ollas cupri quas recepit et abstraxit de meo hospicio ultra mean voluntatem. ítem dimito dicto Guilelmo, filio meo, ducentos triginta solidos quos volo et mando que heres meus universalis teneatur sibi dare et solvere quolibet anno dum vixerit ipse Guilelmus, et que heres meus universalis infrascriptus solvat de predicta quantitate medietatem dicto Guilelmo in feste Natale Domini, et aliam medietatem in festo sancti Ihoannes Baptiste. ítem volo et mando que dictus Guilelmus, filius meus, non possit vendere nec oligare nec donaré dictos ducentos et triginta solidos, nisi tantummodo ad unum annum, quod si facere, idest si venderet ultra ianuarius, heres meus universalis non teneatur aliquid sibi dare de predictos ducentis triginta solidos, nec alicui qui ab eo emèrit ultra predictum terminum, vel ab eo causam habuerit qualicumque contractu per totum terminum vendicionis facte ultra dictum annum. ítem dimito sibi ultra predictum legatum centum solidos, quos sibi dari jubeo per heredem meum universalem incontinenti post mortem meam. ítem dimito sibi triginta quarteras cabecie croce, et in hiis omnibus que superius sibi legavi tam quo ad proprietatem quam quo ad usumfructum ipsum Guilelmum heredem michi instituo, et que hoc omnia habeat pro parte hereditate et legitima sibi pertinente de bonis meis, et supradictis Guilelmus, filius meus, predicta recipere nollet pro sua parte hereditate et legitima heres meus universalis teneatur sibi dare (3±) legitimam sibi pertinente in bonis meis, et non aliud in qua legitima sua in eo casu ipsum Guilelmum michi heredem instituo. ítem volo et mando que si dictus Guilelmus moreretur sine prole legitima, que predicta omnia que superius sibi legavi revertantur libere et absolute heredi meo universali, preterea si eres meus universalis non faceret solucionem dicto Guilelmo, filio meo, de predictos CCXXX solidos, quos superius sibi legavi ad vitam suam terminis superius expressatis, assigno predicto Guilelmo pro dictos ducentis triginta solidos, totum id quod habeo in castro Salientis, exceptis debitis qui ibidem michi debentur vel deinde michi debeantur, et quod illud reciperet tum ad vitam suam, preterea si dictus Guilelmus, filius meus, impediverit in aliquo matrem suam in habitacione, quam ea superius legavi de hospicio meo, que heres meus universalis illo casu non teneatur dare nec solvere ipsi Guilelmo de predictis ducentos triginta solidos, quos supra sibi legavi tum ad vitam suam nisi tantummodo centum quinquaginta solidos, quos centum quinquaginta solidos solvat infra illos duos terminos superius expressatos. Omnia alia bona mea mobilia et inmobilia et jura ubicumque sint mei pertinència vel pertinere debencia aliquo je casu vel racione, dimito Jacobo, filio meo, ipsum mei heredem universalem instituendo. Et volo et mando que ipse solvat et restituat omnia devita et injurias meas breviter et de plano et sine strepitu judiciario in foro anime et secundum Deum et ad cognicionem meorum manumissorum vel maioris pretis eorum. ítem volo et mando omnibus meis hominibus et feminis sub debito naturalitatis et fidelitatis ut incontinente post mortem meam dicto Jacobo, filius et heredi meo universali, respondeant ut eorum naturali domino et illum reclament dominum et non alium, sicut boni homines et fidels tenentur suo dominio respondere et reclamaré. ítem dono licenciam et plenam potestatem manumissoribus meis predictis vel maiori preti eroum vel uni etiam ipsorum si alii nollent vel non possent adesse que incontinenti post mortem meam possint recipere et vendere eorum auctore tot et tanta de bonis meis que suficiant ad predicta tria milia solidos pro hac mea voluntate complenda et exequenda, nisi heres meus universalis traderet dicta tria milia solidos ipsis manumissoribus, preterea si contingeret dictos meos manumissores vel aliquem predictorum pro hac mea voluntate exequenda aliquan causam herem in foro ecclesiastico vel civili cum meo herede vel alio que illam causam vel causas ducant dicti manumissores suprascriptibus propris heredes mei et de bonis meis. ítem volo et mando que si contingeret dictos manumissores meos aliqua vendere vel distrahere de bonis meis pro hac voluntatem complenda et exequenda, que possint facere evitacionem súper