Jacint Barrau (1810-53) (Els carrers de la colònia Güell, 1944). Jacint Barrau va fer una de les poques aportacions del sector tèxtil català a la indústria mundial. El seu teler s’aplicarà a la fabricació de velluts de seda. El geni mecànic que era Jacint Barrau fracassà com a empresari per la seva excessiva dispersió industrial. Al final hagué de vendre la patent del seu teler per a la resta del món a un industrial britànic.
Jacint Barrau i Cortés és un dels personatges més destacats i més atractius que es poden trobar en aquesta obra. És destacat perquè el teler Barrau és l’aportació més important que fa el sector tèxtil català a la indústria durant el segle XIX. I dels més atractius perquè aquest amic dels obrers, savi i empresari arruïnat, desvetlla inevitablement la simpatia. Si més no, la de l’autor de l’obra.
En Barrau pot presentar-se dintre dels seders perquè el seu teler s’aplicarà als velluts de seda, preferentment, però era un home extraordinàriament polifacètic, que treballava amb seda, cotó o llana, segons li convingués, i que va entrar també en altres sectors industrials, no tèxtils.
Joan Barrau i Fill
Jacint Barrau i Cortés va néixer a Reus el 1810. Però quan es donà a conèixer era resident a Barcelona, ciutat de la qual no es mourà pel que fa a domicili. El seu pare era teixidor de mescles dels que treballaven amb diferents fibres.
Joan Barrau i Fill es distingí aviat, i guanyà una medalla de plata a l’Exposició del 1827, confirmada a la de Madrid del 1841, per la presentació de varios tejidos. Tenien el taller o fàbrica al núm. 42 del carrer de Gignàs de Barcelona.
La família Barrau.
El 1838, Joan Barrau i Fill presentarà per primera vegada i com a producte de la seva fàbrica uns models de casimir. Aquest era un teixit de llana que s’utilitzava per a la confecció de pantalons i armilles. S’importava tot fins que arribaren els Barrau. O en Jacint Barrau, concretament, el fill, que fou l’autèntic introductor d’aquest nou gènere. Els casimirs de llana estaran al centre del seu stand a l’Exposició de Barcelona del 1844 acompanyats, però, de mostres de setí i de vellut de seda.
L’establiment dels Barrau s’havia traslladat al carrer del Correu Vell, no gaire lluny de l’antic emplaçament.
El pare Barrau va morir el 1853, que és quan comença a aparèixer el nom de Jacint Barrau sol.
El regidor de l'ajuntament i l'amic dels obrers
La seva vinculació amb el ram de la seda es farà evident en formar part Jacint Barrau, des del 1854, d’algunes de les comissions creades pel Col·legi de l’Art Major de la Seda. Aquest any era un dels comissionats que discutiren el conveni col·lectiu del sector amb representants obrers i sota la presidència del governador civil, Ciril Franquet. Els obrers de la seda cobraven més que els dels altres rams, ja que el seu treball era més delicat i, per tant, més qualificat. El conveni feia referència al càlcul de les hores de treball, quan es tractava de muntar, desmuntar o netejar telers, i l’acord fou fàcil, pel que diuen les cròniques (per a aquests anys vegeu l’obra Barcelona a mitjan segle XIX, de Josep Benet i Casimir Martí).
Josep Reixach, contramestre de Barrau i director de tissatge de Samuel Lister, un dels grans industrials anglesos (reproduït del diari The Times) (Els carrers de la colònia Güell, 1944).
