Castell d’Argençola

Situació

Una imatge del llenç de mur més vistent de les escasses ruïnes d’aquest castell.

ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán

Les ruïnes del castell són situades al cim d’un turó, prop d’on és enfilada la població, a l’interfluvi de les rieres de Clariana i del Molí, al centre del terme.

Mapa: 34-15(390). Situació: 31TCG704065.

S’hi arriba per una carretera secundària que arrenca del cantó esquerre de la N-II (venint d’Igualada), entre els quilòmetres 538-539. També s’hi pot anar, des d’Igualada, per la carretera de Santa Coloma de Queralt on, prop del km 15, va a desembocar, passant pel Contrast, la carretera abans indicada. (FJM-AMB)

Història

El terme d’Argençola apareix documentat per primera vegada l’any 1012. El castell com a tal és esmentat uns anys més tard, el 1031, quan en morir Mager, germà d’Ermemir de Castellet i senyor d’Argençola, Rocamora i Clariana, fou jurat el seu testament sagramental a l’altar de l’església de Sant Llorenç, situada dins el recinte del citat castell. Vers l’any 1032 aquesta zona fou devastada després d’una escomesa sarraïna i les referències d’aquesta fortificació es perden fins al segle XII.

El 1174 aquest castell estava vinculat a la família dels Clariana segons que consta en un document pel qual Berenguera, muller de Ramon de Cervelló, cedí al seu germà Berenguer de Clariana dos mil sous moneda de Barcelona que tenia en el castell d’Argençola, per tal que aquest els donés al monestir de Sant Cugat del Vallès.

El 1196 trobem documentat un personatge cognomenat d’Argençola —versemblantment vinculat a la castlania de l’esmentat castell— com a testimoni d’una donació feta per Berenguer de Pontils al monestir de Santes Creus. A l’inici del segle XIII la possessió restava en poder de Bernat de Balsareny, el qual en testar l’any 1202 traspassà al seu fill homònim, Bernat, entre d’altres termes el d’Argençola. Desconeixem com passà la propietat a la família Aguiló, tanmateix, el 1252 Guillem d’Aguiló ven en franc alou l’anomenat castell nou d’Argençola al rei Jaume I.

Al segle XIV, però, aquesta fortalesa passà de mans reials a mans privades, atès que el rei Pere “el Cerimoniós” vengué tota la jurisdicció, les rendes i les pertinences del castell d’Argençola a Acard de Talarn. Amb tot, el seu nou propietari el traspassà ràpidament a Berenguer d’Argençola el 1351.

Pocs anys després, el rei acordà amb els habitants de l’esmentat terme la redempció i la lluïció del castell, i així la propietat retornà de nou a mans de la monarquia. Tot i això, el 1382 l’infant Joan el tornà a vendre a Dalmau de Queralt.

El 1472 n’era el seu senyor Ferran de Talavera. Al segle XVII el posseïa Francesc d’Argençola. A la primeria del segle XVIII al seu propietari, Jeroni de Rocabertí i d’Argençola, li fou atorgat el títol de marquès d’Argençola. Posteriorment, aquest marquesat passà a diverses famílies: als Pinelli, als Pignatelli, i actualment als Sarriera. (EPF)

Castell

Un detall de les ruïnes i dels fonaments del castell.

ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán

De l’antic castell d’Argençola, ara totalment en ruïnes, envoltats per un seguit de murs, més o menys esfondrats, encara resten però alguns elements escampats a pla terreny, sense sobresortir del nivell del sòl.

En primer lloc, cal fer esment dels basaments d’una torre rodona d’uns 7,30 m de diàmetre extern i d’uns 1,70 m de diàmetre intern, amb un mur d’uns 2,85 m de gruix. Aquestes mides, però, cal considerar-les només com a aproximades, ja que aquests fonaments no són prou ben delimitats a la cara exterior. L’aparell dels paraments interns (els externs no són visibles) és fet amb blocs de pedra de mides no gaire grosses, ben escantonats i disposats en filades horitzontals.

A frec d’aquesta torre hi ha les restes d’una dependència de perímetre irregular, però tendent a la forma ovoide, amb un mur perforat per una porta, delimitada superiorment amb una llinda de fusta, la funció de la qual, atesa la seva situació, és força incomprensible. L’aparell d’aquesta construcció és semblant al de la torre.

Prop de les ruïnes d’aquestes edificacions encara hi ha una construcció rectangular coberta amb una volta de pedra, amb una obertura a la part superior a manera d’esvoranc, la qual, tot admetent que podria tenir una altra funció, tanmateix, per les seves característiques, sembla que pugui tractar-se d’una cisterna.

Tret dels elements descrits no queda res més a la vista, per tal com la resta d’enderrocs o bé romanen colgats o bé han estat utilitzats com a pedrera, tal com ho demostren algunes edificacions properes al castell. La torre rodona i potser alguna altra construcció poden ser datades cap als segles XI o XII; d’altres restes ja són d’època gòtica.

Aquesta fortificació, com tantes d’altres, ja no és altra cosa que una mera ruïna. (FJM-AMB)

Bibliografia

  • Rius I Serra, 1945-47, II, pàg. 88 i 1947, III, pàg. 256
  • Udina, 1947, pàg. 389
  • Els castells catalans, 1976, Vol. V, pàgs. 161-164
  • Buron, 1989, pàg. 48