Situació
Torre mestra de la fortalesa, de planta circular i base atalussada.
ECSA - J. Bolòs
Les restes de l’antic castell són a la part alta de la població de Pilzà, la qual és situada al cim de la serra del seu nom, a 905 m d’altitud, dominant tota la vall del Guart.
Mapa: 32-12 (289). Situació: 31TBG921589.
Per a arribar-hi cal agafar la carretera N-230 de Benavarri a Lleida. Un cop fets uns 9 km aproximadament, cal desviar-se per un camí asfaltat, a mà esquerra, que al cap de 2 km mena directament a Pilzà. (JBP-JBM)
Història
El castell de Pilzà va ésser conquerit a partir del conveni del 5 de setembre de 1058, en què els comtes Ramon Berenguer I de Barcelona, la seva dona Almodis i el comte Ermengol III d’Urgell acordaren fer la guerra contra el rei al-Muqtādir de Saragossa, aportant cadascun la part corresponent en la campanya i repartint-se els guanys en igual proporció, és a dir, castells, terres i paries. En aquest temps, el districte de Pilzà confrontava amb els de Purroi, Casserres amb la quadra d’Entença, i Estopanyà, i el feu era en poder d’Arnau Mir de Tost. L’any 1063 Ermengol III d’Urgell va prometre que ajudaria fidelment el comte de Barcelona a tenir, posseir i defensar els béns, entre els quals s’esmenten els castells, fortificacions i terres del comtat de Ribagorça, amb les paries d’Hispània. Poc després, però, l’urgellès va morir a la famosa croada de Barbastre.
La feblesa de la dinastia urgellenca va ésser aprofitada pels comtes barcelonins per a arrodonir llurs dominis a la Baixa Ribagorça. El castell de Pilzà pertanyia a la comtessa Sança d’Aragó per donació del seu marit difunt, Ermengol III d’Urgell, probablement com a part de la dècima. Aquesta, l’any 1067, traspassà a Ramon Berenguer I i Almodis de Barcelona “ipsum castrum de Pilzano” amb totes les seves esglésies, els drets i les pertinences; aquest castell, segons el document, era situat “in extremis finibus Marchiarum, juxta Hispaniam”; així mateix es reservava una deixa en favor de l’església d’Àger. Tanmateix, l’àrbitre de la situació continuava essent el senyor d’Àger, Arnau Mir de Tost, el qual en el seu testament atorgat l’any 1072 llegà el domini i la seyoria del castell a la seva filla Letgarda i al seu net Guerau II Ponç, futurs vescomtes d’Àger-Cabrera.
L’any 1072 els comtes Ermengol IV i Llúcia de la Marca reconegueren les adquisicions dels comtes de Barcelona, és a dir, Pilzà, Purroi i Casserres, en canvi de 2 000 mancusos barcelonesos. Així, el castell de Pilzà amb les seves pertinences i totes les marques fins a Montsó figuren entre els béns que Ramon Berenguer I deixà als seus fills Ramon Berenguer i Berenguer Ramon l’any 1076. Aquest règim de condomini fracassà, i de la crisi política barcelonina se n’aprofità aleshores Ermengol IV d’Urgell; en concret, aquest, vers el 1080, els va prometre ajuda per mantenir l’honor i les paries que llur pare tenia a Hispània, i els comtes de Barcelona acordaren atendre les seves reclamacions sobre els castells ribagorçans.
