Situació
Parròquia del poble de Siscar que fou seu d’una antiga comanda hospitalera fundada al segle XII.
ECSA - J.A. Adell
L’església de Sant Miquel, juntament amb la casa Castell, presideix el nucli de població de Siscar, situat a la solana d’un tossal i al marge dret del riu de Queixigar, a la sortida del congost de Falç.
Mapa: 32-12 (289). Situació: 31TBG973615.
S’arriba a Siscar des de Calladrons per la mateixa carretera local que s’agafa a la N-230, una mica abans d’arribar a Benavarri. (JBP)
Història
Sembla que, en principi, el lloc de Siscar restà adscrit al castell de Casserres i a la quadra d’Entença, la qual va ser concedida en alou l’any 1063 per Arnau Mir de Tost i la seva esposa Arsenda al cavaller Mir Gombau. En aquest sentit, la seva organització i repoblació estan relacionades amb els Entença, que en tingueren la senyoria i afavoriren l’establiment d’una comanda hospitalera. L’església de Siscar és documentada per primera vegada l’any 1091 en el testament de Bonadona, castlana de Calladrons, la qual deixà “ad Sanctam Mariam de Sischar” la quantitat de dues unces d’or. Cal advertir que la primera advocació d’aquesta església fou Santa Maria, titular que fou susbstituït posteriorment pel de sant Miquel.
Sens dubte la gènesi de l’església de Siscar estigué vinculada a la jurisdicció castellana; en un primer moment Santa Maria compareix adscrita a l’abadia de Falç, i ambdues senyories eren infeudades a un mateix llinatge cognomenat Falç i Siscar.
Vers l’any 1140 Gaufred, bisbe de Roda, donà a l’orde de l’Hospital de Jerusalem les esglésies de Siscar i d’Arro amb els seus drets jurisdiccionals. Aquest fet fou l’origen de la comanda hospitalera de Siscar que tenia com a centre l’església de Santa Maria. En la primera etapa, la comunitat independent va ésser regida per un prior; així, el 1154 Gerberga de Montanyana, el seu fill Berenguer i la seva l’esposa Maria vengueren a Santa Maria de Siscar i a Guillem, prior i abat, una peça de terra al terme de Siscar, al Cap de la Coromina, pel preu de cinc sous. A la Ribagorça els hospitalers obtingueren en aquests temps molts privilegis i propietats. Entre les concessions més importants figura la confirmació de l’església de Siscar pel bisbe successor, Guillem Pere de Roda-Lleida, l’any 1157, en favor del gran mestre de l’Hospital Ramon del Pui.
L’afermament de la comanda no va ésser pas fàcil, puix que l’abat d’Àger s’hi oposava aferrissadament; en concret, excomunicà els hospitalers i l’any 1165 aconseguí una butlla d’Alexandre III que confirmava l’entredit i a més els ordenava que no rebessin sepultura de ningú que fos excomunicat per l’abat d’Àger, i si això hagués succeït, que es treguessin els cossos dels excomunicats del seu cementiri, i que d’aquella injúria se’n fes reparació a l’abat. Es desconeix si realment es va procedir a l’exhumació dels cadàvers i els resultats de tals mesures. De fet, el 1188 els hospitalers arribaren a l’acord definitiu amb la mitra lleidatana, de manera que el bisbe es reservà “in ecclesia Siscar” el dret de cena per vint vegades l’any.
En aquestes cirscumstàncies va ser decisiu el suport dels senyors locals. Així, l’any 1167 Arsenda i el seu fill Arnau de Siscar atorgaren a l’Hospital els drets que tenien a Santa Maria i aprovaren totes les donacions que en el futur li fossin fetes als llocs de Siscar i Falç, prometent, a més, respectar els delmes pertanyents als homes de Siscar. Els Entença també afavoriren les possessions de la comanda; se sap que Òria d’Entença li féu donacions els anys 1157 i 1171, mentre que la seva germana Jussiana, senyora d’Entença i comtessa d’Empúries, li atorgà el 1175 un alou amb les seves pertinences i, poc després, el 1176, el mateix castell de Siscar. Els drets de la castlania passaren també a poder dels comanadors mitjançant la donació que feu Ramon de Siscar l’any 1214.
