Sant Andreu de Gurb

Situació

Vista de l’exterior de la capçalera de l’església, amb l’absis, que mostra el seu polit aparellat.

M.LI. Cases

L’església de Sant Andreu constitueix l’edifici més important del terme municipal de Gurb. Es troba situada vora l’indret on hi havia el castell, a 563 m d’altitud. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei Geogràfic de l’Exèrcit 1:50.000, full 37-13 (332): x 35,6 —y 45,3 (31 TDG 356453).

Per arribar-hi cal agafar la carretera de Vic a Sant Bartomeu del Grau. Al punt quilomètric 3,3 surt un trencall a mà esquerra que en uns 500 m porta directament a Sant Andreu. El camí és ben indicat. (JAA-DAG)

Història

Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Gurb. Degué ser la primera parròquia del terme, funció que encara conserva avui dia. El seu domini motivà llargues i violentes disputes entre els senyors del castell i els bisbes de Vic durant els segles XI i XII.

El castell de Gurb es documenta a partir del 886 quan Joamir i la seva muller Egila vengueren a Sunifred i a la seva muller Adabrada, diversos béns, un dels quals era situat al terme del castell de Gurb.

L’església apareix documentada el 942, quan el sacerdot Giscafred donà a la casa de Sant Andreu apòstol, la basílica del qual es trobava fundada a la vila de Gurb, un alou situat als confins de la vila de Gurb, al Prat de Vic, i un vilar prop de la Guàrdia.

Consta com a parròquia en una llista d’entre els anys 1025 i 1050 i des del 1072, bé que ja devia tenir les funcions quan abans del 993 l’església de Sant Andreu, amb les altres parròquies del terme, fou assignada pel bisbe Froia al clergue Bonfill, de la família dels vicaris comtals del castell, els Gurb-Queralt, Bonfill entrà a formar part dels canonges de l’església de Sant Pere de Vic.

Aspecte que ofereix l’interior de l’església amb la nau i la capçalera al fons.

J.A. Adell

Després de la mort de l’esmentat Bonfill, el 1007, el mateix bisbe les lliurà a un nebot del difunt, Berenguer de Gurb, que més endavant havia d’ésser bisbe d’Elna i instaurava la pau i treva a la seva diòcesi. En el moment en què Berenguer fou promogut al bisbat d’Elna, el bisbe de Vic, Borrell, pretengué recuperar les esglésies cedides, a la qual cosa es negà el senyor del castell de Gurb, Bernat Sendred, fet que motivà que en un concili celebrat a Narbona fos excomunicat, i, segons que sembla, el bisbe Borrell manipulà el document i es feu amb el domini de les esglésies del castell de Gurb. El senyor del castell es queixà al nou bisbe de Vic, Oliba, tot defensant la seva innocència. Després de pensar-ho molt i de consultar-ho amb el seu superior, l’arquebisbe de Narbona, i d’altres bisbes, l’arquebisbe, a petició del bisbe Oliba, aixecà l’excomunió i manà que els altres bisbes també ho fessin, i, vers el 1035, el bisbe Oliba donà les esglésies del castell de Gurb a Bernat Sendred de Gurb perquè un fill seu, Alexandre, que havia de ser clergue, les tingués.

El conflicte es renovà abans del 1055; quan morí Alexandre, un germà seu, senyor del castell, Guillem Bernat de Gurb-Queralt, retingué les esglésies del terme del castell de Gurb, i per això el 1055, a petició del bisbe de Vic, Guillem de Balsareny, fou excomunicat en el concili de Narbona celebrat aquest any. Aquest fou el moment de màxima tensió entre els bisbes vigatans i la família Gurb-Queralt, que engendrà tota mena de violències contra les persones dependents dels bisbes, maltractant a l’ardiaca, i a sacerdots i pagesos vinculats a Sant Pere de Vic.

