Inversió en valors locals i creació d'uns fons propis (1875-1886)

Es creen uns fons propis

Evolució de les principals partides del balanç (en rals), 1857-1874.

L’any 1874 serà el de la restauració borbònica i el retorn a la “normalitat” monàrquica. El 1876 s’acabarà la tercera guerra Carlina. El 1878 se signarà a Cuba la pau de Zanjón, que posa fi, provisionalment, a la sublevació cubana. Són tres bones notícies per als amants de l’ordre i també un bon estímul per al moviment comercial i l’activitat econòmica.

El resultat serà la “febre d’or” del 1881. És el nom de la novel·la de Narcís Oller, en la qual descriu l’ambient de l’època. Un any d’eufòria econòmica, que provocarà unes alces notabilíssimes dels valors a la borsa i estarà a l’origen de nombroses operacions especulatives, sense gaire fonament. Es crearan moltes societats anònimes, especialment bancàries, però també d’altres de ferroviàries o industrials.

El que havia estat un inici de recuperació econòmica esperançador es convertirà en pocs mesos en un moviment a l’alça, sense justificació, que es desinflarà com un globus quan es comprovi la buidor d’alguns dels projectes. L’alça estava parcialment justificada i el saldo de la “febre” serà positiu, però s’equivocaran els qui pretenien lligar els gossos amb llonganisses.

Per a la Caixa d’Estalvis de Barcelona seran uns bons anys, al final dels quals els seus administradors poden sentir-se satisfets per haver constituït uns recursos propis de gairebé dos milions de pessetes, formats per l’acumulació dels excedents anuals i que allunyen els temors existents fins aleshores. La Caixa s’havia constituït sense capital.

Els homes de la Caixa

Josep Ferrer i Vidal (1817-1893)

Josep Ferrer i Vidal, director de la Caixa d’Estalvis de Barcelona, 1878 (Caixa d’Estalvis de Barcelona).

El cinquè director primer de la Caixa d’Estalvis va néixer a Vilanova i la Geltrú. És un dels pioners de la industrialització catalana. El 1838 posava en marxa en aquella ciutat, com a director, una fàbrica de filats i teixits de cotó moguda per vapor. Deu anys més tard constituïa una empresa nova, en la qual figurava com a titular, que es convertirà en una de les més importants de Catalunya, i que feia el cicle complet del cotó: filats i teixits a Vilanova i estampats a Sant Martí de Provençals (Barcelonès).

Els diners guanyats en el sector tèxtil els invertirà en altres empreses del sector com La Fabril Cotonera, de Reus, o La Igualadina Cotonera, d’Igualada, o bé en el grup d’empreses promogudes per Antonio López, futur marquès de Comillas, i especialment en el Crèdit Mercantil (1856), el Banc Hispano Colonial (1876) i la Companyia General de Tabacs de Filipines. La seva filla es casà amb un fill de Joan Güell.

Josep Ferrer i Vidal fou un home que es guanyà aviat una autoritat moral, al costat de la que li donava el seu poder econòmic. El 1868 fou nomenat vocal de la Caixa d’Estalvis, el 1874 director segon i el 1878 director primer. Aquest mateix any presentà la dimissió “por sus incesantes ocupaciones particulares”. De fet, en ser nomenat es va fer pregar molt abans d’acceptar. No obstant el curt termini del seu mandat, la seva constant presència en les reunions de la Junta de Govern des que fou nomenat vocal, les seves intervencions i la seva dedicació a la Caixa, tal com es desprèn dels llibres d’actes, fan que el seu paper sigui molt superior al que es podria desprendre de la curta durada com a primer executiu de la Caixa.

Salvador Maluquer i Aytés (1810-1887)

Salvador Maluquer i Aytés, director de la Caixa, 1878-1880 i 1887 (Caixa d’Estalvis de Barcelona).

Nascut al Pallars Sobirà. Advocat i polític, adscrit al partit progressista. Fou alcalde de Barcelona el 1868, amb motiu de la Revolució del mes de setembre d’aquest any, que destronà Isabel II, i president de la Diputació barcelonina.

