Situació
Una vista d’aquest mas, durant els treballs d’excavació duts a terme l’estiu de l’any 1985.
J. Bolòs
Mas medieval excavat, en part, durant els estius dels anys 1984 i 1985 sota la direcció de Jordi Bolòs, Albert Curto i Assumpta Serra. Aquest mas figura situat en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 293-M781: X 03,3 — Y 65,2 (31 TDG 033652).
Aquest edifici és situat uns 210 metres a l’oest del mas “A”. S’hi pot arribar des d’aquest mas, seguint amunt el torrent, o bé s’hi pot anar, des del collet de Blancafort, agafant la pista de l’esquerra i, després de poc més d’1 km, la primera pista a la dreta, fins arribar a la riera; cal passar pel costat de la font de Montger i seguir el torrent al llarg d’uns 200 metres, cap avall. El mas és situat a uns 20 metres d’aquesta riera. (JBM-ASC)
Història
La història d’aquest mas degué ésser bàsicament molt semblant a la del mas “A”, encara que, pel fet d’ésser un dels més allunyats del nucli central de la vil·la, on hi havia l’església, també degué ésser dels primers que s’abandonaren; això més aviat sembla que ho confirma el material que s’ha trobat. Cal dir, però, que de moment encara no s’ha excavat totalment la part nuclear de la casa, dedicada als homes i que era situada, com al mas excavat per A. del Castillo, al nord. (JBM-ASC)
Casa
L’estructura bàsica d’aquest mas era força semblant a la del mas “A”, encara que potser menys transformada. També hi trobem una part destinada a les persones i una altra-destinada al bestiar. La zona destinada a les bèsties de la casa hi és, però, menys fragmentada. D’altra banda, cal indicar que no s’hi produí cap ampliació a la part superior de la roca, que també existeix al costat de ponent.
Durant la primera campanya es varen excavar tres àmbits i la part meridional de l’edifici: Una cambra àmplia, amb una superfície d’uns 18 m2, segurament destinada a fer de tancat per a les ovelles, cabres, vaques... Un àmbit allargat, situat al costat nord d’aquest primer, amb una superfície d’uns 9 m2. I, finalment, al fons, a llevant, un tercer àmbit, en part cavat a la roca, amb una superfície d’uns 9,5 m2 i que, d’acord amb allò que s’ha trobat, pot ésser que fos on hi havia el forn. En totes tres cambres es veuen restes d’un o de més paviments; així mateix, almenys el tercer àmbit, segur que tenia una coberta de lloses, que es troben clavades al sòl, juntament amb una gran quantitat de cendres i de carbó.
Les parets de les cambres destinades segurament al bestiar són fetes amb pedres sense treballar; en part s’hi aprofita la roca natural. En canvi els murs de la zona d’habitació sembla que són formats per carreus ja lleugerament escalabornats.
Després de la primera campanya d’excavació, són clarament visibles tres portes: una que comunica la part dedicada a les persones amb el sector del bestiar i dues que permeten que hi hagi comunicació entre els tres àmbits descrits més amunt. Si l’estructura d’aquesta construcció fos semblant a la que trobem al mas A, hi hauria d’haver una altra porta que s’obrís a l’exterior. Creiem que aquesta obertura, si va existir, era precisament a l’extrem de llevant de la paret de separació dels àmbits primer i segon; evidentment, quan es va fer aquest mur es va tapiar aquest pas hipotètic. (JBM-ASC)
Excavacions arqueològiques
L’habitació 2 durant la campanya d’excavació de l’any 1984. A primer terme hom pot veure les restes de l’antic paviment. A mà esquerra hi ha la pedra que servia com a muntant de la porta que separa les anomenades cambres 1 i 2.
J. Bolòs
Vista de l’anomenada habitació 1 durant la campanya d’excavació de l’any 1984. A terra hi ha restes d’un possible paviment molt malmès. Les parets, fetes amb pedres sense treballar, es fonamenten directament sobre la roca, que fou lleugerament tallada.
J. Bolòs
Els materials trobats durant la primera campanya d’excavació al mas “B” de Vilosiu són bàsicament objectes ceràmics, ossis, metàl·lics i lítics.
Com és usual, però, la major part dels materials són fragments de terrissa. En primer lloc, establirem, doncs, els tres tipus principals de ceràmica que apareixen al jaciment, sobretot, d’acord amb les característiques de la pasta.
