L’antic poble de Purroi, avui despoblat, és a 873 m d’altitud, en un esperó rocallós tallat a llevant pel barranc del Molí, que forma el límit amb Pilzà. El castell de l’indret, que era situat a la part alta de la vila, fou conquerit pels comtes Ramon Berenguer I i Almodis de Barcelona conjuntament amb el comte Ermengol III d’Urgell, poc després d’un pacte signat el 1058 en què decidiren fer la guerra contra el rei musulmà al-Muqtādir I de Saragossa. Pocs anys després, el 1063, Ramon Berenguer I féu donació a la comtessa Almodis dels castells que tots dos havien conquerit a la Baixa Ribagorça; en concret l’instrument esmenta “ipsum castrum de Puig Roio”, el qual afrontava territorialment a llevant amb el castell de Pilzà, al sud amb el terme del mencionat castell, a ponent amb els castells de Benavarri i de Calassanç i al nord amb la fortalesa de Falç. Alguns mesos més tard, els comtes de Barcelona i d’Urgell signaven una nova convinença per la qual el comte Ermengol III, dit el de Barbastre, es va comprometre a ajudar fidelment el comte de Barcelona a tenir, posseir i defensar els seus béns, entre els quals s’esmenten les dues parts del castell de Purroi amb les seves pertinences i les paries d’Hispània que allí tenia. El 1067 passà íntegrament al comtat de Barcelona, puix que la vídua del comte Ermengol III, la comtessa Sança d’Aragó, vengué la part que ella tenia al castell de Purroi als comtes de Barcelona, cosa que confirmaren els hereus del comtat d’Urgell, Ermengol IV i Llúcia de la Marca, el 1072. Així, entre els béns que el comte Ramon Berenguer I llegà als seus fills en condomini figura Purroi amb les seves pertinences i totes les marques fins a Montsó.
El primer castellà de Purroi va ser Arnau Mir de Tost, que sens dubte havia participat en la seva expugnació. Aquest, segons el seu testament datat l’any 1072, deixà el castell de Purroi en ple domini i senyoria als futurs vescomtes d’Àger-Cabrera, és a dir, a la seva filla Letgarda, al seu marit Ponç I i a llur fill Guerau II Ponç. L’any 1131 coincidiren dos testaments sobre el castell de Purroi; d’una banda, el comte Ramon Berenguer III de Barcelona el llegà al seu fill Ramon Berenguer IV, i de l’altra, el dit vescomte Guerau II Ponç en cedí el feu al seu fill Ponç II Guerau, tot i que la meitat dels dominis senyorials li correspondrien a ell en tinença.
En un tercer nivell de domini senyorial hi ha els castlans de Purroi. A l’inici del segle XII hi ha notícia d’un Ramon Mir de Purroi, potser relacionat amb els Entença; tanmateix, la línia principal dels Purroi s’originà amb el cavaller Rotlan Ramon, conqueridor de la vall de la Sosa al servei dels comtes d’Urgell. L’any 1150, Ramon de Purroi, fill de Sança i germà d’Arnau i Rotlan, s’oferí al monestir d’Alaó i a l’abat Ponç per militar tota la seva vida com a monjo de sant Benet, aportant diverses rendes i drets que tenia a les viles de Montoliu d’Urgell i Purroi. Les bones relacions amb Santa Maria d’Alaó culminaren quan el seu germà, Rotlan I de Purroi, amb els seus fills Guillem de Peralta, Pere, Ramon i Maria concediren l’any 1153 a l’esmentat monestir, l’església i alou del Vilet (Gavasa), per tal que hi fos restaurada la vida monàstica. Cal subratllar que el gran llinatge ribagorçà dels barons de Peralta procedia dels Purroi. Membres destacats d’aquesta família foren al segle XIII Berenguer de Purroi, prior del Vilet i abat d’Alaó, i Sibil·la de Purroi, muller de Ramon II de Peralta. Llur fill, Ramon III de Peralta, afermà la baronia de Peralta excel·lint en el servei reial, tot i que Jaume II li’n discutí la possessió l’any 1290. Purroi formà part de la baronia de Peralta fins a la fi de l’antic règim.
El primer fogatjament conegut, del 1495, consigna 24 cases a Purroi, que estava en possessió de Felip de Castre-Peralta. L’any 1610 pertanyia als barons de la Llacuna. En morir sense descendència el 1692 Carles de Gurrea i Aragó, duc de Vilafermosa, es promogué un famós plet entre els Montijo i els Villaverde sobre Purroi i el seu annex Pedrós, que no fou resolt fins el 1737. El 1781 hom troba esment de Purroi en el testament de la duquessa d’Arcos, com a lloc del ducat de Medinaceli, provinent de la baronia de Peralta.