Fou nomenat vocal de la Junta de la Caixa el 1868, al mateix temps que Ferrer i Vidal, el qual substituirà el 1878 com a director primer. Dos anys després, abandonarà el càrrec per quedar com a director tercer i hi retornarà el 1886 fins a la seva mort, el dia de Nadal de l’any 1887.

El diari “La Vanguardia” dirà d’ell que “jamás aceptó condecoración alguna... y jamás cobró retribución alguna en el desempeño de sus cargos” (cita reproduïda a Joan Maluquer i Viladot, jurisconsult i polític, per Joaquim Maluquer i Sostres, ed. Pòrtic, 1995).

Pelagi de Camps i Matas, marquès de Camps (1828-1889)

Pelagi de Camps i Matas nasqué a Figueres. Com a propietari de terres, era el primer contribuent de la província. Tenia finques a Espolla, Salt, Vilablareix, Girona i a vint municipis més de les comarques gironines.

Pelagi de Camps i Matas, marquès de Camps, director de la Caixa de Barcelona, 1880-1887 (Caixa d’Estalvis de Barcelona).

Va ser president de l’Institut Agrícola de Sant Isidre (1872-75 i 1882-89) i introductor a Catalunya de noves tècniques agrícoles. Políticament, milità en el partit conservador i fou diputat a corts i senador per Barcelona i per Girona. Pius IX li concedí el títol pontifici de marquès de Camps (1878)!

Va ser elegit vocal de la Caixa el 1855. Primer va dedicar-se al Mont de Pietat, per passar després a director segon de la Caixa i primer el 1880. Ocupà el càrrec fins el 3 de gener de 1887.

Altres personalitats

Francesc de Paula Rius i Taulet, alcalde de Barcelona en dues etapes diferents, serà membre de la Junta de Govern i director segon de la Caixa el 1885.

Guillem Maria de Brocà i Montagut, advocat, nascut a Reus i una de les primeres figures del dret català, va ser el secretari de la Caixa durant els anys 1884 i 1885.

Durant aquesta etapa és quan comencen a entrar a la Junta de Govern de la Caixa una sèrie de representants de la vella o nova noblesa catalana: marquès de la Quadra, marquès d’Alòs, marquès de Llo, comte de Figuerola, comte de Bell-lloc, marquès de Palmerola, marquès de Puerto Nuevo, marquès d’Alfarràs, baró de Vilagaià. El seu paper és poc destacable. S’introdueix el costum de nomenar vocals els fills dels fundadors.

Dipòsits. Una progressió regular

Els dipòsits gairebé es dupliquen en onze anys i passen de 6 milions de pessetes a prop de 12 milions. El creixement es manté, fet que contrasta amb el moviment de dipòsits del Banc de Barcelona, que experimenta molts alts i baixos durant aquests anys. Aquest contrast demostra la diferent reacció enfront dels canvis conjunturals per part del que és pur estalvi —el de la Caixa— i dels comptes corrents del Banc, que pertanyen a comerciants i industrials. L’alça amb motiu de la “febre d’or” (1881) és considerable al Banc i moderada a la Caixa. L’any següent la baixa serà considerable al Banc i moderada a la Caixa.

Memòria de la Societat Catalana de Crèdit, 1874.

Llibreta d’estalvis, 1874. La Caixa d’Estalvis ja no treballa exclusivament amb el Banc de Barcelona. Ara té comptes amb el crèdit Mercantil i la Societat Catalana General de Crèdit.

Relativament, els dipòsits de la Caixa s’incrementen més que els del Banc. El 1875 els de la Caixa representen el 18% dels del Banc, mentre que per a l’exercici final d’aquest període —1886— els 11,2 milions de la primera són el 25,65% dels 43,7 milions que el Banc de Barcelona té en dipòsits. Cal recordar, de totes maneres, que el Banc tenia un bon nombre de comptes corrents que no abonaven cap interès a l’impositor, mentre que la Caixa pagava ara el 3% a tots els seus clients.

Anunci (“Diari de Barcelona”, juny del 1878). Amb l’obertura de la primera sucursal del Mont de Pietat, la Caixa es proposa lluitar contra els prestadors que imposaven condicions usuràries.