Tot i que el castell de Pilzà és esmentat en l’honor ribagorçana que el 1131 deixà el comte de Barcelona al seu fill i hereu Ramon Berenguer IV, la seva possessió efectiva restà en mans dels comtes d’Urgell i dels seus feudataris, els vescomtes d’Àger. Així, per exemple, el 1126 i el 1130 Ermengol VI d’Urgell donà sengles masos de Pilzà a les canòniques d’Urgell i Solsona, respectivament. El vescomte Guerau II Ponç llegà l’any 1131 la senyoria del castell de Pilzà al seu fill Ponç II Guerau, reservant la tinença de la meitat dels dominis. L’any 1167, el comte Ermengol VII d’Urgell llegà en testament aquest castell al seu fill Ermengol VIII. Consta després, segons un conveni del 1191, que el castell de Pilzà era un alou del comte d’Urgell i el tenia infeudat el vescomte Ponç III de Cabrera. En la guerra engegada per la successió del comtat d’Urgell, Pilzà fou una peça més en el complicat joc polític. L’any 1215 el vescomte Guerau IV de Cabrera i d’Àger garantí els drets de la seva mare, Marquesa, amb aquest castell. Finalment, a la concòrdia de Tàrrega de l’any 1236, el rei Jaume I va cedir el comtat d’Urgell a Ponç I amb la vila de Pilzà en franc alou. Seguí després l’evolució del comtat d’Urgell, que heretà la corona el 1314.
Com a castlans es van instal·lar al castell una branca dels vescomtes d’Urgell originada pel cavaller Brocard Guillem. Aquest va ser un personatge important, car, casat amb Càritas de Benasc, va fer de nexe entre l’Urgell i la Ribagorça i participà activament en les conquestes d’ambdues entitats territorials. Així, el 1093 Brocard Guillem deixà l’honor d’Urgell amb el castell de Pilzà al seu fill Berenguer Brocard, la resta al segon fill, Pere Brocard, i en usdefruit de la seva muller Càritas. Els seus successors agafaren els cognoms Benasc i Pilzà, però hom té la impressió que els seus interessos radicaven més a la rodalia que al mateix castell de Pilzà.
Tot i que, com ja s’ha vist, a la baixa edat mitjana Pilzà passà al domini en alou dels vescomtes d’Àger, en realitat de mica en mica s’hi afermà la senyoria dels Àger. L’any 1456 el donzell Joan d’Àger, senyor de Pilzà, adquiria un censal sobre una casa a Barcelona. El primer cens conegut, de l’any 1495, dona a Pilzà 11 focs.
A l’edat moderna el lloc de Pilzà formà part del quart comtat de Ribagorça com a lloc de senyoria laica, és a dir, amb alta i baixa justícia i dret de representació a les corts del regne. Al segle XVI era ja en mans de la branca dels Erill dita de Concabella, que eren senyors també d’aquest poble de la Segarra i dels ribagorçans Aulet, Pilzà i Castilló del Pla; s’emparentaren amb els Bardaixí, i membres d’aquesta família es refugiaren al castell de Pilzà amb motiu de la guerra civil ribagorçana. Probablement fou aleshores quan es va fortificar el recinte que, acabada la contesa, manà destruir el rei Felip II. (JBP)
Castell
Els vestigis del castell consisteixen en una torre de planta circular, una sala annexa situada al nord-oest i un recinte ampli, que a la banda meridional s’estén fins a prop de l’església. En aquest recinte hi havia diverses bestorres i sales.
La torre té una alçada d’uns 13 m. Sembla com si hagués estat feta en diverses etapes. Convé, per tant, diferenciar la part superior dels metres de la fonamentació. Els 2,5 m més inferiors de la torre, lleugerament atalussats, són fets amb uns carreus grans i ben escairats (30 cm d’alt X 50 cm de llarg), units amb morter. Per damunt hi ha un talús fet també amb gran carreus, però diferents dels anteriors, més grans i col·locats a trencajunt. Damunt s’alça la torre, que, al nivell del primer pis, torna a tenir una filada de carreus semblants als del talús.
La torre, a peu pla, té un diàmetre interior de 263 cm i unes parets amb un gruix de 115 cm. Aquest espai, segurament acabat amb una falsa cúpula, tenia una alçada de 2,5 m. Per sobre d’aquesta cambra inferior encara hi ha 3,5 m més. Per sota, a l’exterior, veiem que la paret de la torre baixa uns 3,5 m, segurament massissos, després dels quals comença el talús, que ja hem descrit.
Al pis principal hi ha dues obertures, finestretes de mida mitjana; una fa 75 cm d’alt per 43 cm d’ample i l’altra 44 cm per 35 cm. La major part de les pedres de les parets no són gaire treballades i són col·locades poc acuradament en filades.
