Sant Pere del Mont (Castellfollit del Boix)

Situació

Les ruïnes d’aquesta església, constituïda en priorat, són situades al cim d’un petit serral (d’aquí li devia venir el nom) que emergeix a l’extrem septentrional del municipi, prop de la ratlla fronterera amb Aguilar de Segarra i no gens lluny del termenal de Rajadell. Li són properes les masies de Cal Conco per la banda de Grevalosa i la de Cal Boteric pel cantó d’Aguilar. Long. 1°39’10” — Lat. 41°42’35”.

Un aspecte del conjunt de les ruïnes de l’església des del costat sud-occidental. Tal com indica el nom, l’edifici fou erigit dalt d’un turó.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Vista de la part exterior de la capçalera de l’església. Hom hi pot veure, malgrat la ruïna, la curvatura de l’absis amb unes filades d’aparell, fet amb carreus escantonats i polits, ben disposats a trencajunt.

F. Junyent-A. Mazcuñan

En arribar a Castellfollit, cal emprendre la ruta que porta al mas Palomes, on el camí es bifurca en dos brancals, dels quals cal seguir el de mà esquerra que, per altra banda, és més ben marcat. Després d’un recorregut d’uns 4 quilòmetres hom ja veu les ruïnes situades dalt un carener, ara ben visible a causa d’un lamentable incendi que ha clarificat totalment el bosc. (FJM-AMB)

Història

Aquest priorat es trobava dins l’antic terme del castell de Grevalosa, en una elevació propera als termes dels castells de Castellar i de Rajadell. Degué ser inicialment una capella rural que, en passar al monestir de la Portella, fou convertida en priorat per a administrar els béns que el monestir tenia en aquest sector; al final acabà com a capella de la parròquia de Santa Llúcia de Grevalosa.

L’església apareix el 1102 com a Sant Pere del Mont, sense esmentar si ja era priorat. La primera notícia com a priorat la trobem el 1140, depenent del monestir de Sant Pere de la Portella, al Berguedà. Aquesta dependència es torna a fer present el 1197 en el privilegi de salvaguarda que el rei Pere II concedí al monestir de la Portella, fent-lo extensiu al priorat de Sant Pere del Mont.

Del priorat depenien les esglésies de Santa Cecília i Sant Miquel de Grevalosa i la de Santa Maria del Pla; era l’abat de la Portella el qui exercia el dret de presentació dels sacerdots que havien de regir les respectives capelles o parròquies. D’altra banda els priors del Mont eren a la vegada monjos de la Portella i concorrien a l’elecció dels abats de la casa mare. Aquest costum encara era vigent l’any 1435. El mateix priorat exercia funcions de parròquia, car el 1295 és documentat un rector de Sant Pere del Mont, i entorn de l’església es formà una petita sagrera amb algunes cases. Consta que almenys dues d’aquestes cases foren arrendades pel prior amb el consentiment de l’abat de la Portella.

Les notícies sobre el Mont es perden al final del segle XV sense que, almenys de moment, hom en conegui l’evolució ulterior.

Abans de l’any 1685 la vida monàstica a Sant Pere del Mont s’havia extingit, i aquest any la capella de Sant Pere del Priorat depenia de la parròquia de Santa Cecília de Grevalosa.

Poc abans del 1936 mossèn Valentí Santamaría de Manresa excavà l’església, i en la cripta trobà un parell de sarcòfags de pedra de la factura rústica i sense esculpir, que foren dipositats en l’actual Museu Comarcal de Manresa, on encara es guarden, bé que n’és impossible la identificació barrejats com es troben entre d’altres peces del magatzem. (ABC)

Església

Planta de l’església del priorat, a escala 1:200, amb una nau rematada vers llevant per un absis semicircular i, com a tret característic, una cripta sepulcral, situada sota l’absis. Cal notar, al costat, la situació de la sepultura antropomorfa.

A. Mazcuñan-F. Junyent

Per bé que l’edifici resta avui en estat ruïnós, tanmateix, conserva elements suficients per a extreure’n les principals característiques. En efecte, els fragments de mur subsistents evidencien que es tractava d’una església romànica, erigida avançat el segle XII, a partir d’un pla format per una sola nau, rematada per un absis semicircular a llevant. La unió entre ambdós elements es feia per mitjà d’un simple plec que feia la degradació i obria definitivament l’absis. Els murs que es conserven més sencers són el de tramuntana i el de migjorn, mentre que de l’absis només resta la socolada i del de ponent, llevat d’algun fragment i encara de molt poca alçària, no en queda pràcticament res.

Un tret d’aquest temple és la desmesurada gruixària que adquireixen els seus murs, sobretot els que aguantaven la volta, és a dir, el de tramuntana i el de migjorn, dels quals el primer fa 1,42 m i el segon 1,30. Els altres dos no assoleixen aquesta gruixària tan remarcable.

No queda cap vestigi de la cobertura amb la qual hom aixoplugà l’edifici; això no obstant, tenint en compte l’amplada dels murs i la cronologia, és molt probable que hom l’abrigallés amb una volta de pedra, potser lleugerament apuntada.

