Situació
Aspecte exterior, molt alterat, de Sant Bartomeu de Carbasí.
ECSA - J.A. Adell
L’església de Sant Bartomeu centra el nucli del petit poble de Carbasí, situat a 3 km de la Panadella, per una carretera que neix de la carretera de la Panadella a Santa Coloma de Queralt. (JAA)
Mapa: 34-15(390). Situació: 31TCG694080.
Història
Aquesta església es troba a l’antic terme del castell de Carbasí. Inicialment, tingué funcions parroquials, que ha conservat en l’actualitat. L’església depengué del priorat o monestir de Santa Maria de Montserrat.
El lloc es documenta a partir de l’any 1032, quan en el testament sacramental de Maier de Clariana, el difunt tenia drets a Carbasí (in Carbasino). L’església i les funcions parroquials que tenia es comproven en una llista de parròquies del bisbat de Vic, datable entre els anys 1025 i 1050, ja que hi consta la parròquia de Carbasin.
Encara que en les llistes parroquials no hi consta l’advocació, per altres fonts d’informació es comprova que el titular primitiu de l’església parroquial era santa Maria. Així, l’any 1129 en el testament sacramental de Roland consta que el difunt havia deixat les primícies de la seva honor de Blancafort a Santa Maria de Carbasí. L’any 1114 Berenguer Tedmar i la seva muller Sicarda feren testament i deixaren a l’església de Santa Maria de Carbasí tres emines de blat i un bou a repartir entre els clergues, per misses i per l’obra del temple. En un altre testament fet per Peratal l’any 1160, el testador deixà dos sous a Santa Maria de Carbasí. Igualment, es comprova en la visita pastoral que l’any 1331 realitzà el bisbe de Vic, Galceran Sacosta, que l’advocació de la parròquia era la de Santa Maria de Carbasí. Posteriorment, feu aparició l’advocació de sant Bartomeu, que substituí la de santa Maria.
L’església parroquial depengué del priorat o monestir de Santa Maria de Montserrat, ja que aquest esdevingué el senyor del castell. Actualment, l’església continua tenint culte com a parròquia del poble de Carbasí. (ABC)
Església
Vista interior de la nau, molt apuntada i reforçada per arcs torals.
ECSA - J.A. Adell
L’església és un edifici molt transformat per diverses reformes i additaments, dels quals cal destacar especialment el seu capgirament, amb la situació del presbiteri al costat de ponent, als peus de la nau, i l’obertura de la porta d’accés en el mur de llevant del seu absis, ara convertit en nau i ocupat per un cor.
La seva estructura original, perfectament reconeixible, consisteix en un edifici de nau única, coberta amb volta de canó, de perfil semicircular, reforçada per dos arcs torals, de perfil acusadament apuntat, que arrenquen de sengles pilastres rectangulars. En els trams de mur situats entre les pilastres i l’obertura absidal s’han obert, tardanament, sengles arcosolis per allotjar-hi altars. La nau és capçada a llevant per un absis, de planta rectangular, cobert amb volta de canó, i obert a la nau mitjançant un acusat arc presbiteral. Cal assenyalar en el mur nord de l’absis la presència d’un arc obert en el mur, i molt transformat, fet que impedeix precisar-ne la forma i detalls.
L’aparell és de petit carreu allargassat, de pedra local, disposat en filades uniformes i regulars, amb algunes filades verticals, i interposició de carreus més polits de pedra sorrenca, en el cos de la nau. A l’absis, hi ha una major presència de pedra sorrenca, ben tallada, com a carreus sense polir. Al mur sud de l’absis es conserven vestigis del ràfec, format per una motllura bisellada, que permet constatar com el mur de llevant s’aixecava per sobre del nivell de la coberta.
Sobre el mur de la façana de ponent se situa un campanar d’espadanya de dos ulls, transformat en torre, molt matusserament. L’estructura de l’absis constitueix un dels elements més destacables d’aquest edifici, que, per aquest motiu, i la forma dels arcs torals, hem de considerar com a obra del segle XII, molt fortament arrelada en la tradició constructiva, que es fa patent especialment en el cos de la nau, i en la porta de ponent, concebuda dins una forma plenament difosa en l’arquitectura catalana del segle XI. No hem d’excloure, però la possibilitat que els arcs torals i l’absis corresponguin a una reforma del segle XII, sobre el cos de la nau, que podríem considerar de la fi del segle XI.
L’església presenta una patologia constructiva amb un acusat desplom dels arcs i els murs cap al costat sud, que ja d’antic va requerir la construcció de dos contraforts, afegits a la façana sud, que foren tancats per un mur que permet aprofitar el seu àmbit com a sagristia, desfigurant l’exterior del conjunt. (JAA)
Bibliografia
- Pladevall, 1971-72, pàgs. 283-304
- Rius i Serra, 1945, vol. III, pàg. 89