Sant Salvador de la Vedella (Cercs)

Situació

L’actual església de Sant Salvador de la Vedella té l’origen del seu topònim controvertit, puix que, així com alguns creuen que aquest topònim no ha d’ésser la Vedella o Vadella, sinó l’Abadella, és a dir, petita abadia, d’acord amb la realitat històrica del monestir, de l’any 1268 data un document referent a una avinença entre el bisbe d’Urgell i l’abat de Tavèrnoles, que diu: “et de Sancto Salvatore de Sa Vedera”. L’any 1291 apareix en un document amb el nom de Zavedera, i en aquesta mateixa època en altres documents figura com Vadera, Lavedera i Lavadera. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 255-M781: x 06, 3 — y 69, 2 (31 TDG 063692).

L’església, únic vestigi de l’antic poble, submergit avui pel pantà de la Baells, es troba sota la central tèrmica de Cercs, damunt un penyal que sobresurt de les aigües, al capdamunt del pantà i que forma una illa que inclou també la casa rectoral i restes de l’antic priorat.

Per la carretera de Berga a Guardiola, pasada la fàbrica de ciment i la tèrmica de Cercs, poc abans d’arribar a la bàscula de Carbons de Berga S. A., hom veurà a mà dreta un indicador que assenyala a la Nou. Hom ha d’agafar aquesta carretera i al cap d’un quilòmetre, poc més o menys, veurà, a mà dreta, l’església de Sant Salvador. Cal deixar el cotxe al peu d’aquesta carretera i baixar a l’església per un camí molt embrossat, si les aigües del pantà ho permeten. L’església és oberta. (JVV-RSR)

Història

Situada al peu del Llobregat l’església de Sant Salvador de la Vedella fou seu d’una petita comunitat monacal dependent del gran monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles. Situada al comtat de Berga i dins la jurisdicció del bisbat d’Urgell els seus orígens històrics són molt ben documentats.

El monestir de Sant Salvador de la Vedella cal emmarcar-lo en els orígens de la Catalunya carolíngia, com un dels punts d’avantguarda de la repoblació de la comarca del Berguedà. L’any 830 els monjos de Tavèrnoles fundaven, al peu del Llobregat, al lloc conegut com a “vila Tineosi”, al pagus de Berga, la casa monacal de Sant Salvador. Pocs anys després, el 835, l’abat Calort de Sant Serni de Tavèrnoles sol·licitava i obtenia de Lluís el Piadós, rei de França, protecció per a la comunitat de Sant Salvador (...locum, quia antiquitus vocabatur villa Tineosi in pago videlicet Borgense super flumen qui dicitur Lubricatus…) i el privilegi d’escollir lliurement el seu abat; el precepte del rei Lluís diu que la comunitat viurà sota la regla de sant Benet i que els seus membres treballaran la terra i rompran els erms. El precepte confirma els béns del petit monestir de Sant Salvador, béns entre els quals cal esmentar Fígols (...villaribus qui dicitur Ficulus et Meliacarius…).

La fundació del monestir de la Vedella (abadella: petita abadia) és una fita molt important en la cronologia del domini carolingi a Catalunya; així, cal donar a la fundació de Sant Salvador una valoració especial, primer per la data de la seva fundació (830) i la línia davantera que ocupava en la zona car, és, fins que es consagrà l’església de Santa Maria de Merlès (893), el punt més avançat de la repoblació al Berguedà. També és important per l’especial significació de la seva fundació, sota el patrocini del gran monestir urgellenc de Tavèrnoles, monestir que aleshores reeixia gràcies a múltiples donacions.

A partir d’aquesta fundació Sant Salvador de la Vedella començà el seu període d’esplendor i de consolidació; com molts monestirs alt-medievals, els seus orígens foren possiblement eremítics (recordem al monestir veí de Sant Llorenç prop Bagà que inicià també la seva obra practicant la vida eremítica); sota el roc on fou construïda posteriorment l’església romànica de Sant Salvador, s’hi veuen encara unes coves que devien ésser els primers refugis de la comunitat de l’Avadella.