Els Erill destacaren també com a protectors de la comanda a l’Alta Ribagorça, i al llarg del segle XII la documentació recull nombroses donacions fetes a Santa Maria de Siscar per diversos membres d’aquesta important família. Altres senyors i particulars, a imitació dels més poderosos, cediren i vengueren a Santa Maria de Siscar capmasos, cases, casals, terres, vinyes, llinars, canemars, molins i altres drets. D’altra banda, cal destacar que moltes de les donacions foren fetes per dames nobles, moltes de les quals ingressaren en la comunitat com a confraresses, car una de les característiques de la comanda de Siscar era l’admissió de tots dos sexes entre els seus membres.
Així doncs, l’església de Santa Maria de Siscar fou cap de la comanda que l’orde de l’Hospital tenia a la Ribagorça. El domini territorial de la comanda estava estructurat en tres nuclis: el central, entorn a la vall del Queixigar, un segon a la Terreta amb el priorat de Montanyana, i el tercer, a la Llitera, on tal vegada s’ha de localitzar l’efímera comanda de “Castello de Siscar” esmentada el 1204.
Tot i els privilegis reials que afavoriren especialment la transhumància dels ramats —com el privilegi atorgat el 1172 per Alfons I de Catalunya-Aragó— i l’exempció del seu territori, la comanda de Siscar sempre figura entre les més petites de l’àmbit català. Entre el segle XII i el XIII sofrí una primera crisi important, potser motivada per la mala gestió del patrimoni. De fet, Berart, comanador de Santa Maria de Susterris (Pallars Jussà), s’encarregà llavors de l’administració dels béns. Probablement, aquesta situació explicaria per què l’obra romànica de Santa Maria resta avui inacabada.
D’ençà del segle XIII es constata un nou cicle d’expansió, crisi i reorganització. Cal destacar que, des d’aleshores, són consignats entre els membres de la comunitat un sacerdot, que devia exercir el ministeri eclesial, i un prior de Santa Maria, que devia tenir cura de l’hospital o casa d’acolliment de pobres.
El 1317 va rebre part de les possessions de l’orde del Temple, el 1319 passà a formar part integrant del Priorat de Catalunya i el 1435 fou unida definitivament a l’esmentada comanda de Susterris. No cal pensar en una simple annexió, puix que la comanda era titulada de Susterris i Siscar, de manera que aquesta casa gaudia d’una certa autonomia i de les possessions de la rodalia. Amb tot, és evident que els dominis de la comanda havien disminuït de pobladors i de rendes; la crisi havia estat determinada per diversos factors, com per exemple la pèrdua del primitiu esperit social i religiós.
La tasca dels hospitalers en aquell moment es reduïa gairebé a la percepció de rendes, i, segons la documentació conservada, sembla que al llarg de tota l’època moderna només es preocupaven per renovar els capbreus llevadors de llurs dominis. El comanador declarà als visitadors de l’orde que el valor de la comanda de Susterris i Siscar era anualment d’unes 750 lliures barceloneses.
El 1752 la comanda de Siscar continuava unida a la de Susterris. A l’època moderna l’església de Siscar va ésser reformada a la part dels peus i sobrealçada amb l’afegit d’un pis i d’un campanar d’espadanya. Potser amb motiu d’aquestes obres es produí el canvi d’advocació a favor de sant Miquel. Amb la supressió dels beneficis incongrus (1769) i de les jurisdiccions privilegiades (1874) Sant Miquel de Siscar passà al bisbat de Lleida. (JBP)
Comanadors de Sant Miquel de Siscar
| Bartomeu (abat?) | 1152 |
| Guillem (prior i abat) | 1154 |
| Guillem Ponç | 1159-1162 |
| Guillem de Llorac | 1171-1174 |
| Arnau de Gia | 1175-1184 |
| Guillem de Llorac | 1188 |
| Arnau de Serós (comanador de Pallars i de Ribagorça) | 1188 |
| Berart (comanador de Susterris i administrador de Siscar) | 1189-1190 |
| Guillem de Castellvell | 1192-1195 |