Després de la mort de Pascual, les relacions amb el Banc de Barcelona es mantingueren, però amb la pèrdua de l’exclusivitat, ja que hi havia altres bancs i societats de crèdit que actuaven a la plaça. Hi ha diferents entitats que s’interessen i competeixen pels saldos de la Caixa, dipositats fins aleshores en un compte sense interès, al Banc de Barcelona. El 1881, la Caixa acordà d’obrir dos comptes nous: un al Crèdit Mercantil, en el consell del qual hi havia Ferrer i Vidal, i un altre a la Societat Catalana General de Crèdit, d’Antoni Brusi —“Diario de Barcelona”—, que havia superat la suspensió de pagaments del 1866. Tots dos oferiren pagar el 2% sobre els saldos de la Caixa i tingueren un èxit relatiu en l’atracció d’una part del disponible de la Caixa. Però el Banc de Barcelona tenia a favor seu el servei de valors, sobre el qual no cobrava cap mena de comissió, i continuava essent el màxim símbol de la fortalesa financera catalana.

Inversió

La primera sucursal del Mont de Pietat

El Mont de Pietat era encara la nineta dels ulls d’alguns vocals de la Junta de Govern, que hi veien l’aplicació ideal dels recursos captats per la Caixa. Però els dipòsits d’aquesta creixien més ràpidament que no pas les inversions del Mont i la participació d’aquest en el conjunt de les inversions minvava contínuament.

La Junta de Govern de la Caixa deliberà sobre les activitats estancades del Mont de Pietat. Apreciaven que les operacions usuràries es mantenien vives a la plaça i que a Barcelona hi havia una vintena llarga de prestadors oficials, que aplicaven unes condicions molt dures als seus clients.

Comunicació de Caixa de Barcelona a la premsa sobre el Mont de Pietat Junta de gobierno de la Caja de Ahorros de la provincia de Barcelona

“Ha llamado la atención de esta Junta de gobierno el sin número de casas de préstamos que existen en Barcelona, en las cuales se exige un interés que escede en mucho a lo que pagan los necesitados que acuden á las oficinas del Monte-pío Barcelonés, dependencia de esta Caja de Ahorros; por otra parte es bien sabido que dichas casas crecen y se multiplican, algunas de ellas quizás a espensas de las apremiantes necesidades de los pobres; y no puede menos de deplorarlo vivamente esta corporación cuyo objeto primordial es la beneficencia, deseando amparar y socorrer constantemente á cuantos se hallan en la precisión de acudir á sus puertas. Por esto ha resuelto recordar al público que las oficinas del Monte-pío Barcelonés estén abiertas para préstamos, renovaciones y desempeños, tanto de alhajas como de ropas, todos los días laborables, desde las diez de la mañana hasta las dos de la tarde, menos los martes, que presta desde 12 pesetas y media en adelante sobre alhajas de oro o plata, piedras y perlas finas y sobre ropas lavadas ó por lavar, herramientas, etc. Por dichos préstamos percibe tan sólo el interés módico de medio por ciento al mes en el cual van comprendidos todos los gastos de valoración, almacenaje y demás; de modo que en préstamo de 12 pesetas y media paga meramente dos cuartos al mes y uno de 25 pesetas sólo 75 céntimos de peseta cada semestre. Hace los préstamos por seis meses pudiendo renovarse al vencimiento de cada semestre. Los que soliciten préstamos deberán manifestar su nombre, edad, domicilio, estado y profesión.

Aunque las operaciones se verifican siempre con el debido sigilo, sin embargo, para los que deseen especial reserva, previo aviso a cualquiera de los individuos de la Junta o de los empleados del establecimiento, se realizarán los préstamos y demás operaciones consiguientes en cuarto separado, presenciándolas únicamente el empleado indispensable.

Al propio tiempo esta Junta tiene un singular placer al noticiar al público, y lo hace con el debido agradecimiento a las personas y corporaciones que se han señalado con actos tan notables de caridad, que en los últimos cinco meses ha recibido cinco donativos importantes juntos de 11,250 pesetas para la redención de préstamos verificados por el Monte-pío Barcelonés, con los cuales se han devuelto gratis 613 empeños desde 13 a 30 pesetas.