Reeixiren molt aviat les donacions que ampliaren el patrimoni confirmat en el precepte de l’any 835; el 956 el vescomte de Berguedà, Bardina, i la seva muller donaren al cenobi de Sant Salvador de la Vedella el seu alou de Sant Vicenç de Navel amb la seva vila del mateix nom, amb tots els delmes i primícies i les seves pertinències (...alodem nostrum proprium Ecclesiam videlicet Sancti Vincentii simul cum primiciis et decimis et fidelium oblacionibus et cum omnibus pertinenciis et omnibus alodiis et vineis…), alou que tenien els donadors per compra feta al comte Sunifred. Els límits d’aquest alou són: el riu anomenat de Montmajor, la riera de Navel i la muntanya de Calabuig.

Tot i que el monestir de la Vedella fou erigit en abadia, aviat es convertí en un simple priorat. L’any 1040 Sant Salvador de la Vedella no era ja un monestir independent; en l’acta de consagració de l’església de Sant Sadurní, del monestir de Tavèrnoles, es fa referència a la dependència de la casa berguedana respecte al monestir urgellenc, especificant que són propietat seva el monestir, l’església, els delmes i primícies, les oblacions, el cementiri, els límits i pertinences amb totes les seves viles i vilars i els censos i servituds (Et iuxta alveum Lubricat ipsum monasterium sancti Salvatoris cum eclesiis sibi subiectis cum decimis, primiciis et oblationibus et cimiteriis earum, finibus terminorum seu pertinentiis vel adiacentiis eiusdem, villis, villarumculi, earum Magnad et Vilera et Folgosa et Villalonga cum omnibus censibus et servitiis que exeunt vel exire debeunt…).

A partir del segle XII la importància del monestir de Sant Salvador devia minvar considerablement, ofegat per la importància dels grans monestirs veïns i perquè començava a decaure també el gran monestir protector de Tavèrnoles.

L’any 1178 es resolgué un plet entre l’abat de Tavèrnoles i Pere de Berga, en presència de testimonis com el bisbe de Barcelona, l’ardiaca Berenguer d’Urgell, l’abat de Ripoll i el prior de Sant Salvador de la Vedella. En aquest plet l’abat Guillem de Tavèrnoles reconeix que Pere de Berga té possessions al lloc de Fígols i de Sant Salvador de la Vedella, propietats de l’abadia de la Vedella, i que per aquestes possessions Pere de Berga pagava anualment, per la festa de Sant Miquel de setembre, vint-i-cinc sexters d’ordi i vint-i-cinc d’espelta. Aquests censos els cedia Pere de Berga al monestir de Tavèrnoles per a remei de la seva ànima.

En la visita al deganat de Berga de l’any 1312, l’església de la Vedella apareix esmentada com a parròquia i mantenia el seu caràcter de priorat lligat a la congregació claustral benedictina de Tarragona.

La gran davallada del priorat s’inicià el segle XV, quan tenia únicament un sol prevere i un arrendador dels béns, que sovint era un monjo o un deodonat. D’aquesta època daten alguns documents de vendes, intercanvis i arrendaments. El 15 de desembre de 1427 Berenguer de Castell, procurador de fra Gabriel, abat del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, arrendà per tres anys i pel preu de 13 lliures tots els rèdits que havia de percebre la parròquia de Sant Salvador de la Vedella, a Bonanat de Quer, de Fumanya.

L’any 1433 el mateix fra Gabriel arrendà per tres anys i vint florins anuals a Pere d’Olm, rector de la Nou, els rèdits que rebia la parròquia de Sant Salvador.

Vers l’any 1580, en extingir-se el monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, el papa Climent VIII donà les rendes de la Vedella al seminari de la Seu d’Urgell. Pel fet d’incloure’s el priorat de la Vedella dins el bisbat de Solsona, acabat de crear, el lloc de la Vedella passà a ésser administrat pel monestir de Sant Pere de la Portella, situació que durà fins al segle XIX, que aquest monestir fou abolit. El monestir de la Portella, però, no aconseguí reunir-hi cap comunitat.

Encara el dia 10 d’abril de 1585 Francesc Viladomat i Santmiquel, monjo i cambrer de Sant Pere de la Portella i prior de Sant Salvador de la Vedella, arrendava per tres sous anuals, que calia pagar el dia de la Santa Creu, de maig, i pel preu de quaranta lliures, els rèdits del priorat a Joan Lacombra, parroquià del priorat de la Vedella.

