Autosatisfacció i consolidació de resultats (1887-1904)

Els directius de la Caixa d’Estalvis se senten tranquils i satisfets per primera vegada des de la seva creació. La captació d’estalvi —popular o no popular— ha estat un èxit. La xifra de dipòsits s’apropa a la del Banc de Barcelona. La seva política d’inversions ha estat refermada per una alça dels valors d’estat i pel manteniment de la cotització dels valors locals, que ha creat unes reserves ocultes considerables, en forma de plusvàlues de la seva cartera de valors. El fons de reserva és important i permet afrontar situacions conjunturals amb tota la tranquil·litat, com és el cas de la crisi colonial del final de segle, que és molt més una crisi d’estat que econòmica.

El nou edifici de propietat donarà a la Caixa una consideració social que fins aleshores no tenia. En coincidir la seva inauguració amb els 60 anys de l’entitat es farà aleshores la celebració que no s’havia fet quan complí els 50. La Junta, que havia amagat el seu balanç i els resultats, els farà públics per primera vegada, ja que no té cap por de què diran. Al començament del 1905, el director primer “dijo que había encomendado al señor vocal secretario la redacción de la Memoria en forma distinta de los años anteriores y similar a las que publican anualmente la mayoría de las Cajas de ahorro, así nacionales como extranjeras” (31 de març de 1905). A partir del 1904 tindrem ja una memòria anual amb cara i ulls.

Però l’autosatisfacció provoca un cert ensopiment i una manca de noves activitats. Els responsables de la Caixa continuen creient que el Mont de Pietat i les seves operacions de pignoració de joies i robes són encara el primer objectiu de les inversions de la Caixa. Ho creuen així, tot i que haurien d’adonar-se que no hi ha relació entre l’increment de les inversions del Mont i el creixement dels dipòsits. Els vocals de la Caixa es mouen majoritàriament al voltant de les quatre oficines que tindrà el Mont de Pietat a Barcelona. Una confirmació d’aquest interès és el canvi de denominació social de l’entitat. La Caixa d’Estalvis de la Província de Barcelona, nom de la institució des del moment de la seva fundació, es canviarà el 1899 pel de Caixa d’Estalvis i “Montepío” de Barcelona. És anar una mica contra la modernitat i l’evolució històrica de la institució. L’aparició de la Caixa de Pensions i d’Estalvis posarà en evidència tots els defectes de la ja vella entitat barcelonina.

Els homes de la Caixa i l’organització

El 3 de gener de 1887 dimitia Pelagi de Camps com a director primer “por no poder por sus muchas y graves ocupaciones”. El substituirà Salvador Maluquer, que ja havia estat director amb anterioritat i que morirà ocupant el càrrec, el dia de Nadal d’aquell mateix any. Ara el qui repetirà mandat serà Josep Ferrer i Vidal, fins a la seva mort, el 9 d’octubre de 1893. El segon mandat d’aquestes il·lustres personalitats no tindrà la brillantor del primer i és lògic que sigui així, perquè és gent gran, cansada. Aquesta tàctica d›esgotar la capacitat d’alguns dels seus grans homes pot ser un signe de l’etapa d’ensopiment que s’inicia a la Caixa.

Francesc Romaní i Puigdengolas (1830-1914) serà el director primer de la Caixa des del 1893, a la mort de Ferrer i Vidal, fins al 1898. Hi havia entrat com a vocal el 1868, de manera que era un dels veterans. N’havia estat secretari i director segon. Fou advocat i polític. Com a jurisconsult es destacà per la seva defensa del dret civil català. El 1886 signà l’escrit col·lectiu en el qual es demanava a les corts espanyoles que es conservés i apliqués el dret propi de Catalunya. El 1899, Duran i Bas el proposà com a president de la Comissió Codificadora del Dret Civil Català. En morir, “La Ilustració Catalana” dirà d’ell que havia estat el patriarca del catalanisme. Soci fundador el 1885 de la Lliga de Catalunya, va ser president, uns anys més tard, de la Unió Catalanista. El 1884 fundà junt amb d’altres la revista “La España Regional”, una interessant publicació que proposava a “las regiones españolas que recobren su voz y autonomía... para librarlas del sueño de muerte en que las ha sumido el centralismo”.

El seu germà, Ramon Romaní i Puigdengolas, es va fer càrrec del desenvolupament industrial de l’empresa familiar a Capellades (Anoia). Fills de Romaní i Tarrés serà una de les primeres empreses papereres catalanes al final del segle XIX.