bonis meis et obligaré bona mea, in qua evitacione seu obligacione heres meus habeat sine cesse fuerit consentiré. ítem volo et mando que dictus heres meus universalis non teneatur dare nec solvere aliquid, nec possit compelli aliquid solvere alicui de filiis vel filiabus meis predictis de hiis que eis legavi superius, nisi unusquisque predictorum et predictarum singulariter et divisum fecerit finem cum instrumento dicto heredi meo universali de omnibus bonis meis et de parte ac legitima eos contingere in bonis meis, in quo interveniat juramentum omnium predictorum et predictarum ideo ut sit pax et concòrdia inter eos, et in eo casu si predicti filii vel filie mee nollent facere finem dicto heredi meo universali ut superius dictum est ad requisicionem dicti Jacobi, filii et heredis mei universalis (7±) ille filius meus vel filia qua vel que ad predicta contradiceret, habeat tum legitimam sibi pertinentem in bonis meis (6±) casu quolibet filia mea vel filius que vel qui predictos contradiceret, teneatur recipere (7±) legitime in quod habuerunt de bonis meis nomine dotis vel aliis modis, in qua legitima tum in eo casu dictas filias et filios meos michi heredes instituo. ítem volo et mando que si predictis Guilelmus, filius meus, vel predicte filie mee vel aliqua predictarum per se vel interpositam personam contradixerit in aliquo huic mee voluntati, vel moverit heredi meo universali predicto contencionem aliquam racione bonorum meorum, que heres meus illo casu illi vell illis non teneatur dare aliquid de hiis que superius legaverim illi cuicunque contradicenti, set ille vel illa quicunque fuerit contradicens habeat tantummodo suam legitimam in qua habeat computaré quicquid habuerit de bonis meis tam racione dotis quam quacunque alia racione et illam recipiat et habeat jure institucionis et pretis debite et jure nature. ítem recognosco Jacobo de Solano, filio et heredi universali meo, jam foris casato que debeo sibi quatuor milia solidos monete Barchinone perpetue de temo, com publico instrumento, et mille et ducentos solidos predicte monete, sine instrumento. Et volo que si esset casus in quo dictus Jacobus, filius et heres meus universalis, teneretur bona mea reducere incommuni possit eos deducere ante omnia et esset acció sibi salva. Volo etiam que incontinenter post mortem meam dictus Jacobus, filius meus et heres meus universalis, eficiatur verus possessor omnium eorum que sibi dimito que ego nunc et ex tunc omnia ea, que sibi dimito, nomine eius me constituo possidere. Hec est mea voluntas et mea ultima ordinacio per nuncupacionem, facta quam laudo et concedo et eam volo valere jure testamenti vel codicillorum aut nuncupacioni vel jure cuilibet etiam ultime voluntatis.
Quod est actum die veneris predicta qua legitur VI kalendas marcii anno Domini M CC XC sexto, et in presencia testium infrascriptorum vocatorum et rogatorum.
Testes: Venerabilis Romeus de Ultzinelles, sacrista ecclesie Minorisense. G. de Palatio, jurisperitus. G. de Condamina, clericus. G. de Area. Jacobus Nerelli. Bernadus Vilella et P. Çabata."
Arxiu Històric de Protocol· de Manresa, Testaments de J. Artés 1282-1296, vol. 24.
Traducció
"En nom de Crist. Sàpiguen tots que el divendres 6 de les calendes de Març de l’any del Senyor de 1296, Ramon de Solà, ciutadà de Manresa, el qual, afectat per malaltia, ha perdut la vista dels seus ulls, digué i afirmà davant de mi, l’infrascrit notari, i dels testimonis sotasignats que per mitjà d’una declaració volia fer testament. Ramon de Solà ordenà el seu testament i declarà la seva voluntat davant de mi, notari, i davant de set testimonis que subscriuen amb la seva mà en el mateix lloc i temps i amb els segells que rubriquen tot el que segueix. Jo, Ramon de Solà, ciutadà de Manresa, amb tots els sentits i memòria, per la meva declaració ordeno i faig testament. Per ell elegeixo com a marmessors meus sense dany d’ells ni de llurs béns, Jaume d’Olzinelles, Feliu de Prat, Guillem d’Era, Jaume de Solà, el meu fill, i Arnau de Solà, fill de Feliu de Solà, difunt, germà meu. Els prego i els demano per caritat que, si em vingués la mort abans que ordeni el meu testament, divideixin, ordenin i distribueixin els meus béns tal com ho trobin més avall ordenat per mi.
