Situació
Vista de l’habitació 7. En aquesta cambra, separada de la zona destinada al bestiar per una espectacular llinda, és on hi havia la llar de foc més important.
J. Bolòs
Casa de pagès que fou abandonada a la baixa edat mitjana i que va ésser excavada, els anys 1960-1962, pel Dr. Albert del Castillo. Aquest antic mas és situat a la vall de Santa Maria de les Garrigues o de Vilosiu, a la part sud-oest del terme de Cercs. Aquest mas figura situat en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 293-M781: x 03,5 — y 65,2 (31 TDG 035652).
Per anar-hi, venint de Berga, cal seguir la carretera de Queralt i agafar la carretera dels Rasos de Peguera; uns 500 metres després d’aquest trencall de la carretera dels Rasos, surt, també a mà dreta, una pista que va cap a Vilosiu. Aquesta pista, al coll de Blancafort, es bifurca; es pot seguir el camí carreter de la dreta, al llarg d’aproximadament 500 m més, fins passar una petita riera. Havent passat aquest rierol de Picamoixons, cal seguir-lo amunt un centenar de metres. Al fons d’un camp, entremig d’esbarzers, hi ha les restes de l’antic mas.
També s’hi pot arribar des del mas “B”, seguint la riera cap avall, al llarg d’uns 210 metres. (JBM)
Història
El mas de l’alta edat mitjana era, en principi, una construcció unifamiliar feta pels mateixos pagesos que hi havien de viure. Això darrer, que trobem detallat, per un seguit, als contractes d’establiment de noves explotacions, permet de comprendre’n algunes de les seves característiques constructives. D’altra banda, aquest mas, normalment, en moltes zones de la Catalunya Vella era isolat, envoltat d’horts, de camps, de boscs i de pastures. Així mateix, un altre element característic d’aquestes construccions fetes pels pagesos —causat, en bona part, per la pobresa de mitjans que tenien— era el fet que aquests edificis no tinguessin cap pis superior; no fou fins el final dels segles medievals quan, a causa de l’enriquiment de la societat pagesa, començaren a aparèixer els masos amb un trespol, damunt el qual hi havia les habitacions. També, en estreta relació amb la migradesa dels mitjans, trobem que la major part de les cases pageses alt-medievals conegudes s’adossaven a la roca, la qual cosa evitava que s’hagués de fer una paret i donava solidesa a l’edifici (en aquest mateix volum fixeu-vos, per exemple, en les cases de Puig Ventós, del Castellot de Viver, de la baga de Navel, al Berguedà, o bé, especialment, en el mas de la Creu de Pedra, al Solsonès); en certa manera, ens trobem a mig camí entre l’hàbitat de les coves o esplugues i les cases-torre del final dels segles medievals o ja de l’època moderna.
El mas “A” de Vilosiu segurament fou construït cap al segle IX o X, encara que després degué ésser, més o menys, refet i transformat. Vers l’any 839, ja existia l’església de Vilosiu; el seu terme cal suposar que havia d’ésser poc o molt habitat. En realitat, podem pensar que, en aquestes contrades, antigament, hi havia una població reduïda, que vivia sobretot de la ramaderia, i que fou als segles VIII i IX quan aquestes muntanyes es poblaren amb els agricultors vinguts de les planes del sud.
Aquest mas cal pensar que és documentat per primer cop l’any 980, quan la vall de Vilosiu, amb l’església i amb quatre masos, fou donada pel comte de Cerdanya al monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Aquests quatre masos, després d’aquesta data, surten també esmentats —i confirmats al monestir de Sant Llorenç— en l’acta de consagració d’aquest cenobi, de l’any 983. Així mateix, encara els tornem a trobar en un llevador de comptes d’aquesta abadia propera a Bagà, de cap a l’any 1125, on se’ns parla de les cases o “hostal·lats” de Rovira (Revira), d’Arnau (Arnald), de Ramir (Ranmir) i de Quintla (Chintla) i d’allò que pagaven.
Cal suposar que aquests masos, amb l’ensulsiada demogràfica del segle XIV, es degueren abandonar. La casa actual de Santa Maria, on antigament hi devia haver l’església i potser el centre de la vil·la de Vilosiu, té una llinda on hi ha inscrita la data de 1703; aquesta masia és situada a uns 500 metres del mas que hom ha anomenat “A”. (JBM)
Casa
Un dibuix amb la planta d’aquest mas, amb la indicació de les seves dependències.
J. Bolòs
El conjunt de cambres que s’excavaren els anys seixanta i que formen l’edifici d’aquest mas són situades en dos nivells; en un d’inferior, que fou construït inicialment, i en un de lleugerament superior i situat darrere, a l’oest del primer; aquest, segurament fou afegit en una època posterior, vers el segle XII.