Delfí Artós i de Mornau va succeir Francesc Romaní el 1899. Un altre director primer que es morirà ocupant el càrrec (1903). Havia estat nomenat vocal el 1879 i havia exercit des d’aleshores diferents responsabilitats, fins arribar a la més alta. Home de personalitat grisa, era propietari i tenia algunes inversions en empreses catalanes. Devia viure de la renda del seu patrimoni. Va ser president del Consell Central de Catalunya de les Conferències de Sant Vicenç de Paül. Era advocat, però no exercia.

La Caixa d’Estalvis continua presidida oficialment pel governador civil de la província. Els nous estatuts de l’entitat, aprovats el 1899, confirmaran aquest fet. Però es tracta d’una presidència no efectiva. Els documents que publica la Caixa cada any fan constar la presidència del governador, però no diuen ni tan sols el seu nom. La galeria de retrats recollirà només els dels seus directors primers, que eren vice-presidents de la Junta de Govern.

Els governadors no assistien normalment a les reunions de la Junta. Luis Antúnez, que ho era el 1889, va manifestar, quan hi va anar, que “llevaba tres años de ejercicio en su cargo y que tres años hacía que deseaba cumplir con la deuda que hoy satisfacía” (4 de juliol de 1889). Va ser la primera i darrera vegada que el van veure. El seu successor en el govern civil, González Silesio, també hi va anar només una vegada per parlar de l’anarquisme i “del presente estado social, insinuando los peligros que pudiera entrañar la lucha tanto tiempo ha latente entre el capital y el trabajo” (23 de març de 1891).

El moviment d’altes i baixes de la Junta de Govern ens indica que la burgesia emprenedora va essent substituïda per una classe nobiliària, una mica tronada, que té cura de les seves propietats i dedica una bona part del seu temps lliure a obres de beneficència. Es tracta de gent gran, amb poc esperit d’iniciativa, a diferència del que havien tingut alguns dels seus antecessors, gent decisiva en el llançament de la Caixa.

Els estatuts del 1899 establiren la constitució d’una Comissió Directiva, formada pels directors primers de la central i de les sucursals, i també pel secretari, el comptador i el tresorer. La Junta de Govern, pel seu compte, donà vida a quatre comissions permanents: la d’Aplicació de Fons, la de Personal, la de Crèdits Hipotecaris i la responsable del mobiliari i de les instal·lacions. Si recordem l’existència de diferents monts de pietat, organitzats amb força autonomia i cadascun amb la seva pròpia direcció, ens adonarem que gairebé tots els membres de la Junta tenien alguna o altra dedicació específica i que hi havia feina o responsabilitats per a tots.

No hi havia un gran entusiasme entre els vocals a l’hora d’ocupar càrrecs. Recordem que no eren remunerats i que donaven feina o, si més no, ocupaven hores. El 1888, per exemple, Joan Prats i Rodés i Pere Serra i Torruella presentaren la dimissió com a director primer i segon, respectivament, de la sucursal del Mont de Pietat al barri de Sant Pere. El director primer no els l’acceptarà, ja que “al prevalecer las renuncias se haría difícil la designación de cargos” (29 de desembre de 1888), que era com dir que altres seguirien el mateix camí si acceptava la dimissió dels primers.

El càrrec de la Junta més renovat va ser el reservat per estatuts al rector de parròquia més antic de Barcelona. Si no duraven gaire era cosa lògica. Però el 1895 es nomenà el rector de Sant Jaume, Mossèn Manuel Terrades, el qual mantingué la vida i el caràcter de rector més antic fins el 1914: un cas excepcional de llarga vida. Però l’aportació dels rectors a la Caixa era nul·la, ja que hi assistien poc i no intervenien mai en la discussió, si fem cas de les actes.

El personal va anar creixent, al mateix temps que les xifres i el moviment de balanç de la Caixa. El 1884 hi havia 17 persones a la central i tres a la sucursal del Mont de Pietat. El 1901 eren 56 persones en total: 22 a la Caixa d’Estalvis i 34 a les quatre oficines que tenia aleshores el Mont de Pietat. La direcció general estava assumida pels directors de la Junta. Hi havia un funcionari-cap d’oficines, que era Antoni Molins i Sirera.

Els cinquanta anys de la Caixa, que es compliren el 1894, passaren totalment desapercebuts.

