La Caixa d’Estalvis i “Montepío” de Barcelona
Porta principal de l’edifici social, al carrer de Jaume I (Caja de Ahorros y Montepío de Barcelona, 1844-1904).
El nou edifici de propietat donarà a la Caixa una consideració social que fins aleshores no tenia. En coincidir la seva inauguració amb els 60 anys de l’entitat es farà aleshores la celebració que no s’havia fet quan complí els 50. La Junta, que havia amagat el seu balanç i els resultats, els farà públics per primera vegada, ja que no té cap por de què diran. Al començament del 1905, el director primer “dijo que había encomendado al señor vocal secretario la redacción de la Memoria en forma distinta de los años anteriores y similar a las que publican anualmente la mayoría de las Cajas de ahorro, así nacionales como extranjeras” (31 de març de 1905). A partir del 1904 tindrem ja una memòria anual amb cara i ulls.
Però l’autosatisfacció provoca un cert ensopiment i una manca de noves activitats. Els responsables de la Caixa continuen creient que el Mont de Pietat i les seves operacions de pignoració de joies i robes són encara el primer objectiu de les inversions de la Caixa. Ho creuen així, tot i que haurien d’adonar-se que no hi ha relació entre l’increment de les inversions del Mont i el creixement dels dipòsits. Els vocals de la Caixa es mouen majoritàriament al voltant de les quatre oficines que tindrà el Mont de Pietat a Barcelona. Una confirmació d’aquest interès és el canvi de denominació social de l’entitat. La Caixa d’Estalvis de la Província de Barcelona, nom de la institució des del moment de la seva fundació, es canviarà el 1899 pel de Caixa d’Estalvis i “Montepío” de Barcelona. És anar una mica contra la modernitat i l’evolució històrica de la institució. L’aparició de la Caixa de Pensions i d’Estalvis posarà en evidència tots els defectes de la ja vella entitat barcelonina.
Els homes de la Caixa i l’organització
Francesc Romaní i Puigdengolas, director de la Caixa de Barcelona, 1893-1898 (Caixa d’Estalvis de Barcelona).
Francesc Romaní i Puigdengolas (1830-1914) serà el director primer de la Caixa des del 1893, a la mort de Ferrer i Vidal, fins al 1898. Hi havia entrat com a vocal el 1868, de manera que era un dels veterans. N’havia estat secretari i director segon. Fou advocat i polític. Com a jurisconsult es destacà per la seva defensa del dret civil català. El 1886 signà l’escrit col·lectiu en el qual es demanava a les corts espanyoles que es conservés i apliqués el dret propi de Catalunya. El 1899, Duran i Bas el proposà com a president de la Comissió Codificadora del Dret Civil Català. En morir, “La Ilustració Catalana” dirà d’ell que havia estat el patriarca del catalanisme. Soci fundador el 1885 de la Lliga de Catalunya, va ser president, uns anys més tard, de la Unió Catalanista. El 1884 fundà junt amb d’altres la revista “La España Regional”, una interessant publicació que proposava a “las regiones españolas que recobren su voz y autonomía... para librarlas del sueño de muerte en que las ha sumido el centralismo”.
El seu germà, Ramon Romaní i Puigdengolas, es va fer càrrec del desenvolupament industrial de l’empresa familiar a Capellades (Anoia). Fills de Romaní i Tarrés serà una de les primeres empreses papereres catalanes al final del segle XIX.
Delfí Artós i de Mornau, director de la Caixa de Barcelona, 1899-1903 (Caixa d’Estalvis de Barcelona).
La Caixa d’Estalvis continua presidida oficialment pel governador civil de la província. Els nous estatuts de l’entitat, aprovats el 1899, confirmaran aquest fet. Però es tracta d’una presidència no efectiva. Els documents que publica la Caixa cada any fan constar la presidència del governador, però no diuen ni tan sols el seu nom. La galeria de retrats recollirà només els dels seus directors primers, que eren vice-presidents de la Junta de Govern.
Els governadors no assistien normalment a les reunions de la Junta. Luis Antúnez, que ho era el 1889, va manifestar, quan hi va anar, que “llevaba tres años de ejercicio en su cargo y que tres años hacía que deseaba cumplir con la deuda que hoy satisfacía” (4 de juliol de 1889). Va ser la primera i darrera vegada que el van veure. El seu successor en el govern civil, González Silesio, també hi va anar només una vegada per parlar de l’anarquisme i “del presente estado social, insinuando los peligros que pudiera entrañar la lucha tanto tiempo ha latente entre el capital y el trabajo” (23 de març de 1891).
