Eurobank del Mediterrani (1989-1998)

Una societat de crèdit hipotecari (1986-1989)

Logotip Caixa Euro Hipotecària. L’Eurobank del Mediterrani té el seu origen en la Caixa Euro Hipotecària.

La Caixa Euro Hipotecària SA es constituí el 21 de maig de 1986, amb domicili a Barcelona, com a societat de crèdit hipotecari —una modalitat financera—. El seu promotor, principal accionista i president del Consell d’Administració fou Joan Bilbao i Bergés, exdirector general de la Caixa d’Estalvis de Catalunya. El vicepresident era el notari Lluís Félez i Costea, i el conseller delegat, Santiago Bilbao i Berset, fill del president. Tenia les oficines a Barcelona, al núm. 606 de la Gran Via. El primer Consell d’Administració Banca Euro Hipotecària (1989) fou el següent:

  • President – Joan Bilbao i Bergés
  • Vicepresident – Lluís Félez i Costea
  • Vocals – Joan Bardera i Coromina, Santiago Bilbao i Berset, Joaquim Durall i Serra, Manuel Lombardero i Suárez, Màrius Pifarré i Riera
  • Secretari – Lluís Nel·lo i Monné

El capital s’augmentà fins a 1 500 milions de pessetes el 1989 i fins a 1 750 milions el 1991.

Oficines obertes de Banca Euro Hipotecària:

  • 1989 – Agència Còrsega (Barcelona)
  • 1990 – Bertran (Barcelona), Maragall (Barcelona), Sant Cugat del Vallès, L’Hospitalet de Llobregat

La caixa, que no tenia limitacions a l’hora d’obrir oficines, n’obrí tres, a més de la central: Barcelona-Muntaner, Tarragona i Reus. Com a instrument de captació de recursos de tercers, aquestes entitats tenien la capacitat d’emetre cèdules hipotecàries. En els seus tres anys d’actuació, la Caixa Euro Hipotecària llançà cinc emissions d’aquestes cèdules per un import de 2 500 milions de pessetes, amortitzables en períodes no superiors a tres o quatre anys.

Al final del 1988, la caixa tenia un capital desemborsat de 1 000 milions de pessetes, distribuït entre 300 accionistes, i unes reserves de 43 milions. Els seus recursos de tercers estaven formats per les mencionades cèdules hipotecàries i per imposicions a termini per un import total de 2 389 milions de pessetes. L’exercici s’havia tancat amb un benefici de 92 milions de pessetes.

El Decret de 30 de setembre de 1988 sobre la creació de bancs nous establia en una clàusula addicional que les societats de crèdit hipotecari podien constituir-se com a bancs. La Caixa Euro Hipotecària sol·licità el corresponent permís.

Banca Euro Hipotecària (1989-1991)

El 30 de maig de 1989 s’autoritzà la transformació de la Caixa Euro Hipotecària en banc, amb la denominació de Banca Euro Hipotecària. Començà a operar el 2 d’octubre d’aquell mateix any, en el que era una continuïtat de la caixa, a les mateixes oficines.

El 1990 es compraren dues plantes en l’immoble de la rambla de Catalunya, núm. 41, que el 1991 començaren a funcionar com a dependències centrals de l’entitat.

S’obriren noves oficines a Barcelona, Sant Cugat i l’Hospitalet de Llobregat, fins a un total de 9.

El volum de cèdules hipotecàries era de 1 567 milions el 1989, que anà minvant per l’amortització progressiva de les emissions en circulació. El 1991 es féu una nova emissió de 500 milions de cèdules, que fou coberta parcialment.

La inversió es concentrà en operacions de crèdit hipotecari, però s’obrí a operacions de crèdit al consum i crèdit personal.

El 1991, l’entitat es veié afectada per la suspensió de pagaments del Banco Europeo de Finanzas SA, al qual havien deixat 200 milions de dipòsits en el mercat interbancari. La Direcció creà una provisió especial per a cobrir la possible pèrdua.