El nucli central i inicial del mas “A”, amb una planta bàsicament rectangular, era format per dues cambres dedicades als homes. La més septentrional (cambra 7) té una superfície d’uns 22,5 m2; la de migjorn (cambra 6), on hi ha la porta que comunicava amb la zona destinada al bestiar, té una superfície de gairebé 15 m2. Les parets d’aquestes habitacions tenen un gruix que oscil·la entre 0,8 i 1,2 m; al costat oest, com hem dit que se sol esdevenir en aquest tipus de cases rurals, fou aprofitada una penya. L’altura d’aquests murs —tal com s’han conservat actualment— és d’uns 2 metres; amb tot, segurament mai no foren gaire més alts. La porta que separa aquesta part destinada als homes de la destinada al bestiar, situada al sud de la cambra 6, té una alçada de 186 cm; té una llinda formada per una impressionant llosa amb una longitud de 220 cm.
Les cases més primitives eren molt senzilles, gairebé hom hi troba la gent i el bestiar aplegats en un sol àmbit. En edificis més evolucionats es crearen dos àmbits distints. També, de bell antuvi, la part destinada als homes solia servir, al mateix temps, com a dormitori i com a menjador. En aquest mas “A” de Vilosiu trobem l’àmbit destinat als homes dividit en dues parts i potser, en un cert moment, format per tres o més cambres —si incloem l’habitació 8—.
La cambra 7, que era coberta i tenia un enllosat, podia servir de rebost i podia també ésser el dormitori. S’hi trobaren, durant l’excavació, diverses olles i altres fragments de ceràmica grisa, a part d’un ganivet de ferro, un mànec de bronze d’un punyal, una possible massa de pedra amb un forat central, un botó, una anella o cercol de ferro, un clau, un punxó i una moneda de Jaume I.
En aquesta mateixa habitació, a la paret oest, hi ha una espècie d’armariet encastat, amb boca de 0,3 per 0,4 m i una profunditat de gairebé 1 m. Al costat esquerre d’aquest armariet, en algun moment, s’obrí una porta que permetia que es comuniquessin les cambres 7 i 8; a la banda d’aquesta primera cambra encara es veuen tres esglaons destinats a facilitar l’accés al nivell superior.
La cambra 6 probablement feia de menjador: hi havia una llar de foc quasi al centre de la sala, potser una mica cap a llevant, per tal de no quedar ben bé davant la porta. Quan s’excavà, trobaren la resta de dos enllosats. Així mateix, damunt el paviment superior, hom descobrí tot un seguit de lloses col·locades verticalment, caigudes possiblement del sostre, juntament amb l’argila, que també devia fer part de la coberta. En aquesta cambra de la llar de foc, en excavar-la, es descobriren dues sivelles de bronze, una agulla d’aquest mateix material, un recipient de ceràmica, trencat, una tapa i altres fragments de ceràmica grisa i dues monedes que sembla que eren del segle XIII i que qui sap si ens daten l’època més pròspera d’aquest edifici.
Tal i com veurem que també s’esdevingué en el mas “B”, la zona destinada al bestiar fou situada, en principi, davant i a l’exterior de la porta d’entrada a la zona d’habitació. En aquest mas “A”, quan es produí l’abandonament, aquesta zona inferior destinada al bestiar era dividida en dues parts. A la banda de tramuntana hi havia dues cambres: el corredor que comunica els àmbits 5 i 6, amb una superfície de 10 m2, i la 5, amb una superfície d’uns 29 m2. Al corredor, excavat l’estiu de l’any 1960, es trobaren restes de dos paviments de lloses: sobretot entremig d’aquests enllosats varen aparèixer fragments de ceràmica grisa, un ganivet, un pany i una clau. Aquestes dues dependències eren una zona de pas, on s’ha cregut que hi podia haver, per exemple, les gallines.
Al costat de migjorn, hi havia una zona dedicada sobretot al bestiar, amb una entrada pròpia; tenia quatre cambres més. La 4, situada al fons i a la dreta, amb una superfície de 12,5 m2, segurament fou la darrera que s’abandonà. Tenia una coberta, en bona part formada de lloses, les quals, en ensorrar-se el sostre, quedaren clavades verticalment damunt el paviment; sota aquest paviment encara es trobà un nou terra empedrat. Al racó nord-oest hom creu que hi podia haver hagut una llar de foc. En aquesta cambra van aparèixer, a part de nombrosos fragments de ceràmica grisa, també alguns padellassos de ceràmica rogenca i també alguns trossos de ceràmica amb vernís melat o verdós que podem situar a la darrera etapa d’utilització d’aquesta habitació; d’altra banda, una moneda de Pere III el Cerimoniós sembla que pot datar força bé el moment en el qual el mas deixà d’ésser habitat. A més a més, a part d’això, s’hi trobà una punta de dard de ferro i una anella també de ferro. A causa de la riquesa del que s’hi trobà, creiem que encara que, inicialment, aquest àmbit és possible que fos destinat al bestiar, en l’etapa final del mas és molt probable que servís com a habitació. Cal fer esment també que, mentre la llar de foc de la cambra 2 és bàsicament central, aquesta —com la de la cambra 8— fou adossada a una paret, en aquest cas en un angle.