| Guillem de Saraís (comanador de Pallars i de Ribagorça) | 1195 |
| Guillem de Saraís | 1204-1213 |
| Guillem de Concabella | 1213-1214 |
| Ramon d’Alsamora | 1219 |
| Guillem d’Abella | 1242-1249 |
| Bernat d’Aguda | 1255 |
| Arnau de Millars | 1256 |
| Bernat de Sa Corbella | 1266 |
| Berenguer Arnau | 1275 |
| Bertran de Salaverd | 1277 |
| Berenguer de Valls (procurador de Siscar) | 1278 |
| Pere Miquel | 1280 |
| Guillem Odaci | 1283 |
| Arnau de Cardós | 1304 |
| Arnau de Cervera | 1304-1311 |
| Pere d’Estaran | 1340 |
| Bernat Das | 1350 |
| Berenguer d’Àger | 1353-1366 |
| Guillem Sicart | 1408 |
| COMANADORS DE SUSTERRIS I DE SISCAR | |
| Guillem Sicart | 1436 |
| Jaume de la Geltrú | 1437-1438 |
| Jordi Saplana | 1451 |
| Pere Huguet | 1457 |
| Nicolau Canta | 1475 |
| Joan Icart | 1491-1496 |
| Gaspar de Llor | 1500 |
| Ponç de Corregó | 1501 |
| Gaspar Desllor | 1512 |
| Joan Moliner | 1521 |
| Gaspar Ferrer | 1532-1549 |
| Joan Ortiz | 1555-1574 |
| Joanot de Torrelles | 1574-1580 |
| Onofre de Copons | 1593-1599 |
| Joan d’Alentorn | 1604-1608 |
| Galceran Turell | 1612-1614 |
| Guillem de Calders | 1621-1629 |
| Francesc de Miquel | 1629-1654 |
| Miquel de Caldes | 1659-1662 |
| Pere Fortesa | 1669-1680 |
| Miquel de Bordils | 1687-1696 |
| Ramon Despuig | 1703-1710 |
| Joan Antoni Puigdorfila | 1722-1729 |
| Miquel de Bordils | 1746 |
| Nicolau Abrí Descafilar | 1753-1773 |
| Ramon de Copons | 1775-1781 |
| Salvador de Xatmar | 1784-1788 |
| Antoni d’Erill i Ribes | 1796-1822 |
(JBP)
Església
Planta de l’església, un edifici romànic inacabat completat amb un cos afegit a ponent als segles XV-XVI.
J.A. Adell
L’església de Sant Miquel és un edifici inacabat en la seva concepció original, que era d’una sola nau de grans proporcions; fou conclòs, a ponent, per un cos de nau més baix i més curt, que contrasta amb la part de llevant, construïda d’acord amb el projecte primitiu.
La nau, única, molt ampla i alta, és coberta amb una volta de canó de perfil acusadament apuntat i reforçada per un arc toral, que com les voltes de l’edifici arrenca d’una imposta bisellada; aquest arc és suportat per dos pilars adossats als murs laterals, en el punt on quedà interrompuda l’obra original que s’obre al tram adossat a ponent, mitjançant un gran arc escarser. La nau és capçada a llevant per un gran absis semicircular, precedit d’un arc presbiteral. Prop de l’obertura absidal s’obren dues capelles rectangulars, buidades en el gruix del mur. La capella que és situada al sud presenta una finestra d’esqueixada recta. Aquesta finestra i la finestra absidal, de doble esqueixada, són les úniques obertures de l’edifici original.
La porta s’obre al costat sud del cos afegit a ponent, i és feta amb un arc d’amples dovelles, del mateix tipus que una altra porta, més petita, que s’obre a la façana oest, però que actualment és paredada.
Les façanes són totalment llises i mancades d’ornamentació, llevat de l’absis, que és ornamentat amb un fris de mènsules que suporten el ràfec de la teulada.
L’aparell de la part original és molt uniforme; és compost de carreus escodats, ben escairats, i disposats molt ordenadament en filades regulars. Aquest tipus de parament evidencia una construcció molt acurada, que juntament amb la senzillesa i les grandioses proporcions del temple, ens situen en un moment en què els paràmetres de l’arquitectura romànica deixen pas a nous plantejaments estètics, ja al segle XIII, o potser al segle XIV, mentre que la part de ponent podria situar-se entre els segles XV i XVI. (JAA)
Bibliografia
- Moner, 1878-1880, vol. IV, pàg. 56
- Miret, 1910, pàgs. 93-94, 124-127, 212, 225, 360, 495 i doc. 1, pàgs. 539-540
- Chesé, 1972, doc. 145
- Ferrero, 1982, pàg. 231
- Boix, 1985b, doc. 4
- Iglesias, 1985-88, vol. I/3, pàg. 93