Com tots els bancs nous, no podien distribuir dividends durant els tres primers anys d’actuació.

Euro Banc del Principat (1992-1995)

El 1992, l’entitat canvià la seva denominació per la d’Euro Banc del Principat, en el que podia ser una expressió de no limitar-se al crèdit hipotecari. Joan Bilbao es mantingué com a president. El 1992 fou nomenat conseller delegat el seu fill, Santiago Bilbao i Berset, però el 1994 es produí la seva baixa com a membre del Consell.

El 1995 es canvià l’estratègia en la política d’expansió per l’alt cost de les noves oficines i s’acordà reduir les existents. El 1995 tenia sis oficines obertes a Barcelona, Reus i Tarragona.

Els recursos de tercers anaren creixent moderadament. El 1991 es féu una emissió de 500 milions de pessetes, coberta parcialment. El 1992, una altra pel mateix import, i el 1994, dues més per 500 milions cadascuna. El 1994 tenien un volum de 4 341 milions de pessetes entre dipòsits i cèdules subscrites, la xifra màxima.

El mes d’octubre del 1995, el banc experimentà una forta retirada de dipòsits, com a conseqüència de cartes anònimes trameses als clients en les quals es posava en dubte la gestió dels administradors. El banc reaccionà amb accions judicials contra un exdirector de l’oficina de Tarragona, a qui considerava responsable de les cartes. Es tancà l’exercici amb una pèrdua de 1 400 milions de pessetes en relació amb l’any anterior.

El 1995 es recuperà totalment el dipòsit d’interbancari fet al Banco Europeo de Finanzas. No es repartí cap dividend, i els beneficis, modestos, passaren a reserves o a la creació de provisions.

Eurobank del Mediterrani (1996-1998)

Logotip Eurobank del Mediterrani.

Al final del 1995 s’acordà fer una ampliació de capital de 1 250 milions de pessetes amb una prima d’emissió del 18,1%. Es preveia desemborsar el 25% del nominal i la prima en el moment de la subscripció i la resta en un període de 5 anys, amb el desemborsament del 15% anual. Una part de l’ampliació fou coberta pel grup català Índex, de serveis financers i inversions, que tenia com a representants Ignasi Mas-Bagà i Blanc, el qual ocupà la Presidència, i Eduard Pasqual i Arxé —juny del 1996—. El director general fou Jordi Parellada. El 25 de juny de 1997, la Junta acordà el canvi de nom d’Eurobanc del Principat (que havia adoptat el 1996) pel d’Eurobank del Mediterrani.

El nou grup es proposava:

  • potenciar l’activitat hipotecària
  • crear fons d’inversió
  • col·laborar amb altres entitats financeres

L’exercici 1996 es tancà amb unes pèrdues de 424 milions de pessetes, atribuïbles en bona part a la regularització d’unes situacions existents —interessos d’imposicions a termini, dotacions al fons d’insolvències, despeses judicials—. El banc, d’acord amb el Banc d’Espanya, acordà cobrir-les amb reserves.

Tot i que es mantingué el ritme d’ampliació de capital, previst el 1995, el 1998 el Banc d’Espanya demanà al banc que incrementés els seus fons propis fins a superar els 3 000 milions de pessetes. Hi entraren nous accionistes i es modificà el Consell d’Administració amb la incorporació de Joan Hortalà i Arau, Maria Vaqué i Molas, Fermín Zancada Peinado, Enric Albiol Biosca i José Luis Rubio Virseda. Cessaren Joan Bilbao i Bergés, Joan Bilbao i Berset —que s’hi havia reincorporat com a vocal— i Josep Maria Coronas Alonso.

El 1998, el banc tingué un fort increment dels seus recursos de tercers, ara concentrats en dipòsits a la vista i a termini: 9 483 milions de pessetes.