En primer lloc, elegeixo la meva sepultura en el cementiri de l’església de Santa Maria de Manresa i vull que es doni certa porpra a l’altar de Santa Maria pel preu de 70 ó 80 sous per honor de Santa Maria i remei de la meva ànima. Llego a cada un dels meus marmessors ja citats i per honoraris 20 sous. Rebo per la meva ànima i per les injúries i oblits que hagi pogut tenir 3.000 sous barcelonesos en moneda de tem, dels quals se’n donin 1.500 i es distribueixin per les meves injúries i oblits, segons el parer dels meus marmessors com millor els sembli per a la salut de la meva ànima i d’aquells que tinguin en alguna consideració i els distribueixin en els llocs en els quals trobin que jo els havia guardat embolicats amb roba. M’he guardat 1.500 sous dels esmentats 3.000 sous i vull i mano que es donin per causes pies per a remei de la meva ànima i dels meus pares, tal com ho ordeno més avall. També vull i mano que la porpra més amunt ja llegada la paguin d’aquells 1.500 sous que deixo per a pies causes. També deixo a cada un dels altars de l’esmentada església 6 diners i deixo a la mencionada església per a remei de la meva ànima i per les injúries, per a que tingui la citada església tot el dret que tinc en la finca que Bartomeu de Torrecabrera té per a mi al costat del Coll dels Clavats, del qual en rebo la cinquena part de blat i la quarta del que hi està plantat. També deixo a cada un dels canonges de l’esmentada església i als capellans 2 sous i els prego que resin al Senyor per mi. També deixo a tots els altres preveres foranis a dita església que assisteixin a la meva sepultura, a cada un 6 diners. També deixo a cada un dels altars de l’església de Sant Miquel, Sant Martí i Sant Cristòfol 6 diners. També deixo a l’església de Sant Bartomeu 5 sous. També deixo a l’hospital de dalt 12 diners. I a l’hospital de baix 20 sous. També deixo a la casa dels malalts el llit amb la roba on m’allitaré el dia de la meva mort. També deixo per a l’obra del pont de Manresa 5 sous. I deixo a l’església de Santa Maria de Montserrat 5 sous i per a l’obra del pont de Monistrol 2 sous i per a l’obra del pont de Vilomara 5 sous. També deixo a Sant Jaume de l’Erm 12 diners i a Santa Llúcia de Rajadell 12 diners i a Santa Maria Magdalena del Pla 12 diners i a Santa Maria de Viladordis 50 sous per a que els donin i els distribueixin en ornaments d’aquesta església, segons el parer dels meus marmessors. També confirmo la donació que vaig fer i l’establiment d’una llàntia a l’altar de Sant Bartomeu de l’església de Rellinars, en el terme de Vacarisses, tal com en el testament fet davant del rector i del sagristà consta de manera detallada. També deixo 50 sous per a que celebrin misses en la citada església de Rellinars per a remei de la meva ànima i dels meus pares. També deixo a l’església de Sant Feliu de Vacarisses 12 diners i a cada un dels altars d’aquesta església 6 diners. També deixo als confrares del Sant Esperit, de Sant Antoni i de Santa Maria de Roncesvalles a cada un 12 diners. També deixo a la taula dels frares predicadors de Barcelona 50 sous i a la taula dels frares menors d’aquesta ciutat 20 sous, i la taula dels frares menors de Vic 30 sous i els demano que preguin al Senyor i celebrin per la meva ànima i la dels meus pares. També deixo al germà Bernat de Ribalta de l’orde dels frares predicadors 20 sous. També vull i ordeno que se celebrin misses per la meva ànima i la dels meus pares a l’església de Santa Maria de Manresa durant dos anys després de la meva mort. També deixo pels meus pecats i omissions a l’església de Vic, no pagats completament per mi 20 sous que els seran donats i cal que els rebin. També vull i mano que s’agafin 9 sous de l’esmentada moneda censals a l’alou per a que el dia de l’aniversari de la meva mort cada any a l’església de Santa Maria de Manresa per a remei de la meva ànima i dels meus pares, i aquests nou sous s’assignin com a domini al sagristà d’aquesta església i que quan faci deu anys el sagristà que hi hagi ordeni i distribuexi a cada un dels canonges de l’esmentada església; i al que sigui del cor major cal que li doni 8 diners i els que siguin preveres que celebrin per la meva ànima i la resta d’aquests nou sous censals que romangui en poder del sagristà i que sigui seu amb els terços, laudemis i altres profits per ser-ne bon administrador i, a més, si aquest sagristà fos negligent en l’administració, que el meu hereu i els meus veïns en aquest cas tinguin l’administració dels esmentats nou