Al nord-oest d’aquesta torre hi havia una sala, potser amb una planta en forma de trapezi. En una darrera etapa, feia uns 20 m de llarg —de nord a sud— per uns 12,5 m d’ample. Els seus murs exteriors tenen un gruix de 110 cm. Les parets del costat oest són molt malmeses (a causa que hi han estat arrencats tots els carreus). En canvi, allò que es veu a la banda que dona a l’espadat és molt interessant. El mur inferior de la torre, fet de grans carreus, continua, sense solució de continuïtat, al llarg de la base del mur de la sala. Passa de la forma corba de la torre a la forma recta de l’edifici que hi tenia annexat. Podem veure aquest mur de la sala al llarg d’uns 5 m, bé que és possible que continués al llarg d’uns 9,5 m més, que corresponen a la longitud inicial d’aquesta sala annexa. Després s’amplià uns quants metres més, fins a restar a uns 4 m de la darrera ampliació.
A tot el voltant d’aquesta torre i de la sala hi devia haver un recinte que, actualment, només és visible al sector meridional, el menys edificat modernament. Aquest clos tenia una amplada d’uns 32 m i era acabat a ponent amb una bestorre. En aquest recinte hi ha les restes de dues petites sales. També dins d’aquest clos, més a prop de la torre, a uns metres de la muralla perimetral de l’est, s’endevinen els fonaments d’un mur de 110 cm, orientat de nord a sud. Al sud d’aquest recinte, hi havia un altre clos, adossat al superior, amb una longitud d’uns 24,5 m, acabat a l’angle sud-oest amb una altra bestorre.
Les dues sales cobertes que hi ha mig colgades de terra al sud de la torre tenen una longitud de 9,5 m i unes amplades de 3,1 i 3,7 m respectivament. Tenen una alçada de poc més de 3 m i són formades per una volta. Són semblants a la que trobem al proper castell d’Estopanyà i segurament foren fetes als darrers segles medievals.
La datació de molts dels elements d’aquesta fortificació no és gaire difícil. Moltes de les construccions corresponen o bé a una etapa final de l’època romànica o bé ja, més aviat, a l’època gòtica. El tipus d’aparell constructiu i la forma de les espitlleres de la part alta de la torre semblen evidenciar més aviat una fàbrica de cap al segle XIII o fins i tot d’un moment posterior. Així mateix, les sales i alguns dels murs perimetrals, sobretot els més meridionals, semblen ésser fets en un moment força tardà. Per contra, és més difícil la datació de la base lleugerament atalussada de la torre i de la sala annexa, fetes alhora, que alguns han volgut considerar anterior a la conquesta del comte de Barcelona, bé que també poden ésser datades cap als segles XII o XIII.
Un altre aspecte interessant d’aquesta fortificació és l’existència d’un recinte ampli, que malgrat haver estat molt modificat al llarg dels segles pot tenir l’origen en una fortificació feta en una època molt reculada, d’una forma semblant al que trobem en molts altres castells d’aquestes contrades. (JBM-JJBR)
Bibliografia
- Caresmar, 1756, docs. 1 092, 1 850 i 2 498
- Villanueva, 1821, vol. IX, ap. XXI, pàg. 269
- Monfar, 1853, pàgs. 423-424 i 521
- Moner, 1878-80, pàssim; 1884, doc. 6
- Miret, 1910, pàg. 339
- Yela, 1932, doc. 11, pàg. 32
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 39, pàgs. 55-56, doc. 148, pàgs. 144-146, doc. 149, pàgs. 146-150, doc. 152, pàgs. 152-153, doc. 153, pàgs. 154-155, doc. 156, pàgs. 156-157 i doc. 492, pàgs. 524-527
- Sanahuja, 1961, pàg. 210
- Chesé, 1972, docs. 75 (1067), 145 i 250
- Villanueva, 1982, pàg. 125
- Boix, 1985b, doc. 1
- Fité, 1988, vol. 3, pàg. 973 i segs