Barcelona, 5 de febrero de 1878. El vice-presidente, José Ferrer y Vidal. El vocal secretario, F. Romaní y Puigdengolas.

Font: “Diario de Barcelona”, febrer del 1878.

 

L’acord de la Junta fou la creació d’una sucursal del Mont, que pretenia apropar-se a la possible clientela. No pensaven ni de lluny en una oficina de la Caixa, ja que l’única existent demostrava la seva capacitat de captació de fons. El 1880 s’obrirà, així, al segon pis d’un local del passatge Bernardí Martorell, tocant al carrer de l’Hospital, la mencionada sucursal del Mont de Pietat, que actuava amb una gran autonomia de la central, i tenia fins i tot un reglament propi. En un primer moment, els resultats foren decebedors, ja que els clients de la sucursal eren els mateixos de l’oficina de la plaça de Sant Jaume que vivien al barri del Raval. Al cap d’un temps, però, la inversió del Mont superarà xifres anteriors, tot i que molt lentament i perdent cada any la seva quota sobre les inversions i sobre els dipòsits de la Caixa.

L’hora dels valors locals

Acció de la Companyia Transatlàntica. El 1881 comença la inversió en valors locals.

El 1874 la preocupació de la Junta de Govern de la Caixa era l’enorme minusvàlua que tenia la seva cartera de fons públics, formada fonamentalment pels “tresos”. El 1877 tenen la seva cotització mínima en cotitzar a l’ll,2% sobre el seu valor nominal. El final de la guerra Carlina marca un canvi en l’orientació de la borsa i una alça de les cotitzacions del deute públic. El 1883 els “tresos” foren retirats pel govern i substituïts per uns títols de deute amortitzable, al 4% d’interès. Però la Caixa busca rendibilitats més altes, que trobarà en els valors locals. El paper dels fons públics anirà perdent importància i el 1886 representen tan sols el 13,4% de la xifra de dipòsits.

La decisió trigarà a prendre’s, ja que la Comissió de Col·locació de Fons de la Caixa no veu clar què ha de fer. No serà fins el 1881, en plena “febre d’or”, que la Comissió manifesta que “la idea predominante fué la compra de valores locales con preferencia a los del estado” (29 de gener de 1881).

En aquest període la inversió en valors locals passa d’ 1,3 milions de pessetes el 1875 a 7 milions de pessetes el 1886. Aquesta xifra representa el 62,8% dels dipòsits. De fet, aquest 1886 les inversions són pràcticament equivalents als dipòsits. Totes les recances a l’hora d’invertir han desaparegut.

Deute públic: cotitzacions a la Borsa de Barcelona. 1875-1886.

Les obligacions ferroviàries encapçalaran aquestes inversions, seguides de prop per valors emesos pel Banc Hispano-Colonial, el banc creat pel santanderí Antonio López. La Caixa tindrà durant tres anys (1877-79) obligacions d’aquest Banc i el 1880 les substituirà per bitllets del Tresor de l’illa de Cuba, uns títols que donaven el 6% d’interès i que tenien la garantia de l’estat, controlats per aquell Banc. La seva emissió, en plena “febre d’or”, va tenir un èxit sorollós, ja que els subscriptors cobriren tres vegades la xifra oferta i s’hagué de procedir al prorrateig. La Caixa mantingué secreta aquesta inversió, ja que “no convenía que el público supiese que éste era uno de los medios de inversión del establecimiento, pues bien conocida es la susceptibilidad de nuestros imponentes” (20 de juny de 1880). La Caixa adquirí també, però en poca quantitat, obligacions de la Companyia Transatlàntica, del Canal d’Urgell, i títols del deute de l’Ajuntament i de la Diputació de Barcelona.

L’aparició del crèdit hipotecari

La partida d’accionistes conservadors de capital es mantindrà, però amb xifres purament simbòliques, que oscil·len entre les 20 000 i les 25 000 pessetes. Camina cap a la seva extinció.

Evolució de les principals partides del balanç (en pessetes).

