Es creen uns fons propis

El resultat serà la “febre d’or” del 1881. És el nom de la novel·la de Narcís Oller, en la qual descriu l’ambient de l’època. Un any d’eufòria econòmica, que provocarà unes alces notabilíssimes dels valors a la borsa i estarà a l’origen de nombroses operacions especulatives, sense gaire fonament. Es crearan moltes societats anònimes, especialment bancàries, però també d’altres de ferroviàries o industrials.
El que havia estat un inici de recuperació econòmica esperançador es convertirà en pocs mesos en un moviment a l’alça, sense justificació, que es desinflarà com un globus quan es comprovi la buidor d’alguns dels projectes. L’alça estava parcialment justificada i el saldo de la “febre” serà positiu, però s’equivocaran els qui pretenien lligar els gossos amb llonganisses.
Per a la Caixa d’Estalvis de Barcelona seran uns bons anys, al final dels quals els seus administradors poden sentir-se satisfets per haver constituït uns recursos propis de gairebé dos milions de pessetes, formats per l’acumulació dels excedents anuals i que allunyen els temors existents fins aleshores. La Caixa s’havia constituït sense capital.
Els homes de la Caixa
Josep Ferrer i Vidal (1817-1893)

Els diners guanyats en el sector tèxtil els invertirà en altres empreses del sector com La Fabril Cotonera, de Reus, o La Igualadina Cotonera, d’Igualada, o bé en el grup d’empreses promogudes per Antonio López, futur marquès de Comillas, i especialment en el Crèdit Mercantil (1856), el Banc Hispano Colonial (1876) i la Companyia General de Tabacs de Filipines. La seva filla es casà amb un fill de Joan Güell.
Josep Ferrer i Vidal fou un home que es guanyà aviat una autoritat moral, al costat de la que li donava el seu poder econòmic. El 1868 fou nomenat vocal de la Caixa d’Estalvis, el 1874 director segon i el 1878 director primer. Aquest mateix any presentà la dimissió “por sus incesantes ocupaciones particulares”. De fet, en ser nomenat es va fer pregar molt abans d’acceptar. No obstant el curt termini del seu mandat, la seva constant presència en les reunions de la Junta de Govern des que fou nomenat vocal, les seves intervencions i la seva dedicació a la Caixa, tal com es desprèn dels llibres d’actes, fan que el seu paper sigui molt superior al que es podria desprendre de la curta durada com a primer executiu de la Caixa.
Salvador Maluquer i Aytés (1810-1887)

Fou nomenat vocal de la Junta de la Caixa el 1868, al mateix temps que Ferrer i Vidal, el qual substituirà el 1878 com a director primer. Dos anys després, abandonarà el càrrec per quedar com a director tercer i hi retornarà el 1886 fins a la seva mort, el dia de Nadal de l’any 1887.
El diari “La Vanguardia” dirà d’ell que “jamás aceptó condecoración alguna... y jamás cobró retribución alguna en el desempeño de sus cargos” (cita reproduïda a Joan Maluquer i Viladot, jurisconsult i polític, per Joaquim Maluquer i Sostres, ed. Pòrtic, 1995).
Pelagi de Camps i Matas, marquès de Camps (1828-1889)
Pelagi de Camps i Matas nasqué a Figueres. Com a propietari de terres, era el primer contribuent de la província. Tenia finques a Espolla, Salt, Vilablareix, Girona i a vint municipis més de les comarques gironines.

Va ser elegit vocal de la Caixa el 1855. Primer va dedicar-se al Mont de Pietat, per passar després a director segon de la Caixa i primer el 1880. Ocupà el càrrec fins el 3 de gener de 1887.
Altres personalitats
Francesc de Paula Rius i Taulet, alcalde de Barcelona en dues etapes diferents, serà membre de la Junta de Govern i director segon de la Caixa el 1885.
Guillem Maria de Brocà i Montagut, advocat, nascut a Reus i una de les primeres figures del dret català, va ser el secretari de la Caixa durant els anys 1884 i 1885.
Durant aquesta etapa és quan comencen a entrar a la Junta de Govern de la Caixa una sèrie de representants de la vella o nova noblesa catalana: marquès de la Quadra, marquès d’Alòs, marquès de Llo, comte de Figuerola, comte de Bell-lloc, marquès de Palmerola, marquès de Puerto Nuevo, marquès d’Alfarràs, baró de Vilagaià. El seu paper és poc destacable. S’introdueix el costum de nomenar vocals els fills dels fundadors.
Dipòsits. Una progressió regular
Els dipòsits gairebé es dupliquen en onze anys i passen de 6 milions de pessetes a prop de 12 milions. El creixement es manté, fet que contrasta amb el moviment de dipòsits del Banc de Barcelona, que experimenta molts alts i baixos durant aquests anys. Aquest contrast demostra la diferent reacció enfront dels canvis conjunturals per part del que és pur estalvi —el de la Caixa— i dels comptes corrents del Banc, que pertanyen a comerciants i industrials. L’alça amb motiu de la “febre d’or” (1881) és considerable al Banc i moderada a la Caixa. L’any següent la baixa serà considerable al Banc i moderada a la Caixa.