El mes de novembre d’aquest any hi hagueren eleccions municipals per a l’Ajuntament de Barcelona. Per primera vegada hi haurà representació obrera en el consistori i els seus membres seran tots ells de caràcter obert i progressista. Jacint Barrau sortirà elegit regidor, com també Ildefons Cerdà, l’autor del projecte de l’Eixample barceloní. Un ajuntament que es trobarà amb la primera convocatòria de vaga general que es produí a Catalunya amb motiu d’una seriosa crisi econòmica, que obligarà a tancar molts tallers i moltes fàbriques. És la vaga obrera que acabarà amb l’assassinat de Soler i Padrís, a Sants, i l’atemptat contra Ramon Godó, a Igualada, entre d’altres fets lamentables. L’ajuntament adoptà el camí del diàleg amb els dirigents obrers en un escrit adreçat “a la mayoría cuerda y previsora que hay entre vosotros, en front de pérfidos instigadores que detestan la causa liberal” (2 de juliol de 1855).
El fracàs del diàleg comportarà la dimissió de l’ajuntament constitucional, que no s’ho pensarà gaire a l’hora d’estripar les cartes. Els tres dirigents obrers que eren regidors dimitiren, però no ho van fer ni Jacint Barrau ni Ildefons Cerdà, que s’adonaven que amb aquesta dimissió les coses empitjorarien, que és el que va passar.
Jacint Barrau continuà amb la seva política de diàleg, que aplicava a la seva pròpia empresa. El 1856, el secretari de l’associació obrera de teixidors de vels —seda— adreçà una carta al director del Diari de Barcelona en la qual feia un gran elogi al “liberal proceder y generoso desprendimiento del fabricante D. Jacinto Barrau” (Diari de Barcelona, gener 1856, pàg. 842). Eren temps amb problemes de proveïment de primeres matèries i en Barrau pagava el jornal complet, o la meitat del jornal, als obrers quan no podien treballar per manca de fil de seda. Quan l’industrial tenia poca feina i havia de parar els telers, ho anunciava als obrers afectats, perquè aquests poguessin buscar feina, amb dues setmanes d’anticipació.
Aquest caràcter d’amic de la classe obrera motivà que més d’una vegada les associacions obreres demanessin la mediació d’en Barrau en cas de conflicte.
El teler Barrau
Antic teler a mà per a vellut (Cataluña Textil, 1931).
El tissatge del vellut de seda era una feina molt delicada. Tan delicada que s’utilitzava encara el teler de fusta. La seva producció en un teler mecànic no estava resolta. A Lió —el centre seder francès— es buscava la solució per part de tots els industrials del ram. El teixit mecànic obtingut resultava sempre ple de defectes, impossible de posar a la venda. La producció en teler de fusta era d’uns quatre pams diaris per teler —equivalents a uns vuitanta centímetres—, una producció molt baixa que encaria fortament el producte.
Jacint Barrau trobà la solució. Deixem la descripció del teler a un dels millors tècnics catalans de teixits, feta vuitanta-dos anys més tard.
“El teler teixia mecànicament alhora dues peces sobreposades i emprant un cos de lliços per a l’ordit de pèl d’ambdues peces. Aquest darrer ordit era lligat a cada passada de trama —donada per una sola llançadora— alternativament de l’una a l’altra peça; el pèl era partit per l’entremig de les dues peces per una fulla tallant de perímetre corbat, la qual —per mitjà d’un mecanisme adequat i a l’igual que la llençadora— corria de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta per tota l’amplada de la doble peça” (Rodón i Amigó, P., “El carrer d’en Barrau”, dins Els carrers de la Colònia Güell. Badalona, 1944).
El teler va ser presentat el 1858. El governador civil de Barcelona, que era la màxima autoritat política, va nomenar una comissió encarregada d’estudiar l’invent. Estava formada per Tomàs Coma, Joan Güell, Miquel Clavé, Pau Maria Tintoré, Macari Codoñet i Leandre Ardèvol, una comissió d’alt nivell personal i tècnic. El resultat fou un vot de plena confiança en el teler i el seu inventor. El vellut obtingut era com es pretenia i el teixidor podia teixir-ne fins a nou o deu metres diaris. Els experiments demostraven que es multiplicava per dotze la productivitat de l’obrer.