Les cambres 1 i 2, amb unes superfícies d’uns 9 i 10 m2, segurament eren destinades al bestiar: porcs, cabres, ovelles, bestiar boví,... En la número 1, es trobaren restes d’una canal que servia per a evacuar els fems. S’hi trobaren ossos de porc, de cabra, una banya,... i també un disc de ferro foradat.
La cambra 3, amb una superfície d’uns 11,5 m2, feia de vestíbul d’aquesta zona meridional; segurament, però, també hi havia bestiar.
Finalment, les cambres 8 i 9 són situades a un nivell superior, al cim de la roca a la qual s’adossa la cambra 6; a l’oest de tot això que hem vist fins ara.
La cambra més septentrional, la número 8, amb una forma gairebé triangular, té una superfície d’uns 25 m2. En aquest àmbit, que sembla que també serví com a habitació per als homes i que, com hem vist, es podia comunicar amb la cambra 7, es trobà l’únic forn del mas —situat a l’angle oest— i una llar—situada a la paret del nord—. En aquesta cambra va aparèixer, a part de fragments de ceràmica grisa i d’un pany amb una clau, una interessant llàntia de bronze; aquest llumet es descobrí en una esquerda de la paret, prop del forn. A terra, segurament a causa d’haver-hi el forn, hom trobà, sobre el paviment de lloses, molta cendra i una gran quantitat de fragments de carbó.
Al sud d’aquesta cambra hi havia un clos ampli, possiblement un corral no cobert, amb una superfície d’uns 75 m2, on es devia tancar les ovelles i cabres. En aquest àmbit núm. 9 només sortiren escassos fragments de ceràmica grisa. (JBM)
Objectes
Diversos objectes de ceràmica grisa, trobats durant els treballs d’excavació i conservats actualment al Museu Municipal de Berga.
G. Llop
Olla de ceràmica de color gris clar (N 7 de l’escala Munsell), de pasta força compacta i amb alguns fragments esparsos de quars. Segurament fou utilitzada durant alguna de les darreres fases d’ocupació del mas. Peça conservada al Museu de Berga J. Bolòs.
Els objectes que hom troba a les excavacions, lògicament, han de reflectir, amb més o menys aproximació, allò que utilitzava o duia a sobre la gent que vivia al lloc excavat; així mateix, també hi trobem objectes que pertanyien a les construccions.
Com se sol esdevenir normalment, la major part dels materials que van aparèixer al mas “A” de Vilosiu eren ceràmics, sobretot, terrissa cuita en una atmosfera reductora. També s’hi trobaren, però, com ja hem vist, objectes metàl·lics i d’os. A continuació n’esmentarem i descriurem, d’una forma breu, alguns, potser els més representatius, conservats actualment al Museu de Berga.
Tot i ésser aquest mas, excavat l’any 1961, una casa de pagesos més aviat pobre, no sols hi trobaren objectes domèstics o de la construcció, sinó també diverses armes, segurament destinades a la defensa o, potser, a la caça. En primer lloc, crida l’atenció un fragment d’una fulla d’espasa amb una amplada d’uns 35 mm. Així mateix, també s’hi trobà un tros d’un mànec de bronze d’un punyal; l’empunyadura, amb una forma de rombe, té una llargada de 64 mm. Una darrera arma ofensiva és una punta de ferro d’una sageta, trobada a l’habitació 4; té una longitud de 65 mm i l’extrem és de secció triangular.
Al costat d’aquestes armes també van aparèixer eines de la vida domèstica. Ja hem fet esment dels objectes ceràmics; els fragments conservats sobretot devien pertànyer a olles o olletes destinades a anar al foc i coure els menjars dels habitants del mas. A part de la terrissa, cal destacar, en primer lloc, dos ganivets, amb un sol tall, trobats al corredor a l’habitació 7, que tenen unes longituds de 18 i de 18,8 cm; en el segon encara es veuen els forats que permetien de subjectar el mànec. També en aquesta categoria de les eines domèstiques, podem col·locar el llum de bronze, molt ben conservat, que va aparèixer al costat del forn, a la cambra 8; té un diàmetre d’uns 6 cm i una profunditat de 17 mm.