sous censals i facin fer el desè aniversari tal com abans he ordenat. També deixo a cada una de les cinc filles de Guillem de Solà, el meu nebot, fill de Berenguer de Solà, ja difunt, germà meu, 100 sous perquè els els donin a cada una el dia que es casin i si alguna d’elles es mor abans de casar-se, que els 100 sous es divideixin entre les altres que sobrevisquin. També deixo a Sibil·la, filla de Pere d’Era, neboda meva, per a remei de la meva ànima 80 sous i que tot el que s’ha dit més amunt i s’ha ordenat i llegat, vull i mano que es paguin dels esmentats 1.500 sous que deixo per la meva ànima i per a causes pies i el que quedi dels 1.500 sous que es doni per a celebrar misses a l’església de Santa Maria de Manresa per a remei de la meva ànima, segons el parer dels meus marmessors. També deixo a Guillem de Solà, nebot meu, tres sous censals que són per la finca que té per a mi en el seu hort. També deixo a Elisenda, la meva esposa, una habitació de casa meva en la qual ara visc ben calent ja que és sobre el forn, i una trilla que tinc a Sant Cristòfol, i un mallol que vaig comprar a Bernat de Sala, al costat de la coromina d’Andreu Andreu, difunt, i una tona i una bóta que són a casa meva. També, una tina petita i una manxa petita i una portadora de les grosses, que tinc en un magatzem meu a Manresa i tot el parament i vaixella de casa meva i que la llego a l’esmentada muller meva per al seu usdefruit durant la seva vida i després de la seva mort vull i mano que totes i cada una de les coses esmentades llegades a la meva esposa, tornin al meu hereu universal, tal com ho ordenaré més avall, excepte l’esmentada casa meva que a un altre la deixo després de la seva mort, tal com consta més avall. També deixo a la meva esposa 10 quarteres de blat i 20 quarteres d’ordi que cal que cada any rebi de l’hereu universal el dia de la festa de Santa Maria d’Agost, durant tota la vida de la meva esposa. També vull i mano que el meu hereu universal al qual més endavant ordeno, que sigui obligat a pagar i entregar a l’esmentada esposa meva, mentre visqui, 300 sous cada any i el meu hereu està obligat a pagar a la meva esposa 150 sous el dia de la festa de Sant Miquel, pel setembre, i altres 150 sous el dia de la festa de Pasqua, i tres quarteres d’ordi cada Quaresma, perquè en faci almoines per la meva ànima, i 5 parells de gallines cada any el dia de la festa del naixement del Senyor i això ha faci mentre visqui la meva esposa. I si el meu hereu universal en tot el que s’ha dit o en algunes coses fallés o posés impediment a la meva esposa, vull i mano que en compensació de tot el que s’ha esmentat, la meva esposa rebi, tingui i posseeixi la casa de Viladordis i tot el que vaig comprar a Guillem de Castellet, cavaller, i tots els masos i finques que tinc i posseeixo en els termes de Talamanca i de Mura, i 41 sous i 6 diners censals que tinc i rebo a Cuia, que vaig comprar a Pere Riculf, difunt, que ho rebi igualment mentre visqui i després de la seva mort, totes i cada una de les coses esmentades tornin lliure i absolutament i sense cap càrrega al meu hereu universal. També reconec a l’esmentada Elisenda, esposa meva, tot el seu esponsalici, com consta en els seus documents nupcials, i vull que l’augment i donació per causa de les núpcies, que vaig fer en el temps de les nostres noces, després de la seva mort tornin al meu hereu universal. També vull i mano que la esposa no pugui obligar el meu hereu universal, mentre ella visqui, a pagar-li l’esmentat dot ni li impedeixi per raó de l’obligació del seu esponsalici obtenir altres béns meus, excepte aquells que li he llegat més amunt en usdefruit, i als meus marmessors per a seguir aquesta meva voluntat i, si ho fes, revoco expressament tot el que li he llegat més amunt. També vull i mano que l’esmentada Elisenda, esposa meva, en el moment de la meva mort doni en donació irrevocable entre vius a Jaume, el meu fill i hereu universal, les seves cases pròpies i l’hi en tregui Sa Sala i el celler i altres cases que tingui en propietat i, si no ho fa, revoco expressament el llegat que més amunt he fet i em proposo no donar a la meva esposa cap dels béns que ha rebut contra la meva voluntat. També vull que d’aquestes coses en respongui i sigui obligat a respondre’n el meu hereu universal. També deixo a la meva esposa els seus vestits i 20 quarteres de cabeces de safrà a la meva voluntat. També deixo a Sança, filla meva, esposa de Bernat de Sallent, difunt, 500 sous que ella i Arnau, el seu fill, em