Vista de l’interior de la nau, vers llevant. Hom hi pot apreciar, al fons, el mur interior de l’absis i el recinte del santuari, sota el qual hi ha la cripta, encara conservada, de la qual hom pot veure l’arc de la porta d’entrada.

F. Junyent-A. Mazcuñan

La porta d’ingrés era situada al capdavall del mur de migdia, on encara és ben evident l’espai que ocupava, i davant seu hi ha cavada una tomba antropomorfa. No hi ha cap rastre dels finestrals que devien il·luminar el temple.

Els murs que romanen dempeus són totalment llisos, sense cap mena d’ornamentació; l’aparell ha estat fet amb grossos blocs de pedra, desvastats amb el martell i polits posteriorment, els quals es disposen ordenadament en filades horitzontals i a trencajunt, cosa que devia contribuir a donar a aquest temple, malgrat l’austeritat, un aspecte molt endreçat i atraient. (FJM-AMB)

Cripta

Un tret que singularitza aquesta església és la presència d’una petita cripta d’enterraments, excavada sota l’absis i a un lateral del presbiteri. Les seves mesures són força reduïdes i va coberta amb una volta apuntada feta de pedra.

Aquesta cripta era precedida per una esgraonada, ara molt malmesa, que s’enfilava al presbiteri, que ocupa un nivell més elevat, cosa que permeté de donar cabuda al soterrani sense que hom necessités fer una excavació molt profunda. A la cripta s’hi deuria descendir mitjançant una escala, de la qual no en queda cap indici. (FJM-AMB)

Sepultura

Vista de la tomba antropomorfa que es troba excavada al banc de roca que hi ha davant mateix de la porta d’entrada a l’església.

J. Galobart

Al costat mateix de l’església, al seu marge dret, hi ha una sepultura antropomorfa.

La seva forma particular és una mica curiosa puix que presenta els encaixos per a la coberta molt grans i ben fets així com un peu molt agut, mentre que el cap és quadrat. D’aquesta manera, la seva adscripció a la tipologia “F” (antropomorf, amb el cap, el peu i els angles en general arrodonits) s’escau solament per raó de la forma del cos, però no pas de la capçalera i els bisells de cobertura, que s’acostarien més aviat al model “G” (és a dir, antropomorf, amb el cap quadrat o rectangular i els angles de les espatlles i del peu tallats en línia recta). Fa una llargada d’1,95 m, una amplada d’espatlles de 0,60 m, una amplada central o de cos de 0,40 m i una amplada inferior de 0,17 m. La profunditat del tall al cap és de 0,25 m i de 0,32 m als peus. La seva orientació és est-oest.

Així mateix, sabem que mossèn Valentí Santamaría, antic director del museu manresà, va fer excavacions, poc abans del 1936, a la cripta de l’església i va recollir-hi un parell de sarcòfags de pedra, molt rústecs, que s’emportà al Museu de Manresa. Suposem que també es va adonar de l’existència de la sepultura antropomorfa suara exposada, però la seva classificació no es produí fins que nosaltres l’estudiàrem en el marc d’un treball d’àmbit comarcal sobre aquesta mena de tombes.

A més, cal fer esment d’un grupet de sepultures que hi ha dalt un serradet proper al citat monestir. Aquestes es troben encara mancades d’un estudi particular i sols es pot avançar que la seva forma és, majoritàriament, d’extrems arrodonits. (ADJ-JGB)

Bibliografia

Bibliografia sobre la cripta

  • Antoni Pladevall: Capelles i Santuaris del bisbat de Vic. Sant Pere del Mont a Grevalosa, a “Hoja Diocesana”, núm. 463, Vic 19 d’octubre de 1969.
  • Francesc Villegas i Martínez: Sant Pere del Mont i les seves esglésies dependents. Un priorat poc conegut del Bages, a “Butlletí del Centre Excursionista de la Comarca de Bages”, núm. 25 (2” època), Manresa gener-febrer-març 1975, pàgs. 27-29.

Bibliografia sobre la sepultura

  • Anònim: Tombes antropomòrfiques prop les runes d’un vell monestir, “Regió 7”, núm. 297 (26-3-81), Manresa 1981, pàg. 16.
  • Jordi Bolòs i Montserrat Pagès: Les sepultures excavades a la roca, a Necròpolis i sepultures medievals de Catalunya, a “Acta Mediaevalia”, annex 1, Barcelona 1982, pàg. 96.
  • Antoni Daura i Jorba i Joan Galobart i Badal: Les tombes medievals excavades a la roca. El cas del Bages, a “Dovella”, núm. 5, Manresa 1982, pàg. 16.
  • Antoni Daura i Jorba i Joan Galobart i Badal: L’arqueologia al Bages (II). Necròpolis medievals, a “Les Fonts. Quaderns de recerca i divulgació”, núm. 6, Manresa 1983, pàg. 81. (ADJ-JGB)