La concòrdia no arribà fins al 1080 a iniciativa del nou bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, que amb la intervenció del comte Ramon Berenguer II, del qual els Gurb-Queralt eren vassalls directes per diversos castells, aconseguí que Guillem Bernat i el seu fill Bernat Guillem reconeguessin tenir injustament les parròquies del castell de Gurb, i definiren la parròquia de Sant Julià Sassorba, que passà a potestat de la canònica de Vic, mentre que les de Sant Andreu de Gurb, Sant Bartomeu del Grau i Sant Cristòfol de Vespella, les retenien durant la seva vida, havent de passar, un cop morts tots dos personatges, a la canònica vigatana, sense que cap dels seus successors no les pogués reclamar.

Un cop mort Bernat Guillem, el seu fill, Berenguer Bernat de Gurb-Queralt, retingué les esglésies fins que el 1118 les lliurà al bisbe de Vic, al mateix temps que suplicava que li concedís alguna part de les esglésies; aleshores el bisbe Ramon Gausfred, amb el consentiment dels canonges, li concedí pel temps de la seva vida, l’església de Sant Andreu de Gurb, amb el delme de la de Sant Bartomeu del Grau. D’aquesta manera els bisbes anaven recuperant les esglésies del terme de Gurb sense enfrontar-se amb els senyors del castell.

Aquesta situació es degué mantenir amb el fill de l’anterior, Berenguer I de Gurb-Queralt, i el net, Berenguer II de Gurb-Queralt. Així el 1164 Berenguer II de Queralt amb la seva mare Sança d’Anglesola feren una concòrdia amb el bisbe de Vic, Pere de Redorta, per la qual si Berenguer recuperava la salut posaria els delmes de les parròquies de Sant Andreu de Gurb i de Sant Bartomeu del Grau sota la potestat del bisbe, i si moria, que fos la seva mare qui ho fes. El fet és que no es recuperà, i a l’any següent, el 1165, la seva mare, Sança d’Anglesola, feu una concòrdia amb el bisbe de Vic, el qual concedia a Sança la meitat del delme de les dites parròquies, si bé el bisbe les retenia fins que Sança no redimís la penyora de 180 morabatins que gravava els delmes esmentats. A partir d’aquest moment fineixen les notícies del domini dels senyors del castell de Gurb sobre l’església de Sant Andreu si bé seguiren afavorint el temple en les seves deixes testamentàries.

L’edifici es va refer el segle XII aprofitant el campanar, així com una imposta esculpida encastada al mur exterior de l’absis.

A més de l’altar principal, l’església tenia dos altres altars laterals, situats en una mena d’arcosolis coberts amb uns arcs d’ogiva, oberts a cada costat de l’extrem de la nau; un d’ells, el 1195, era dedicat a santa Maria, i l’altre altar es destruí l’any 1727 en ésser construïda la sagristia. El segle XVIII es modificà l’entrada amb la construcció d’un pòrtic nou, època en què també es devia arreglar el darrer pis del campanar.

Tenia al seu costat una sagrera que a mitjan segle XIV tenia 19 focs, mentre que al principi del segle XV només en tenia un. En la mateixa sagrera la família Gurb-Queralt havia tingut un casal-palau del qual no queda rastre. (APF-ABC)

Església

Planta de l’església, a escala 1:200, en el seu estat actual. Hom hi pot observar l’absis i els arcosolis, uns murs perimetrals molt alterats, de l’església del segle XII, juntament amb el campanar, anterior, el qual apareix mal encaixat en l’estructura barroca de les ampliacions de l’església.

J.A. Adell

Aquest edifici consta d’una nau molt ampla capçada a llevant per un absis semicircular que s’obre directament a la nau.

Vora l’absis els murs de tramuntana i de migjorn són rebaixats per dos arcosolis que delimiten un presbiteri i dels quals no podem saber si es projectaven o no a l’interior a causa de les reformes que sofrí l’edifici.

La nau és coberta amb una volta apuntada i reforçada per uns tímids arcs torals. La construcció d’aquesta volta és posterior car al cantó de migdia es conserva encara una finestra de doble esqueixada que ha estat tapada per la volta.

Durant els segles XVII i XVIII l’església sofrí importants modificacions, consistents en l’obertura de capelles a les façanes de tramuntana i de migjorn i la construcció d’una sagristia que tapa una part de l’absis.