- Un primer grup és format per les ceràmiques de pasta rogenca o de color bru rogenc (color 5 YR 4/4 de l’escala de color de roques Munsell), que sovint tenen una engalba negrosa a totes dues cares (alguns cops molt fosca; arriba a un N 2 d’aquesta escala). D’altra banda, la pasta no és gaire consistent, car fins i tot es pot trencar amb l’ungla; conté alguns rars fragments de quars i de mica. Es pot datar vers el segle XI. Al jaciment del mas “B” s’han trobat, durant la primera campanya, una trentena de petits bocins amb unes característiques semblants a les descrites més amunt
- Ceràmica amb una pasta de colors bruns grisencs, tons intermedis, que oscil·len entre el bru suau (5 YR 5/2) i el bru groguenc fosc (10 YR4/2). Les peces poden tenir, en una cara o bé en totes dues, engalba, normalment de tons força negrosos (N 3,...). La pasta conté algun fragment de quars i de mica i alguna rara bombolla. Les parets són més gruixudes que les dels atuells del tipus precedents; poden tenir fins a 8 o 9 mm de gruix. Els gruixos, però, són força irregulars i les superfícies exteriors solen ésser també poc llises. En conjunt, aquest tipus es pot datar vers el segle XII Al jaciment s’ha trobat força fragments amb aquestes característiques, alguns d’ells fins i tot són vores o anses de recipients, generalment olles
- El darrer gran grup és format per les ceràmiques amb pasta de color gris més clar (N 5,...). Aquesta pasta ja és més compacta i ben cuita; presenta, però, encara, nombrosos fragments de quars, alguns dels quals força grossos (en algun cas, arriben a tenir 1, 5 mm). Moltes de les peces no sembla pas que siguin engalbades; en realitat, segurament, el color de l’engalba és molt semblant al de la pasta. El gruix de les parets és més uniforme i prim (entre 0,5 i 0,7 cm), tot i que encara podem trobar alguna irregularitat. En algun fragment es pot apreciar el pas de l’esponja. Així mateix, també cal destacar que és freqüent la presència de sutge a la cara exterior. Les peces d’aquest grup es poden datar vers el segle XIII
La major part dels fragments trobats els podem incloure en aquests dos darrers grups. Només tenim que no encaixi dins aquesta classificació: un trosset amb una pasta d’un color semblant al del grup tercer, però més ben treballada, molt més fina; creiem que degué ésser cuita el segle XIV. Així mateix, tenim una mostra de ceràmica cuita en una atmosfera oxidant i amb vernís verd.
Podem concloure, doncs, que el material ceràmic trobat en aquest jaciment es pot datar entre els segles XI i XIII amb dos testimonis, segurament, del segle XIV. D’això en podríem deduir, amb facilitat, que el mas degué ésser abandonat molt al principi del segle XIV; gairebé tota la ceràmica posterior al 1300 se la degueren endur els pagesos.
Vores
En el conjunt dels fragments de ceràmica que hem intentat de classificar, podem distingir setze vores. Encara que no puguem arribar a precisar exactament a quin tipus de recipient pertanyien aquestes vores, sí que podem assegurar que feien part d’atuells amb formes tancades, amb el cos amb forma globular: olles, olletes, algunes de panxes prominents. En dos casos, però, sembla que la panxa no prenia un diàmetre tan gros com en els altres casos, essent el ventre una mica més recte.
Els llavis solen tenir una forma arrodonida i sortint; són molt simples. Només en un cas l’extrem de la vora és aplanat a la part superior.
Els diàmetres de les boques de les peces, d’acord amb les vores conservades, oscil·len entre els 12 i els 16 cm.
Si establim una relació entre les vores i els tres grups de pastes que hem establert més amunt, tenim que: 3 vores són fetes amb pastes del primer grup, 7 són del segon grup i finalment, 6 són del tercer tipus.
Panxes i decoracions
Només en dos dels fragments conservats es veu la carena de la panxa. Precisament, és un d’aquests fragments l’únic padellàs que presenta una decoració: una línia incisa sinuosa.
Tapes
En aquesta primera campanya, només hem trobat un fragment de tapa, de pasta grisa, del segon grup. Tot i que sols tenim un trosset, podem copsar que tant la cara inferior com la superior són planes. El diàmetre exterior de la tapa era de 14 cm i el seu gruix d’aproximadament 1,2 cm. Cal destacar, també, la decoració de la cara superior, formada per dues línies incises amb una amplada de 0,3 cm, paral·leles i separades entre elles uns 1,5 cm. Entremig d’aquestes dues línies, que formen sengles circumferències, hi ha una altra línia també incisa i sinuosa.