El segle XVIII Sant Salvador de la Vedella era una sufragània de Cercs. Avui l’església resta sense culte. (RSR)

Església

L’església de Sant Salvador de la Vedella és la part més important que resta del monestir. Es tracta d’un element arquitectònic molt senzill, constituït per una nau rectangular de mides força reduïdes, rematada vers llevant amb un absis semicircular.

És una obra ja tardana, del segle XII.

L’interior és molt pobre i ha estat cobert amb una volta de canó apuntada, reforçada.

L’absis, que és llis i semicircular, porta oberta una finestra al seu centre, de doble esqueixada, coberta amb un arc adovellat de mig punt.

Als murs laterals hi ha dues absidioles, molt poc marcades a l’exterior. Al mur frontal, que dona a ponent, s’obre una finestra, coberta amb un arc adovellat de mig punt. Sobre aquest mateix mur frontal hi ha un petit campanar d’espadanya amb dues obertures. Aquest campanar, però, fou construït modernament, puix que el mateix mur de ponent i sota el campanar actual encara és visible l’anterior avui tapiat i incorporat als murs de la rectoria, muntada sobre l’església, arran de les disposicions que obligaven els rectors a viure a les seves parròquies. Aquest campanar d’espadanya anterior, també de dues obertures, era força més corpulent que el que actualment corona l’edifici.

Vista del conjunt des del cantó nord-oriental.

R. Pons

L’edifici ha estat fet amb un aparell a base de carreus de mida variada, amb predomini dels petits; són uns blocs de pedra, quadrats i sense polir, perfectament disposats en filades i a trencajunt. A l’absis la pedra és molt regular i els seus carreus són més grossos i més ben proporcionats.

La porta d’entrada, molt senzilla, es troba situada al mur de migjorn.

Tal com ja hem apuntat, tot l’edifici es troba embolcallat d’altres construccions, algunes d’elles vestigi encara dels darrers temps de l’antic priorat. El pis de damunt l’església correspon a la rectoria. No cal dir que aquestes construccions, avui estan molt desfigurades i malmeses, però encara permeten d’entreveure algun pany de paret o d’altres elements estructurals pertanyents al cenobi, essent necessària una exploració a fons per tal de poder esbrinar la seva natura.

Tot i que encara es manté dempeus, la singular situació actual de l’edifici, envoltat i aïllat per les aigües del pantà, és la millor garantia del seu esfondrament, a no ser que hom emprengui alguna acció positiva per tal d’evitar-ho. (JVV)

Orfebreria

Calze i patena de peltre procedent de l’església i guardada al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, on és catalogada amb els números 579 (calze) i 580 (patena).

G. Llop

Procedents de Sant Salvador de la Vedella i trobats dins una tomba, el Museu Diocesà i Comarcal de Solsona conserva un calze i una patena de peltre, que abans eren catalogats amb els números 375 i 376. Avui el calze té el núm. 579 d’inventari i la patena el 580. Ingressaren al museu, aleshores Museu Arqueològic Diocesà de Solsona, l’any 1930.

El calze és una copa amb els elements tradicionals: el peu, més aviat petit en relació amb el conjunt de la peça, té una forma acampanada; el nus és força gros i té una forma cilíndrica; la copa, molt grossa, té també una forma de campana, invertida. Aquest calze presenta indicis d’haver estat decorat amb motius diversos incisos. Un examen detallat de la peça farà veure encara un fragment de llegenda, que sembla que diu EITY, que avui no encertem a completar. És perfectament possible que enmig de les sanefes, motius geomètrics i creus que ornamentaven tant el calze com la patena hi hagués alguna altra inscripció.

La patena és molt malmesa i n’hi falta una part important. Amb tot n’és perfectament visible la forma, a base d’un plat amb una vora plana, el fons rebaixat i un espai intermedi de secció aconcavada, a la manera dels plats tradicionals. Aquesta patena és decorada amb dos cercles en forma de corda, un a la vora i l’altre al fons. En aquest fons també hi ha una creu formada per dues ratlles incises en forma de corda, igual als cercles.

El calze fa 11,5 cm d’alt per 9 de diàmetre i la patena 9,7 cm de diàmetre.

Com ja és sabut, aquestes peces de peltre, és a dir fetes amb un aliatge d’estany, combinat amb altres metalls tous, zinc o plom, no solien ésser destinades al culte o a l’ús litúrgic, sinó que eren atributs que hom col·locava a l’interior de les tombes d’algun personatge eclesiàstic revestit d’alguna dignitat, com és ara un bisbe o un abat. A Catalunya, tot i que no són molts els exemplars que ens han pervingut, en tenim una certa quantitat, la majoria, a causa de la poca consistència d’aquest metall, en mal estat.