Tot l’interior fou decorat amb elements classicitzants (pilastres i cornises) d’execució molt correcta i que confereixen a l’església un aspecte totalment unitari.

L’aparell romànic és visible solament a l’exterior de l’absis i en alguns punts del mur de migdia, en les actuals golfes i en el sector de ponent de l’església, on s’aprecia un arc que podria correspondre a una antiga obertura. Aquest aparell és de carreus de pedra sorrenca, ben tallats i disposats ordenadament en filades uniformes entre les quals apareix a l’angle sud-est de la nau un carreu molt gros esculpit amb una temàtica geomètrica, el qual procedeix de l’església anterior a l’actual. L’altra cara d’aquest bloc ha desaparegut per causa de l’erosió.

Al cantó de migjorn i amb una relació molt difícil amb la planta de l’església on apareix com encastat, hi ha el campanar. Aquest és una torre troncopiramidal, més alta que la resta d’edificacions, presumiblement construït durant el segle X. Consta de tres pisos delimitats per dos frisos, de motlluració geomètrica molt simple. D’aquests pisos únicament el superior té obertures, les quals han estat molt modificades llevat de la del cantó de ponent, on encara s’aprecia un arc de ferradura de muntants avançats.

Secció longitudinal i façana de migjorn del campanar, on s’aprecien la finestra aparedada i l’estructura de l’alçat, amb els dos frisos decoratius i les alteracions barroques del seu remat.

J.A. Adell

Secció transversal de l’església i façana de ponent del campanar, en la qual s’aprecia la finestra en arc de ferradura, única que es conserva en el seu estat original. Escala 1:200.

J.A. Adell

La part superior del campanar és rematada amb merlets i correspon a una reforma coetània a la de l’església. Al cantó de tramuntana del campanar i a nivell del fris intermedi, hi ha una finestra que s’obre en arc de ferradura però és tapada pel cos de l’església.

L’aparell d’aquesta torre és de reble, amb pedres sense tallar embegudes en un morter de calç tot formant unes filades molt irregulars i amb els angles reforçats per carreus més grossos, col·locats de llarg i de través. En molts punts encara es conserven restes de l’arrebossat original.

A desgrat de la importància que devia tenir aquesta església, la més gran i “espaiosa” del terme, com diu Pere Bofill, no hi ha un veritable estudi monogràfic referent a l’edifici. El que sí que podem observar és que tots els estudiosos fan referència al bloc cantoner que hi ha en aquesta església, segurament per ésser una de les poques restes escultòriques que encara romanen del període precedent al romànic.

Ningú no s’ha adonat de la singularitat d’aquest edifici, que és un dels poquíssims exemplars d’esglésies construïdes a la Plana de Vic el segle XII de nova planta. L’església de Sant Andreu de Gurb no representa, amb tot, cap innovació en els tipus arquitectònics del segle XII, sinó que és un senzill edifici de grans dimensions, el qual segueix els tipus i tecnologies pròpies del seu moment en un indret com la Plana de Vic, on l’activitat constructiva es concreta en reformes i afegitons als edificis del segle anterior, tot seguint una mateixa tipologia i tecnologia.

Planta, a diversos nivells, del campanar. Escala 1:200.

J.A. Adell

Una anàlisi estructural de la torre i la seva relació amb l’església evidencien que la seva construcció és anterior a l’obra d’aquesta i atès que s’aparta completament del tipus de campanar llombard, dominant a Osona durant el segle XI, la seva cronologia, en coherència amb la seva tecnologia i elements decoratius, cal situar-la dintre el segle X. Eduard Junyent en descriure aquest element dona com a època de construcció la mateixa que l’església, o sigui el final del segle XII pels dos pisos inferiors i una data molt tardana per al superior, segle XVI o XVII, en observar la torre emmerletada. Aquesta datació, però, entra en contradicció amb les característiques de la torre i de la seva relació amb l’església. Comparant aquest campanar amb altres exemplars que resten del segle X (Sant Climent de Coll de Nargó, Sant Mateu de Bages, Sant Vicenç d’Enclar), hom pot observar que són molt diferents entre ells i que les característiques del de Gurb són del tot noves. Però pels motius decoratius dels seus frisos creiem necessari relacionar-lo amb formes decoratives existents en molts edificis del segle X, com, per exemple, Sant Esteve de Canapost o Sant·Julià de Boada; llur tecnologia constructiva i finestrals encaixen perfectament dintre les formes pròpies del segle X. (JAA-MLIC-DAG)