Anses
En la zona excavada s’han trobat cinc anses o fragments d’ansa; tanmateix, només una d’elles s’ha conservat íntegrament i encara enganxada a la paret de la peça. La pasta d’aquesta ansa pertany al tipus segon, així com la de dues anses més; una altra és del primer grup i només una és del tercer.
Metalls
De moment només s’han trobat quatre objectes metàl·lics: un tros de ferradura, en el qual es poden distingir clarament dos forats per als claus; una anella de secció circular, amb un diàmetre exterior de 3,6 cm i un gruix de 0,5 cm; la part superior d’un clau de 5,8 cm de llarg; i una peça amb forma de paral·lelògram, amb una llargada de 4,6 cm i una amplada d’1 cm, que té dues ranures, una a cada un dels costats llargs. (JBM-ASC)
Treballs d'excavació posteriors
Planta d’aquest mas medieval del Berguedà excavat entre el 1984 i el 1986.
J. Bolòs
Durant els anys 1984-86, es van fer tres campanyes d’excavació al jaciment del mas “B” de Vilosiu (vegeu el vol. XII, pàgs. 241-242, de la present obra). L’any 1989 es presentà en un congrés d’arqueologia medieval un primer resum de les principals característiques d’aquest mas (Bolòs, 1992). Finalment, l’any 1996 es publicà la memòria de l’excavació, que inclou estudis de J. Bolòs, A. Serra, J. Nadal i I. Sánchez.
La realització de les excavacions i el posterior estudi dels materials trobats ha permès de saber com era aquesta casa de pagès isolada, com se’n distribuïa l’espai interior al llarg dels segles en què fou habitada i, així mateix, alguns aspectes de la vida quotidiana de les persones que hi van viure.
L’anomenat mas “B”, que segurament al segle XII s’anomenava mas de Quíntila (o potser de la Rovira), era un mas horitzontal —no tenia un pis superior— format per sis cambres o espais amb unes funcions diferenciades. Tres d’aquests espais eren destinats bàsicament a les persones i els tres restants eren sobretot destinats al bestiar; cal tenir present, però, que hi havia una relació molt estreta entre els uns i els altres.
En el nucli més ben construït, de planta bàsicament rectangular i adossat a una roca, hi havia un rebost i celler, no gaire gran i situat al nord, i una cambra, on els pagesos que vivien en aquesta casa dormien i menjaven. La porta d’aquesta estança central era al sud de la cambra, arran de la roca, i permetia de comunicar-la amb un espai, que encara devia ser cobert, destinat segurament a guardar-hi eines i a tenir-hi algun animal. Era una cambra intermèdia entre la zona del bestiar i la zona de les persones. A més, aquest espai situat davant del menjador dormitori permetia de comunicar amb la cambra del forn, situada a ponent, i amb la cort, situada al sud, en bona part descoberta i que ja s’obria a l’exterior.
A la cambra on hi havia el forn de pa i un gran banc de pedra es feien feines artesanals i es jugava. La cort, closa per uns murs fets amb uns materials de més mala qualitat, només devia restar mig coberta, tal com de fet trobem en moltes representacions de l’època. En darrer lloc, uns quants metres més cap al nord-oest d’aquest edifici principal, més enllà d’un caminet, hi havia una altra construcció, repartida en tres àmbits molt reduïts, destinada segurament també al bestiar.
Les ceràmiques que hom trobà en aquest mas ens porten a datar aquesta construcció dins d’un àmbit cronològic que va des d’una data propera a l’any 1000, segurament del final del segle X, fins als primers decennis del segle XIV, moment en què es degué produir l’abandonament. Després d’ésser abandonat, fou en part reaprofitat un temps, per a guardar-hi bestiar, i finalment es va cremar i ensorrar.
L’estudi dels ossos dels animals que s’hi trobaren ha permès de saber que el 70,5% eren d’ovelles i cabres, el 15,1% de porcs i el 7,9% de bovins. També hi havia ossos de galls i gallines i d’alguns animals salvatges, com el cérvol i la guineu. La importància que hi tenien les ovelles fa pensar fins i tot que possiblement els pagesos d’aquest mas tenien, a part de les que posseïen en propietat, un grup d’ovelles arrendades en règim de parceria. (JBM)
Bibliografia
- Bolòs, 1992, vol. II, pàgs. 463-471
- Bolòs (ed.), 1996
- Bolòs - Serra, 1996, pàgs. 27-32
- Nadal, 1996, pàgs. 107-117
- Sánchez, 1996a, pàgs. 103-106, i 1996b, pàgs. 133-145
- Bolòs, 1997, 9, pàgs. 255-262