El moviment d’altes i baixes de la Junta de Govern ens indica que la burgesia emprenedora va essent substituïda per una classe nobiliària, una mica tronada, que té cura de les seves propietats i dedica una bona part del seu temps lliure a obres de beneficència. Es tracta de gent gran, amb poc esperit d’iniciativa, a diferència del que havien tingut alguns dels seus antecessors, gent decisiva en el llançament de la Caixa.
Els estatuts del 1899 establiren la constitució d’una Comissió Directiva, formada pels directors primers de la central i de les sucursals, i també pel secretari, el comptador i el tresorer. La Junta de Govern, pel seu compte, donà vida a quatre comissions permanents: la d’Aplicació de Fons, la de Personal, la de Crèdits Hipotecaris i la responsable del mobiliari i de les instal·lacions. Si recordem l’existència de diferents monts de pietat, organitzats amb força autonomia i cadascun amb la seva pròpia direcció, ens adonarem que gairebé tots els membres de la Junta tenien alguna o altra dedicació específica i que hi havia feina o responsabilitats per a tots.
No hi havia un gran entusiasme entre els vocals a l’hora d’ocupar càrrecs. Recordem que no eren remunerats i que donaven feina o, si més no, ocupaven hores. El 1888, per exemple, Joan Prats i Rodés i Pere Serra i Torruella presentaren la dimissió com a director primer i segon, respectivament, de la sucursal del Mont de Pietat al barri de Sant Pere. El director primer no els l’acceptarà, ja que “al prevalecer las renuncias se haría difícil la designación de cargos” (29 de desembre de 1888), que era com dir que altres seguirien el mateix camí si acceptava la dimissió dels primers.
El càrrec de la Junta més renovat va ser el reservat per estatuts al rector de parròquia més antic de Barcelona. Si no duraven gaire era cosa lògica. Però el 1895 es nomenà el rector de Sant Jaume, Mossèn Manuel Terrades, el qual mantingué la vida i el caràcter de rector més antic fins el 1914: un cas excepcional de llarga vida. Però l’aportació dels rectors a la Caixa era nul·la, ja que hi assistien poc i no intervenien mai en la discussió, si fem cas de les actes.
El personal va anar creixent, al mateix temps que les xifres i el moviment de balanç de la Caixa. El 1884 hi havia 17 persones a la central i tres a la sucursal del Mont de Pietat. El 1901 eren 56 persones en total: 22 a la Caixa d’Estalvis i 34 a les quatre oficines que tenia aleshores el Mont de Pietat. La direcció general estava assumida pels directors de la Junta. Hi havia un funcionari-cap d’oficines, que era Antoni Molins i Sirera.
Els cinquanta anys de la Caixa, que es compliren el 1894, passaren totalment desapercebuts.
Dipòsits: la captació de l'estalvi popular
L’evolució dels dipòsits continua essent extraordinàriament positiva. En els divuit anys analitzats la xifra es triplica, passant dels 11,2 milions de pessetes el 1886 als 33,7 milions el 1904. El nombre de comptes, però, es limita a duplicar-se i el saldo mitjà passa de 281 pessetes el 1886 a 397 el 1904. El nivell de vida i de rendes de la població ha augmentat, mentre que la Junta de Govern troba raons morals per a no ser tan rígida a l’hora d’acceptar uns dipòsits que, sigui pel titular o per la quantitat dipositada, no estan d’acord amb els principis fundacionals o amb el reglament de la Caixa.
Així, el 1888 s’augmentà de 50 a 200 pessetes el màxim permès a la primera imposició per evitar les aglomeracions que es produïen els diumenges, ja que els impositors, per burlar la norma, es veien obligats a fer diverses operacions successives: ingressaven 50 pessetes i es tornaven a posar a la cua per ingressar-ne 50 més, i així fins que havien dipositat tots els diners que portaven.
El 1892, el director primer, Josep Ferrer i Vidal, demanà que s’incrementés de 1 000 a 1 500 pessetes el saldo màxim sobre el qual es podia pagar interès. Aquesta xifra màxima coincidia amb el que es considerava el màxim estalvi de la classe obrera. El secretari, Guillem de Brocà, ratificà la proposta, argumentant que “para el trabajador, el ahorro lo constituye la cantidad que necesita para redimirse del servicio militar —les 1 500 pessetes proposades— y que el límite de 1.000 pesetas se burla tomando varias libretas a nombre de distintos individuos de la misma familia” (22 de desembre de 1892). La proposta s’aprovà.
