Reus és una de les capitals de la indústria sedera a Catalunya, com ho és del cotó durant la primera meitat del segle XIX. Però si en el cas d’aquesta fibra la tradició no pot allunyar-se gaire en el temps, quan es tracta de la seda, és de segles.
Anunci de la fàbrica de teixits de seda d'Antoni Pascual (El Mercurio, 1924).
El 1842, la viuda de Víctor Martí i Nieto tenia un establiment de teixits de seda amb mescla de cotó al carrer de la Presó de la ciutat de Barcelona. Un altre de semblant era el de Ramon Martí i Companyia, que era probablement germà del difunt Víctor. La seva empresa de torçats de seda mereix ser qualificada aquell mateix any com una de les més avançades de Catalunya —Informe Sairó—. Ramon Martí i Companyia tenia un despatx i magatzem a Barcelona, carrer de l’Argenteria, núm. 4. Quan la reina Isabel II visità Reus el 1844, la primera visita que efectuà a una fàbrica fou a la de la Viuda de Martí i Nieto, on li regalaren un tall de vestit de seda. Aquest mateix any presentaren a l’Exposició Industrial de Barcelona velluts i domassos superiors, tapisseries de totes classes i diversos talls per a vestits de senyora “al último gusto. Gràcies al regal fet a la reina, l’empresa es podrà qualificar de proveïdora de la Casa Reial, un element de prestigi que compensava l’obsequi fet.” —del Catàleg de l’Exposició—
Martí i Nieto fou de les primeres fàbriques de Reus a incorporar el vapor. El 1862 hi funcionaven 30 telers, amb 60 operaris. Com era costum en aquells anys, la plantilla de la fàbrica estava completada per treballadors a mans, que rebien la feina per encàrrec i la feien a casa, sobre telers manuals.
L’empresa de la viuda de Víctor Martí i Nieto havia utilitzat el nom comercial de La Sedera Reusense. El 1864 fou traspassada a la societat Antoni Pascual i Companyia, formada per Antoni Pascual i Vallverdú, que tenia una participació del 46% en el capital, per Pau Oriol i Buxó (31%) i per Ramon Parera i Pujals (23%). Aquests es proposaren desenvolupar l’empresa i augmentaren el capital, que havia estat de 6 500 duros, a 46 000. Ells elevaren les seves aportacions, però també acceptaren l’entrada de nous socis. Macià Vila, per exemple, —l’home de La Fabril Cotonera— hi aportarà 5 000 duros.
Aquests seran els millors anys de la indústria sedera reusenca. Uns anys en els quals les empreses sederes de la ciutat omplien els magatzems de sederies de Barcelona i de la resta de l’estat.
Edifici de La Sedera Reusense (“El Mercurio” 1923). Reus és una de les capitals de la indústria sedera a Catalunya i l’empresa dels Pascual, la més representativa.
El 1869, Antoni Pascual i Companyia, Societat en Comandita, estava situada al vell edifici del carrer de la Presó —can Queri—, però com que tenia diversos locals escampats per la ciutat decidí concentrar la fàbrica en un edifici a la plaça del Baluard, can Barenys. La nova fàbrica es posà en marxa el 1872. Les accions de la societat comanditària, de 100 duros de nominal, cotitzaven a la borsa local de Reus amb una plusvàlua del 10%.
Els estatuts de la nova societat tenien una clàusula especial per la qual garantien als titulars un rendiment anual del 6%, tingués o no tingués beneficis l’empresa. Els títols de renda variable es convertien així en títols de renda fixa assegurada, d’eficàcia reduïda ja que el capital era limitat i les pèrdues també.
L’any 1880 La Sedera Reusense tenia 200 obrers treballant a la plaça del Baluard de Reus. Les màquines eren mogudes per una de vapor de dos cavalls. Produïen teixits de setí, velluts, granadines i gèneres per a folres de vestit.
Els seus gèneres foren presentats a l’Exposició de Filadèlfia del 1876 i a la Universal de Barcelona del 1888. En aquesta darrera reberen una medalla de plata per la varietat i perfecció dels seus teixits de seda i de vellut negre.
Antoni Pascual i Vallverdú, primer titular de La Sedera Reusense, morí al mes d’abril del 1903. Havia rebut la Creu d’Isabel la Catòlica pel seu caràcter de proveïdor de la Casa Reial. Era president de la Cambra de Comerç de Reus a l’hora de la seva mort.
El succeí al capdavant de l’empresa el seu hereu Antoni Pascual i Cugat, el qual mantindrà el nivell de producció. El 1921 el substituirà Antoni Pascual i Pellicer, nét del fundador. L’empresa es tancarà el 1934 o 1935.