Fortificació de Rocamora o de Viladaspis (Argençola)

Situació

Vista del mur occidental, l’únic que resta en peu.

J. Marni

Fortificació i restes d’un conjunt d’habitatges situats a l’extrem de la carena d’una petita serra que s’estén a l’est de la vall de Rocamora. S’hi albira una àmplia panoràmica, sobre la torre del campanar (o abans del castell) d’Argençola, sobre d’altres pobles del voltant i fins a la serra de Montserrat. (JBM)

En arribar a Argençola, venint d’Igualada, cal seguir la carretera que surt a mà dreta. Uns centenars de metres més enllà, després d’una baixada, hi ha una bifurcació; cal agafar la pista de la dreta. Quan s’arriba a les envistes del veïnat de Rocamora, s’ha de deixar l’auto i seguir un camí de carro que puja a mà esquerra. En la primera bifurcació, cal enfilar pel dret fins a arribar a la carena, on veurem la fortificació.

Mapa: 34-15(390). Situació: 31TCG687064.

Història

Les dades documentals sobre aquesta fortificació són escasses. Al segle XI senyorejava el castell un tal Maier, germà d’Ermemir de Castellet, tal com consta en el seu testament sagramental datat l’any 1031. No en tenim cap més notícia fins al segle XIV, quan l’any 1322 l’infant Joan vengué la jurisdicció dels castells d’Albarells, Carbasí i Rocamora al prior del monestir de Montserrat.

Sembla probable que les seves ruïnes siguin les que es coneixen popularment com Sant Jaume de Viladaspis. El gros mur que corona el turó conegut com Viladaspis no és evidentment el d’una església sinó el d’una fortalesa. És un mur de bon carreu i amb tota seguretat construït en època romànica. Sembla que a prop seu hi havia la primitiva església de Sant Jaume de Rocamora que segles més tard es traslladà al pla, tal com diu una contalla popular. El nom de Sant Jaume aplicat a les ruïnes de Viladaspis provindria d’aquesta circumstància. (EPF-APF)

Castell

Actualment, de la fortificació de planta rectangular, que devia fer uns 5 m d’amplada per uns 12 m de llarg, gairebé només resten uns 9 m del mur més occidental.

És una paret de 90 cm de gruix, amb, actualment, una alçada d’uns 5 m. És feta amb carreus rectangulars i força estrets (per exemple de 12 cm d’alt per 40 cm de llarg), poc treballats i units amb un morter força dur; l’interior del mur és farcit amb reble de pedres i calç. Per les seves característiques, pot ésser un edifici de cap al segle XI o l’inici del XII. Tipològicament, s’assembla més a una casa forta que no pas a un castell amb torre.

Aquesta fortificació s’alça a l’extrem septentrional d’una carena, al cim d’un petit pujol. Al seu costat meridional s’endevina un possible vall, que separava el turonet de la casa forta d’una altra elevació on sembla que hi havia alguna construcció.

Al vessant oriental d’aquesta carena, immediatament sota la fortificació, s’endevinen les restes de diversos habitatges. Hom hi veu nombrosos munts de rocs escampats pel vessant. En un lloc, prop d’on hem dit que hi podia haver el vall de la fortificació, veiem els murs de l’angle d’una casa, fets amb pedres poc treballades, però més o menys escairades. A la paret nord, a uns 130 cm del caire, hi ha un armariet o nínxol, típic d’aquest tipus d’habitatges medievals (Démians d’Archimbaud, 1980, pàg. 236-237), que fa 35 cm d’ample per 40 cm d’alt i té una profunditat de 40 cm.

Una mica més avall, cap a l’est, hi ha restes d’una altra construcció, on veiem una porta amb una amplada de 120 cm i on sembla que s’endevina l’arrencada d’un arc.

No sabem si alguna d’aquestes dues construccions —que sembla que han estat mig excavades durant aquests darrers anys— o alguna altra pot correspondre a una església, de fet, però, la major part de les restes que hi havia en aquest indret han d’ésser antics habitatges. (JBM)

Bibliografia

  • Démians d’Archimbaud, 1980