Aquestes peces de Sant Salvador de la Vedella poden correspondre al final del segle XII o al començament del XIII. (JVV-JCS)

Altar

Ara d’altar de marbre blanc procedent de l’església i conservada al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, on és catalogada amb el número 119.

G. Llop

Procedent també de Sant Salvador de la Vedella el Museu Diocesà i Comarcal de Solsona conserva una arca d’altar de marbre blanc. Ingressà al museu els anys 1959-1960. Abans era catalogada amb el número 90 i ara té en el nou inventari el núm. 119. Aquesta ara fa 93,5 cm de llarg, 59,5 d’ample i 9,5 de gruix.

És un exemplar molt senzill i auster, mancat d’ornamentació i funcional. El bloc de pedra en què ha estat tallat és rectangular, forma una vora plana a tot el voltant. La pedra té també unes simples motllures que ressegueixen el rectangle i fan la degradació necessària per a arribar al nivell més inferior de la superfície, uns 2 cms més baix. Aquestes motllures consisteixen en uns solcs o un canaló.

Aquesta pedra, avui partida pel mig, després d’haver sofert una neteja a fons del guix i calç que la mig tapaven, ha deixat al descobert una gran quantitat d’inscripcions, molt desdibuixades, amb noms de persona diversos.

Creiem que aquesta ara, preromànica, cal ésser datada vers els segles VII-VIII. (JVV)

Talla

Escultura del Crist en majestat, conservada avui al Museu Episcopal de Vic, on s’exposa des de l’any 1896 i és catalogada amb el número 1602. És una talla de la segona meitat del segle XII.

G. Llop

Procedent d’aquest monestir hi ha una escultura en fusta que representa el Crist en majestat, en posició sedent. És treballada en un bloc massís de fusta i actualment no presenta mostres de policromia. Fa 68 centímetres d’alçada i és conservada al Museu Episcopal de Vic, on és inventariada amb el número 1 602. Hi ingressà durant el període fundacional i, amb tota seguretat, abans de l’any 1896. En aquesta data fou publicada la segona part del catàleg del Museu de Vic en la qual ja és inclosa. L’esmentat catàleg (que dona unes mides diferents, segurament perquè l’escultura devia anar damunt alguna mena de pedestal) fa constar que aleshores presentava una decoració pintada força bastant matussera (sens dubte, no original), la qual és visible en fotografies antigues (Clixé Gudiol 1546). Degué ser-li manllevada en alguna restauració posterior.

El Crist reposa damunt un escambell i va revestit amb túnica i pènula (o casulla) de coll tancat. Aquesta indumentària fa uns plecs molt convencionals, tampoc no gaire abundants ni gaire pronunciats. Es remarquen al costat esquerre de la imatge (dret per a l’espectador) i particularment de la falda en avall, per on cauen pausadament en forma d’U. El costat dret (esquerre per a l’espectador) ha sofert més, li manca l’avantbraç corresponent. Per la posició del que resta de braç (i per les altres característiques iconogràfiques de la peça) hom ha deduït que la mà devia trobar-se en posició de beneir. També ha estat feta malbé la part inferior de la talla, en la quals devia haver-hi els peus descalços de Crist. Un solc força pronunciat en travessa pràcticament de dalt a baix tota la cara anterior.

La mà esquerra de Crist, resolta amb no gaire destresa, aguanta un volum que té posat sobre el genoll corresponent. El treball escultòric més interessant d’aquesta peça es concentra al cap, el qual és, en línies generals, bastant més ben conservat que la resta. Hi sobresurten uns grans ulls en forma d’ametlla, les orelles, els cabells i la barba, aquesta darrera resolta a base d’unes incisions que intenten de mantenir una configuració simètrica. Allò que pot semblar un capell no ha de ser altra cosa que el resultat de les diverses modificacions a les quals havia estat sotmesa la corona original.

Vist en el seu conjunt, el Crist de Sant Salvador de la Vedella manté la severitat pròpia de l’art romànic de l’etapa de plenitud. La sobrietat expressiva del cos fa que el rostre esdevingui el punt principal d’atenció. Aquest és també marcadament inexpressiu, distant —com convé el tema que es representa— i es disposa d’acord amb l’estricta frontalitat i estaticitat que domina el tractament de la peça.