Relativament, els dipòsits de la Caixa s’incrementen més que els del Banc. El 1875 els de la Caixa representen el 18% dels del Banc, mentre que per a l’exercici final d’aquest període —1886— els 11,2 milions de la primera són el 25,65% dels 43,7 milions que el Banc de Barcelona té en dipòsits. Cal recordar, de totes maneres, que el Banc tenia un bon nombre de comptes corrents que no abonaven cap interès a l’impositor, mentre que la Caixa pagava ara el 3% a tots els seus clients.

Inversió
La primera sucursal del Mont de Pietat
El Mont de Pietat era encara la nineta dels ulls d’alguns vocals de la Junta de Govern, que hi veien l’aplicació ideal dels recursos captats per la Caixa. Però els dipòsits d’aquesta creixien més ràpidament que no pas les inversions del Mont i la participació d’aquest en el conjunt de les inversions minvava contínuament.
La Junta de Govern de la Caixa deliberà sobre les activitats estancades del Mont de Pietat. Apreciaven que les operacions usuràries es mantenien vives a la plaça i que a Barcelona hi havia una vintena llarga de prestadors oficials, que aplicaven unes condicions molt dures als seus clients.
Comunicació de Caixa de Barcelona a la premsa sobre el Mont de Pietat Junta de gobierno de la Caja de Ahorros de la provincia de Barcelona
“Ha llamado la atención de esta Junta de gobierno el sin número de casas de préstamos que existen en Barcelona, en las cuales se exige un interés que escede en mucho a lo que pagan los necesitados que acuden á las oficinas del Monte-pío Barcelonés, dependencia de esta Caja de Ahorros; por otra parte es bien sabido que dichas casas crecen y se multiplican, algunas de ellas quizás a espensas de las apremiantes necesidades de los pobres; y no puede menos de deplorarlo vivamente esta corporación cuyo objeto primordial es la beneficencia, deseando amparar y socorrer constantemente á cuantos se hallan en la precisión de acudir á sus puertas. Por esto ha resuelto recordar al público que las oficinas del Monte-pío Barcelonés estén abiertas para préstamos, renovaciones y desempeños, tanto de alhajas como de ropas, todos los días laborables, desde las diez de la mañana hasta las dos de la tarde, menos los martes, que presta desde 12 pesetas y media en adelante sobre alhajas de oro o plata, piedras y perlas finas y sobre ropas lavadas ó por lavar, herramientas, etc. Por dichos préstamos percibe tan sólo el interés módico de medio por ciento al mes en el cual van comprendidos todos los gastos de valoración, almacenaje y demás; de modo que en préstamo de 12 pesetas y media paga meramente dos cuartos al mes y uno de 25 pesetas sólo 75 céntimos de peseta cada semestre. Hace los préstamos por seis meses pudiendo renovarse al vencimiento de cada semestre. Los que soliciten préstamos deberán manifestar su nombre, edad, domicilio, estado y profesión.
Aunque las operaciones se verifican siempre con el debido sigilo, sin embargo, para los que deseen especial reserva, previo aviso a cualquiera de los individuos de la Junta o de los empleados del establecimiento, se realizarán los préstamos y demás operaciones consiguientes en cuarto separado, presenciándolas únicamente el empleado indispensable.
Al propio tiempo esta Junta tiene un singular placer al noticiar al público, y lo hace con el debido agradecimiento a las personas y corporaciones que se han señalado con actos tan notables de caridad, que en los últimos cinco meses ha recibido cinco donativos importantes juntos de 11,250 pesetas para la redención de préstamos verificados por el Monte-pío Barcelonés, con los cuales se han devuelto gratis 613 empeños desde 13 a 30 pesetas.
Barcelona, 5 de febrero de 1878. El vice-presidente, José Ferrer y Vidal. El vocal secretario, F. Romaní y Puigdengolas.
Font: “Diario de Barcelona”, febrer del 1878.
L’acord de la Junta fou la creació d’una sucursal del Mont, que pretenia apropar-se a la possible clientela. No pensaven ni de lluny en una oficina de la Caixa, ja que l’única existent demostrava la seva capacitat de captació de fons. El 1880 s’obrirà, així, al segon pis d’un local del passatge Bernardí Martorell, tocant al carrer de l’Hospital, la mencionada sucursal del Mont de Pietat, que actuava amb una gran autonomia de la central, i tenia fins i tot un reglament propi. En un primer moment, els resultats foren decebedors, ja que els clients de la sucursal eren els mateixos de l’oficina de la plaça de Sant Jaume que vivien al barri del Raval. Al cap d’un temps, però, la inversió del Mont superarà xifres anteriors, tot i que molt lentament i perdent cada any la seva quota sobre les inversions i sobre els dipòsits de la Caixa.
L’hora dels valors locals