Dibuix dels materials trobats al mas. Alguns dels objectes metàl·lics trobats durant l’excavació duta a terme els anys 1960-1962 pel Dr. Alberto del Castillo i conservats actualment al Museu de.
Berga J. Bolòs-A. Serra
Objectes diversos de metall trobats durant els treballs d’excavació i conservats actualment al Museu Municipal de Berga. Aquests objectes són del segle XIII.
G. Llop
Un altre apartat el podrem dedicar als objectes relacionats amb els béns immobles i mobles de la casa. En aquesta casa de Vilosiu hi devia haver un cofre on es guardaven les robes i altres productes més preats; aquest cofre es podia tancar. De claus petites de caixa o cofre se n’han conservades diverses. Una d’elles, la que dibuixem, té una longitud de 50 mm. El tancador de pany que es trobà a la cambra 7 també devia pertànyer, segurament, a un objecte moble; té una llargada d’11,3 mm i un gruix de 3 mm. Així mateix, també podem incloure en aquest apartat un clau llarg, trobat a la cambra 7 i que té una longitud de 10,2 cm; la seva cabota és de secció circular.
Per acabar gairebé, hem de parlar dels objectes relacionats amb la indumentària de les persones. En primer lloc, hem de fer esment de dues sivelles que van aparèixer en aquest jaciment. Una d’elles és especialment remarcable: té forma el·líptica i encara conserva la placa, la qual és decorada, al mig, amb un lleó situat sobre un fons repujat, clos dins un doble cercle. L’amplada màxima de la sivella és de 44,5 mm i la seva llargada és de 21 mm. La placa fa 38 mm d’ample per 35 de llarg. L’altra sivella és més petita i té, al costat oposat al de l’eix, una làmina amb una decoració de línies entrellaçades. L’amplada d’aquesta sivella és de 20 mm. Ambdós objectes van aparèixer a la cambra 6, on hi havia la llar de foc principal i on la gent es devia estar. A la cambra 4, ja a la zona de migjorn, es van descobrir dos fragments d’una placa plegada, de bronze, destinada a anar a l’extrem d’una corretja; encara s’hi veuen els forats fets per als quatre reblons. Fa 42 per 40 mm. En aquest mateix apartat també podem incloure l’agulla, trobada a la cambra 7, que té una longitud total de 117 mm, i, així mateix, igualment, un possible botó d’os.
Així doncs, mentre veiem que hi ha força objectes relacionats amb la vida domèstica, tal com és lògic, en canvi, sorprenentment, no es trobà gairebé cap objecte relacionat amb el món de l’agricultura o de la ramaderia, tot i que treballar els camps i, sobretot, criar el bestiar, havien d’ésser, d’una forma lògica, les principals activitats dels homes que habitaven aquest mas.
Com ja es desprèn d’allò que hem dit en parlar de la història i de l’estructura d’aquest edifici, la major part dels objectes trobats han d’ésser de la primera meitat del segle XIV —moment en què es degué abandonar almenys una bona part de l’edifici— o dels segles immediatament precedents. (JBM-AS)
Bibliografia
Bibliografia sobre la casa
- Jordi Bolòs, Montserrat Pagès: El monestir de Sant Llorenç prop Bagà, Artestudi, Barcelona 1985 (en curs de publicació)
- Jordi Bolòs: Dos llevadors del monestir de Sant Llorenç prop Bagà (segles XII i XIII), “Urgellia” (en curs de publicació)
- Alberto del Castillo: El manso medieval A de Vilosiu, a “Homenaje a Jaime Vicens Vives”, vol. I, Barcelona 1965, pàgs. 219-228
- Manuel Riu: El hábitat en Cataluña en la Alta Edad Media (siglos IX-XII), “Atti del Colloquio Internazionale di Arqueologia Medievale”, Palermo 1976, pàgs. 3-15
- Manuel RIU: Hàbitat, tècniques i economia rural, Història de Catalunya, vol. II, Salvat Editors, Barcelona 1978, pàgs. 158-166
- Per a redactar aquestes notes han estat utilitzats els diaris d’excavació fets per Albert del Castillo i Manuel Riu i conservats al Departament d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona
Bibliografia sobre els objectes
- Jordi Bolòs, Imma Ollich, Iñaki Padilla, Montserrat Pagès, Manuel Riu: Sivelles medievals de Catalunya i altres peces d’orfebreria relacionades amb la indumentària, “106e Congrès national des Sociétés savantes”, Perpinyà 1981, pàgs. 107-183