El reconeixement de la importància de l’invent fou immediat. La Revista Industrial de Barcelona li dedicarà un llarg article a primera pàgina (9 de desembre de 1858) en el qual el compara en importància al teler jacquard, i anuncia un futur esplèndid per a la indústria sedera. L’articulista felicitava La Maquinista Terrestre i Marítima, als tallers de la qual s’havia construït la màquina i “felicitamos por fin a Barcelona, a Cataluña, a la nación española por la gloria que va a reportar del importantísimo descubrimiento del nuevo telar.”
Tres anys més tard —el mes de desembre del 1861— l’Ajuntament de Barcelona, en sessió solemne, atorgà la medalla d’or a Jacint Barrau. Aquest no havia perdut el temps i havia obtingut la patent d’invenció a Espanya i a tots els països europeus industrialitzats. Però havia comès un error greu com a empresari.
La dispersió industrial
Jacint Barrau no era un seder en el sentit estricte de la paraula. Ni tan sols un industrial del tèxtil. Era un personatge llestíssim, dotat d’una gran imaginació i creativitat en el camp de la mecànica, interessat per tot allò que li oferia possibilitats. Vistes les seves activitats 150 anys més tard, fa la impressió d’una persona que s’engrescava fàcilment amb nous projectes i que intentava d’empènyer-los alhora.
El 1860 tenia en marxa les següents empreses:
• Una fàbrica de velluts de seda al carrer de la Riereta, núm. 35. Era l’aplicació pràctica del seu primer invent. No obstant, era una fàbrica petita amb 15 operaris, 244 aranyes mecàniques per a filar la seda i 3 telers.
• Una fàbrica de teixits de cotó destinada a la producció de panes de cotó, a Mataró. Hi havia 85 telers i 102 obrers.
• Una fàbrica de filats i teixits de llana a Sabadell dedicada a la producció de pelfa. Aquest era un teixit semblant al vellut. Barrau fou l’introductor de l’anomenada pelfa d’astracan, feta amb pell de cabra i millorada amb procediments propis de fabricació, que estaven defensats per patents —privilegi d’invenció de l'any 1857.
• Una fàbrica de botons i gafets al carrer del Carme, núm. 96, de Barcelona, muntada ja l’any 1838 i que havia tingut un fort desenvolupament. En aquest cas feia treballar a mans a centenares de brazos, diu un periodista el 1860.
• Un taller de confecció d’armilles de seda i teixits de mescla aprofitant el producte de les seves fàbriques. Aquesta feina la devia també encarregar i es feia al domicili dels obrers.
• Un taller de cordoneria i passamaneria.
En conjunt, l’any 1860, Jacint Barrau ocupava entre 450 i 500 persones. És aquest any, a l’Exposició Industrial de Barcelona, que presentà aquest divers i dispers catàleg de productes . Era una empresa personal i no consta que tingués capital de tercers. El seu centre comercial —despatx i magatzem— estava situat en el local del carrer del Correu Vell, ja esmentat.
La venda de la patent. Jaume Reixach
La davallada de les empreses d’en Barrau s’inicia al voltant d’aquest 1860 que l’havia vist en la seva etapa de màxima expansió. La marxa dels seus negocis és dolenta i ha de començar a tancar els menys productius. És el cas de la fàbrica de Sabadell, que devia tenir una vida ben curta. I la de botons. I la de panes de Mataró.
Entre el 1865 i el 1867, Jacint Barrau decidí la venda de la patent del seu teler al millor postor. Els negocis anaven tan malament que no tenia alternativa. Segons un dels seus biògrafs “el capital català li negà el seu ajut, ja que no li inspirà cap mena de confiança l’home que pretenent millorar la seva indústria amb un procediment modern de fabricació no havia sabut fer diners —com els altres fabricants— amb els sistemes de treball antiquats i rutinaris” (Rodón, obra citada). És possible. El que és segur és que el 1867 vengué la seva patent per a tot Europa a Samuel Lister —lord Masham—, principal soci de l’empresa Lister & Co., de Bradford (Anglaterra).