El 1900, i en la mateixa línia, la Caixa aprovà la creació d’unes imposicions sense interès. Hi anaven a parar els saldos que sobrepassaven les 1 500 pessetes, que podien cobrar interès, amb el benentès que, a mesura que el saldo de la llibreta baixava d’aquell sostre, la Caixa anava traspassant diners de la imposició. Els documents públics de la Caixa raonen l’existència d’aquestes imposicions en el fet que alguns membres de la classe obrera es troben a vegades amb xifres importants, com a conseqüència d’herències insospitades o de premis de loteria, i que convé trobar-hi una solució.
Es tornà a discutir l’interès que cobrava l’estalvi. El 1887, Guillem de Brocà i Lluís Sagnier proposaren una revisió a l’alça, tenint en compte “el prospero estado del establecimiento”. Però Francesc Romaní s’hi oposà, recordant el que havia passat uns anys abans en fer-ho, que “hubo de reconocerse que habían venido principalmente a utilizarse de esta benéfica institución, no las clases proletarias, para depositar sus economías, sino otras personas regularmente acomodadas a las que no faltan múltiples medios de colocar sus capitales”. La proposta de pagar el 4% fou rebutjada.
L’horari d’oficines s’anirà ampliant, molt lentament. El diumenge és encara el dia fonamental, però es poden fer ingressos el dilluns, el dijous i el divendres. El 1899, l’horari del diumenge s’amplia “hasta la hora que la Comisión directiva fije” i s’accepta generosament que el dijous també sigui dia hàbil per als reintegraments.
L’èxit de captació de l’estalvi popular està estretament lligat amb la manca de competència. És clar que en aquesta segona part del segle XIX s’han creat cinc noves caixes d’estalvis: la de Sabadell, la de Mataró, la de Manresa, la de Terrassa i la de Manlleu. Però el 1904 els dipòsits de la Caixa de Barcelona representen el 90% dels que tenen les sis caixes catalanes. Cap de les altres cinc no està a Barcelona, a més, i és evident que l’estalvi captat és sempre local.
Els dipòsits de la Caixa s’apropen als del Banc de Barcelona el 1904. Hi ha 33,5 milions a la “caixa dels pobres” i 49,5 milions al “banc dels rics”. L’apropament, però, és conseqüència de la decadència en què ha entrat el Banc, de l’envelliment de Manuel Girona —morirà el 1905— i de la competència clara que aquest banc troba en altres institucions de crèdit. De fet, el primer banc a Catalunya al començament de segle és la sucursal barcelonina del Banc d’Espanya, que té aleshores 72,5 milions de pessetes de dipòsits.
Inversió
L’expansió del Mont de Pietat
La sucursal del Raval oberta al passatge Bernardí Martorell passarà ara a la plaça del Padró (Caja de Ahorros y Montepío de Barcelona, 1844-1904).
Però la inversió del Mont es mantenia estancada. La Junta encarregà al director primer del Mont, el comte de Figuerola, un estudi sobre el que calia fer, vist que ells no trobaven negoci, mentre els prestadors usurers eren encara força abundants a Barcelona. Els prestadors cobraven “real por duro al mes”, o sigui, un interès del 60% anual, mentre que ells aplicaven un escrupolós 6% sobre el crèdit, garantit per joies o per robes. Aquesta situació era contradictoria.
De 1’informe del comte de Figuerola i de les observacions de la Junta, se’n deduiran quatre causes que expliquen el relatiu fracàs del Mont:
• La valoració de les joies o robes és baixa, a causa del compromís assumit pels taxadors de pagar les diferències, si la mercaderia és subhastada, entre el preu de mercat i el fixat per la seva taxació. La Junta reconeix també que hi ha un grup de compradors dels efectes subhastats que es posa d’acord per tal de controlar-ne els preus de sortida.
• La manca de publicitat de les operacions del Mont de Pietat fa que molta gent n’ignori l’existència i les condicions.
• L’horari de les seves oficines no és suficient. El 1888 —data de l’informe— estan obertes durant quatre hores, cinc dies a la setmana —dilluns, dimarts, dimecres, divendres i dissabte—.
• Les operacions del Mont es fan amb poca discreció, a la vista de tothom, mentre que els clients sovint tenen interès a passar desapercebuts.
La sucursal núm. 2, al carrer Baix de Sant Pere (Caja de Ahorros y Montepío de Barcelona, 1844-1904).