L’apreciació de la qualitat del treball escultòric és distorsionada per les deficiències del seu estat de conservació, que podria qualificar-se de regular. Les superfícies acusen força el pas del temps i dels elements. En qualsevol cas —i tot i que, com s’ha dit, el cap és millor que la resta del cos— s’ha de notar la tendència a la reducció esquemàtica que és palesa en la resolució de múltiples detalls, així com una certa desproporció existent entre les diferents parts de la figura. Tot plegat suggereix la possibilitat d’un autor no excessivament destre per a crear, però amb recursos suficients per a reproduir models coneguts.

De fet, allò que fa d’aquesta imatge un objecte d’atenció preferent és, sense cap mena de dubte, la seva iconografia. Creiem que la identificació del tema representat amb la Maiestas Domini no és gens dubtosa. Malgrat la pèrdua d’alguns dels elements que podrien fer-la incontestable, la coincidència amb els models habitualment plasmats per la pintura i l’escultura monumental és prou clara. Només la possible corona i la desaparició dels altres punts de referència de caràcter simbòlic que acostumen a acompanyar-la constitueixen lleus factors distorsionadors. En pintura i escultura és usual veure la Maiestas envoltada per la màndorla i el Tetramorf, així com reposant damunt els símbols de la terra. Tot desapareix en aquest Crist, el qual esdevé més aviat una imatge d’altar anàloga a les imatges sedents de la Mare de Déu amb el Nen.

La representació de les teofanies sembla reservada a l’art monumental, és a dir, a la pintura mural (absis) o bé a l’escultura (portalades). Només a partir d’aquí són traslladades als frontals pintats i a la imatgeria exempta. Dins aquest àmbit les representacions del Crist que predominen són, no obstant això, les del Crucificat, ja sigui en actitud sofrent, ja sigui en actitud triomfant. Figures de les característiques de la que ens ocupa són molt menys freqüents, bé que tampoc insòlites. Al Museu Episcopal de Vic, per exemple, se’n conserva un altre (número 789) que és de mides considerables i que reflecteix un goticisme incipient; posteriorment fou transformada en un sant Bartomeu. També s’hi troba un Crist jutge (número 8 339) que correspon més plenament al gòtic. Al Museu d’Art de Catalunya hi trobem una imatge del Salvador (número 4 503) menys refinada que la de referència, però cronològicament no gaire distant, i un altre Crist en majestat (número 35 735) que hom relaciona amb el taller de Sant Bertran de Comenge i que, per tant, ha de ser posterior. Ultra aquests paral·lels més directes, també ens sembla inevitable la referència als frontals d’altar esculpits en relleu, com ara els de Sant Pere de Ripoll (MEV), Castanesa, Santa Maria de Taüll, Basarana o Benavent de la Conca (tots ells al Museu d’Art de Catalunya), els quals són presidits per Maiestas com les anteriors.

Tot i que fins a dates relativament recents s’ha afirmat que la procedència d’aquesta escultura era desconeguda, sembla ser que en realitat prové del monestir benedictí de Sant Salvador de la Vedella (Berguedà), actualment envoltat per les aigües del pantà de la Baells. Tanmateix, ultra aquesta informació general, no tenim cap més precisió sobre el seu emplaçament original ni tampoc sobre la seva funcionalitat.

Pel que fa a l’anàlisi estilística, només Cook i Gudiol (1950) insinuen una possible relació amb una molt coneguda imatge de la Mare de Déu de la catedral de Girona, la qual relacionen al seu temps amb els relleus del claustre d’aquella catedral. Tot i que la imatge en qüestió havia estat feta, segons s’afirma, per a ser recoberta amb làmines d’argent, hi ha algunes semblances en la concepció dels plecs. També podrien trobar-se característiques comunes en determinats detalls de les cares i en la disposició de les mans que sostenen els respectius llibres. Sigui com vulgui, cal notar que, en conjunt, la resolució del treball en la figura de Girona és molt més equilibrada i d’una qualitat superior a la del Crist de Sant Salvador de la Vedella.