deuen amb document públic. També deixo a la mateixa Sança, filla meva, 1.000 sous que com a dot li vaig donar el temps de les seves noces i la institueixo hereva meva i que ella tingui per part de l’herència i de la legítima el que li pertoca dels meus béns. També deixo a Gerarda, filla meva, esposa de Pere d’Era, tot el deute que ella i el seu marit em deuen amb document i sense document. També deixo a Gerarda, filla meva, 1.200 sous que li vaig donar el temps de les seves noces i la institueixo hereva meva i que ho tingui de part de l’herència i legítima que li pertoquen dels meus béns. També deixo a Romia, filla meva, esposa de Francesc d’Olzinelles, la meitat del meu mas de Sant Amanç que és en el terme de Callers i tot el que tinc a la finca, tal com jo i Francesc li vàrem comprar a Guillem de Talamanca, i la meitat del cens que Romeu Andreu em va fer a mi i als hereus de l’esmentat Francesc per la finca que per nosaltes té a la Torre Cabota i em tots els esmentats i en el dot que el dia de les seves noces li vaig donar i la institueixo hereva meva i que tot ho tingui per part de l’herència i de la legítima que li pertoca dels meus béns. També deixo a Guilleuma, filla meva, esposa de Pere de Grevalosa, el censal de Codines, tal com li vaig comprar a ella i a l’esmentat Pere, el seu marit. També deixo a Guilleuma, filla meva, tot el que ella i el seu marit em deuen amb documents i sense documents pel dot que li vaig donar quan es va casar i la institueixo hereva meva i que ho tingui per la part de l’herència i legítima que li pertoca dels meus béns. També deixo a Sibil·la, filla meva, esposa de Berenguer de Ciger, 20 sous pel dot que li vaig donar quan es va casar i la institueixo hereva meva i que ho tingui per la part de l’herència i legítima que li pertoca dels meus béns. També deixo a Guillem de Solà, fill meu, la meva casa on ara visc, després de la mort de la seva mare, a la qual abans he llegat la seva habitació, mentre visqui. També deixo a Guillem la trilla que tinc a Cuià i la tinc en favor de Santa Maria de Manresa, i 6 diners censals i una tasca que em dona na Marfana. També deixo a Guillem, fill meu, la finca del Coll dels Clavats amb els olivers que hi han per alodi franc, i 21 sous censals que hi rebo i ho tinc en favor de la sagrera de Sant Benet, i una vinya que tinc en alodi franc al mas de la Serra, que el vaig comprar a Pere Riculf, difunt. També li deixo una bóta gran i una altra de més gran amb una manxa, i una bóta amb la manxa gran i una portadora gran i tots aquests recipients són en el meu celler de Manresa. També li deixo el vas de plata que téi em va prendre de casa meva contra la meva voluntat i dues olles de coure que té i em va prendre de casa meva contra la meva voluntat. També deixo a l’esmentat Guillem, fill meu, 230 sous que vull i mano que el meu hereu universal estigui obligat a donar i a pagar-li cada any mentre visqui el citat Guillem i que el meu hereu universal pagui d’aquesta quantitat la meitat a l’esmentat Guillem el dia de la festa del Naixement del Senyor, i l’altra meitat en la festa de Sant Joan Baptista. També vull i mano que el citat Guillem no pugui vendre ni obligar ni donar aquests 230 sous, ni tan sols un any, i si ho fa, això és, si ven després del gener, el meu hereu universal no estigui obligat a donar-li res d’aquests 230 sous ni a ningú que li compri, després del temps esmentat, i per aquesta causa no pugui fer cap contracte en tot el temps de la venda feta després d’un any. També li deixo, a més a més, d’aquest llegat, 100 sous, que mano que li siguin donats pel meu hereu universal, després de la meva mort ben aviat. També li deixo 30 quarteres de cabeces de safrà i en tot el que més amunt li he llegat tant en propietat com en usdefruit institueixo Guillem com a hereu meu i que tot això ho tingui per part de l’herència i com a legítima que li pertoca dels meus béns, i l’esmentat Guillem, fill meu, no vulgui rebre el que s’ha esmentat per la seva herència i legítima que el meu hereu universal està obligat a donar-li com la part que li pertoca dels meus béns, i institueixo Guillem com el ·meu hereu. També vull i mano que, si el citat Guillem morís sense descendència legítima, tot el que s’ha dit abans reverteixi lliurement i absolutament al meu hereu universal i, a més a més, si el meu hereu universal no pagués al citat Guillem, fill meu, els esmentats 230 sous, que més amunt li he llegat mentre visqui amb els termes més amunt expressats, assigno a Guillem per aquests 