Castell de Castellfollit del Boix

Situació

Aspecte interior dels murs de tramuntana i de ponent del castell, que constitueixen les parts més senceres que s’han conservat.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Les ruïnes del castell gallegen al cimal d’un agut turó que sorgeix d’un serradell, situat a la banda llevantina del terme, on uns metres més enllà, vers ponent, també s’assenta l’església de Sant Pere, la qual, tot i que ocupa un lloc menys prominent, també resta enlairada sobre la població. Long. 1°42’48” — Lat. 41°40’14”.

Un cop arribat a Castellfollit del Boix, cal emprendre el camí que porta al mas Palomes, bé que, al cap de poc d’haver-lo iniciat, cal deixar-lo per seguir-ne un altre, degudament senyalitzat, que sorgeix a mà dreta, el qual en poca estona mena als peus de l’església. Des d’aquí, si hom vol arribar al castell, ja només cal prosseguir, a peu, per un corriol ben marcat que s’enfila al turó damunt el qual s’erigeix. (FJM-AMB)

Història

Aquest castell tenia la missió de defensar un terme territorial i al mateix temps la seva privilegiada situació sobre el Bages el convertia en una peça fonamental de la xarxa de defensa del territori. El seu àmbit territorial era molt més reduït que l’actual municipi, ja que al sector meridional hi havia el terme del castell de Maians, i al sector nord-occidental s’aixecava el castell de Grevalosa, que tenia també un terme força gran.

Les restes del castell que han arribat als nostres dies estan molt repartides per les penyes on s’estén i sembla que són molt unitàries sense gaires refeccions. El fet de no poder-se convertir en un castell-residència feu que no fos reformat en èpoques posteriors.

El castell apareix documentat des del 967 i el domini del mateix estigué en un principi en mans de la família Calders, que el degué tenir en alou producte d’una activitat aprisiadora dels vescomtes d’Osona, ja que no apareix en cap acte de vassallatge pel dit castell. El domini dels Calders sobre el castell de Castellfollit del Boix no apareix fins al 1075 quan en el testament de Ramon Guadall de Calders consta que tenia aquest castell entre molts d’altres. Entre els senyors o castlans del castell consten Guillem I de Calders, senyor de Calders, casat amb Guisla de Cardona (? - ~1105), Bernat de Calders, fill de l’anterior (~1105 - ?) i Guillem d’Òdena casat amb Elisenda (abans del 1228 - abans del 1313), família aquesta que n’adquirí el domini sense que sapiguem com.

En els segles posteriors el domini seguí en mans de la família Òdena, que el 1393 adquirí dels procuradors reials el mer i mixt imperi i tota altra jurisdicció sobre el castell de Castellfollit. El domini dels Òdena durà fins al segle XVI que passà als administradors de l’Hospital General de Barcelona, els quals el conservaren fins a l’extinció dels senyorius jurisdiccionals.

Actualment el castell és una ruïna, però conserva parts interessants i sobretot encara es pot veure com els murs s’estenien pels diferents nivells de les roques. (ABC)

Castell

Planta i secció dels pocs vestigis que encara s’han conservat.

A. Mazcuñan-F. Junyent

Planta i secció dels pocs vestigis que encara s’han conservat.

A. Mazcuñan-F. Junyent

De l’antic castell ara només resten alguns llenços de paret, una bona part dels quals s’alça sobre un basament natural de blocs de pinyolenc, que devien contribuir a enfortir-lo i a fer-lo més apte per a la defensa.

La part més sencera és situada a la banda de tramuntana, i consisteix en un llenç de paret d’uns 5,5 m d’alçada i una llargada d’uns 4 m que, en arribar al cantó nord-occidental, es guerxa exteriorment, bo i mantenint la mateixa alçada i formant una nova cara, per anar a buscar una altra paret que s’allargassa fins a 1,20 m i que queda interrompuda dalt l’espadat. Interiorment, en canvi, en aquest mateix fragment, tot i que també s’obre poc o molt, el punt d’unió s’aproxima força a l’angle recte. Aquest mur devia prosseguir en el mateix sentit per unir-se a un altre fragment de paret, d’uns 3,80 m de llargada, situat a la banda sud-occidental del turó i emplaçat en un nivell més inferior, sota la massa de conglomerat. Al mateix cantó de tramuntana, també cal assenyalar un altre mur que tanca un espai obert entre el massís bloc de pinyolenc, travant així aquesta muralla natural.

Pel que fa a la gruixària dels murs, aquesta, atesa la irregularitat dels volums, és molt variable, bé que als murs que s’estiren en línia recta oscil·la entre els 1,30-1,35 m. Altrament, al punt d’intersecció, determinat pel guerxament asimètric (no hi ha paral·lelisme entre el mur interior i l’exterior), el gruix de la paret sobrepassa els 4 m. Per la seva part, el llenç que tapa l’obertura descalçada entre els blocs de pinyolenc és el més prim.

L’aparell és fet amb blocs de pedra, força tallats i de mides diferents, disposats en filades horitzontals i fixats sòlidament amb morter de calç. Tot i això, aquest aparell d’aspecte més endreçat només es dona al mur nord-occidental i a bona part del mur nord, ja que a partir de la part baixa situada vers llevant d’aquest darrer mur hom ja observa un aparell d’aparença més grollera i no tan ben travat, tret que es repeteix als llenços restants.

Ateses les restes que han pervingut, és molt difícil precisar com era aquesta defensa, tot i que l’estructura subsistent no sembla pas obeir a una simple torre, sinó a una autèntica fortalesa, bé que de mides reduïdes. (FJM-AMB)

Bibliografia

  • Pere Català i Roca: Castellfollit del Boix, a Els castells catalans, vol. V, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1976, pàgs. 610-618.