Les possibilitats de suggerir més paral·lelismes amb algunes altres escultures en fusta semblen bastant limitades. Cal tenir present que les policromies dificulten bastant el desenvolupament d’una anàlisi formal orientada en aquesta direcció. De tota manera, la imatge que ens ocupa té un nivell suficient com per a poder ser estudiada de manera fiable. Ja hem assenyalat que el cap és particularment interessant. Més difícil encara sembla poder-li trobar semblances estilístiques dins l’escultura monumental.

Per regla general, la datació d’aquesta escultura ha estat situada dins uns marges bastant imprecisos que abasten tot el segle XII i fins i tot el XIII. Si tenim en compte que la representació de la Maiestas Domini és molt habitual en la pintura mural des del començament del segle XII, però que només es generalitza en l’escultura a partir del segon terç, i si considerem que, per les seves connotacions, el model de la talla en qüestió ha d’esser pròpiament escultòric, semblarà lògica l’afirmació que la seva data difícilment pot ser anterior a mitjan segle XII. D’altra banda, la severitat de l’estil, del qual es mantenen absents elements naturalistes o popularistes, sembla desaconsellar una datació tardana. De la sèrie de Maiestas que hem esmentat com a paral·lels, aquesta és indubtablement la més antiga. Així doncs, situant-la a la segona meitat del segle dotze creiem que ens apropem a una cronologia més precisa. (JBC)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Arxiu de la Corona d’Aragó. Secció Cancelleria, perg. d’Alfons I
• Ramon d’abadal: Catalunya Carolíngia .II. Els diplomes carolingis a Catalunya, vol. I, Barcelona 1926, pàg. 246
• Cebrià Baraut: Les actes de consagració de les esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia”, vol. I, la Seu d’Urgell 1978, pàg. 118
• Antoni Pladevall: Els monestirs Catalans, Barcelona 1970, pàgs. 316-317
• Antoni Pladevall: Sant Salvador de la Vedella, “Gran Enciclopèdia Catalana”, vol. XIII, Barcelona 1979, pàgs. 312-313
• Joan Serra i Vilaró: Història de Cardona. Llibre 1. Els senyors de Cardona, Tarragona 1966, pàg. 41
• Rosa Serra i Rotés: El monestir de Sant Salvador de la Vedella, L’Erol, núm. 6, pàgs. 14 i 15, setembre 1983
• Josefina Soler Garcia: El Cartulario de Tavèrnoles, “Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura”, t. XXXVI, XXXVII, XXXVIII Castelló de la Plana, 1960-64, pàgs. 27-29, doc. 1
• Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 278-279 i 279-280

Bibliografia sobre l’orfebreria

• Elisenda Gràcia i Mont: Materials de peltre medievals a Catalunya, “Acta Historica et Archaelogica Mediaevalia”, Barcelona, núm 5-6 (1984 1985), pàgs. 319-323 i 335
• Joan Serra i Vilaró: Santa Tecla la Vieja, Real Sociedad Arqueológica Tarraconense, Tarragona 1960, pàgs. 169-170
• Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàg. 280

Bibliografia sobre l’altar

• Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 280-281

Bibliografia sobre la talla

• Eduard Carbonell i Esteller: L’art romànic a Catalunya. Segle XII, vol. I, Edicions 62, Barcelona 1974, pàg. 25
• Eduard Carbonell: L’art romànic. L’art gòtic, L’art a Catalunya, vol. I, Dolça Catalunya, Gran Enciclopèdia Temàtica Catalana, Barcelona 1983, pàg. 106
• Catálogo del Museo Arqueológico Artístico Episcopal de Vich, Vic 1893-1896, pàg. 187
• Walter William Spencer Cook y José Gudiol Ricart: Pintura e imaginería románicas. Ars Hispaniae, vol. V, Ed. Plus Ultra, Madrid 1950, pàg. 307, fig. 303 (segona edició, revisada i actualitzada per Josep Gudiol i Ricart, 1980, pàg. 292, fig. 359)
• Josep M. Gasol, Antoni Pladevall, Antoni Bach: El Bages, el Berguedà, el Solsonès, Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. 2, Barcelona 1981, pàg. 302
• Eduard Junyent: La imatgeria (romànica), L’Art Català, vol. I, Ed. Aymà, Barcelona 1957, pàgs. 203-204, fig. 175
• Eduard Junyent: Catalogne Romane, vol. II, Col l. Zodiaque, Sainte Marie de la Pierre-qui-vire 1961, pàg. 271, fig. 33
• Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1. Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 280-281