Elements escultòrics

Vora l’absis de l’església de Sant Andreu de Gurb, i al bell mig d’un llorer, hi ha un bloc de pedra esculpit encastat a l’angle de l’antic cos de l’església. Es tracta d’un relleu dividit longitudinalment en tres franges decorades amb motius geomètrics (creus, cercles…) i altres (florals…). La superior amb tres motius geomètrics-florals inscrits en un arc ultrapassat, la central amb quatre creus gregues petants, les dues extremes dretes i les centrals girades 45°, i la inferior amb quatre motius florals inscrits també en arcs ultrapassats. El bloc és de pedra sorrenca molt gastada per l’erosió.

Bloc esculpit actualment encastat vora l’absis al mur exterior. Probablement es tracta d’una peça reaprofitada d’un edifici anterior i possiblement dati del segle X.

J.A. Adell

Detall de les cornises que decoren els murs exteriors del campanar, molt malmeses però que encara deixen veure alguns temes interessants.

J.A. Adell

Tots els autors que en els seus estudis han esmentat aquest bloc estan d’acord en què és un dels rars exemplars de reaprofitament que es conserven aplicats a edificacions posteriors.

Segons Pere Bofill, en una cara hi havia un lleó rampant amb dues flors de lis gravades, una a l’esquena i l’altra a la cuixa, representat mentre alletava un lleó petit. Actualment aquest cisellat ha desaparegut a causa de l’erosió. L’altra cara presenta, segons el mateix autor, tres faixes d’ornaments geomètrics, formant flors i creus, essent la faixa superior més sortida a manera de cornisa. Josep Gudiol i Cunill veu en aquesta tres arcs de ferradura i ornaments variats.

Malgrat aquestes petites variacions quant a la temàtica, tots els estudiosos estan d’acord en la procedència d’aquest element: devia ésser una imposta (possiblement preromànica) a la manera de capitell de la portada de l’església anterior, la qual ja apareix documentada el 942.

Pel que fa al relleu tots coincideixen en què és d’influència oriental. Brutails, segons Puig i Cadafalch, va fer notar l’existència d’una estrella igual en el naixement de la cuixa de l’extremitat posterior d’un lleó, esculpit en una pica de Sant Andreu de Sureda. Es tracta d’un tema que ja es troba en la Pèrsia sassànida, igual com el tema de la creu i de les roses amb cinc fulles és de procedència oriental.

J. Gudiol i Cunill veu en aquestes escasses mostres d’ornamentació, una tradició degenerada de l’art ibèric i romà amb influències bizantines i visigòtiques.

Aquesta influència oriental es difongué per l’Occident mitjançant els teixits portats de les terres de l’Orient.

Al Museu Episcopal de Vic, segons Gudiol i el mateix Puig i Cadafalch, hi ha un relleu procedent de Seva, on es veu una creu astada entre motius estilitzats i elements geomètrics, els quals recorden, segons Eduard Junyent, els antics cancells o reixats.

Una altra d’aquestes peces de reaprofitament la trobem en un dels angles externs de l’absis a l’església de Santa Maria del Barri de Tona, la qual, segons Ramon d’Abadal fou consagrada el 888 pel bisbe Gotmar. En aquest bloc és representat un drac o un quadrúpede amb la cua alçada i en actitud de córrer.

Coetànies d’aquestes obres són les impostes de Sant Pere de les Puelles a Barcelona, procedents de l’església de Sant Sadurní, on apareixen motius entrellaçats, fulles lobulades i figures geomètriques, entre les quals emergeix una testa humana. (DAG)

Forja

Batent de porta amb aplicacions de ferro forjat. És guardada al Museu Episcopal de Vic amb el número 725 d’inventari.