El 1875 la Caixa estudià l’oferta de la Companyia de Magatzems Generals de Dipòsits, que presentà el seu director —Alier— com a vocal de la Caixa. La Companyia s’havia creat feia poc i acceptava dipòsits de mercaderies de tota mena. Buscava finançament, amb l’emissió d’uns resguards, garantits per mercaderies. La Junta de Govern de la Caixa no es va posar d’acord a l’hora d’aprovar aquesta inversió i si ho va fer va ser a base d’entrar-hi progressivament i amb un sostre d’un milió de pessetes. Les operacions duraren fins el 1878. La cancel·lació de la línia fou conseqüència de la possibilitat d’obtenir una rendibilitat més alta. Els resguards de la Companyia de Magatzems Generals de Dipòsits permetien obtenir una rendibilitat del 4% o del 4,5%, mentre que el 1878 “esta Caja halla segura y cómoda aplicación de sus capitales en valores que redituran un 6% de interés y a veces mayor” (12 de juny de 1878). La Companyia de Magatzems Generals de Dipòsits serà l’antecessora de Crèdit i Docks de Barcelona, empresa existent. Els seus magatzems desaparegueren en construir-se la Vil·la Olímpica de Barcelona.

La Comissió de Col·locació de Fons havia discutit més d’una vegada la possibilitat del crèdit com una de les operacions d’actiu de la Caixa. Al començament del període aquí tractat, la Junta de Govern no feia altra cosa que atiar la Comissió perquè trobés noves fórmules d’inversió. El 1875, Ferrer i Vidal s’oposà a la concessió de crèdits a particulars amb garantia d’obligacions ferroviàries perquè “son operaciones engorrosas y algo arriesgadas”. També es desestimà dos anys més tard el crèdit personal amb un o dos avals per a garantir-lo, ja que es considerava que aquest era un sector cobert per les institucions bancàries.

A dalt, evolució dels Dipòsits, Crèdits i Valors. 1874-1886. A baix, evolució dels Excedents i Fons propis. 1874-1886.

Finalment, el 1880 es farà un crèdit hipotecari, el primer del que serà gairebé una especialitat crediticia de les caixes d’estalvis en un futur. Va ser un crèdit de 200 000 pessetes a favor de Josep Xifré i Hamel, nét del ric “americano”. Es va fer per tres anys i al 5,5% d’interès, amb la garantía d’una casa al carrer del Conde del Asalto i dues al carrer de Barberà. Aquesta partida de crèdits hipotecaris quedarà reduïda a poques i grans operacions durant aquests darrers anys. Es evident que n’hi devia haver una demanda, perquè estava en construcció l’Eixample de Barcelona.

Excedents i fons propis

La “febre d’or” i la política de fortes inversions que realitzarà la Caixa donaran el tomb a un compte de resultats que, si s’hagués presentat al públic, hauria significat un cop molt dur per a la institució. Ho dirà Ferrer i Vidal, quan ja s’havia superat aquesta etapa: “hubo una época, la cual no habrán olvidado algunos de los Srs. Vocales antiguos, en que nuestras cifras presentaban datos muy adversos”.

Els estats que publica anualment la Caixa es refereixen fonamentalment al passiu: evolució dels dipòsits, nombre de clients i volum d’ingressos i de reintegraments. Tots amb xifres molt positives. Pel costat de l’actiu, només informació sobre el Mont de Pietat. Cap referència a les inversions i menys al compte de resultats. Aquest no surt ni a les actes de la Junta de Govern, en les quals s’informa de la cartera de valors i de les amortitzacions anuals que s’apliquen sobre els títols, però no de les possibles plusvàlues o minusvàlues, ja que els valors es comptabilitzen a preu de cost, menys xifres amortitzades.

El canvi de signe és conseqüència de l’alça dels valors d’estat, que permet liquidar les minusvàlues en els fons públics, i també de les fortes inversions que es realitzen a partir del 1880, les quals permetran obtenir uns excedents. Aquests excedents es destinen a constituir un fons de reserva, que permet una certa tranquil·litat per primera vegada des de la creació de la Caixa de Barcelona.