Tot plegat farà que l’entitat tingui, el 1899, quatre oficines del Mont de Pietat i només una de la Caixa d’Estalvis. La inversió passa d’1,6 milions de pessetes el 1887 a 3,9 milions el 1904, però es manté la pèrdua de pes relatiu pel que fa al moviment de dipòsits, ja que aquests creixen més ràpidament que les inversions.
La diversificació de la cartera de valors
La Comissió d’Aplicació de Fons té feina garantida, ja que l’augment del volum de dipòsits l’obliga a fer noves inversions de manera continuada.
Banc Hispano-Colonial. El principal assessor financer de la Caixa és ara el Banc Hispano-Colonial.
Pel que fa a la cartera de valors privats o d’entitats públiques locals, la Caixa està obligada a diversificar, a mesura que ha d’augmentar les seves inversions. La diversitat s’estén a nous sectors i a diferents empreses dintre del mateix sector. El seu principal assessor financer és el Banc Hispano-Colonial i, per tant, no és estrany que en la seva cartera hi hagi títols de Tabacs de Filipines, de la Transatlàntica i de la Hullera Española, empreses totes elles vinculades al marquès de Comillas i a aquell banc. Les obligacions ferroviàries representen, però, la inversió de més volum i comprenen empreses de diverses zones espanyoles, però sempre amb una prioritat per aquelles que es gestionen des de Barcelona.
L’immoble social
Façana principal de l’edifici social de la Caixa de Barcelona (Caja de Ahorros y Montepío de Barcelona, 1844-1904). La Caixa construirà el nou edifici social entre el 1887 i el 1902. Al costat de l’Ajuntament de Barcelona.
La Caixa tenia el costum de nomenar comissions sempre que s’havia de fer alguna cosa. En conseqüència, va crear una comissió per negociar-ne la compra. Aquesta acordà que un arquitecte de la Caixa i un del municipi fessin la taxació de l’edifici. El de la Caixa serà August Font i Carreras, i el de l’Ajuntament, Antoni Rovira i Trias. El preu que fixaren fou el de 530 649 pessetes (23 de juliol de 1887). L’edifici de la Taula era inferior en volum al que serà el nou immoble, ja que el 1889 la Caixa comprà dues cases que donaven al carrer de Jaume I i que permeteren augmentar el volum edificat.
L’arquitecte encarregat de l’obra serà el ja esmentat August Font i Carreras, un deixeble d’Elies Rogent i un professional de gustos eclèctics. Entre altres obres seves, es pot destacar la plaça de toros de Las Arenas, la façana de la seu barcelonina i el desaparegut palau de Belles Arts.
L’immoble de la Caixa s’acabà el 1902 i rebé el premi de l’Ajuntament de Barcelona al millor edifici urbà construït aquell any.
L’edifici donà a la Caixa d’Estalvis una consideració social que fins aleshores no tenia. Per als ciutadans de final de segle, el Mont de Pietat era tant o més important que la Caixa. Quan es moria alguna de les personalitats que hi ocuparen càrrecs de responsabilitat, l’esquela o la necrològica acostumava a oblidar el seu paper a la Caixa o bé a posar-lo en un modestíssim darrer lloc. L’immoble de la plaça de Sant Jaume i del carrer de Jaume I, de propietat, donarà a l’entitat el reconeixement social que mereixia.
Excedents i fons propis
Cinc milions de reserves
Evolució de les principals partides del balanç (en pessetes).
Els directors de la Caixa mantenen una liquiditat alta. El seu punt màxim és un disponible que representa el 52% dels dipòsits el 1898, durant la crisi provocada per la guerra amb els Estats Units, en què la Caixa vengué una bona part de la cartera .de valors per por d’una baixa forta de la borsa. El Banc incrementa T efectiu que manté en caixa, a causa de l’existència de quatre oficines del Mont de Pietat. El 1887 s’obrí un compte nou a la sucursal del Banc d’Espanya a Barcelona, que es convertirà en el segon banc de la Caixa, darrere del Banc de Barcelona, que continua amb la custòdia gratuïta dels valors. El tercer banc serà el Crèdit Mercantil, mentre que el compte de la Catalana General de Crèdit es cancel·la el 1898.
Evolució del Dipòsits, Crèdits i Valors. 1886-1904.
Evolució dels Excedents i Fons propis. 1886-1904.
Els bons resultats de la Caixa no poden amagar una baixa relativa de l’excedent, si tenim en compte l’existència d’uns dipòsits cada cop més importants.