Dipòsits: la captació de l'estalvi popular

L’evolució dels dipòsits continua essent extraordinàriament positiva. En els divuit anys analitzats la xifra es triplica, passant dels 11,2 milions de pessetes el 1886 als 33,7 milions el 1904. El nombre de comptes, però, es limita a duplicar-se i el saldo mitjà passa de 281 pessetes el 1886 a 397 el 1904. El nivell de vida i de rendes de la població ha augmentat, mentre que la Junta de Govern troba raons morals per a no ser tan rígida a l’hora d’acceptar uns dipòsits que, sigui pel titular o per la quantitat dipositada, no estan d’acord amb els principis fundacionals o amb el reglament de la Caixa.

Així, el 1888 s’augmentà de 50 a 200 pessetes el màxim permès a la primera imposició per evitar les aglomeracions que es produïen els diumenges, ja que els impositors, per burlar la norma, es veien obligats a fer diverses operacions successives: ingressaven 50 pessetes i es tornaven a posar a la cua per ingressar-ne 50 més, i així fins que havien dipositat tots els diners que portaven.

El 1892, el director primer, Josep Ferrer i Vidal, demanà que s’incrementés de 1 000 a 1 500 pessetes el saldo màxim sobre el qual es podia pagar interès. Aquesta xifra màxima coincidia amb el que es considerava el màxim estalvi de la classe obrera. El secretari, Guillem de Brocà, ratificà la proposta, argumentant que “para el trabajador, el ahorro lo constituye la cantidad que necesita para redimirse del servicio militar —les 1 500 pessetes proposades— y que el límite de 1.000 pesetas se burla tomando varias libretas a nombre de distintos individuos de la misma familia” (22 de desembre de 1892). La proposta s’aprovà.

El 1900, i en la mateixa línia, la Caixa aprovà la creació d’unes imposicions sense interès. Hi anaven a parar els saldos que sobrepassaven les 1 500 pessetes, que podien cobrar interès, amb el benentès que, a mesura que el saldo de la llibreta baixava d’aquell sostre, la Caixa anava traspassant diners de la imposició. Els documents públics de la Caixa raonen l’existència d’aquestes imposicions en el fet que alguns membres de la classe obrera es troben a vegades amb xifres importants, com a conseqüència d’herències insospitades o de premis de loteria, i que convé trobar-hi una solució.

Es tornà a discutir l’interès que cobrava l’estalvi. El 1887, Guillem de Brocà i Lluís Sagnier proposaren una revisió a l’alça, tenint en compte “el prospero estado del establecimiento”. Però Francesc Romaní s’hi oposà, recordant el que havia passat uns anys abans en fer-ho, que “hubo de reconocerse que habían venido principalmente a utilizarse de esta benéfica institución, no las clases proletarias, para depositar sus economías, sino otras personas regularmente acomodadas a las que no faltan múltiples medios de colocar sus capitales”. La proposta de pagar el 4% fou rebutjada.

L’horari d’oficines s’anirà ampliant, molt lentament. El diumenge és encara el dia fonamental, però es poden fer ingressos el dilluns, el dijous i el divendres. El 1899, l’horari del diumenge s’amplia “hasta la hora que la Comisión directiva fije” i s’accepta generosament que el dijous també sigui dia hàbil per als reintegraments.

L’èxit de captació de l’estalvi popular està estretament lligat amb la manca de competència. És clar que en aquesta segona part del segle XIX s’han creat cinc noves caixes d’estalvis: la de Sabadell, la de Mataró, la de Manresa, la de Terrassa i la de Manlleu. Però el 1904 els dipòsits de la Caixa de Barcelona representen el 90% dels que tenen les sis caixes catalanes. Cap de les altres cinc no està a Barcelona, a més, i és evident que l’estalvi captat és sempre local.

Els dipòsits de la Caixa s’apropen als del Banc de Barcelona el 1904. Hi ha 33,5 milions a la “caixa dels pobres” i 49,5 milions al “banc dels rics”. L’apropament, però, és conseqüència de la decadència en què ha entrat el Banc, de l’envelliment de Manuel Girona —morirà el 1905— i de la competència clara que aquest banc troba en altres institucions de crèdit. De fet, el primer banc a Catalunya al començament de segle és la sucursal barcelonina del Banc d’Espanya, que té aleshores 72,5 milions de pessetes de dipòsits.

Inversió

Excedents i fons propis