La decisió trigarà a prendre’s, ja que la Comissió de Col·locació de Fons de la Caixa no veu clar què ha de fer. No serà fins el 1881, en plena “febre d’or”, que la Comissió manifesta que “la idea predominante fué la compra de valores locales con preferencia a los del estado” (29 de gener de 1881).
En aquest període la inversió en valors locals passa d’ 1,3 milions de pessetes el 1875 a 7 milions de pessetes el 1886. Aquesta xifra representa el 62,8% dels dipòsits. De fet, aquest 1886 les inversions són pràcticament equivalents als dipòsits. Totes les recances a l’hora d’invertir han desaparegut.

L’aparició del crèdit hipotecari
La partida d’accionistes conservadors de capital es mantindrà, però amb xifres purament simbòliques, que oscil·len entre les 20 000 i les 25 000 pessetes. Camina cap a la seva extinció.

La Comissió de Col·locació de Fons havia discutit més d’una vegada la possibilitat del crèdit com una de les operacions d’actiu de la Caixa. Al començament del període aquí tractat, la Junta de Govern no feia altra cosa que atiar la Comissió perquè trobés noves fórmules d’inversió. El 1875, Ferrer i Vidal s’oposà a la concessió de crèdits a particulars amb garantia d’obligacions ferroviàries perquè “son operaciones engorrosas y algo arriesgadas”. També es desestimà dos anys més tard el crèdit personal amb un o dos avals per a garantir-lo, ja que es considerava que aquest era un sector cobert per les institucions bancàries.


Excedents i fons propis
La “febre d’or” i la política de fortes inversions que realitzarà la Caixa donaran el tomb a un compte de resultats que, si s’hagués presentat al públic, hauria significat un cop molt dur per a la institució. Ho dirà Ferrer i Vidal, quan ja s’havia superat aquesta etapa: “hubo una época, la cual no habrán olvidado algunos de los Srs. Vocales antiguos, en que nuestras cifras presentaban datos muy adversos”.
Els estats que publica anualment la Caixa es refereixen fonamentalment al passiu: evolució dels dipòsits, nombre de clients i volum d’ingressos i de reintegraments. Tots amb xifres molt positives. Pel costat de l’actiu, només informació sobre el Mont de Pietat. Cap referència a les inversions i menys al compte de resultats. Aquest no surt ni a les actes de la Junta de Govern, en les quals s’informa de la cartera de valors i de les amortitzacions anuals que s’apliquen sobre els títols, però no de les possibles plusvàlues o minusvàlues, ja que els valors es comptabilitzen a preu de cost, menys xifres amortitzades.
El canvi de signe és conseqüència de l’alça dels valors d’estat, que permet liquidar les minusvàlues en els fons públics, i també de les fortes inversions que es realitzen a partir del 1880, les quals permetran obtenir uns excedents. Aquests excedents es destinen a constituir un fons de reserva, que permet una certa tranquil·litat per primera vegada des de la creació de la Caixa de Barcelona.