Samuel Cunliffe Lister (1825-1906) és una de les grans figures del sector tèxtil a la Gran Bretanya. El 1838, ell i el seu germà John obriren una filatura de llana a Manningham (Yorkshire). Com a llaner contribuí al desenvolupament dels ramats d’ovelles australianes. Tenia cinc fàbriques a Anglaterra, tres a França i una a Alemanya. El 1855 entrà en el terreny de la seda, tot desenvolupant una màquina que aprofitava les deixalles d’aquesta fibra. Segons l’Enciclopèdia Britànica, una altra màquina important per a la seva producció fou el teler de vellut de seda. Es refereixen al teler d’en Jacint Barrau. El 1891 rebé el títol de baró de Masham.
La patent no viatjà sola a Bradford. Hi anà de la mà de Jaume Reixach, contramestre d’en Barrau. Aquest s’hi dirigí amb la intenció d’ajudar al muntatge dels telers, però un cop muntats li van demanar que s’hi quedés. En Reixach obtingué un contracte de treball que establia una proporció entre el seu sou i el seu càrrec i l’èxit dels telers. S’hi preveia que Jaume Reixach seria nomenat director general del departament de tissatge tan aviat com els telers Barrau superessin la producció dels tradicionals que hi va trobar. Per aplicació d’aquest contracte es convertirà en un dels dos directors dels Manningham Mills, que ocupaven 4 000 persones. A la mort de lord Masham, The Times, el diari londinenc, li dedicà un reportatge en el qual l’industrial anglès estava voltat pels seus dos homes de confiança: William Watson i Jaume Reixach.
Una trista fi per a l'inventor
Jacint Barrau es reservà el dret de la patent per a l’estat espanyol. Però la situació devia ser tan dolenta que també l’haurà de cedir. Aquest cop, a Josep Llimona i Bonafont, un altre collaborador, que continuarà el negoci com a Successor de Jacint Barrau, amb fàbrica al carrer de Regomir de Barcelona.
Consta, no obstant, que Jacint Barrau continuà pel seu compte amb una fàbrica que establí a Gràcia, dedicada als velluts de seda, però a nivell molt modest. Jacint Barrau va morir al mes d’agost del 1884. La seva esquela al Diari de Barcelona és modestíssima, més petita del que eren les ordinàries, en una clara demostració de poca capacitat financera. La societat Successors de Jacint Barrau va trigar sis anys a liquidar-se i pels comunicats oficials a la premsa hem de pensar que amb dèficit. Jacint Barrau estava casat amb Maria Anna Soler i Argenter. El matrimoni no tenia fills.
La premsa barcelonina li dedicà un record amb motiu del traspàs. “Quizás el estar continuamente dedicado al estudio de la parte técnica de la industria fué la causa de que no prestase la debida atención a la parte mercantil y de que no sacase de sus negocios tanto provecho como era de esperar de sus conocimientos de la industria”, deia el setmanari Industria e Invenciones. “Don Jacinto Barrau no sacó de sus invenciones el fruto material que merecía”, afirmava en la mateixa línia el periodista i escriptor Orellana (El Eco de la Producción, 20 de setembre de 1884).
Josep Llimona i els seus hereus
El 1868 Josep Llimona i Bonafont engegà la seva empresa, que tenia la patent del teler Barrau, amb una fàbrica al carrer de les Carretes de Barcelona, núm. 76. L’empresa mantindrà un to relativament baix fins a la seva mort el 1888.
Fàbrica dels hereus de Josep Llimona (Barcelona Artística i Industrial, 1907).
Secció de telers d’Hereus de Josep Llimona (Barcelona Artística i Industrial, 1907). Josep Llimona, col·laborador de Barrau, explotarà la patent per al territori espanyol.
Hereus de Josep Llimona desenvoluparà l’empresa. L’any 1925 es fusionà amb Filats Mohair, SA. Aquesta, al seu torn, fou absorbida per L’Espanya Industrial el 1931.