230 sous, tot el que tinc en el castell de Sallent, excepte els deutes que m’hi deuen o que després m’hi deguin i el que ha rebut durant la seva vida, i, si el citat Guillem, fill meu, impedís en alguna cosa a la seva mare en relació a l’habitació que li he llegat de casa meva i que el meu hereu universal en aquest cas no estigui obligat a donar ni a pagar al mencionat Guillem dels citats 230 sous, que abans li he llegat mentre visqui, ni tan sols 150 sous els quals caldria que els pagués dintre dels dos termes més amunt expressats. Tots els altres béns meus mobles i immobles i els drets que siguin meus o que cal que ho siguin, amb tot dret, causa i raó els deixo al meu fill Jaume i l’institueixo hereu meu universal. I vull i mano que pagui i restitueixi tots els meus deutes i injúries meves aviat i sense passar per la justícia, a favor de la meva ànima i segons Déu ho vol i segons el parer dels meus marmessors. També vull i mano tots els meus homes i dones que m’estan subjectes per natura o per fidelitat que immediatament després de la meva mort responguin al meu fill i hereu universal, Jaume, com al seu natural senyor i el proclamin com a senyor i no a un altre, com els homes bons i fidels estan obligats a respondre i a proclamar. També dono llicència i plena potestat als esmentats meus marmessors o a un d’ells, si els altres no hi volen ser, que immediatament després de la meva mort puguin rebre i vendre tots els béns meus que siguin suficients per a recollir els 3.000 sous per a complir la meva voluntat, a no ser que el meu hereu universal entregui aquests 3.000 sous als marmessors i podria succeir que els meus marmessors o algun dels mencionats, per a complir la meva voluntat, portessin al meu hereu al jutge eclesiàstic o al civil. També vull i mano que si els meus marmessors venguessin o prenguessin alguna part dels meus béns per a complir la meva voluntat, que el meu hereu pugui consentir-ho. També vull i mano que el citat hereu meu universal no estigui obligat a donar ni a pagar res ni pugui ser obligar a pagar a alguns dels meus fills i filles mencionats res del que els he llegat abans, a no ser que cada un dels citats o de les citades un per un hi posi fi amb un document al meu hereu universal respecte dels meus béns i de la legítima en el qual document hi hagi el jurament de tots els mencionats i Mencionades de tal manera que hi hagi pau i concòrdia entre ells i en aquest cas, si els expressats fills i filles meus no volguessin posar fi al meu hereu universal, tal com s’ha dit en la requisició del citat Jaume, fill i hereu meu universal, aquell fill meu o filla que ho contradigui, tingui la legítima que li pertoca dels meus béns i la filla o el fill que el contradigui, sigui obligat a rebre legítimament tot allò que tinguin dels meus béns en nom del dot o d’altra manera amb la qual legítima institueixo els meus fills i filles com a hereus meus. També vull i mano que si el citat Guillem, fill meu, o les esmentades filles meves o alguna de les esmentades, per ells mateixos o bé per intercessió d’una altra persona contradigués en alguna cosa aquesta meva voluntat o aixequés contra el meu hereu universal alguna lluita per causa dels meus béns, que el meu hereu ni a ell ni a elles estigui obligat a donar res de tot el que abans li he llegat, sinó que ell o ella, sigui qui sigui, en contradir-ho, tingui només la seva legítima en la qual hi compti tot el que tingui de béns meus tant per causa del dot com per alguna altra raó i ho rebi i tingui per dret de la institució i per dret natural. També reconec a Jaume de Solà, fill i hereu universal meu, que li dec 4.000 sous en moneda de Barcelona de tern, amb document públic, i 1.200 sous en la mateixa moneda, sense document. I vull que si fos el cas que l’esmentat Jaume, fill i hereu meu universal, fos obligat a reduir els meus béns —cosa no corrent— els pugui deduir abans de tot i aquesta acció sigui bona. Vull també que immediatament després de la meva mort, l’expressat Jaume, fill meu i hereu universal, sigui posseïdor de tot allò que li deixo i que jo ara i de sempre en sóc posseïdor en nom d’ell. Aquesta és la meva voluntat i la última ordenació, feta per medi d’una declaració, la qual aprovo, concedeixo i vull que tingui valor per dret de testament i dels codicilis i per declaració i dret de la última voluntat.
Aquest document ha estat fet el divendres 6 de les kalendes de Març de l’any del Senyor de 1296 i en presència dels testimonis infrascrits, cridats i pregats.