G. Llop

Procedent de l’església de Sant Andreu de Gurb el Museu Episcopal de Vic conserva el batent d’una porta amb aplicacions de ferro forjat. Aquest batent, que és catalogat amb el número 725 d’inventari, fa 203 cm d’alt per 74 d’ample.

Aquest batent presenta en la seva cara exterior una ferramenta com a decoració i reforçament, a base de cintes de ferro forjat acabades en espirals i clavetejades damunt la fusta.

Per la referència de l’antic catàleg del Museu, al qual ingressà abans de l’any 1893, només sabem que es tracta de la porta forana de l’església. Les circumstàncies del trasllat i la data exacta d’ingrés ens són desconegudes.

Pel que fa a l’estat de conservació, la ferramenta en general és ben conservada, tot i que manca una petita filigrana de ferro, per tal com s’aprecia la seva empremta sobre la fusta.

El conjunt ornamental d’aquesta porta ferrada trenca el model habitual d’aquest tipus de portes. En general la distribució de les cintes en espiral és simètrica i en franges horitzontals. D’aquí a la zona superior del batent, a partir d’una cinta horitzontal en surten d’altres, les quals, oposades, cauen en forma de ventall. Són cintes més llargues amb les espirals més obertes.

Una de les característiques que cal remarcar és el perfil que presenten les cintes d’aquesta porta rectangular amb les vores lleugerament repussades, deixant un solc central molt ample. La simplicitat d’aquest element no és gens freqüent entre les altres ferramentes conegudes, cosa que ha estat interpretada com un signe d’antigor.

És difícil la datació d’aquesta peça. Només apuntarem que al catàleg del Dr. Morgades ha estat atribuïda al segle XII. (ARD)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• B. G.: Notes pel Rectorològic de Gurb, “Butlletí del Centre Excursionista de Vich”, vol. I, Vic 1912-14, pàg. 174.
• Pere Bofill: Les esglésies antigues del terme del Castell de Gurb, “Butlletí del Centre Excursionista de Vich”, vol. IV, Vic 1921-1924, pàgs. 180-181.
• Pere Bofill: Les esglésies antigues del terme de la parròquia de Gurb. Les esglésies antigues del terme del castell de Gurb (Conferència donada el 1914 al local del C. E. de Vic, per Pere Bofill), a Programa de la Festa Major de Gurb, Anys 1972 i 1973 respectivament.
• M. Lluïsa Cases i Joan Albert Adell: El campanar de Sant Andreu de Gurb i els campanars pre-romànics de torre a Catalunya, “Quaderns d’Estudis Medievals” —en premsa—.
• Josep Gudiol i Cunill (M.T.): Excursió a Gurb, “Gazeta Montanye-sa”, núm. 349, Vic 27-III-1909.
• Josep Gudiol i Cunill: Nocions d’arqueologia sagrada catalana, Vic 1933, pàg. 211.
• Eduard Junyent: Itinerario histórico de las parroquias del Obispado de Vich. Separata del publicado en Hoja Parroquial en 1945-52, núm. 30, Vic Impremta Anglada.
• Eduard Junyent: El pre-romànic, L’art català, Aymà S.L. Editor, Barcelona 1955, pàg. 123.
• Eduard Junyent: El prerrománico en el condado de Ausona, “San Jorge” núm. 47, Diputació de Barcelona 1962, pàg. 54.
• Antoni Pladevall i altres:Els castells catalans, vol. IV, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1973, pàg. 787.
• Antoni Pladevall: Les esglésies romàniques del terme de Gurb, Programa, de la festa major de Sant Andreu de Gurb, Impremta Daví-Vic, Vic 1978.
• Antoni Pladevall: Gurb de la Plana Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. I. (Osona i Ripollès), Enciclopèdia Catalana, S.A., Barcelona 1981, pàgs. 106 ss.
• Josep Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera i J. Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. II, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1911, pàgs. 556-557 i 560. (DAG)

Bibliografia sobre la forja

• José Morgades i Gili: Catálogo del Museo Arqueológico, Artístico Episcopal de Vich, Vic, peça 725, pàg. 284. (MAB)