Testimonis: El venerable Romeu d’Olzinelles, sagristà de l’església de Manresa. G. de Palau, advocat. G. de Coromina, clergue. G. d’Era. Jaume Nerell. Bernat Vilella i P. Sabata."
(Traduït per Paquita Sellés i Verdaguer)
Els menestrals i els mercaders
Una part considerable dels habitants de la vila de Manresa era formada pels menestrals, ja siguin de l’art de la pell, blanquers, assaonadors, pellaires, cuiraters o sabaters, o altres oficis industrials com drapers, coltellers, fusters, ferrers, moliners, forners, o bé altres activitats de serveis: notaris, jurisperits, mercers, carnissers, mestres, pintors, ballesters, mercaders. La informació disponible no permet de concretar el pes específic de cada grup. Però la distribució de talladors que tingué lloc el 1323, reparteix els ciutadans en quatre grups: els pròcers, els mercaders, els cuiraters i sabaters i els ferrers i fusters. Aquesta divisió fa destacar la importància del grup nobiliari, que ja hem analitzat, i dels mercaders, que quantitativament suposem que no devien ésser massa, car n’hem detectat pocs el segle XIII, bé que qualitativament deurien ésser importants, i també notem que el grup format pels ferrers i els fusters no correspon ni al nombre d’individus ni a la importància econòmica; només, podem pensar, es devia anivellar en el cas que representessin a la resta d’oficis que tenien poca entitat. Aquest era el grup econòmicament més dinàmic, que s’aprofitava del mercat setmanal i de les dues fires anuals, la de l’Ascensió, establerta el 1283 per un privilegi del rei Pere II i la de sant Andreu, establerta el 1311 quan Jaume II concedí aquest privilegi a la ciutat. Sense aquest grup la vila no existiria.
Els pagesos
Els pagesos ens són poc coneguts i podem dir només que hi ha un grup que, tot depenent d’un monestir o d’una església, ha arribat a formar un patrimoni respectable i es destaca de la resta, que només tenen unes terres que donen l’imprescindible, i quan tenen una mala collita han d’acudir a l’endeutament. Així, vers el 1176-77 consten alguns empenyoraments “per necessitat de fam”, i el 1297 trobem també una venda per la “la gran necessitat de fam”. Per tant la inseguretat al camp era sempre present, encara que els segles XII i XIII es presentin com a períodes d’expansió agrícola.
El que s’ha pogut comprovar en les petites parcel·les properes a la vila és un moviment especulatiu per part de ciutadans que adquirien del monestir de Sant Benet de Bages i de la canònica els censos que cobraven aquestes institucions dels farraginals, horts i trilles, que possiblement tenien la finalitat de transformar-los en patis per a construir-hi cases. Els Morera i els Nerell són els principals especuladors detectats en les seves activitats immobiliàries. D’un Morera coneixem bastants establiments de patis per a fer cases a les Escodines i al puig de Sant Bartomeu; un Nerell rep un establiment d’un pati per a fer cases al llunyà lloc de Puigterrà (Podium de Rad), però no per a fer-hi una casa per a ell, sinó per a llogar-la, car ell té la casa dins la vila, on un carrer porta el seu nom. És possible que aquests nuclis a extramurs, les Escodines, Puigterrà, fossin destinats en part als pagesos, com ha estat, fins al principi del segle XX, el barri de les Escodines. Per això no hem vist que participessin en la distribució de les talles, encara que hi havien de participar. Eren, doncs, els grans marginats en l’aspecte institucional; només tenien el privilegi de poder entrar el vi que produïen a les seves terres.
Els jueus
Els jueus de Manresa han estat estudiats repetidament, però, si ens centrem en les seves activitats el segle XIII, i en la seva aparició a la vila de Manresa, podrem documentar la seva existència els anys 1265-66, quan sabem de les activitats d’un Isaac de Manresa. Tot i que els protocols notarials comencen el 1294, deduïm la seva procedència pel nom que rebia el pare d’aquest Isaac, car era conegut com a Maimó d’Hispània, la qual cosa ens fa pensar que ha vingut de terres musulmanes, sense que hom pugui precisar si cal incloure-hi el regne de València, recentment conquerit; però no procedien d’altres aljames catalanes.
Els jueus manresans foren establerts, pel rei, sens dubte, en un carrer proper al palau de la Cúria del Veguer de Manresa, al carrer conegut actualment com la Baixada dels Jueus, on tenien llurs cases, la sinagoga i l’escola, fins que el 1392, després del progrom de l’any anterior, desapareixen sense deixar rastre. Tan sols algun convers recorda que a Manresa hi havia un important call jueu, i que el 1392 fou forçat físicament o moralment a convertir-se al cristianisme i a confondre’s amb la població cristiana.
L’organització municipal
Les úniques autoritats reials a Manresa fins al final del segle XII foren el vicari comtal i el castlà, però el 1191 ja apareix un batlle de Manresa, que exercirà la seva autoritat sobre la vila de Manresa i el terme de la parròquia, mentre que el futur veguer estenia la seva jurisdicció més enllà i per tots els llocs on el rei tenia el mer i mixt imperi. No sabem quan els vicaris de Manresa foren substituïts pels veguers comtals renovables. Primerament el 1284 hi ha una organització anòmala, el vicari de Cervera exerceix la seva jurisdicció al Bages i a Manresa en concret, on té destacat un sotsveguer, que és, majoritàriament, de la ciutat, sempre que el podem identificar. El 1264 hi ha documentat un sotsveguer, un veguer del senyor rei sense cap vinculació concreta a una vegueria o sotsvegueria, tot i que és molt probable que es tracti del sotsveguer de Manresa i del veguer de Cervera; el 1285 encara es mantenia aquesta dependència; a partir d’aquesta data hi ha un buit documental que omple el 1292 un veguer nomenat per a les vegueries d’Osona, Bages, Berguedà i Ripoll, mentre que un sotsveguer era el seu delegat a la ciutat, per a retrobar-nos el 1303 amb un veguer exclusiu per a Manresa i pel Bages.
La primera notícia de l’existència d’una organització municipal popular apareix el 1284 quan hom esmenta els prohoms i la universitat de Manresa. Aquesta acostuma a ser l’organització primària quan el Consell General ja té uns delegats permanents. Les atribucions dels prohoms són poc conegudes; hom sap només que eren els qui convocaven el Consell General. Al començament de l’any 1296 apareixen per primera vegada cinc consellers de la ciutat de Manresa, si bé en un moment ens trobem només amb quatre, creiem que es deuria a la mort d’un d’ells. Llurs funcions deurien ésser reduïdíssimes, ja que els prohoms segueixen en la seva funció coneguda de convocar Consell General; no obstant això, les seves atribucions foren augmentades, puix que veiem com l’afer més important, l’elecció de talladors, que el 1296 sembla que era de l’atribució del Consell General, el 1297 passà als prohoms. Els consellers tenien la funció de cobrar les talles fetes a la ciutat; junt amb els prohoms, que algun cop són anomenats jurats, eren presents cada vegada que era nomenat un veguer reial; aleshores a Manresa, a la plaça, davant el Consell General, els consellers i els prohoms o jurats, el veguer reial jurava servar els privilegis de la ciutat de Manresa i de la vegueria i les bones consuetuds de la ciutat. Els consellers es deurien sobreposar als prohoms en els ordenaments del 1315-1323.
En aquesta darrera dècada del segle XIII, gràcies al Manual del Consell podem també veure com era dividida la ciutat, en quarts o quarters, que existien el 1296 però no s’especifiquen, el 1297 s’anomenen de Sant Miquel, Sobirà, Jussà i de les Piques; per canviar parcialment la nomenclatura el 1299, quan són relacionats amb els noms de quart de Sobrerroca (Sobirà), Çes Codines (Jussà), Sant Miquel i Çes Piques. Aquesta seria la distribució i nomenclatura que perduraria.
En aquest primer període les autoritats municipals i el Consell General tenien unes atribucions reduïdes gairebé a recaptar els diners dels donatius o contribucions reials, que eren les més conflictives i les que han deixat més rastre en la documentació. Si bé a partir del començament del segle XIV els privilegis reials ordenant i augmentant les atribucions de les autoritats municipals derivades de la població foren cada cop més importants, fins al punt d’obligar a les autoritats reials a executar el que aquestes ordenin.
Descobertes arqueològiques
Entre els anys 1991 i 1992 la Generalitat de Catalunya va promoure una intervenció arqueològica d’urgència al carrer del Joc de la Pilota de Manresa, la qual fou dirigida per l’arqueòloga M. Miquel, amb la participació dels també arqueòlegs J. Pinero i D. Olivares.
La intervenció posà al descobert el basament d’un tram de la muralla més antiga de la ciutat, probablement del segle XIII, i també d’una gran part del traçat del fossat de la mateixa època. Travessant el fossat, es pogueren constatar els vestigis de l’aqüeducte de rec que abastia d’aigua la ciutat. (MLIR)